El renoc
Rondalla recollida per Mossèn Cinto Verdaguer
Conten en la Guilleria que un dels passats del Bosc d’Osor no tenia cap fill i la seva hisenda havia d’anar a raure a mans estranyes. Ell n’estava molt trist i no se’n sabia aconhortar. Un dia es llevà per la mala espona i es descuidà de dir que voldria tenir un hereu baldament fos el mateix dimoni. Aquell mateix vespre els pastors, tornant amb ses remades de la fageda, trobaren un noi petit i renocat que plorava dient que s’era perdut. Li demanaren d’on era, i això pla no sabé donar resposta; no sabé el nom de sos pares, ni on anava ni d’on venia. Responia secament al que bé li venia i res més: era un mut de conveniència. A l’amo del Bosc li agradava tan poc el tarannà d’aquell marrec com ses fesomies; mes a falta d’altre millor, se’l posà a casa i, bo o boig, el prengué per hereu i se l’afillà.
Des d’aquell moment en la taula i en tot lo demés fou tractat com a fill i successor seu. I boca que vols, cor que desitges. El bordegassot era de vida, mes no creixia, com si fos un sac de mal profit; i com més bons bocins menjava, més raquític i lleig es quedava. En Bosc es recordà de la mala paraula que li escapà una estona abans d’arribar-li a casa aquell renoc com un càstig de Déu. Prou s’havia adonat que no resava mai un mot de rosari; tot era u sentir el “pel senyal de la creu” i quedar-se adormit com un soc, bé que ho feia amb un ull obert com els lladres i no obria els ulls fins que deien “Ave Maria puríssima”, més que més si sentia la fressa dels plats en l’escudeller o trotxar el blat de moro pel camí de taula.
No agradant-li de dia, el vigilà de nit. I veieren, cosa estranya! que així que nit enllà dormien tots els de la casa, ell es llevava, se n’anava a la vora del foc i, posant un peu en cada pedra, passava tota la nit jugant amb la flama de la llar i remenant les brases. A en Bosc aqueixes coses i altres que se’n contaven no li feien goig i començà d’escoltar les articulades dels veïns de si aquell noi era bord, de si havia sigut canviat per la dida, i fins i tot si era el diable o no ho era. Per sortir de sospites, una nit posà dins el guardacendres, al voltant del foc, una filera de closques d’ou plenes d’aigua beneita i s’amagà dintre un bugader per veure el que esdevindria. Quan tothom fou a dormir i en la casa no se sentia més que les rates en el graner, es presentà el renoc de son hereu. Acosta un escambell davant el foc, i, a l’adonarse de les closques d’ou plenes d’aigua beneita, fa un gran bufet i exclama:
Jo he vist Barcelona en un prat,
el Boscdetosca ciutat,
i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat.
Dient això, fa un gran espetec i desapareix, xemeneia amunt, i mai més se n’ha vist gall ni gallina.
Des d’aquella nit en Bosc d’Osor posà sentinella a la llengua, i ni els mossos de la casa ni els traginers que hi anaven a carregar llenya li sentiren cap mala paraula. I quan en sa presència s’anomenava el diable, ell hi afegia “Que Déu ens el tingui ben lluny”.
Aquesta rondalla d’altre temps tractava d’explicar el fenòmen de les criatures autistes. Quan en una llar hi havia un nadó que no creixia ni es comunicava com era d’esperar, només hi cabia una possibilitat, era que el fill del diable se us havia ficat a casa.
Una altra rondalla recollida també per Mossèn Cinto Verdaguer sota el títol de “El fill del dimoni” parla del mateix tema. Ambdues rondalles han esta extretes de:
Totes les rondalles
VERDAGUER, Jacint,
Edició a cura de Andreu Bosch i Rodoreda
Barcelona: Pirene/Proa, 1995
Revista N. Núm. 5. Primera època. I per a postres, uns quants contes. Any 2002, pp. 17