1 BON RECORD / 1 MAL RECORD
Arnau Vilardebò
1 MAL RECORD
Un estiu a Múrcia, en un festival de trobadors vaig voler mostrar la meva faceta amagada. En lloc de narrar vaig començar cantant i després era incapaç de pronunciar ni una paraula dels contes de mites pels quals m’havien contractat. No em venien al cap ni imatges ni paraules. El públic, carinyós, cridava: «¡Hazlo en catalán!» Em sembla que vaig fer com un mig intent de tornar a cantar. La suor freda bategava sobre el temps que passava. Quinze segons semblaven mitja hora. En Christian Atanasiu tancava la nit després de mi. Es trobava entre el públic i li vaig demanar si podia sortir a fer el seu espectacle. S’hi va posar de seguida. Als quaranta minuts d’estar assegut al vestidor el cervell em va tornar a posar disponible la informació necessària. Quan el Christian va acabar jo vaig tornar a sortir però crec que em va quedar tot molt mal comunicat. La qual cosa és el pitjor que li pot passar a un acte escènic. Gràcies Múrcia-San Javier per la teva paciència. Testimonis m’han pescat més d’un cop emmirallat en segones facetes. Danke, Atanasiu, sempre m’has cuidat.
Légolas Colectivo Escénico
1 BON RECORD
Vinarós (Baix Maestrat), Castellón. Una sesión para adultos el verano pasado en la playa. El público se sentaba en el paseo marítimo y nosotros teníamos que contar en una especie de monumento que se metía en la arena de la playa. A priori el espacio parecía de lo más inhóspito; sin embargo, resultó ser de lo más agradable. Fue una sesión increíble por el público atento y paseante, por el arrullo del mar de fondo y la noche despejada y clara, con luna llena incluida.
1 MAL RECORD
Corcubión (Costa da Morte), Galicia. Agosto. Sesión para adultos de los Légolas en una iglesia desacralizada. El pueblo precioso, el espacio magnífico y nosotros ilusionados. Llega la hora de empezar y no hay nadie, ni siquiera la persona que nos había contratado. Pasa el tiempo y sigue sin venir nadie. Llamamos a la persona en cuestión y nos dice que lo mejor es que suspendamos, que hay demasiados focos de interés esa noche: sardinada en la playa, llegada de una regata, con fiesta incluida, y el Piraña Show en la vecina Cee. Todavía nos preguntamos cómo es que no fue nadie, nadie.
Albert Estengre
1 BON RECORD
Una vegada estava explicant les llegendes de Montserrat a una biblioteca i en acabar, després d’haver parlat de la roca que el dimoni va llençar per fer malbé el monestir, hi va haver silenci, ni un aplaudiment (casualment els pares i mares que també hi havia, veient que la canalla no feia res, tampoc varen aplaudir). Veient el públic es veia que el conte només l’havia acabat jo, les mirades dels nens i nenes de la biblioteca feien evident que dins seu encara hi tenien el dimoni llençant la gran roca… Tot d’una, una nena va preguntar si el dimoni existia de veritat. Ai! Em vaig veure una mica mort perquè no és cosa que jo hagi de contestar i vaig començar a fer «cares», per veure si podia no dir res. A la segona ganyota meva una altra nena em va salvar. Es va aixecar, per veure bé la nena que havia preguntat, i amb molta seguretat li va dir: És clar que existeix el dimoni, no veus que hi ha Déu! Tots es varen mirar, varen aixecar les celles i varen fer que sí amb el cap. La resposta va ser del tot satisfactòria, tothom va fer cara d’haver-ho entès perfectament. Es varen aixecar i varen sortir. Jo, que sempre havia estat segur només de l’existència d’algun dimoni, vaig sortir d’aquella biblioteca envejant la tranquil·litat espiritual que desprenia la resposta tan segura d’aquella nena.
1 MAL RECORD
Una vegada estava explicant les llegendes de Montserrat a una biblioteca i tothom estava atent per veure si el pastor que s’havia trobat la verge se la podia endur o no, vist el miracle que hi va passar que feia que la imatge cada vegada pesés més i més. Doncs després d’anomenar diverses vegades la Mare de Déu hi va haver una mare que no va poder més i, perdent una mica les formes, va tallar el conte dient que més que un conte allò semblava la classe de catecisme. Tothom va callar, la bibliotecària se li va acostar i ella, veient-se sola, se’n va anar. Va cridar el seu fill però ell es va voler quedar. La dona va sortir remugant i va estar esperant el nen fora de la biblioteca.
Laura Rodríguez
1 BON RECORD
El millor record estiuenc d’una narrada de contes és de no fa gaire (o potser és que jo tinc mala memòria). Fa un parell d’anys em varen trucar per tal de narrar a la Plaça de la Paraula de la Festa Major de Gràcia, el meu barri, coincidint amb un d’aquells partits del Barça que tot ho paralitzen. Hi vaig anar sense gaire esperança, però la meva sorpresa va ser majúscula quan, en acostar-se l’hora de començar, la carpa estava plena. Un conte rere l’altre, molta suor i la convivència de dos mons aparentment antagònics. Per cert, va guanyar el Barça; ¿o potser van guanyar els contes?
1 MAL RECORD
El pitjor record… el pitjor record… Uf! Aquesta memòria! Potser el que se m’ha quedat gravat és el d’una nit a Guadalajara, quan feia poquet que jo havia començat en el món de la narració, que a les 3 i escaig de la matinada vaig haver de narrar per a un auditori d’excepció: el decorat, 50 cadires buides i tres que dormien. De totes formes el pitjor de tots crec que l’he oblidat…
Revista n 8. segona època. El secret de la picada. 2012. p 28