Els contes com a eina terapèutica per Julio Manau

Els contes com a eina terapèutica

per Julio Manau

Els contes serveixen per fer dormir els nens i per despertar els adults. Són paraules de Jorge Bucay, conegut psicoterapeuta que utilitza els contes en el dia a dia amb els seus pacients.

Efectivament, els contes tenen un potencial terapèutic que sovint ignorem. Quan escoltem un conte ens relaxem, desconnectem dels nostres problemes, no tenim activades les defenses amb què anem per la vida i aleshores el conte entra dins nostre per sota el radar… i comença a actuar. Però, com actua un conte a nivell terapèutic? Els contes estan plens de metàfores i de símbols, i ambdós són curatius per ells mateixos. El nostre cervell entén perfectament les metàfores i els símbols. De fet, quan no tenim l’experiència viscuda d’alguna cosa, la millor manera d’entendre aquesta cosa és mitjançant una metàfora. Però anem a pams…

Què és una metàfora?

Una metàfora és una traslació del significat concret de les paraules a un altre de figurat, en funció d’una comparació. El que fa la metàfora és substituir una o més paraules per unes altres que podem associar intuitivament al significat original. Un exemple podria ser el nom de la protagonista d’un conte molt conegut, Rínxols d’or. Tots entenem que aquesta nena té un bonic cabell ros arrissat, però, evidentment, té molta més força per a la nostra ment aquesta expressió que no pas Rínxols rossos.

Per altra banda, en aquest exemple, la paraula or, també és un símbol. L’or simbolitza la llum del sol, que és el mateix que dir la intel·ligència divina. Certament, tots tenim alguna cosa de diví a dins nostre i una part de la nostra feina en aquest món consisteix a connectar amb aquesta part. Almenys, això és el que ens diuen la majoria de contes.

Un altre símbol que es repeteix als contes és la boda entre el príncep i la princesa. Aquest símbol representa la unió del principi masculí i el principi femení. En clau intrapsíquica això no és res més que desenvolupar aquella part de la nostra psique que ens falta. Tots els psicòlegs podrien estar d’acord que això és saludable per a la nostra personalitat. Doncs bé, els contes de fades ja fa molts segles que ens estan dient el mateix en clau simbòlica.

Així doncs, un símbol és una representació sensorialment perceptible d’una realitat mitjançant alguna altra cosa, una altra realitat. A diferència de la metàfora, en el símbol, no hi ha una simple substitució d’unes paraules per altres, sinó que en el símbol hi ha una profunda relació entre el significant i el significat.

Algunes característiques del símbol són…

•Serveix per explicar i explorar un món desconegut

•Ens serveix per recolzar-nos en les emocions quan no podem recòrrer a la lògica

•És un intermediari entre allò que és concret i allò que és abstracte

•És unificador. Aporta una explicació sintètica que ajuda a ubicar-nos dins l’univers i a donar un sentit a l’existència

•És pedagògic i terapèutic

Però si els contes només fossin una successió de metàfores i símbols, no tindrien l’efecte que tenen sobre nosaltres. Allò que els fa tan poderosos és que tots aquests símbols i metàfores estan perfectament organitzats dins una història.

I és que la nostra ment està organitzada mitjançant històries. Ens expliquem la vida i la realitat amb històries. Construïm la nostra identitat explicant-nos la història de qui som. Al mateix temps, els altres ens expliquen la seva realitat mitjançant les seves històries. Els mitjans de comunicació ens expliquen el món amb milers d’històries diferents cada dia. En definitiva, sense històries no podem viure. Si volem entendre alguna cosa l’hem d’explicar amb una història.

I quan a una història li afegim els símbols i les metàfores, ja tenim els ingredients necessaris perquè aquella història capti la nostra atenció i causi en nosaltres un efecte molt potent que sovint passa desapercebut a la nostra consciència.

Tornant als contes i segons el psicòleg espanyol i expert en conteteràpia Lorenzo Hernández Pallarés, podem fer una classificació dels contes en funció del seu significat.

•Els contes emosèmics són aquells que indueixen una emoció. Acostumen a ser contes molt senzills, adreçats al públic més menut i estan ampliament il·lustrats.

•Els contes monosèmics contenen un únic missatge clar, unidireccional i que no necessita explicació ja que s’entén perfectament sense haver d’entrar a fer interpretacions. Exemples d’aquest tipus de contes podrien ser la majoria dels contes recopilats per Bucay i molts d’altres d’origen oriental.

•Els contes polisèmics són els que tenen un nivell de complexitat molt més gran. El seu missatge no és tan clar d’entendre ja que ens diuen moltes coses alhora. Aquí tenim tota la tradició de contes que hem escoltat de petits. Són els contes de fades o els contes meravellosos.

Algunes característiques del conte meravellós són:

•La història té lloc en un món meravellós en el sentit d’intemporal o irreal. Per això acostuma a començar amb una frase del tipus “hi havia una vegada”. Aquesta frase inicial és una mena de ritus de transició que ens prepara per accedir al nostre món màgic-simbòlic.

•Els personatges, objectes o situacions pertanyen a aquest món màgic-simbòlic i no tenen res a veure amb les estructures lògic-formals del pensament racional i causal.

•El final ha de ser feliç per força. Els dolents han de ser castigats i els bons premiats.

•De la mateixa manera que tenen un ritus d’entrada, han de tenir un ritus de sortida que ens permeti tornar al món real. Són les frases del tipus “i van ser feliços per sempre més” i moltes d’altres.

•Ens parlen dels problemes que ens anem trobant en el transcurs de la nostra vida: la identitat, les relacions amb els altres, les pors, etc… i ens donen informació per poder sortirnos-en amb èxit i anar cap endavant.

•Tots tenen una mateixa estructura. Els personatges segueixen sempre la mateixa seqüència d’accions. En la seva obra “morfologia del conte” Vladimir Propp recull fins a 31 funcions diferents. Això no vol dir que en tots els contes apareguin totes les funcions, però sí que sempre apareixen en el mateix ordre. Exemples de funcions serien: l’allunyament de la casa, la imposició d’una prohibició, la transgressió d’aquesta prohibició, la carència d’alguna cosa, el combat amb l’enemic, el reconeixement de l’heroi, etc…

•Els personatges són arquetípics i estereotipats, amb pocs matisos.

•Són anònims, una creació de l’inconscient col·lectiu del qual parlava Jung, i es transmeten oralment de generació en generació. De fet, no hi ha constància escrita fins fa dos segles, època en la qual apareixen els grans recopiladors de contes: els germans Grimm, a Alemanya; Andersen a Dinamarca; Perrault a França…

•La història és lineal, i les estructures lingüístiques i morfosintàctiques són força senzilles. Hi abunden les metàfores, els símbols i les al·legories.

•La seva estructura és força estable amb el pas del temps i força similar a gairebé totes les cultures. La diferència rau en el fet que en alguns llocs es dóna més importància a unes coses i en altres llocs a altres de diferents, en funció dels valors i els problemes de cada societat.

•Tenen una trama superficial i una trama profunda.

•Es poden llegir en clau interpsíquica –els personatges simbolitzen les diferents persones que ens podem trobar a la vida i ens ensenyen a relacionar-nos amb elles– i en clau intrapsíquica –els diferents personatges simbolitzen diferents aspectes de la mateixa persona que interactuen dins seu i ens ensenyen a harmonitzar aquestes parts–.

•Contenen diversos missatges, són polisèmics.

Ara bé, ¿què fa que el símbol sigui tan poderós, què fa que la nostra ment entengui perfectament el llenguatge simbòlic?

Va ser Piaget, el pare del constructivisme, qui va respondre a aquesta qüestió amb la seva teoria de les etapes del desenvolupament cognitiu des de la infantesa fins a l’adolescència.

Aquesta teoria descriu les diferents etapes en l’aprenentatge del nen:

Període sensomotor. Dels zero als dos anys. La conducta del nen és fonamentalment motora. No hi ha representació interna dels esdevenimentes externs. No pensa mitjançant conceptes.

Etapa preoperacional. Dels tres als set anys. És l’etapa del pensament i del llenguatge que modula la seva capacitat de pensar simbòlicament. Comença a representar els esdeveniments externs mitjançant símbols. Com que encara no és capaç de fer un raonament lògic, atribueix propietats màgiques als objectes. Aquesta etapa és coneguda també com a etapa del pensament màgic-simbòlic.

Operacions concretes. Dels vuit als catorze anys. Els raonaments es tornen lògics i poden aplicar-se a resoldre problemes concrets.

Operacions lògic-formals. A partir dels catorze anys. L’adolescent és capaç de fer una abstracció a partir de coneixements concrets mitjançant el raonament lògic inductiu i deductiu. Apareix la capacitat de treballar amb conceptes abstractes.

Doncs bé, quan evolucionem d’una etapa a un altra no abandonem totalment la manera d’entendre el món de l’etapa que deixem enrere, més aviat una etapa se superposa sobre una altra, com en un model de capes. Així, els adults també tenim un residu del pensament màgic-simbòlic. És per això que els símbols tenen tanta força. I és per aquesta mateixa raó que els contes ens produeixen aquest efecte. Com es pot veure, darrere la conteteràpia hi ha una sòlida base teòrica i pràctica.

Finalment, no voldria acabar aquest article sense fer esment d’un debat que s’està generant a la nostra societat. Darrerament, en el context d’allò que és políticament correcte, hi ha la tendència de demonitzar els contes de fades, titllantlos de sexistes, excloents, etc… I fins i tot, hi ha qui parla de prohibir-los.

Si el que fem és analitzar els contes al peu de la lletra, possiblement sí que siguin tot això. Però com hem vist, la força dels contes rau en la seva càrrega simbòlica i és així com els hauríem d’analitzar. Els contes apel·len als recursos interns que tots tenim per solucionar els nostres problemes. Són un mapa del tresor de la nostra consciència i ens mostren el camí per resoldre els problemes amb els quals inevitablement ens anem trobant a la vida. Autors com Bruno Bettelheim (Psicoanálisis de los cuentos de hadas) i Sheldon Cashdan (La bruja debe morir) posen l’èmfasi en el fet que està demostrat que els nens a qui els contaven contes de fades quan eren petits, en fer-se adults disposen de més recursos a l’hora d’enfrontar-se als problemes que aquells nens a qui no els n’explicaven.

Per això, seria una llàstima mensyprear tot aquest patrimoni, tota aquesta saviesa inconscient, tot aquest llegat de milers d’anys només perquè vivim en l’època del que és políticament correcte. I afortunadament, avui dia, hi ha gent que treballa perquè els contes de fades siguin declarats patrimoni immaterial de la humanitat.

Per acabar, i a títol de reflexió personal, crec que els narradors orals tenim la tasca de continuar transmetent aquests contes de la mateixa manera que s’ha fet durant milers d’anys, de boca a orella, perquè no es perdin totes aquestes petites coses que fan que el món sigui una mica millor cada dia. Salut i llarga vida als contes!

Bibliografía

Bruno Bettelheim. Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Crítica

Sheldon Cashdan. La bruja debe morir. Temas de debate

Bernardo Ortín, Trinidad Ballester. Cuentos que curan. Oceano Ambar

Ana Pelegrín. La aventura de oir. Anaya

Antonio Rodríguez Almodovar. Cuentos al amor de la lumbre. Alianza Editorial

Jacob i Wilhelm Grimm. Cuentos completos. Alianza Editorial

Jaume Soler, Mercè Conangla. Aplícate el cuento. Amat

Jaume Soler, Mercè Conangla. La vida viene a cuento. Integral

Jorge Bucay. Cuentos para pensar. Integral

Jorge Bucay. Déjame que te cuente… Integral

Michel Dufour. Cuentos para crecer y curar. Sirio

Antonio Núnez. ¡Será mejor que lo cuentes! Empresa activa

Richard Maxwell, Robert Dickman. Convencer a la gente contando historias. Planeta Nick Owen. La magia de la metáfora. Desclée de Brouwer

Nick Owen. Más magia de la metáfora. Desclée de Brouwer

Juan Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos. Siruela

Jean Chevalier, Alain Gheerbrant. Diccionario de símbolos.Herder

Julio Camarena, Maxime Chevalier. Catálogo tipológico del cuento folclórico español. Gredos

Jean Piaget. El nacimiento de la inteligencia en el niño. Crítica

Jean Piaget. La formación del símbolo en el niño. Fondo de cultura económica

Vladimir Propp. Morfología del cuento. Fundamentos

Carl Gustav Jung. Recuerdos, sueños, pensamientos. Seix Barral

Revista n 5 – 6. segona època. A foc lent. 2010. p. 12