Contes Contes i més contes Per llegir Revista n

La reyna y la gerra

La reyna y la gerra

Coses de la meua terra

Francesc Martínez i Martínez

La noticia de que ‘n breu la Reyna Isabel II aniría á Alacant, s’ estengué per tota la Provincia y fou motiu de conversacions y comentaris per tots aquells pòbles, en especial en ú de la sèrra d’ Altea, qual nom es Tárbena, y, la veritat, el dich en pór, ya que no ‘ls agrada molt als vehins d’ aquell que ‘s conte el verdader soçuit següent:

En aquell, com en tots els demés pòbles, es tratá del real viaje, especialment en la reunió de casa del Alcalde, junta compòsta per esta autoritat, l’ alcaldesa, Retor, Jutge, Secretari, Mestre d’ escola, Barber y alguns Regidors. Allí es feen comentaris de les festes y comisións, nomenant á la que al poble tenia que representar, presidintla, per supòst, l’ Alcalde, que dirigiría la paraula á sa Magestat en nòm de Tárbena. Pero este era ‘l apuro; ¿qué diría? Pronte trobaren remey entre tots, acordant que, ajuntats el senyor Retor ab el Secretari y Mestre, arreglaríen un parlament que dependría d còr aquella autoritat.

Als pòchs díes nòstre triunvirat tenía escrit un sermonet curt, pero bonico; el Secretari ‘l llegía y l’ Alcalde anava repetintlo. Se li quedá pronte ben deprés, dientlo com un papagall; pero tenía pòr d’ encontrarse davant de la Senyora, lo que solucionaren com es vorá.

En molts d’ aquells pobles s’ acostuma guardar l’ aigaüa en unes grans gèrres, y pera poharla empleen un carabaçí; pues be; li vaen posar à la gèrra de casa l’ Alcalde el vestit de boda de l’ Alcaldesa, y al carabaçí, que fent de cap estava damunt, la mantellina de randa, y ademés, ben estovat, á estil de manto, un cubertor de seda ròja. Davant d’ este maniquí, que representava la Majestat de la Reyna, totes les nits, á prsència dels tertulis, recitava l’ Alcalde ‘l discurs: la bava els caía a tots al vorer lo be que hu fea; ab quina entonació día: «Senyora, delante los pies de vuestra Maquestat, presurosos acudimos los hicos de Tárbena para rendir el homenaque, etc».

Desvanit estava nòstre hòme, y més sos amichs, al pensar el còlp que ‘n Alacant donaría.

Aplegá l’ avís del Jefe polítich, y el punt de recibir la Reyna als representants dels pòbles; davant d’ esta desfilaven, com de costum, les comisións totes. La de que tratém, compòsta per Alcalde, Regidors y Secretari, es pará en ferm, y fent una gran reverència y endoblegant un pòch la cama dreta, tirant el pèu cap á darrere, á modo de coç, digué ‘l primer, ab veu que apenes se oía: «Senyora… Senyo… ra… Senyo… Se…» Pegada se li quedá la llengüa escomensant á voler tragar la saliva, que no tenía, y tot sofocat y ròig, com un perdigòt, arreá cap a fòra, no parant hasta ‘l carrer. Ya allí, sos companyons, tan correfuts com éll, en tò de reconvenció, li digueren: «¡Pero hòme… ¡tan be que díes el sermonet en casa!» A lo que contestá aquéll:

«no ‘s lo mateix parlar en sa Reyna, que ‘n sa gerra»

y tal com sòna, ha quedat com a refrá en aquells pòbles

Revista n 8. segona època. Això era i no era. 2012. p 34