El manteniment de la narració oral tradicional en l’actualitat: alguns projectes duts a terme a Letònia
per Art Guntis Pakalns.
Doctor en Filologia Institut de Literatura, Folklore i Art Arxius de Folklore de Letònia,
SOBRE LA NARRACIÓ
Primer expressaré molt breument com explico habitualment què és la narració. La narració no és tant sols la capacitat de determinades persones per relatar oralment esdeveniments davant d’un públic reduït o nombrós. És un moviment, una subcultura, un renaixement que té lloc a molts països. Els narradors tenen les seves associacions, festivals, llibres, sistemes de formació i nombrosos recursos a Internet. La narració té subdivisions força diferents: narració escènica, narració professional, narració tradicional dins d’una comunitat, narració digital, narració empresarial, narració a escoles, biblioteques i esglésies, narració com a curació i com a solució de problemes socials, etc.
La formació de narradors implica el desenvolupament o l’adquisició d’una identitat especial: la d’un narrador. Un narrador és una persona que reuneix característiques i elements diversos: els contes, l’habilitat de narrar-los oralment, la connexió amb la tradició (la gent que hi havia «abans» que ells) i la comunitat (la gent que hi ha «davant» d’ells). M’agradaria fer un aclariment pels folkloristes: un narrador difereix d’un informant pel fet de ser més actiu i independent, mentre que una major llibertat a l’hora d’actuar és el que diferencia un narrador d’un actor.
Hi ha unes quantes idees que conformen la base de l’ideologia moderna sobre la narració:
1) Narrar i escoltar històries es considera una necessitat humana bàsica.
2) La tecnologia moderna no pot desplaçar la narrativa oral, sinó que li obre noves possibilitats.
3) Les habilitats narratives es poden desvetllar, desenvolupar i perfeccionar, i realment tothom que vulgui pot aprendre a narrar.
4) El més important per aprendre a narrar històries és fer-ho.
5) La narració no és un monòleg, és un art de situacions i diàlegs subtil, l’habilitat per triar la història adient per a la situació adient, la capacitat d’adaptar-la.
6) No s’ha d’aprendre mai un text de memòria, has de crear la teva pròpia història! (Sembla pertinent observar que gairebé totes aquestes idees es contradiuen amb les idees clàssiques cultivades per la ciència dels folkloristes.)
L’ACADÈMIC I EL NARRADOR
El meu interès pels contes i les llegendes populars de Letònia va començar quan estudiava el treball d’un conegut avantpassat meu, Anss Lerhis-Puškaitis (1859 – 1903), el germà de la meva besàvia, que va treballar en una petita escola rural de la parròquia de Džūkste a finals del segle XIX. Va publicar l’edició més extensa de contes i llegendes populars letons d’aquella època, reunint uns 6.000 textos en 7 volums. Després de graduar-me a la Facultat de Filologia l’any 1983, vaig obtenir un lloc als Arxius de Cultura Popular de Letònia. I m’hauria tornat un erudit ocupat en tasques d’arxiu rutinàries si no hagués estat per algunes trobades meravelloses.
Durant una de les meves sessions de treball de camp l’any 1987, prop del meu poble nadiu, vaig conèixer una informant: Alma Makovska. Parlava un dialecte molt proper al meu. Durant 18 anys vaig enregistrar més de 200 hores d’àudio d’ella, que incloïen uns 60 contes tradicionals i desenes d’històries de fantasmes. Alma havia heretat els contes tradicionals del seu avi, el seu pare i els seus germans. De vegades actuàvem plegats a les escoles, o bé a la ràdio i la televisió: ella amb les històries i jo amb el «comentari acadèmic». Vaig intentar entendre de quina manera ella podia «enganxar» gairebé qualsevol audiència amb la seva senzilla actuació, i aquest secret es va convertir en una de les direccions que van prendre les meves activitats d’estudi.
El segon tomb va arribar gairebé alhora, al final del període soviètic. En una conferència pública, estava parlant sobre el meu parent (Lerhis-Puškaitis), quan vaig mencionar el sistema de classificació de narració popular que va crear, centrat en els contes de fantasmes. De sobte, el públic es va quedar en silenci i vaig entendre que havia de narrar com a mínim algun d’aquells contes. Els anys següents em vaig fer conegut com a narrador d’històries de fantasmes; més tard també vaig intentar-ho amb llegendes urbanes, anècdotes i contes populars. Un estudiós del folklore normalment «s’amaga» darrere del micròfon. Però hi ha moltes coses dels contes i de la forma de narrar-los que només es pot trobar de l’altra banda del micròfon, la del narrador. Em vaig acostumar a incloure contes a les meves conferències, he preparat diversos cicles de programes de ràdio on narro contes i llegendes populars i els comento. L’habilitat per narrar històries proporciona un plaer especial i es converteix en una addicció que resulta incomprensible per a aquells que no han narrat mai.
PROJECTES DE NARRACIÓ
Qualsevol projecte, fins i tot un de petit, pot influir si funciona en el grup objectiu correcte, si compta amb una bona publicitat als medis de comunicació (Internet inclòs) i si els participants segueixen treballant-hi fins i tot després de la finalització oficial del projecte. Gairebé a tots els projectes he col·laborat amb una persona, filòsofa de formació, que exerceix com a líder del moviment folklòric infantil: Māra Mellēna (convidada al primer World Festival of Epics l’any 2006).
Vet aquí algunes de les idees que es troben a la base dels projectes de narració. Els estudis moderns de cultura popular tendeixen a reflexionar i analitzar de forma cada vegada més crítica aquesta mena de categories, anteriorment (aparentment?) òbvies i idealitzades, com ara nació (poble), tradició, patrimoni antic, etc. Les tradicions no són solament uns «textos antics», també ho és, per exemple, el propi procés de narració. Els textos poden també ser recents, personals i situacionals (per exemple, els fets de la vida de la persona), però la tradició de narrar-los és antiga i important. Que és més important i més difícil: representar una tradició sobre d’un escenari o mantenir-la a les situacions quotidianes, a les famílies i a les petites comunitats? La tradició no tant sols es pot transmetre de forma passiva, també pot ser apresa i modelada deliberadament (per descomptat, el resultat depèn del coneixement i la intel·ligència dels individus implicats…). Una tradició congelada, inalterable, és una tradició morta. «Els temes antics» únicament són interessants quan poden ser utilitzats per l’home modern. Per a l’existència d’una nació no només tenen importància les tradicions més famoses, específiques i impactants que posseeix, sinó també les que semblen tan trivials que ni tant sols els estudiosos i els buròcrates de la cultura hi han parat atenció.
TROBADA DE NARRADORS
A principis del 2006 vam fer una trobada amb narradors de Munich a Alemanya: l’acadèmia de narradors Goldmund. El seu director, el narrador Norbert Julian Kober, que també es dedica a la formació, estava escrivint en aquells moments la seva tesi doctoral, dedicada a la competència narrativa. La idea principal del projecte «El desenvolupament de les capacitats narratives dels adults: una perspectiva europea» (Octubre de 2006 – Juny de 2008), dins del programa europeu d’aprenentatge al llarg de tota la vida Grundtvig 2, era formar en narració els «majors joves», és a dir, els jubilats. A banda d’això, a Letònia nosaltres teníem els nostres propis interessos: augmentar el prestigi de la narració en el moviment folklòric i proporcionar formació de narració per als professors de folklore.
Els resultats del projecte: es va formar una xarxa de narradors i organitzadors de sessions de narració a diferents zones de Kurzeme (zona occidental de Letònia) que va generar una comunitat amb una identitat compartida: la de narradors de Kurzeme. Aquesta xarxa encara segueix operativa un cop finalitzada la tasca del projecte.
ZIV ZUP
Una de les nostres creacions és el festival de narració Ziv zup (sopa de peix), organitzat des de l’any 2007 a finals d’abril. En aquesta època els peixos salten la cascada més ampla d’Europa, que és la del riu Venta, prop de Kuldīga, i es celebra la festa del poble. Els guanyadors del concurs de pesca fan una donació del peix que han pescat. Llavors es cou en una foguera una sopa de peix i tothom en pot guanyar una escudella… narrant una història. El festival compta amb una bona publicitat: per exemple, l’any 2008 es va retransmetre una hora i mitja en directe del festival a un dels principals programes de la ràdio letona. A partir del segon any del festival, també s’han fet activitats en altres pobles, on hi han participat convidats estrangers: Gražina Kadžytė, de Lituània (2008), Piret Päär, d’Estònia (2009), i Marlis Kramer, d’Alemanya (2011).
NARRACIÓ AL CARRER
Al mes de setembre de 2010, en el marc d’un projecte artístic anomenat «Nit blanca» es va posar en pràctica el següent projecte. En un carrer de Rīga (Ernesta BirzniekaUpīša iela) durant vuit vespres consecutius, la gent es va aplegar durant dues hores per narrar i escoltar històries. Hi havia tres o quatre tauletes amb «menús d’històries» dels narradors convidats. Els joves (voluntaris del projecte) convidaven els passants a aturar-se i passar una estona escoltant contes, així com a narrar-ne. Alguns escriptors joves van escriure les seves històries al paviment, la gent de la ciutat narrava els seus records, i els músics de carrer també s’hi van implicar en el projecte, en el qual van participar 14 narradors dels projectes esmentats anteriorment, juntament amb alguns escriptors, editors de revistes i joves actors. Tot i que va ser difícil captar l’interès dels passants, tots els participants van mostrar-se molt satisfets per l’experiència adquirida.
ALGUNES CONCLUSIONS
Crec que un dels grans èxits d’aquests projectes és que no formen a narradors individuals, sinó que creen comunitats on es produeix la narració en viu, on la gent es coneixen els uns als altres i poden treballar plegats en diferents situacions. Avui en dia no cal que aquestes comunitats siguin de tipus estrictament local. Les persones es poden reunir, comunicar-se; la identitat comú, l’experiència comuna és el més important. La formació de narradors té quelcom peculiar: quan estan narrant bons narradors, pot ser que, tot d’una, el públic faci de narrador i els narradors de públic. La cooperació de les tres generacions és molt important: tothom té experiències i coneixements propis; la renovació de la tradició pot iniciar-se en la generació més jove.
La narració d’històries viva és molt més important que un debat sobre les tradicions «més autèntiques» i «més antigues». Així doncs, som-hi, narrem contes! Només narrant es pot aprendre a narrar, atreure el públic, familiaritzar-se amb les formes tradicionals de narrar històries i conservar-les.
Traducció de l’anglès de Susana Tornero, autoritzada per Guntis Pakalns.
Article fragmentat per tal d’adaptar-lo als requeriments de la revista.
Podeu llegir l’article complert a la web de l’associació, apartat «bibliografia»: https://www.anincat.org/category/llibres/
Revista n 10. segona època. Es cou per allà. 2013 p. 20