Caterina i la verda roureda
Conte tradicional alemany, del recull de contes «Das Mädchen aus dem Apfelbaum» de Artia Verlag Praha
Traducció: Monika Klose
Diuen que hi ha roures que arriben a fer més de mil anys, per això els roures saben més coses que qualsevol altre persona en el món. Quan parlen, tot el bosc els escolta. Fa poc els vaig sentir quan estaven parlant de la Caterina i la verda roureda.
La Caterina va perdre els pares i de molt petita va haver de treballar com a serventa. Per fortuna la senyora la tractava molt bé, gairebé com si fos filla seva, però això no va durar. Un dia, la senyora va emprendre un viatge amb tots els criats. En passar per una roureda, uns bandolers els van assaltar. Van matar tothom menys la Caterina, que es va amagar darrere un roure, es va prémer contra l’arbre i l’arbre la va abraçar amb les seves branques com un pare abraça la seva filla, i les fulles la van cobrir de manera que els bandolers no la van veure. Així el roure la va salvar d’una mort segura. Quan els bandolers per fi van marxar, la Caterina va acariciar el tronc dient:
–Moltes gràcies estimat roure! M’has salvat la vida i m’agradaria tornar-te el favor. Però què puc fer? Si a mi mateixa no em queda res i aviat em moriré de gana!
El roure va començar a xiuxiuejar i els altres roures el van acompanyar. La Caterina va seure sobre la molsa i es va posar a pensar. La turmentava la fam.
–Si tan sols tingués un trosset de pa i un got de llet –va dir.
I vet aquí que va aparèixer un colom blanc que es va posar al seu costat. Al bec portava una claueta daurada. Va dipositar la clau als peus de la noia i va assenyalar un dels roures.
– Trobaràs un pany en aquest roure. Has de posar-hi la claueta i s’obrirà i et donarà el que desitges. La noia va seguir el consell del colom com en un somni i l’arbre es va obrir i davant de la Caterina hi havia una taula amb un pa blanc rodó i un got de llet dolça. Quan la Caterina va haver menjat, va tancar l’arbre. Ja no tenia gana, però estava morta de son, els ulls se li tancaven. Era tard, damunt d’ella espurnejaven els estels.
– Si pogués jeure en algun lloc –es va dir. I vet aquí que el colom va tornar a aparèixer i al bec portava una altra claueta. La va dipositar davant d’ella i va assenyalar un altre roure.
– Ves cap aquell roure; si l’obres et donarà el que necessites. La noia va seguir el consell del colom com en un somni. El tronc es va obrir i la noia es va trobar davant d’una habitació petita amb un llit suau i agradable. De seguida s’hi va acotxar i es va adormir contenta. L’endemà al sortir de l’arbre la Caterina va sentir molt de fred, doncs havia nevat i tot el terra estava cobert d’una capa fina de neu.
–Si tingués un xal per escalfar-me una mica, va mormolar la noia tremolant.
I vet aquí que ja arribava el colom amb una altra claueta daurada. Va assenyalar un altre roure i va dir:
– Et donarà el que necessites.
Quan la Caterina va obrir l’arbre es va quedar bocabadada, a dins hi havia un gran armari amb vestits i abrics i xals molt bonics. Es va posar un xal de llana i ja no tenia fred. Ara ja no li faltava res. Quan tenia gana, obria el roure amb la taula parada; quan estava cansada, obria el roure amb el llit, i el roure amb l’armari li donava tota mena de roba. I quan estava trista o volia parlar amb algú es presentava el colom blanc per fer petar la xerrada.
Van passar dies, setmanes, tot un any. La Caterina s’estimava molt el colom i un dia li va preguntar:
– Com puc agrair-te tot el que has fet per mi?
El colom va parrupejar encantat:
– Ho he fet de cor. Però, si ho vols sí que em pots ajudar… Aquí, al bosc hi ha una cabanya, hi viu una bruixa ben lletja. Les seves cambres estan plenes d’or, de plata i de joies. Jo, però, només necessito l’anell de plom que també hi deu ser. Si em portes aquell anell t’estaré agraït tota la vida. Però ves amb compte, mentre estiguis dins la cabanya no pots dir res, res de res. Primer la bruixa et parlarà amb veu de mel i després amb veu de fel. Si dius alguna cosa, si dius tan sols un mot, moriràs.
La Caterina es va posar en camí. El colom la va guiar fins a una clariana on es trobava la cabanya. Al davant hi havia asseguda una bruixa més lletja que la negra nit. Quan va veure la noia, li va dir:
– Quin vent et porta, bufona?
Sense contestar la Caterina va obrir la porta de la cabanya. Meravellada, va veure totes les joies, la plata i l’or. La vella la va seguir i va rebufar.
– Descarada, desvergonyida qui t’ha enviat? La Caterina, però, no va contestar, sinó que va començar a buscar l’anell. On podria ser enmig d’aquestes coses valuoses? Quan la bruixa va veure que la noia no s’espantava, va agafar una gàbia on es trobava un ocell i va sortir de la cabanya. La Caterina, però, va sospitar i va lligar caps. Si la bruixa se n’anava només amb la gàbia, allí deuria haver-hi alguna cosa interessant. Es va precipitar damunt la bruixa, va obrir la gàbia i vet aquí que hi va veure l’anell: el duia l’ocell al bec. El va agafar ràpidament i va marxar corrent. Semblava que volava. En arribar a la roureda s’hi va amagar. Poc a poc la seva respiració s’anava calmant.
– On és el meu colom? –es va preguntar.
I vet aquí que just en el moment que la noia hi va pensar, el roure la va abraçar amb les seves branques i, de cop i volta, les branques es van transformar en braços i tot el roure es va transformar en un noi alt i ben plantat. Va donar un petó al front de la Caterina i va dir:
– Has desfet la maledicció de la bruixa i m’has salvat. Mentre ella tenia l’anell de plom, jo havia de ser un roure, els altres roures són els meus servents. Des de fa set anys estan aquí al meu costat sense poder dir ni una paraula. Només jo podia parlar i, de vegades, transformar-me en un colom blanc. Gràcies a tu, per fi tot s’ha acabat! Mira!
La Caterina va mirar al seu voltant. Allà on abans només hi havia roures ara hi havien uns joves ben plantats, allà on abans només se sentia el murmuri dels roures, ara se sentien veus alegres.
– Vols casar-te amb mi? –li va preguntar el príncep i va prendre la seva mà.
La Caterina no s’ho va pensar gaire.
– I tant! –va dir.
I a l’endemà es va celebrar un gran casament.
Això és el que va contar un vell roure, i jo ho vaig sentir. Diuen que els roures arriben a fer mil anys, per això saben moltes més coses que qualsevol.
Revista n 11. segona època. Això era i no era. 2014 p.30