Prosòdia i tu
per Josep Lluis Gallardo
Benvingudes i benvinguts a un espai divers, proteic i carregat d’intencions centrat, ras i curt, en allò que s’explica i com s’explica.
Permeteu-nos que us presentem la Prosòdia!
Ens centrarem a definir i situar la qüestió, a parlar de la prosòdia i l’etnopoètica i les activitats científiques, literàries, narratives, orals…; en definitiva, de la Prosòdia i tu!
La Prosòdia (1) és la part de la gramàtica que ensenya la recta accentuació i pronunciació dels mots. Hem d’entendre la gramàtica extensament i, aleshores, encabirem altres disciplines interessants per a nosaltres, com ara: l’harmonia, la dicció, la música, la semàntica, la poètica, la retòrica, la narrativa, la glossemàtica…
En aquest context, intentarem desgranar aquelles parts d’aquesta disciplina que considerem essencials per a i des del fet narratiu: ens centrarem en la prosòdia audiovisual, per bé que parlarem d’altres. Aquesta art enllaça i explica el lligam entre tonicitat i gestualitat, entre forma i fons. La prosòdia és a la base de l’evolució humana i interactua, constantment, en qualsevol de les nostres manifestacions vitals. La prosòdia audiovisual és, senzillament, una de les eines del bagatge de les narradores i els narradors. Però, en què consisteix exactament això de la Prosòdia?
Mireu, el Grup d’Estudis de Prosòdia defineix els seus objectius així:
«Entendre el paper de la prosòdia i els gestos en la comunicació humana, en la comprensió i en el processament del llenguatge».
I, tot seguit, ens parlen del mètode:
«Utilitzem un mètode interdisciplinari (lingüístic i psicològic) en col·laboració amb altres grups de recerca. Combinem mètodes i tècniques com l’anàlisi lingüística, prosòdica i gestual, mètodes comparatius (adquisició, tipologia lingüística) i mètodes experimentals com el seguiment de la mirada (eye-tracking) i tècniques d’anàlisi neuronal en col·laboració amb d’altres grups«.
Com veieu, la Prosòdia ens afecta i de ple: la comunicació humana, el processament del llenguatge…anàlisi prosòdica i gestual…seguiment de la mirada…
Uf! Vegem-ne si som capaços de posar-hi una mica d’ordre.
El Grup d’Estudis de Prosòdia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona té diverses línies de recerca, d’entre elles, la més interessant per a nosaltres és aquella que ens parla de la Prosòdia audiovisual (2).
Ens diuen:
«És ben sabut que un dels aspectes fonamentals de la comunicació humana és l’habilitat per emprar la prosòdia i els gestos corporals i facials, a banda d’estructures sintàctiques i lèxiques». I aquí, ens trobem plenament representats. També, ens diuen: «Els estudis sobre prosòdia s’han centrat sobretot en els aspectes sonors de la parla; tanmateix, el so i els gestos estan molt relacionats. El suport visual és clarament rellevant, per exemple, en l’alternança de torns de paraula, en l’expressió d’emocions i estats d’ànim, en el grau de confiança de les respostes i en l’organització informativa del discurs.
L’objectiu de la recerca en prosòdia audiovisual és analitzar els senyals comunicatius corporals que els parlants s’envien mútuament en interactuar, ja sigui a través de gestos, moviments del cap o expressions facials, a més d’estudiar la contribució de la prosòdia visual i la prosòdia auditiva en la interpretació de la prosòdia».
I, ara, ens adonem, probablement, de la importància de conèixer aquests estudis sobre prosòdia, de la utilitat a l’hora d’explicar històries i com la nostra feina es veuria incrementada, reforçada des de tots els punts de vista; sobretot, en l’autoconeixement del fet oral, prosòdic i les seves implicacions en la comunicació. Una narradora o narrador conscient de la seva veu i dels seus gestos té una potència de l’alçada d’un campanar!
Sobre l’adquisició de la prosòdia audiovisual(3), ens diuen:
«Se sap que l’adquisició de prosòdia i els gestos comença des del inici del desenvolupament del llenguatge. Quan els nadons encara són a l’úter, ja poden identificar la veu de la mare i desenvolupen una sensibilitat per al reconeixement dels patrons rítmics i entonatius de la seva llengua nativa. Els gestos i la prosòdia ajuden de forma important els nens en l’adquisició del significat».
Saber que la prosòdia comença al inici del llenguatge i que aquesta és clau en l’adquisició del significat no ens pot deixar indiferents. Ens ha d’empènyer a conèixer la relació entre la prosòdia i el gest, per així, apropar-nos als límits del fet comunicatiu, a allò que suposa l’assumpció conscient del fet de narrar una història.
Sobre la relació entre la prosòdia i el gest(4), el Grup d’Estudis de Prosòdia ens diu: «Investigacions recents han demostrat que la part més significativa del gest (anomenada stroke) sol estar coordinada amb la part més prominent de la parla (la síl·laba accentuada lèxicament o mitjançant l’entonació)».
I, definitivament, arribem al moll de l’os…
Quan expliquem una història, a l’hora de fer l’èmfasi en el que està passant, hem de col·locar exactament el reforç verbal i gestual on toca, és a dir si fem el gest precís del passatge en qüestió coordinat amb la síl·laba tònica de l’acció explicada, aleshores, harmònicament, estem aconseguint el més alt grau desitjat de la prosòdia, el qual ens permetrà que hi arribem a aconseguir el que ens proposem… més o menys, no us sembla?
Jo diria que sí, i encara més… Narrar és un dels actes més complexos que existeix, com tocar el piano, ballar rítmicament o cantar acompassadament. Per tal d’aconseguir que una narració arribi nítidament, sense interferències endògenes, ens cal coordinar el gest i la veu, com a una unitat d’informació indestriable. Aleshores, tindrem una unitat de Prosòdia dirigida al cervell de les persones que ens escoltin: el que anomenem prosòdia Zero.
Fixeu-nos! La narradora X, un bon dia, es dirigeix a una sala plena de gom a gom i es disposa a narrar. Pel que fos, encara que sap perfectament quins han de ser els gestos per enfortir la narració, no lliga el moviment amb la tonicitat de les síl·labes claus en la història i, com a conseqüència, un parell de persones que no han estat massa atentes no saben ben bé com ha acabat el discurs, o bé s’han perdut un dels passatges més importants i, en conseqüència, el conte queda esqueixat, no del tot rodó.
No estem dient que no s’hagi explicat prou bé, o que hagi faltat algun passatge, o bé qualsevol altre mancança. Diem que si la Prosòdia Zero no és completa (harmonia entre el gest i la síl·laba tònica de la paraula, harmònicament travats), alguns dels nostres oients es perdran una part, petita, del que estem comunicant i d’allò que realment volem expressar, més enllà de les paraules i els gestos.
Sobre l’Etnopoètica(5). Carme Oriol, professora d’Etnopoètica en la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, defineix el tema:
«L’etnopoètica és aquella part del folklore que estudia les rondalles, les llegendes, les anècdotes, els acudits, les parèmies, les endevinalles, els enigmes, els entrebancallengües, les cançons, els grafits… i tants altres gèneres d’un «art verbal» que fins fa pocs anys s’havia transmès sobretot oralment, però que avui dia, en una societat com la nostra, àmpliament alfabetitzada i amb un notable desenvolupament tecnològic, es transmet també de forma gràfica per fotocòpia, fax, telèfon mòbil, correu electrònic i Internet».
Distingeix els gèneres etnopoètics següents:
- Rondalles: rondalles d’animals; rondalles meravelloses; rondalles no meravelloses (religioses, d’enginy, de gegants beneits); contarelles (betranades, contarelles de beneits, facècies, contarelles de mentides); rondalles formulístiques; antirondalles. Mites.
- Llegendes: llegendes del passat; llegendes contemporànies i pseudollegendes; llegendes etiològiques i tradicions explicatives.
- Relats sobre experiències reals: succeïts i pseudosucceïts; anècdotes; relats d’experiències personals.
- Acudits.
- Fórmules: motius locals; refranys i fraseologia en general; endevinalles; enigmes; fórmules de fonació (entrebancallengües, xibolets, mimologismes); fórmules rimades.
- Cançons: cançons llargues o narratives; cançons curtes (de ronda, de treballada, de captar, de bressol, etc.); cantarelles.
- Gèneres etnopoètics no orals: folklore de fotocòpia; epistolografia; dedicatòries; grafits; folklore on line.
Pensem que de la mà de l’Etnopoètica i amb la prosòdia com a nodriment de les narradores i els narradors, potser, estarem un pèl més enllestits per al misteri, la festa, la transmissió de les històries.
Als inicis del llenguatge humà(6), quan el Sapiens iniciava el nostre cicle com a espècie, la comunicació era gestual i sonora, encara absent de paraules.
Per a distingir conceptes i idees s’unia un gest amb un so i, d’aquesta manera, s’aconseguia la reacció esperada. L’evolució del cervell va propiciar la parla, el llenguatge humà, l’evocació subtil d’un concepte pensat, no existent físicament, el fet simbòlic.
En la protohistòria o més enllà, quan érem caçadors recol·lectors(7), l’oralitat transmetia la cultura, en allò quotidià i, també, en l’elaboració del concepte, del mite i llurs explicacions litúrgiques de fenòmens naturals, amb la creació d’un corpus cognitiu que permetia el coneixement del món.
La prosòdia, als inicis de la transmissió de la cultura com a identitat col·lectiva, quan Homer(8) i els seus van difondre el llegendari de l’antiguitat, heretat dels déus i confiat als homes, va ser l’eina que va permetre la transmissió de les històries de manera entenedora.
Als Temps Mitjos(9), la tradició trobadoresca culta, prosòdicament encotillada, i sobretot, la juglaresca van possibilitar que la cultura dels contes i cançons arribés, de manera ocasional, a una part de la població, i als senyors i nobles que mantenien les festes i celebracions.
Al llarg de l’època Moderna(10), sobretot al Barroc, la cultura popular pren volada i ocupa diversos espais, com ara festes, els mercats, les justes, les tavernes, places o barberies…
Les històries profanes van arrelar i van propiciar un inconscient col·lectiu de pertinença, amb una doctrina que es transmetia oralment.
El Romanticisme(11), entre d’altres aspectes, se centrà en la recerca de l’ànima del poble, a través de les manifestacions folklòriques i populars. En la segona meitat del segle XIX, bàsicament, es procedí a la recopilació exhaustiva del «Cançoner Popular Català». S’iniciaren estudis, es recuperaren tradicions…, tot plegat per a saber quines eren les manifestacions populars catalanes. En la recerca, s’usava la prosòdia per traçar els camins de descoberta.
Actualment, amb la irrupció d’internet, amb la globalització i l’accés massiu a la informació, l’oralitat com a mecanisme de transmissió de la cultura ja no existeix? Vull dir que ha estat relegada, bescanviada, dipositada a l’àmbit de la museologia o de la festa, o de la divulgació transversal i, per això, mancada de puresa (permeteu-nos l’expressió) o, fins i tot, reclosa a la torre d’ivori d’algun nostrat investigador local.
Ens hem oblidat de la prosòdia?
1 Per a saber sobre el tema, vegeu-ne: Grup d’Estudis de Prosòdia (GrEP) que forma part de la Unitat de Recerca en Lingüística (UR-Ling) del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
2 Borràs-Comes, J., & Prieto, P. (2011). ‘Seeing tunes.’ The role of visual gestures in tune interpretation. Laboratory Phonology, 2(2): 355-380.
3 Prieto, P., Estrella, A., Thorson, J., & Vanrell, M. M. (in press, to appear 2012). Is prosodic development correlated with grammatical development? Evidence from emerging intonation in Catalan and Spanish. Journal of Child Language. (link)
4 Esteve-Gibert, N., & Prieto, P. (2011). The temporal alignment between SURVRG\DQGJHVWXUHLQ&DWDODQEDEEOLQJLQIDQWV,Q&DUR.LUFKKRI=RÀD Malisz and Petra Wagner (Eds.): Proceedings of the 2n Conference on Gesture and Speech in Interaction (GESPIN 2011). Bielefeld University (Germany), 5-7 September 2011. (pdf)
5 ORIOL, Carme. Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana, Edicions Cossetània, Valls, 2002.
6 Lieberman, P. L’evolució del llenguatge humà: Les seves bases anatòmiques i neuronals, 2007.
7 Escolteu les xerrades i la investigació sobre el tema del company Ignasi Potrony
8 Pòrtulas, Jaume. Introducció a la Ilíada: Homer, entre la història i la Llegenda, Biblioteca d’Escriptors Grecs, Fundació Bernat Metge MMVIII, Barcelona 2008.
9 Riquer, Martí de : “Els trobadors catalans” dins Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas: Història de la literatura catalana. Ariel, Barcelona, 1986, vol 1, pàgs. 21-196.
10 BURKE, Peter. La cultura popular a l’època Moderna, Alianza editorial, Madrid, 1990.
11 Francesc Fontbona; Manuel Jorba. El Romanticisme a Catalunya: 1820-1874, Pòrtic, Barcelona 1999.
Revista n 10. segona època. A foc lent. 2013 p. 6