Ara fa quasi un any em van demanar fer quatre sessions de contes d’aquelles que, eufemísticament, en diuen «per a públic familiar». És a dir, aquelles sessions en què els adults aparquen les criatures i ells es dediquen a altres coses. I encara que aquesta no és la meva especialitat, vaig decidir de fer-les per veure si ampliava una mica el meu camp d’acció.
Fins aquí, res a destacar, tot correcte. Però la clau de volta de la qüestió va ser el lloc. Em va fer l’encàrrec una editorial de llibres infantils per fer les sessions a una gran superfície de la meva ciutat. Mai ho havia fet en un lloc similar i certament la experiència va ser, com a mínim, curiosa.
Us diré que l’organització, en general, em va tractar bé, sense cap problema, posant a la meva disposició un petit espai relativament acollidor i procurant que no em faltés de res. Quan dic que l’espai era relativament acollidor, vull que imagineu una mena de tarima al terra, amb coixins i alguns ninots de peluix, amb un petit banc perquè jo pogués seure… i globus!!!!
Heu intentat mai explicar històries mentre els nens tenen globus a les mans? Tasca força difícil, us ho puc assegurar. Però a més, al costat mateix, hi havia una casa de joguina, d’aproximadament un metre d’alçada, on els nens entraven i sortien… Malgrat tot, les contades no van anar del tot malament i encara vaig tenir una certa audiència.
Però encara i així, el pitjor d’aquestes sessions no era haver de narrar en aquest «micro-espai». El problema real, era el «macro-espai». Intentar explicar contes mentre riuades de gent passa pel teu costat amb carros de la compra -mai m’havia adonat de com grinyolen-, on els anuncis per megafonia (malgrat la meva petició de treure música i anuncis durant el temps de la narració) demanen que fulanet de tal passi per la caixa central o que els senyors clients tenen en oferta els plàtans de Canàries a només 0,99 euros el quilo, es converteix en una aventura difícil d’oblidar… un autèntic mal de cap!!
Diuen que de qualsevol experiència es pot treure algun benefici. I és ben cert. I a mi, aquesta experiència em porta a fer-me objector de consciència en assumptes narratius a una gran superfície. D’entrada, per tot el que us he explicat, però també perquè, vulguis que no, amb la meva participació estava propiciant el consumisme galopant d’aquesta societat. I no és que jo fes propaganda de cap llibre, editorial o article d’aquella botiga, sinó que considero que la meva contada anava encaminada a lligar un petit acte cultural (?) amb el consum. I no, no m’ha agradat jugar a aquest joc.
I és que després de cada sessió no tenia cap més alternativa que fer-me una truita d’aspirines per intentar millorar el meu estat físic i mental.
Per això, estimats i estimades, em declaro objector!!
Revista n. Segona època. 5 – 6 Solstici estiu – hivern. p 42