Cent anys de Coses de la meua Terra
per J. Vicent Martín Devesa
Hi va haver un temps en el qual els personatges fantàstics que ens feien por eren els bruixots, els «gambosins» o els «güendos». Al món que vivim, l’Efecte 2000, la Grip Aviar o els Mercats en són l’equivalent. En açò s’han transformat les nostres pors a principis del segle XXI, al llarg d’un procés que ha canviat la nostra societat els últims dos-cents anys. Al canviar les nostres costums a formes de vida més urbanes, molts d’aquells contes s’oblidaren, precisament perquè estaven arrelats a un sistema de valors, uns cicles i uns espais que la Revolució Industrial havia de transformar per sempre. Just al mig d’aquella transformació, un alteà de nom Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) va desenvolupar un intens treball de recull, investigació i descripció de tradicions i costums de la comarca alacantina de la Marina, escrivint entre 1912 i 1946 una obra en tres tandes de nom Coses de la meua terra, a més d’altres quatre obres etnogràfiques més com el «llegendari valencià». Conscient d’aquella maror que s’emportaria tantes coses, així ens explica les seues raons de treball, a la introducció d’un dels seus llibres:
«…amb el ferrocarril el cosmopolitisme s’introdueix allà on la locomotora deixa escoltar el seu estrident xiulet i les característiques del racó abans aïllat comencen a esfumar-se i així com les flors silvestres que voregen els rails perden llurs brillants colors enfosquides per les bocades de dens fum de la locomotora, així també les típiques i característiques costums van oblidant-se i per tant desapareixent…»
Coses de la meua terra és un bon exemple d’eixe món en transició en què convivien llegendes medievals amb tradicions del segle XIX, on els bandolers eren alhora personatges reals i fantàstics, on les cançons servien per espantar les tronades i per fer denúncia política. La intensa labor de Francesc Martínez i Martínez va quedar plasmada en aquestes tres obres a manera de gran catàleg de tots els aspectes de la vida: els noms que es posen als fills, la roba que es porta, les paraules que es gasten, els conreus que hi havia i que estaven desapareixent, els jocs, les festes, els remeis i, per suposat, les cançons, els romanços, els contes o les endevinalles. Però la seua tasca va més enllà.
Analitza algunes d’aquestes històries, llegendes o dites tradicionals per descobrir els seus orígens, mítics o reals. Així, per exemple, ens parla del Drac com un personatge real que va controlar les muntanyes del nord de l’actual província d’Alacant el segle XIII de nom Al Azraq, o de la costum alteana de fer una oració en un punt exacte de la processó, per descobrir amb documents que s’hi havia afusellat dues persones durant la Guerra del Francès, cap al 1809. També fa cultura popular comparada quan ressenya altres poblacions que expliquen les mateixes històries o celebren al mateix patró, rastrejant influències fins al Quixot, ja que a més Francesc Martínez i Martínez era un eminent estudiós de Cervantes, i el primer que va traduir el Quixot al valencià. Tot plegat una obra que excedeix l’àmbit de l’etnografia, per açò el «folklorista», amb les seues paraules:
«deu aquest tindre estreta consciencia i ample esperit, lo primer per no eixir se’n de la veritat, lo segon per no espantar se de les variadíssimes relacions de tota mena que el poble ha inventat… que ben examinades i atenent a que la majoria provenen d’època medieval, en que la gent tota tenia ample criteri, era més franca i desconeixia el refinament de la moderna hipocresia»,
tot açò perquè l’objectiu d’este importantíssim treball és
«servir el dia de demà per fer estudi que ens ha de portar al comparatiu del folklore d’altres poblacions, comarques, nacionalitats i nacions de tot lo mon, “hermosa” tasca de la que ha d’eixir la història de la civilització mundial».
Per tot açò, amb els seus cent anys, Coses de la meua terra és una joia, de la qual us mostrem una part amb dos contes: Tres figues i quatre corbos i La Reyna i la gerra.
Revista n 8. segona època. Es cou per aquí. 2012. p 19