I marató de contes: drets dels infants, drets humans
El 4 d’abril d’aquesta primavera del 2001 s’ha realitzat, organitzat pel Seminari Permanent d’Educadors es per la Pau de la Facultat de Formació del Professorat (SPEP), una experiència nova en el Campus de la Vall d’Hebron de la Universitat de Barcelona.
Una experiència que durant deu hores, de 9 a 19h, ompli l’espai del Teatre del Campus i l’impregnà de veus, personatges, històries, paisatges, vivències i experiències en el món de la fantasia, conreades per grans dosis d’imaginació que portaren a les persones que hi participaren a descobrir, conèixer o reconèixer mil i un mons.
Foren unes vivències acaronades per les veus de persones que estimen els contes i que els fan estimar, els valoren i els fan valorar, en viuen i en conviden a viure, en saben i en comparteixen, en creen i n’ajuden a recrear i crear de nous.
Varen passar de puntetes, com a cavall de la seva veu, artistes de la música com Miquel Pujadó i Toni Subirana i artistes de la paraula com: Jaume Barri, Roser Ros, Numancia Rojas, Albert Estrenge, Ignasi Roda, Anna Parreño, Ara va de bo i la Penya Conta-Contes del SPEP amb l’entusiasme i l’expressió als ulls, als cossos, a les veus i als silencis de Marta Martori, Joan Lorenzo, Isabel Rodríguez, Joan Mulero, Laia Creixell, Roser Galindo, Herminia Pleguezuelos, Verònica Montes i Jordi Sans.
I les varen acompanyar i escoltar moltes persones, des de 4 anys a 4 vegades 20 o més. Nens i nenes de Llars d’Infants i d’escoles de Primària, nois i noies de Secundària, joves universitaris del Campus i de fora, alumnes d’escoles d’adults i avis i àvies de les Llars Mundet.
Tal com anaren passant les hores els espectadors anaven creixent en edat i decreixent en quantitat. Les primeres hores del matí estava ple de gom a gom amb persones segudes per terra. Cap al migdia estava gairebé ple. A primera hora de la tarda estava poc ple, a mitja tarda es va animar i a la darrera hora la tarda es va anar esmorteint. Però això si, el marató va arribar a aconseguir el seu objectiu: convidar totes les edats a participar en una trobada a l’entorn d’un món, els dels contes, el de la narració oral que no és exclusiu de cap edat ni condició concreta i que no pot desaparèixer mai. Al menys mentre quedi una persona que recordi que: “Hi havia una vegada…”
I a recordar que, com s’ha dit milers de vegades, sovint la realitat supera la ficció.
Les històries que narren els contes malauradament són massa sovint inspirades en casos viscuts per infants en més d’un racó del món.
Tot i així potser cal que, abans d’acabar, expliquem la raó per la qual hem iniciat aquesta experiència sota el nom de Marató de contes: Drets dels Infants, Drets Humans.
Emprem la paraula Marató, no com un espai competitiu on cadascú aspira, al preu que sigui, a ser el guanyador. Ho és en quan pretén ser un espai on passaran moltes persones, amants del contes i convençudes de que compartint les seves veus, poden aconseguir que siguin més fortes davant la temàtica on s’emmarca l’acte: Drets dels Infants, Drets Humans. Així serà com no hi haurà guanyadors i perdedors: Tots i totes ben segur que hi sortirem guanyant. I, com no, les persones en nom de les quals deixem sentir les nostres veus.
Hi ha qui a dit que els contes contenen la màgia de presentar-nos un passat com si fos recent, proper. I aquesta màgia ho és tot: és el desig de l’infant per conèixer el món, de saber com està organitzat. Per al jove és la possibilitat d’acomodar la seva fantasia a uns personatges que es comporten com a ell li agradaria actuar si tot fos d’un altra manera. I per a la persona adulta és la possibilitat de recrear un passat, de retrobar els engranatges que descobrí d’infant i de reconèixer aquest camí vers la saviesa i la bellesa tants cops oblidades en els afanys del dia a dia.
Explicar contes és un goig tant per a la persona que narra com per a la que escolta. Els contes agraden a tothom, grans i petits, pel lligam de comunicació i d’afecte que estableixen entre les dues parts i també per l’atractiu que té tota història desconeguda encara que sovint sigui intuïda. Qui explica contes mai no se’n va de buit. Sempre l’acompanyen les cares, les mirades, els gestos, els somriures i l’agraïment de les persones amb les que ha compartit la seva veu.
Gràcies a tothom i fins al proper Marató!
Carme Romia
Coordinadora del SPEP i de la Penya Conta-Contes
Revista N. Núm. 2. Primera època. Notícies d’esdeveniments. Any 2001. P.8-9