Esperits i dones d’aigua
per Joan Soler i Amigó
(de la xerrada per a les Jornades del Riu de Contes, a Bellver de Cerdanya el 28 d’agost de 2010)
El nostre vocable rondalla, un grec l’hauria traduït per mythos sense reserves.
CARLES RIBA
Sota el riu dels contes hi ha el corrent profund dels mites… Ja en l’antiga Grècia s’oposen dos tipus de pensament: el mythos (narració inverificable, assentada en la poesia, la creença i la religió) i el logos, una argumentació basada en la raó, que intenta aportar proves d’allò que afirma.
Malgrat tot, Plató, tot i formar part del món del logos, de la filosofia, recorre contínuament als mites. Costa de relacionar el discurs mític amb el racional. Així, per més que avui s’intenta imposar el coneixement científic i humiliar els mites, el mite no deixa de ser present en el pensament, per més que sovint es tracti d’una mitologia sense déus. La pràctica del nudisme com un retorn a la puresa mítica dels orígens. O el mite prometeic del progrés indefinit, propi de l’era industrial. O el de certs ecologismes. O la teoria del Big Bang, en el fons, per a molts, no és més que un nou mite cosmogònic. La màgia, tanmateix, en tant que pretén transformar la realitat, és més difícil de sotmetre a la raó que no la religió, la qual no és més que una submissió a la divinitat.
“Narrar i no explicar” és la fórmula del mite. I també la vostra, en tant que narradors i narradores. Gràcies, doncs, d’entrada, per la vostra tasca, tan necessària en el món difícil, banal i individualista en què vivim. Perquè el conte, a més de narrar, crea comunitat.
Comencem, doncs:
DYANUS I DYANA
Abans del començament, hi havia el Cel lluminós.
Dyaus, en sànscrit.
Llum – dia – cel – brillant -serè – sagrat.
Div dyaus dios dies dyavi deivos divus…
Zeus Deus Dio Dieu Déu Dios…
Cadascú parlava en la seva pròpia llengua i tots s’entenien.
La divinitat brillant i fecundadora, alhora masculina i femenina: ella no era només una costella d’ell sinó el seu costat, la seva meitat, amable i misteriosa.
Era alhora Dyanus i Dyana. Djanus i Djana. Janus i Jana.
El Sol i la Lluna. El Dia i la Nit. El Conscient i l’Inconscient. La raó i el sentiment. La Ciència i la Màgia.
La filla del Sol i de la Lluna és maga. Pronunciar el seu nom és el tabú.
El Sol, Janus, déu del Dia sempre igual a si mateix, no canvia. És, no esdevé. És la manera de ser solar.
De Janus, déu solar, marginat per Apol·lo, resta el déu de la porta del Fòrum, Janua Fori (janua, en llatí, vol dir porta). A l’entrada del Fòrum de Roma hi havia la imatge de Janus guardant-la des d’una fornícula. Passa a ser el déu de les portes.
Janua Coeli (de l’estança superior on xalen els déus), Janua Inferni (de l’estança inferior on reposen els anvantpassats).
Januarius és també la porta de l’any solar. Gener ve de Januarius.
Janus es torna Johannes, per derivació, influït pel Cristianisme. Joan Baptista (24 de juny), la porta de l’Estiu (el Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, es refereix a la Nit de Sant Joan, la Nit d’estiu per antonomàsia). I Joan Evangelista (27 de desembre), la porta de l’hivern. Són les dues fites del calendari solar, els dos solsticis, tots dos guardats per Janus / Johannes.
La Lluna, Diana, Jana, Joana, deessa de la Nit, que creix i decreix, lluna nova i lluna plena, subjecta a la llei de l’esdevenir, del néixer i el morir, l’etern retorn. És la manera de ser lunar.
Cicle lunar, cicle menstrual, cicle de les pluges, de la sembra, de las marees. La Lluna és Me Mah Menu Mena Mene Mensis Mes. I també men-surar, mesurar, calendar.
Els calendaris més antics són llunaris: mesuren o calenden les llunes, les de Nadal, de Sant Silvestre, de Pasqua, de Sant Joan, dels Morts (Halloween: Al Hallow Even), del Dia Maig (Walpurgis)…
Els nostres calendaris són alhora solars (estacions: solsticis i equinoccis) i lunars (fases de la Lluna, mesos, septem manes, setmanes).
Dies i nits. Sols i Llunes. L’any té 13 llunes, 13 mesos lunars, 13 menstruacions. I els embarassos, 10 llunes, 10 mesos lunars.
La línia recta és solar, és el temps lineal, cronològic; l’espiral és lunar, és el temps cíclic, de l’etern retorn.
Els humans formem part del Cosmos (regit pel temps cíclic), però també de la Història (marcada pel temps lineal, amb un principi i una fi dels temps).
L’espai i el temps. Ser i esdevenir.
L’ACCIÓ DE LA LLUNA. L’ETERN RETORN
El ritme lunar ve marcat per la Lluna, influeix en les aigües, en les pluges, en la fecunditat de la dona i dels animals, en la vegetació (que neix, fecunda, mor, es podreix i es regenera. D’aquí ve el mot “neòfit”, de neo-fitos, nova planta, renascuda). Les plantes curen, deixades a sol i “serena”, Serena, Selene o Silene, Sirena. Sembrar en lluna nova, talar els arbres i recol·lectar en quart minvant: cal respectar el ritme còsmic. I és també el destí de l’home després de la mort. Hécate.
La Lluna i les aigües: pluges, marees, aigües germinatives, fecundadores. Trencar aigües. El Diluvi destrueix però inicia una nova humanitat, a través d’un únic supervivent. I l’arc de Sant Martí que surt després de la pluja.
Animals lunars: el cargol; la petxina amb la perla; l’ós, que hiverna; el gos que lladra a la lluna; l’home-llop, sotmès a la licantropia; el peix; la granota; el serpent…
El serpent. Té tants anells com dies té la Lluna.
Caràcter fàl·lic: és el marit de totes les dones, les desflora i penetra. Té el ius primae noctis, el dret de cuixa, un dels mals usos feudals.
Guarda l’arbre de la vida del jardí d’Edén, la font de la joventut, de la immortalitat, les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, tresors.
Menjar serp porta a conèixer els secrets, el futur, posseir el llenguatge dels animals, dels ocells. Banyar-se en la sang del serpent-drac fa invulenable, confereix la immortalitat. Sigfrid.
Relació de la Lluna amb els esperits dels morts (la Lluna és el país de les ànimes). Hécate, la negra, amb Persèfone morta a la falda, predecessora de la imatge de la marededéu dels Dolors. Els cultes funeraris. Els fantasmes i apareguts en lluna plena.
La Lluna fila, pentina, teixeix, ordeix, trama els destins.
Les moires, parques, balangueres, divinitats lunars. Aracne la filadora de teranyines. Té el fus a la mà (el quadre de Las hilanderas de Velázquez). És Ishtar, Astarté, Ester, Hator, Isis, Artemisa (la Diana romana). És Hécate, deessa dels naixements i les morts. És la fada de la Bella Dorment del bosc, la que es van descuidar de convidar al seu naixement. Per això la noia restarà adormida quan se li trencarà la pinta o el fus. És Holda, la deessa germànica patrona dels teixidors. És la Immaculada, amb la lluna i el serpent als seus peus.
La menstruació és la conseqüència de la seducció del serpent envers la dona. Menstruar és estar sota la influència de Men, la Lluna.
La llegenda de sant Jordi, la donzella i el serpent-drac disposat a desflorar-la.
El patriarcalisme s’imposa amb l’agricultura, el sedentarisme, la formació de les ciutats: els homes, encara ignorants de la seva funció progenitora, temen les dones, per les seves virtuts inconegudes, incontrolades: menstruen, queden embarassades i tenen fills… Per això, quan ho sabran les mantindran sotmeses, les posseiran, les violentaran…
Una dona, menstruant, no podia sembrar. Ni es podia banyar al riu (res a veure amb no dutxar-se!).
Els cultes lunars tendeixen a clandestinitzar-se, cerquen la nocturnitat, els boscos, les coves i els descampats.
Aigua-Lluna-Dona. Cercle de la fecunditat aquàtica i lunar.
Cura, rejoveneix, dóna la vida. Aigua viva, de la vida, de la joventut, font de la salut, de la bellesa.
La flor del agua, en la tradició castellana, que enamora irresistiblement: es pot trobar al punt de la Mitjanit de Sant Joan. Transparent, es torna regalim a la dotzena campanada. Brevíssima, impossible.
DIVINITATS O GENIS DE L’AIGUA
Els quatre elements:
El foc: Gaston Bachelard diu que “la vida del foc és un formiguer: follets del foc (espurnes, guspires), dimonis boiets, dimoniets, familianos, minairons, salamandres (el seu lema és nutresco et extinguo, m’alimento del foc i l’apago. Jeu en un llit de flames. D’aquí el nom de salamandra que es donava a certes estufes).
L’aire, els silfs o elfs, els follets del vent.
L’aigua, les nimfes. Aigua: “¿Quin grec pot vantar-se de conèixer el nom de totes les nimfes de totes les aigües corrents, fonts i pous?”, deia Plutard
Divinitats menors. Genii loci (locals, no globals: només vetllen pel seu lloc i pels que hi viuen i els veneren). Homer ja distingia, entre les nimfes, les de
-de rius i fonts: nàiades, castàlides, ismènides, pactòlides, ondines…
-de muntanyes, cims, grutes, valls frescals, esquerdes o estunes a les roques: orestíades, parnàsides, helicònides (de les fonts d’Helicó), segons el lloc.
-dels camps i prats, que fan créixer l’herba i peixen els ramats: nàpees…
Més tard s’hi afegeixen les:
-dels arbres: dríades, hamadríades. (Eurídice era una dríade: el tabú que va profanar Orfeu als inferns va ser de girar-se a mirar-la, i ella va tornar al reialme dels morts).
-dels estanys: limníades.
-dels mars: nereides, oceànides, sirenes.
Les nimfes són immortals? Segons Plutarc, no. Com a molt arriben a 9.720 anys.
Són mares d’herois locals, fills d’un déu i una dona, semidéus (Tetis mare d’Aquil·les). Infants trobats a les aigües d’un riu. Divinitats dels naixements i de l’educació dels herois: educats per nimfes o per centaures. En el bosc, no pas a la ciutat.
Antiga creença: els infants neixen de les fonts, dels rius o grutes i la mare tan sols els rep o els va a buscar a tal lloc (després el lloc d’on vénen els nens serà París) i el pare només els legitima.
DE FADES A BRUIXES
Les fades són perilloses, ambivalents: l’aigua és fecundadora, regeneradora, però també hi regna el caos, habitat per monstres, pel Leviatan.
Amb el cristianisme, les fades són demonitzades. El locus amoenus es converteix en lloc maleït; la fada en bruixa; la llum en foscor.
Però hom continua creient en el poder de les aigües: del Jordà; de la rosada de la Nit de Sant Joan (no deixa envellir allò que toca); de la pluja; de l’aigua beneita per a beneir i curar; de l’aigua baptismal, que renta el pecat original; del salpàs per a exorcitzar, per a comunir…
A la Vetlla Pasqual té lloc la benedicció de l’Aigua nova, tot seguit de la del Foc nou i de la Llum. I moltes marededéus foren trobades en coves i fonts: Fontcalda, Fontromeu, de la Salut, Lurdes!, llocs d’antics cultes aquàtics.
La demonització culminarà amb la Inquisició. Abans, per l’Església, les bruixes, les malèfiques, no existien: era una superstició que calia combatre, calia foragitar-les de la creença popular. Però sant Tomàs d’Aquino insisteix a assegurar que existeixen i que escampen el mal: per això cal identificar-les, perseguir-les, jutjar-les i cremar-les. De magues esdevenen bruixes.
El nom de bruixa prové del català i l’occità contemporàniament (el castellà l’adopta un segle després). Les bruixes són les que es reuneixen en els bruixerars o bruguerars, als descampats, per celebrar els vells cultes pagans (akera larri, en èuskar, vol dir “prat del bosc”), confosos després amb el catarisme i amb el judaisme, quan aquests col·lectius són perseguits: per això, en català, les assemblees o reunions de bruixes s’anomenen sàbats. Han d’amagar-se en la nocturnitat i ocultar-se en els boscos.
Així com els homes s’agrupen en confraries, les dones, en societats secretes.
NOMS TRADICIONALS DE LA FAUNA MÍTICA DE LES AiGÜES
Segons Rosend Serra i Pagès:
dones d’aigua, encantades, goges, aloges, bagasses, paitides, sirenes. Dones de fum i d’aire, dones de fum, llufes (etèries, invisibles, silencioses: d’aquí vindrà el nom que donem a certes ventositats). Són les que produeixen els ecos o tornaveus.
També, en el rondallari, hi ha velletes amb un nen a braç, com les velles mares paganes. Nosaltres, en canvi, no tenim tradició de vareta màgica. Ni de bruixes amb barrets punxeguts: ens vénen imposades per la globalització, no són genii dels nostres loci.
El nom més usual és encantades. Fada és un nom culte (fatum, plural fata), de la família de les parques i les moires, balangueres, matres germàniques (popularment “martes”, en lloc de “matres”: “del temps que la Marta filava…”), les nornes nòrdiques, les mamsu irlandeses.
Ducunt volentem fata nolentem trahunt… (els fats condueixen qui es deixa, però arrosseguen qui no es deixa), deia Sèneca.
(L’expressió màgica del rondallari mallorquí “Per la fat i fat”… no ve de fada ni de fat, sinó de la primera sura de l’Alcorà, l’Al-Fatiha, l’Obridora).
Enfadar-se. Enfadar, enhadar. Malfadat, Malhadado… Fatal, fatídic.
Encantar: obrar sobre algú dient-li paraules màgiques. En sentit secundari, parar, paralitzar, atordir. Lorelei encisa, encanta, els mariners i xoquen contra les roques de la riba del Rin.
ON VIUEN, A QUÈ ES DEDIQUEN
On viuen? on es reuneixen? En coves, baumes, fous, megàlits, roques, estunes, fonts, gorgs, estanys, mar, palaus sota l’aigua… en castells, muntanyes…
Toponímia: El dolmen de la Casa Encantada (Sarroca de Bellera), la Mola Encantada, les Encantàries, la font dels Encantats, el forat del Encantats, la muntanya dels Encantats, el gorg de les Encantades, la bauma de les Encantades o Encantàries. Madremanya, Madrona = Matre magna, Matrona Lluc = bosc sagrat.
Què fan?
Filen i teixeixen la vida i el destí de les persones.
Canten, es pentinen (la pinta, el fus: filar, pentinar), renten les seves robes blanques, a cops de picadors, l’estenen pels prat, pels matolls i per les roques. Aconseguir robar-los-en una peça porta la sort a casa. Són boniquíssimes, atractives. A ple dia, sota un sol torbador, o al capvespre, o a l’alba, a entreclaror, als crepuscles. De dia n’hi ha que es converteixen en merles d’aigua…
D’unes es diu que no poden tenir fills, ni donar-los de mamar. Els agraden molt les criatures. Per això roben els nadons, si encara són fats (joc de paraules: fat, de fada; i fat, insípid, sense sabor, sense sal) i encara no salats (és a dir, batejats, ja que en el ritual de bateig se’ls fa tastar sal): d’aquí la tendència a batejar les criatures tot seguit de néixer, per no ser robats o embruixats per les fades… O els maten, per enveja o despit.
Poden arribar a casar-se amb un humà, per a tenir-ne fills. Però és una aventura perillosa. Pels tabús que afecten aquesta mena d’unions.
Noms propis d’encantades: Floridalba (eco), Flordeneu (Canigó), Estarella (Verdera), Morgana (popularment convertit en Mariagna), Melusina, Titània, Lorelei…
Las dones d’aigua:
Xana asturiana = fades d’aigua.
Ve del llatí Diana, Djana, Jana. Aquest nom, antigament, s’aplicava a qualsevol petita divinitat rural, i finalment a les dones d’aigua.
En català havia de derivar a jana, forma amb què apareix traduïda al mossàrab. A Catalunya, Joana és nom de bruixa.
En el País Valencià, Yanna, Jana, ianes, encantades…
A Occitània, daunas d’ayga (cerquen home per a casar-s’hi, i cultiven pomeres que fan les pomes d’or i les donen als nois: fruita de l’amor. Posen condicions semblants a les de les nostres dones d’aigua per a casar-s’hi o deixar-se estimar.
A l’Alvèrnia, danne d’aigüe.
Al País Basc, són les lamiak (deformes: pota d’ànec o de cabra).
A Astúries, xanes.
A Cantàbria, anjanas, linjanas o mozas de agua (menudes i amb una estrella al front). Allà on trepitgen, neixen flors grogues, que porten felicitat.
També se’n troben a la Gran Bretanya –Greensleves: ulls verds, mànigues verdes-, a Gales, a Bretanya, al Bearn, a França –Melusina-, a Alemanya –Lorelei-, a Escandinàvia –nixe-, a Polònia –rusalki, boguinki (rapten els nounats)-, a Rúsia –bereg, ribera-, als Balcans –pascha rosarum-… fins a Madagascar –zazavavin drano (rapten homes i se’ls emporten a viure a sota l’aigua; és tabú anomenar i usar la sal)- i a l’Índia -les apsares: viuen als núvols; les wriksaka, són causants del cicle de fecundació- destrucció. Formen part d’un fons mitològic indoeuropeu. Per això la cultura grega i la cèltica tenen trets molt comuns en aquest camp.
Llegendes:
A Sant Iscle de Vallalta (riera de Sallent) i a la riera de Santa Fe del Montseny. En un descuit, un home els roba una peça de tela de les que teixeixen, o rentada i acabada d’estendre. Té sort per sempre més.
Tabús més comuns a les llegendes:
–Pronunciar el seu nom numènic o la seva naturalesa espiritual aquàtica.
–Acostar-s’hi si no és no havent menjat ni estant en dejú, ni vestit ni despullat, ni a peu ni a cavall. (amb una llavor de mill a la boca, embolicat amb una malla o xarxa, muntat a cavall d’una cabra).
–Entrar en una habitació determinada, on guarda el seu secret.
–Girar-se a mirar-la.
–Veure-la despullada.
–Intentar veure-la qualsevol dissabte de l’any, o mentre es renta.
–Anomenar la sal.
A Gombrèn, un home es va casar amb una encantada de les coves de la Coma del Llenyot: després de la nit de noces, té prohibit de girar-se: però sent udols, crits espantosos, es gira i queda convertit en pedra.
La fada o sirena Melusina: ocultament es torna serp de cintura en avall: el marit incompleix la promesa de no espiarla mentre es banya: veu que recobra la forma de sirena o dona-serpent. La perd per sempre més, però a les nits ve a donar de mamar als seus fills.
Una dona d’aigua de la cova de Rialb té un nen però, no tenint llet, no pot donar-li el pit. Busca una dida i a casa d’ella mai no hi falta de res… fins que incompleix un tabú i ho perd tot.
A un home que passava prop de la Balma del Congost (Empordà), les goges li van donar un nen de pit perquè el criés i els el tornés al cap de l’any: li van pagar amb una faldada de segó i l’home la va llençar, sense adonar-se que s’havia convertit en or.
Un pastor es va enamorar d’una dona d’aigua i en va tenir dos fills: un dia que ella es pentinava se li va trencar la pinta i el marit la va recriminar dient-li que era una dona d’aigua. Ja no la va veure més, però ella cada dia acudia a pentinar els seus fills.
La reina de la Fou de Bor va anar de part i va acudir a una llevadora de Bor: si en acabat d’assistir al part no s’hagués rentat les mans, tot el que hagués tocat se li hauria convertit en or, perè se les va rentar a la riera. Va pecar de neta.
L’hereu Viaplana (de prop de Granollers) es va casar amb una dona d’aigua i en va tenir dos fills. Una vegada que l’home era fora per negocis, la seva muller, la dona d’aigua, pressentint que s’acostava una calamarsada, va manar als mossos segar el blat encara verd, abans de temps. Malhaja la dona d’aigua! va recriminar-li el marit en tornar i veure el blat segat. Havia trencat el tabú d’anomenar-la. Ella, de sobte, va desaparèixer. La masia es va veure sumida en la misèria. Però a les nits ella anava a la cambra on dormien els seus fillets, els acotxava i plorava a llàgrima viva. Les llàgrimes es tornaven perles i la nena les recollia. Sort d’aquell tresor quan el pare va haver de casar la filla: va ser un bon dot!
Semblant a aquesta llegenda és la de Can Blanc d’Arbúcies, o la de Can Prat de Gualba -al gorg Negre-, o la del fadrí d’Espui (Pallars Jussà), i la del fargaire de Bor (Cerdanya).
Bibliografia:
EUGENI D’ORS,
Gualba la de mil veus
JACINT VERDAGUER,
Canigó.
W. SHAKESPEARE.
Un somni de Nit de Sant Joan o El somni d’una nit d’estiu.
MANEL FIGUERA I ABADAL.
Llegendes de Cerdanya.
XAVIER RENAU.
Dona d’aigua. El mite de la nimfa dels gorgs interpretat de nou
Revista n 5 – 6. segona època. A foc lent. 2010. p. 4