“Als ésser humans els encanten les històries”
JANER MANILA, Gabriel
A: Temps d’educació, 12
Barcelona: Universitat de Barcelona
Divisió de Ciències de l’Educació, 2n semestre 1994, p. 69-79
Gabriel Janer Manila, Doctor en Ciències de l’Educació, ens ofereix la seva visió personal sobre l’art de narrar, en les dues vessants de la relació, de narrador i d’oient.
La ment de l’ésser humà organitza i narra la mentida de les històries d’un món de ficció recreades per la paraula. Narrar és posar ordre, configurar una història, donar sentit als elements sovint caòtics que circulen per la ment.
L’oïda del receptor comanda el relat i tria entre les múltiples propostes que la història recontada desvetlla.
Per tant, entre l’estructura mental del narrador, que és una creació inèdita i irrepetible, i la recepció participativa de l’oient, s’estableix una relació directa per mitjà de la narració, la interpretació de la qual depèn de les operacions que l’oient és capaç d’efectuar, estimulades pel contacte amb el text de la història. Cada receptor, per tant, passa per una experiència personal, comanda el relat i li dóna una determinada interpretació segons la seva capacitat personal. Als humans els fascinen les històries perquè nodreixen la imaginació i ens diuen amb eficàcia que no estem sols.
Altres elements significatius acompanyen la paraula oral: la veu, el gest, la sonoritat dels mots, els silencis…
El narrador, a més, comprova la recepció de l’oient i en una funció de retroalimentació, governa i modifica la producció textual, condueix i orienta l’acte de creació tan bon punt neix.
Des dels primers anys de vida els infants tenen capacitat per contar històries:
1) aquelles que imagina on experimenta realitats fictícies;
2) històries proveïdes de significat utilitzant recursos narratius.
Els relats que l’infant escolta en el context de la seva cultura, constitueixen una forma poderosa d’estabilitat social, perquè donen sentit al món que l’envolta.
En resum, el vell relat oral que durant segles s’ha estat narrant en qualsevol lloc públic o en particular, sorgeix amb una saba nova. Cada vegada que un narrador gosa contar-lo de bell nou, circula a l’interior del temps i abasta totes les cultures de la terra. L’oïda del receptor, l’oient, capta allò que li plau sentir, que depèn directament de les operacions mentals que el text li estimula.
Montserrat Solanas
Revista N. Núm. 5. Primera època. Llibres. Any 2002, pp. 18.