Tres figues i quatre corbs
Coses de la meua terra
Francesc Martínez i Martínez
Un hòme, qual nom no mos fa falta ‘l saber, no tenía més propietat que una casa no molt gran y junt á ella un corralet descubèrt en el que va plantar una figuera, la que començá a creixer ab molt de poder; veritat es, que fòra de les hòres de jornal son plantador no fea més que cuydarla no deixant creixer al seu alrededor una herba y tenint sempre la tèrra ben mullideta; els dos únichs y grans volers que tenía, eren la dòna y la figuera, y no estant aquélla mal humorada y ésta ben poderosa ya estava éll desvanit y era feliç. Cerixqué la planta ab mòlta força tirant unes rames com á verdanchs y uns pámpols com á plateres, y va fer tres figues, que eren l’ encant del matrimoni. El temps se ‘ls passava contemplantles y medint ab la vista lo que cada día creixíen, quant ya eren grossetes va sugir alló de qué farien d’ elles, per que el menjárseles ni pensarho, havía que donarles més honors. Si haveren segut bacores li les posaríen á San Juan en la ma el día de la festa, pero com que eren figues, encara que primerenques, no podía ser. ¿Li les donaríen al senyor Retor? ¡ca! era poch; ¿al Obispo? Mira que sòrt tindría; ¿pues al Gobernador del Reyne? ¡qué més vullguera ell!; s’ acabat, al Rey; aixó, al Rey; éste es tenía de menjar les tres figues. Este dialech passá entre marit y muller, quedantse tranquils después de resòlt tan difícil problema. Atabollaren les figues y començaren á clavillar, y la dòna va amanir una cistelleta molt fina y guapeta. Per fi maduraren y era glòria el vóreles tan polides y clavillades; cullides ab gran cuydado una matinada, les posaren en mig de pámpols dins d’ aquélla y agarrantla del ança ‘l marit es va despedir de sa muller, no sense qu’ ésta li encarregara tinguera molt de cuydado ab aquell present, mamprenint el camí cap á Valencia ahon entonces esta la Còrt.
Ala qu’ anirás tot el día, ya havía deixat á la çaga el Fòrt de Bernia y después á Lagüar y al últim Orba y divisava Pego ahon pensava fer nit, quant al passar per la Bastida pegá un entrpeçó y caigué; per més que procurá alçar la cistella pera que no tocara tèrra, aquélla pegá una sangolejada fòrta; no més alçárse la registrá y ab gran disgust vegué una figa mig esclafada, per lo que agarrantla del peçonet se la menjá, seguint después el camí y dormint com indicavem en el esmentat pòble; al sen demá, encara el día no claregava, ya nostre hòme ‘s posava atra vòlta en camí, y sense entrar a Oliva ni Gandía, deixantse á la esquèrra Tavernes de Valldigna, per mig dels arenals aná á passar el Xúquer per Cullera, y á fer nit á Silla, ahon va entrar ya fosch, per lo que ‘n un carrer estret un animal carregat pegantli ab el cornial de la saria un espantó el tirá contra la paret, y naturalment, sobaquejá la cistella contra la mateixa; no més entrá en l’ hostal la vá registrar veent ab gran pena que una figa estava esclafada, per lo que agarrantla del peçonet se la menjá com l’ altra, no quedantli més que una.
Apenes l’ aurora començá á amontonar nuvols per l’ Orient, damunt les mansetes ones tenyint aquelles d’ or y vermell, y á lluentejar el lach de l’ Albufera, convertintlo en inmens mirall argentat, nòstre viatger deixá, no les blanquetes y suaus plomes, sino una especie de jas de senyil y palla de d’ arroç que li va servir de llit y que á éll per lo molgut de la caminata li havía semblat de llana dolça, y registrant la cistelleta pera vorer l’ estat de la única figa, no tan llauger com el dies d’ abans, pero sí més cuydadós, prengué ‘l caní de la capital ahon aplegá á mitant matí. Sense entrar per dins de Valencia, per fóra murs s’ en aná en busca del Real, aplegá al Palau, y els güardes que estaven á la pòrta no ‘l deixaren entrar per més que día que li portava un regal al Rey. En vista d’ açó es sentá en un banch de pedra dels que rodejaven la plaça ó esplanada del magestuós edifici; a pòch va vorer aplegar una cavallers molt ben posats que ‘s ficaren dins, per lo que ‘ll ho va intentar, pero ab el mateix resultat d’ abans; ara be, aquells se ‘n adonaren de la pretensió y el objecte del modós hòme; al cap d’ un ratet es presentaren uns senyors molt lluhits y ab gran acompanyament; eren els Jurats de la ciutat, que segons la gent día, li portaven molt bones noticies al Soberá.
Aprofitant la ocasió atra volta va voler entrar el de la cistelleta, pero es quedá fòra ab mòstres de gran disgust, lo que á tots cridá l’ atenció; pero éll ferm sense alluntarse de la pòrta es sentá en el banch atra vòlta á esperar; al rato eixiren els Jurats ab tot el boato de la entrada y s’ allunyaren; encara no havíen passat el pont ixqué un dels cavallers que primer havíen entrar, y cridant al pacient hòme l’ entrá en el Palau y el va introduir en una cambra ahon acompanyat de varis cavallers y personatges estava molt content el Monarca, el que va dir al de la cistelleta: «¿que li ocurrix al bon hòme?». Este respongué: «Senyor Rey, yo que soch un pòbre jornaler vaig plantar una figuereta en el meu corral, la que s’ ha criat molt poderosa y engüany ha fet les tres primeres figues, les que, entre la dòna y yo, diguerem que no se les podía menjar ningú més que ‘l Rey, y per aixó venía a regalárliles; pero per el camí en la primera jornada es va esclafar una, per lo que me la vaig sampar; al remat de la segón es va esclafunyar atra, per lo que també me la vaig sampar, portant açí la tercera»; y apartant els pámpols la ensenyava. Vista per el Monarca li digué: «aá vorer com te la sampes », y el hòme agarrá per el peçonet la figa tercera y se la menjá. Vista per el Rey la obediencia, y coneixent la bòna voluntat y honradeç del vasall, maná que li carregaren un mao de diners y de ròba de vestits pera éll y la seua dòna, despedintlo.
Molt gojós s’ entorná á sa casa ahon la dòna ‘l va recibir ab gran alegría, registrant en seguida tot lo que portava pera contarho al sen demá en el fòrn.
S’ estengué la noticia per el pòble y la casa no ‘s buydava d’ amichs y curiosos que anaven á donarlos la nòra bòna al matrimoni, algúns ab pròu enveja; d’ éstos era un rich molt avariciós que á vòltes li havía donat jornal al hòme, al que ab gran misteri li va preguntar cóm se hu havía apanyat pera que ‘l Rey li havera donat aquelles riquees, responent l’ atre que per haverli regalat tres figues, pues li agradaven molt al Soberá, no entrant en més detalls per més que l’ atre li maxucava.
Cabilós el rich avarient, no va poder dormir en tota la nit, hasta que se li va ocurrir una idea, la de carregar de figues el seu parell de maxos y ab ells presentarse al Rey; pensat y fet, al sen demá de matí va omplir quatre corbos de figues, de les seues figueres, y ya de nit, aprofitant el que fea lluna, sense que ningú ‘l vera, mamprengué ‘l camí de Valencia per el Collado, y per pròp de Calp y les parets de Benissa, á descançar més allá de Gata, en una venta, ahon ya estava segur de que no ‘l coneixíen. Al cap de tres jornades ben cunplides, aplegá á la capital, y á la mija lluna del Real, ab sos dos maxos arriarats, empenyantse á crits y á la fòrça en entrar á vorer al Rey á pesar de la oposició dels güardes; al mateix temps, els maxos qu’ eren jovens y fogosos, al vorer un cavall, escomençaren á bramar, els gossos que per allí havía á lladrar, aixina com els xicons y faramalla á aú- car, armantse la gran bataola entre crits i gellits d’ uns, brams lladrits y relinygs de besties, y auchs d’ atres; aplegant hasta la cambra del Rey l’ albolot, preguntá este, alló qué era, y enterat, va fer passar á sa presencia ‘l queferós. Ya allí digué éste: «Senyor Rey, enterat per un jornaler meu, que vos portá tres figues, que vos agraden més que á un bacó, vos porte dos cárregues cullides en les mehues figueres que son les millors del terme». El Monarca, junyint les selles, digué: «vaig á premiar ta intenció ab lo que ‘s mereixedora»; y dirigintse als que allí estaven afigqué: «á vorer, abaixeu á este al jardí, y allí, deixantli nueta la cara de darrere y lligat cap per avall ab l’ objecte de que aquella més es vaja y de consegüent més lluixca, li esclafaréu totes les figues qu’ ha portat, pero tirant de lluntet». No va ser menester repetir la orde; en un punt va estar colocat en una plaçeta del jardí nòstre hòme ab la referida cara, per cert molt galtuda, mirant al sol; portats allí els dos maxos, escomençaren á ferli arca ab les figues, no quedantne una en els corbos, ni havent marrat la punteria ni una volta; acabada la operació l’ atravessaren damunt d’ un maxo y arriarat l’ atre darrere ‘l tragueren al camí per el que caminant anava dient:
«qué rahó té la gent en dir que la avaricía esgarra ‘l sach».
Revista n 8. segona època. Això era i no era. 2012. p 31