La gerra de la ventura
JOAN AMADES
Rondallística, Ed. Selecta
Vet ací que, una vegada, un pagès, cavant cavant en el seu hort, hi va trobar una gerra gran com una casa, i d’una mena de terrissa tota estranya. En comptes de trencar-la amb l’aixada, se la va emportar a casa seva i la va posar en un racó.
Heus ací que, al cap d’un temps, aquell pagès, que era molt pobre, va poder estalviar un dineret i el va tirar dintre de la gerra, amb la intenció de no gastar-se’l i d’anar-n’hi tirant tal com n’anés estalviant, fins a veure si podria arribar a omplir-la.
Va passar molt de temps, setmanes, mesos i anys, i no va poder arribar a estalviar cap més dineret; al contrari, un dia li va fer molta falta aquell dineret que havia guardat dintre de la gerra, i el va haver de treure. Però heus ací que va veure que, en el mateix lloc de la gerra on hi havia el dineret, n’hi quedava un altre. El bon home, tot estranyat, no se’n sabia avenir, i va pensar que potser havia fet cria. Ell, que sí, que treu aquell altre dineret i encara n’hi quedà un altre; el va treure també i així moltes dotzenes de centes de vegades, fins que va arribar a treure tota una gran pila de diners. Una mica tocat per l’enveja, el pagès pensà que qui sap si, posant-hi una moneda d’argent, també faria cria. Va posar-hi un escut i va passar tot el mateix que havia passat amb el dineret. Molt aviat va tenir una pila grossa, grossa, d’escuts. Veient que li anava tan bé, va creure que potser una moneda d’or també criaria; posà una unça dintre de la gerra, i també passà el mateix que amb el dineret i que amb l’escut. En ben poc temps, va tenir una gran riquesa, que ni sabia on posar-la ni on amagar-la, perquè pesava tant, que fins tenia por que li ensorrés el trespol i la va amagar dintre del celler.
Com que s’havia fet ric en un tres i no res, ningú no se sabia explicar com li podia haver pervingut tanta i tanta de riquesa, i tothom parlava i murmurava que si l’havia robada, que si quan de maljust ve l’anyell mal profit sol fer la pell, que si el que ve xiulant se’n va cantant, i que diners que el dimoni porta el dimoni se’ls emporta, i tant i tant parlava tot el veïnat, que el pagès decidí d’explicar a tota la seva parentela com havia obtingut tanta fortuna, puix que, al cap i a la fi, no s’havia d’amagar de res.
El pagès de la gerra va fer un gran convit a tots els seus parents, des dels de més a la vora fins als més llunyans i va fer dir pertot arreu, i a tothom, que faria un convit com mai no se n’havia vist cap de tan gran ni de tan lluït i que hi eren convidats tots els qui fossin parents, reparents, parents dels parents i veïns. Podeu comptar si se’n va presentar de gent! Com que va córrer pertot arreu la fama que era molt ric, afigureu-vos si en va sortir de gent que li volia ésser parent, encara que no li’n fos! El pagès va fer fer unes crides, perquè es presentessin els millors cocs i coquesses que sabessin de cuinar i de guisar millor i perquè tothom que tingués moixons i bèsties estranyes ben gustoses de menjar, les hi portés, que li foren comprades i pagades a bon preu. I podeu comptar si se’n va presentar de gent a vendre-li moixons i bèsties curioses i moltes d’altres menes de coses apetitoses i gustoses de menjar! Aquell convit va ésser tan gran, per la molta gentada que hi va comparèixer i per les moltes i molt bones coses que s’hi van menjar, que diuen que mai no se n’havia vist cap de tan gran ni de semblant, després d’aquell. I, enmig del gran dinar, el pagès explicà a tothom com havia fet la seva gran riquesa, i els ensenyà la gerra de la ventura, que tothom va mirar i admirar embadalit.
Però, heus ací que, un veí molt envejós que tenia un hort costat per costat de l’hort del pagès, va voler veure si li podia prendre la gerra, i començà a cercar-li raons dient que havia cavat tocant al seu hort i que, per sota, li havia esgratinyat la terra del seu tros i li havia pres aquella gerra que era seva i ben seva; que ell ja sabia que la hi tenia, però que no sabia en quin indret de l’hort es trobava, on el seu avi l’havia enterrada. I raons van dur raons i no es van poder pas entendre, fins que, ben barallats, van haver d’anar a casa del batlle, perquè aclarís a qui havia de donar-se la gerra.
El batlle els escoltà ben bé i, quan va saber la virtut de la gerra, els va dir que per evitar raons i mentre ell pensava i aclaria la qüestió, li havien de portar la gerra a casa seva, perquè ell la guardés. Així pensava ell obtenir-ne un bon benefici. El pagès que tenia la gerra, la portà a casa del batlle, i així que la va dur, un avi del batlle va anar a tirar-hi una moneda per veure si era veritat que feia cria; però heu de pensar i creure, i creure i pensar que, en anar-hi a tirar la moneda, com que la gerra era tan grossa, el vell sense adonar-se’n s’hi abocà i va caure a dintre-. El batlle hi va córrer de seguida, i el tragué, però va veure que, dintre de la gerra, hi quedava un altre vell. També el va treure, i encara n’hi quedava un altre. Furiós el batlle, va rebatre la gerra contra la paret i es féu en mil miques i bocins. De cada tros, va sortir-ne un vell i en van sortir a cents i a mils i, a tots, els va haver de mantenir i de tots va haver de tenir-ne cura.
I vet ací el que hi va guanyar d’ésser tan envejós.
Revista n 7. segona època. Això era i no era. 2011. p.35