Dracs
per Montserrat Solanas
Modestament, però amb entusiasme, he volgut comentar per a la revista d’ANIN alguns aspectes del Drac fascinant, tan important en el nostre folklore i literatura. No he esgotat el tema, per protegir el lector, el qual, si se sent estimulat per una curiositat semblant a la meva, serà el premi a aquest modest treball. Si ja ho estava, d’encuriosit, potser entendrà perquè el Drac m’ha seduït tan profundament.
El Drac, un monstre mitològic maligne, va ser en principi una serp que amb el temps va adquirir la figura que coneixem, gran boca sempre oberta, enorme llengua i gran dentadura esmolada. Per les narius llença foc i fum, i el seu alè pot provocar pestes i calamitats. Resumint, els Dracs poden causar a la terra, a l’aire i al mar tota mena de mals i desastres.
La Gran Bèstia, o el Drac, ja és citada en l’Antic Testament com la gran embaucadora al servei de Satanàs, un interès que creix a mesura que hom es va endinsant en el mite i el reviu en nombroses històries de gairebé tot arreu del món. Gosaria dir, que en l’apropament neix una certa comprensió d’aspectes del drac i –si m’és permesa la llicència– un punt de simpatia. Potser sí que en el nostre alter ego també alena un petit drac…
El mes d’abril de cada any reviu el drac que Sant Jordi va matar, i que també, cada any, torna a matar. I gairebé sap greu… Consola saber que, segons la llegenda culta, no el va matar, sinó que el va amansir, però per raons d’ètica cristiana, la versió més cruenta és la popular de la seva mort. Una altra versió ens diu que els Dracs són immortals. I encara que els matin i els esquarterin, els trossos tornen a unir-se i formar novament el cos que reviu.
Malgrat la mala fama dominant de ser enemics dels déus i dels homes, potser no tots els dracs són dolents ni volen destruir-ho tot, i, a més, molts dracs tenen actituds i aptituds intel·lectuals que ens els fan grats: els agrada la poesia, la música, els enigmes… inventen endevinalles. Estimen les coses belles, les pedres precioses, les joies, i les donzelles. Tot comprensible per a l’ésser humà. Estan afamats i devoren. Qui no s’afarta –si pot– quan té fam? Els dracs potser devoren massa. Tenen massa fam. Però cal tenir en compte la seva corpulència.
Per altra banda, ¿hi ha hagut algú que en veure una d’aquestes bestiasses hagi intentat dialogar-hi en comptes d’intentar destruir-lo tot seguit, de vegades sense altre motiu sinó la por? En una ocasió vaig llegir que una donzella, semblant a Xahrasad, aconseguí seduir el drac amb la seva veu i la seva poesia.
Per la seva simbòlica figura maligna, Diable o Leviatan, els herois han lluitat contra el drac i l’han destruït. Però el drac també és un mag, i és servidor del Mal, però pot ser servidor del Bé i la Veritat, i en definitiva, pot ser amic de l’home. És astut i, segur de la seva força, el·ludeix les trampes que l’home, el seu enemic instintiu, li para. Amb la seva màgia el drac manipula la natura, que estima, i mai no desequilibra.
Quan pren forma humana, cosa que li és possible, és un virtuós dels instruments de corda i del cant, amb veu de baix o baríton. També recita poesia i sedueix els oients.
En l’Edat Mitjana els trobadors que guanyaven en competicions poètiques… no serien dracs convertits en homes?
Hi ha diverses menes de dracs: terrestres, aeris, aquàtics i amfibis. Per la classe d’escates que llueixen al llom se’n coneix la natura: benigne, sociable, altiva i règia, –que és vinculada als déus–, o seductors i malignes.
En heràldica i en història figuren els dracs. El drac alat, de grans ales, mig cos de perfil, servia de cimera a l’elm dels reis catalans. Se’l troba representat en els segells i els escuts reials. Els romans el duien com ensenya de l’exèrcit, els pirates nòrdics en els escuts i la proa dels vaixells. El Drac era el guardià de tresors en les llegendes germàniques.
Mereix menció especial el drac xinès, també el primer en la mitologia oriental i molt representat en la vida xinesa on no és considerat com el ser maligne que el cavaller mata en les llegendes d’Occident. El Drac xinès és el creador de les línies invisibles que travessen la terra, les artèries a través de les quals flueixen les forces naturals. És un ésser benigne, símbol de poder. Un protector benigne, de bon caràcter, tot i que si l’envaïa una rauxa d’ira, estimulada per alguna circumstància injusta, la seva fúria provocava tempestes i riuades. Els xinesos el respectaven i estimaven.
En la mitologia xinesa el Drac és l’animal més impressionant, el símbol més poderós i important del principi mascle (iang), i símbol, també, de l’emperador de la Xina. El drac xinès no treia foc per les narius, sinó núvols, ja que l’aigua era el seu element. Controlava la pluja i l’aigua dels rius, dels llacs i dels torrents. Cada llac tenia el seu drac guardià.
La seva figura s’ha representat amb diverses característiques corporals d’altres animals: cap de camell, orelles de vaca, coll de serp, urpes d’àliga, potes de tigre… És el personatge principal en les festes populars, i té presència periòdica en el calendari xinès. El darrer any del Drac fou el 2000, i existeix la creença que els nascuts en els anys del Drac desborden salut, vitalitat i activitat. Són perfeccionistes, impetuosos i entusiastes. Caràcters difícils però vellesa feliç.
En l’aspecte que més ens interessa el Drac, és allà on intervé en el nostre camp: el conte i la llegenda. Un camp que és molt extens ja que la llegenda del drac vençut pel cavaller –sovint el cavaller Sant Jordi que es conta en alguns indrets d’Europa (Irlanda, Bretanya, Itàlia..)–, figura en totes les mitologies sota una o altra forma.
A Catalunya hi ha diverses “coves del Drac”, testimonis (?) de l’habitacle dels dracs de les llegendes: de Montblanc, de Vilardell, el drac de Banyoles, el drac de Sant Llorenç, el drac de Vic, dracs de set caps, de tres caps….
En temps molt antics, abans de Crist, el rei Nabucodonosor visitava un vell drac, Tannin, de qui escoltava els savis consells fins que Daniel, va demostrar la falsedat de Tannin que pretenia ser un déu immortal. A la vora de Delfos, Síbaris, el drac femella, devorava el millor de la joventut masculina, fins ser morta per Euríbatos. Jason, és un altre heroi que venç el drac i li roba el vellò d’or. Perseu, fill de Zeus, damunt de Pegàs, el cavall alat, venç el Drac que vol devorar la bella Andròmeda. Heracles s’endú les pomes d’or que guarda un Drac en el jardí de les Hespèrides.
I així podríem seguir citant fragments en la llegenda on el Drac és l’enemic que es destrueix, però segons certa versió –segons he citat més amunt–, els Dracs són immortals, invencibles, i la seva mort és un simulacre, ja que es recomposen i fins i tot aquesta recomposició justifica els dracs de tres o set caps. Una teoria sorprenent, per altra banda, assenyala que els dracs emigraren a Mart a finals de l’època renaixentista.
Montserrat Solanas
Bibliografia:
El Llibre de la Por
DURAN, T., PIÈROLA, M., MONCLÚS, J
Barcelona: Alter Pirene, 1991
El Gran Libro del Dragón
SANT, Montse
Barcelona: Timun Mas, 1991
Mitologia Xinesa – Dracs, déus i esperits
TAO TAO Liu SANDERS
Trad. Miquel Martines
Barcelona: Barcanova, 1985
Els entremesos 1a part “Bestiaris”
FONTANALS, Blai
Quadern núm. 4 – Ex.163.
Escola Grallers de Sitges
Festa Major 1984
Costumari Català – El curs de l’any
Vol. III, p. 25
AMADES, Joan
Barcelona: Salvat i 62, 1983.
Monstruos y Animales Mitológicos
Il. Armand Muntés
SCHNITZER, Rita
Madrid: Elfos, 1986
Revista N. Núm. 2. Primera època. Correu, obriu el correu. Any 2001. pp. 15-17