CONTES per SANT JORDI al Centre de Joves de Quatre Camins per Mercè Rubí

CONTES per SANT JORDI al Centre de Joves de Quatre Camins

per Mercè Rubí

A finals de març, l’Adriana, bibliotecària del Centre de Joves de Quatre Camins, es va posar en contacte amb l’ANIN. Volia concertar una sessió de contes per la Setmana Cultural que anualment celebren pels volts de Sant Jordi.

Des de la Junta es va passar la convocatòria a tots els socis interessats i amb disponibilitat durant aquelles jornades, i finalment ens vam decidir pel dia 18 d’abril. Es va triar el dia amb un major nombre de participants; amb això vull dir que uns quants narradors, malgrat l’entusiasme que van demostrar, no van poder narrar, i des d’aquí els vull agrair i encoratjar per a properes ocasions.

Un cop decidits els narradors (la Teresa Saladich, la Llanos Gascó, el Julio Manau, la Sara Genovart i jo mateixa), calia organitzar la sessió tenint en compte a qui anava adreçada: joves d’entre 18 i 23 anys, la majoria d’origen marroquí, sud americans i de països de l’Est. Ens vam decantar per la llengua castellana i contes més aviat curts per anar variant de narradors i donar ritme a la sessió.

I va arribar el dia 18, un dia gris, pesat i fred. La carretera que mena al Centre de Quatre Camins es va deteriorant a cada metre que s’allunya de la general, fins que arribes a un turó pelat, tot ciment, amb tanques i filats que et prepara pel que veus unes passes més enllà: una caseta de vigilància amb dos encarregats per controlar l’accés als centres. El de l’esquerra, més vell i fosc, centre d’adults; el de la dreta, més nou i clar, el de joves. Allí ens van rebre l’Adriana i el Daniel, coordinador d’ educadors, que ens van posar al corrent dels tràmits: cap bossa, ni mòbil, ni carpetes, a pèl! (Avui en dia, sembla que si no vas amb el mòbil, estàs despullat.) I després: obre porta, targeta d’identificació, carta de pas, tanca porta, obre porta, mostra carta, tanca porta i així unes quantes vegades fins arribar a la segona planta, on es troba la biblioteca.

Ja ens estaven esperant una vintena de nois asseguts en mitja rotllana, d’esquena a la porta d’accés. Ens havien reservat cinc cadires amb cinc ampolletes d’aigua, just al seu davant. Ens hi vam asseure i l’Adriana va fer les presentacions. Jo mirava els seus rostres, les seves expressions, els seus posats: d’incredulitat, de dubte, d’avorriment, de passotisme, d’intriga…

Au, va, endavant!

El Julio trenca el gel: es posa dret, comença a parlar i ja hi ha un lleuger moviment a les cadires. Diu que hi havia una noia molt bonica i que la pretenien tres nois… I ràpidament el públic reacciona, obren més els ulls i les orelles, lleuger esbós de somriure. I després la Llanos i la Sara i la Teresa i jo. Si un conte era graciós, l’altre era sorprenent, i l’altre surrealista, i l’altre còmic, i així vam seguir fins a completar dues rondes. Com a resultat, una sessió ben dinàmica, que va provocar rialles i fins i tot alguns hi van ficar cullerada en algun moment participant en el conte.

Satisfacció. Aplaudiments. Ara ja puc respirar! Agraïments.

— Un moment, no marxeu! —, diu l’Adriana.

Cinc joves s’acosten amb uns paquets ben embolicats amb colors alegres. Un per a cadascú. Obrim i… Oh!, tres titelles de dit fets a mà pels joves del centre! Fantàstic! El Drac, Sant Jordi i la Princesa!

Ens quedem ben parats, no esperàvem res, potser tan sols un somriure.

— Gràcies, de debò, moltes gràcies! —, responem a la vegada mirant el regal com infants quan veuen que els reis els han portat just el que volien sense saber que ho volien.

Mentrestant la resta de joves recullen les cadires i surten de la sala: ja és l’hora del dinar. Nosaltres, amb els titelles a la mà, vam seguir l’Adriana fins als tallers d’enquadernació, d’on havien sortit els titelles, i els de ceràmica, situats a la mateixa planta.

El primer taller, el d’enquadernació, és una sala gran i clara amb llargues taules carregades d’històries. Allí ens vam trobar amb una noia, la Tere, i un noi d’uns vint i pocs anys, els quals ens van posar al corrent de les feines que estaven preparant: uns rellotges i uns penjolls amb llibres reciclats per a un aparador de la llibreria Laie de Barcelona, i altres feines ja fetes, capgrossos i més titelles. Al principi pensàvem que el noi era un monitor, però després vam anar descobrint que es tractava d’un intern amb nivell universitari, i que encara en tenia per quinze anys. Ens va explicar anècdotes curioses de la vida al centre, no gaire diferent de l’ambient d’un institut. En una ocasió la direcció va decidir prescindir del Canal Plus de televisió per estalviar despeses i es va formar un rebombori molt gros: no hi havia futbol!!! Els podien deixar sense postres, o sense piscina, o sense música, però mai sense futbol. Els problemes que ocasionava aquesta retallada eren massa greus, i finalment ho van aconseguir: tornar a tenir Canal +.

L’aula de ceràmica també és sorprenent: quines feines més acurades, tant de grans com de petites. I la visita va continuar baixant les escales fins arribar al primer pis, on hi havia les aules d’escola, però l’hora de classe s’havia acabat i els professors ja tancaven. Tothom marxava a dinar.

Seguim baixant, obre porta, tanca porta, obre, tanca, i entrem al menjador dels educadors. Allí, ja més relaxats, ens conviden a un refresc mentre xerrem i compartim sensacions.

Els budells rondinen, hi ha gana. Definitivament sortim del recinte i ens vestim amb el mòbil, la bossa i la jaqueta. Ens acomiadem satisfets, feliços i amb ganes de repetir l’experiència.

Bibliografia dels contes explicats.

JULIO: Els tres pretendents extret d’un llibre d’en Pep Coll que es diu «Quan Judes era fadrí i sa mare festejava» un recull de contes i rondalles del Pallars. El diluvi del secà extret del llibre «Muntanyes maleïdes», també d’en Pep Coll, un recull de contes dels pobles del voltant del massís de la Maladeta.

LLANOS: El deseo de Abanda és d’un llibre de contes africans i l’autora és Susan Akono. El hombre sin suerte de By Zoomer

SARA: Un joc inhumà i Un dia qualsevol, escrits per ella.

TERESA: L’avi que volia ser pare (no en sap l’autor) i El galán de noche de JJ Millás. MERCÈ: El mejor hijo conte d’Etiòpia extret de «El círculo de los mentirosos», de Jean Claude Carrière i Gandharva Sen ha muerto! conte bengalí extret de Cuentos populares de la India, editorial Siruela

Revista n 8. segona època. Es cou a l’ANIN. 2012. p 16