LA LAIA a les Biblioteques
per Monika Klose
EXPLICAR PER A UN PÚBLIC INFANTIL SEGUEIX SENT UN REPTE PER A CADA NARRADOR O NARRADORA, ENCARA QUE HAGI FET JA MILERS DE SESSIONS DE CONTACONTES. PER QUÈ?
Doncs perquè els nens són molt més cruels a l’hora de manifestar el seu desinterès o el seu avorriment: es giren per agafar un llibre i el miren o el llegeixen, comencen a xerrar entre ells, s’aixequen, es mouen d’un costat a l’altre, etc.
Aquest comportament distorsiona la sessió, és clar, però sobretot s’ha d’admetre que posa de manifest els errors de la persona que explica contes, ja sigui que el conte escollit no està ben adaptat a l’edat del públic, ja sigui que a la narració li falta ritme, o que no s’ha establert un vincle entre narrador i públic, per esmentar només uns quants dels errors possibles.
Així, cada vegada que he d’explicar en una biblioteca (a l’escola és diferent, perquè hi ha els domadors que controlen) estic nerviosa, i ho vaig estar quan em dirigia a la biblioteca del Raval per explicar contes dins de les activitats per celebrar la Laia.
A més a més hi anava a explicar contes amb la Martha Escudero, un crac dins del món de la narració oral, i em preguntava si podria estar a l’ alçada. La Martha i jo havíem quedat mitja hora abans i la trobada en un bar va ser molt agradable. De seguida es va establir una sintonia entre nosaltres: anàvem a explicar juntes i a passar-nos-ho bé. Per a mi aquesta disposició és molt important. El públic ha de notar que el narrador o la narradora gaudeix quan explica contes.
Quan vam arribar a la biblioteca ja hi havia un munt de nens – senyal que l’activitat està ben arrelada en aquesta biblioteca. L’únic inconvenient va ser que l’espai de contar contes no estava separat de la resta de la biblioteca, la qual cosa implica sempre un murmuri de les persones que no segueixen l’activitat del narrador. Vam patir durant un moment, però un cop engegada la sessió, no va ser un problema.
La Martha va presentar-nos i vaig començar a explicar; després ho va fer ella. Va ser agradable veure com els nens s’hi implicaven, com participaven i com seguien en tot moment les narracions. El fet que ho feien després d’haver estat 8 hores a classe demostra que tenen una gran capacitat d’escoltar quan una cosa realment els interessa.
D’altra banda, vaig adonar-me que és molt gratificant explicar junt amb un altre narrador o narradora. Primer, perquè sempre és estimulant veure com narra una altra persona. A part d’això, el pes de portar la sessió es divideix i dóna més espai perquè el que no explica pugui observar millor el públic. Et converteixes en espectador i un altre cop en narrador; és precisament aquesta doble funció el que m’encanta, i suggereixo que hi hagi més ocasions per explicar en «duo».
La narració és una feina molt solitària i encara que cadascú s’hagi de preparar les sessions de la millor manera que pugui és fantàstic si de vegades es pot fer conjuntament.
Revista n 7. segona època. Es cou a l’ANIN. 2011. p.20
Fes un comentari