MUNT DE MOTS 4t Festival de Narració Oral de Barcelona 2013
per Rosa Pinyol i Llanos Gascó
La setmana del 19 al 26 d’octubre Barcelona i quatre pobles de la rodalia van gaudir del Munt de Mots, el 4t Festival de Narració Oral. En aquesta edició hi van participar narradors dels cinc continents i vam tenir l’oportunitat d’observar diferents maneres de ser i d’explicar contes.
SEGUINT EL MUMO
El MuMo és la mascota del Munt de Mots que l’Alekos va dissenyar per a la primera edició, ara fa quatre anys, i que cada any es muda més i més; això de créixer li prova. Escriure sobre un festival que he viscut des de dins com a voluntària potser em resta perspectiva. Però m’hi llenço amb la convicció que, si en alguna ocasió he cregut en la frase «voler és poder», aquesta n’és una. Sabeu per què? Compteu que el mes de juny, el festival penjava d’un fil, les xifres del Verkami estaven estancades. Quatre «tocades» pels contes vam captar el desànim de l’organització, i vam plantejar-nos què podíem fer. Vam organitzar Una pila de paraules pel Munt de Mots, una marató que no va tenir cap ressò ni èxit de públic, però amb la què ens vam moure suficientment per fer saltar el marcador del Verkami.
–Uff! I a l’octubre vam tenir festival. Gràcies micromecenes!!!
Durant la setmana del Munt de Mots, seguint el MuMo o, més ben dit, carregant-lo enrotllat dins una llauna anomenada «spander» i enfundat dins la lona negra protectora, penjat a l’espatlla, vestida de negre i amb la xapa al pit, he desplegat el plafó del MuMo en una dotzena d’escenaris, he acompanyat a nou narradors i he compartit neguits i alegries amb quinze voluntaris.
–Això que un festival es nodreixi de voluntaris no és gaire habitual, oi?
Desplegant el MuMo he constatat espais que el reben amb entusiasme i il·lusió, d’altres amb correcció i professionalitat, i d’altres amb indiferència. Comptant, i sense comptar, he vist sales plenes de gom a gom, altres mitjanament plenes i, poques, però alguna, gairebé buida. Quin «misteri» això d’omplir o no una sala. És clar que amb tantes activitats simultànies és fàcil d’entendre, oi? Per això, seguint el MuMo no he pogut assistir ni al cine-fòrum, ni a les conferències, ni a les xerrades-taller, ni a la Jam de Contes, ni … vés a saber què més! Seguint el MuMo he coincidit amb il·lustradors i fotògrafs. Els uns pintaven en la penombra imatges de sessions, de contes narrats, de detalls… per a l’exposició Munt d’Il·lustracions. I els altres participaven al concurs #instamots. Seguint el MuMo he presenciat trobades entranyables, de narradors amics, de companys d’ofici que no es coneixien i d’altres que es coneixien a distància i aquí han tingut l’oportunitat de coincidir. I semblaven contents i feliços compartint, xerrant i discutint vés a saber què! I entre els espectadors també es feia pinya, perquè ens hem trobat i retrobat uns quants assidus de sessions de contes.
–Que potser hauríem de conquerir nou públic?
Plegant el MuMo he comprovat la diferència entre el silenci buit i el silenci ple. Un cop el binomi narrador-públic s’ha fos, tant si la sala ha vibrat calladament, com si s’ha emocionat a crits o ha rigut pels descosits, l’espai triga a recuperar el silenci neutre de l’inici, si és que el recupera del tot. I tot això seguint el MuMo? Què potser és passió de voluntària? RP
LA LLANOS TAMBÉ L’HA SEGUIT
Durant una setmana Barcelona s’ha omplert de contes, els del 4t Festival de Munt de Mots. Tot i que la programació ja havia començat dissabte, l’acte d’inauguració va ser dilluns 21, al Luz de Gas. La sala era plena de persones que buscaven llocs on escoltar contes i com que aquesta ocasió els narradors venien dels cinc continents, vam veure maneres molt diferents d’explicar un conte. Va ser una setmana intensa, havies de triar on anar, què veure i… de vegades sorties de la biblioteca, el centre cívic o el bar que havies escollit… ple d’energia, el narrador t’havia arribat a l’ànima i t’havia fet somiar en llocs imaginaris on tot és possible. Altres vegades els contes volaven per la sala i, a l’hora de marxar, no venien amb tu. Però tot és vàlid sempre que us provoqui un sentiment, encara que sigui la indiferència. El conte encara no està valorat com caldria, es considera un art menor, ningú no s’imagina el treball que hi ha darrere de cada conte, ni l’esforç del narrador perquè una història es transformi i sembli viva quan s’explica. He gaudit, après, desaprès i escoltat els contes a flor de pell. LlG
Revista n 11. segona època. es cou per aquí. 2014 p.19