Qui no somnia, no és
per Roser Ros i Vilanova
“Es podria dir que somniar és la manera fonamental d’ésser humà”.
Oliver Sacks, neuròleg i escriptor britànic.
(El País, diumenge 7 d’abril del 2002)
Del Somni i la Fantasia
–De què sóc fet? –es preguntava un dia el Somni, creient-se sol.
–De mi –li respongué algú que passava per allà.
–I tu, qui ets? –va tornar a preguntar el Somni, en descobrir-se acompanyat.
–Jo sóc la Fantasia –va rebre per tota resposta– i abans que l’altre tingués temps de formular una nova pregunta, va continuar–. Tinc la facultat de formar imatges mentals. Gràcies a mi és possible representar-se objectes no presents. Puc fer concebre combinacions que no formen part de la realitat.
–Però com funciones? –va voler indagar el Somni vivament interessat pel que sentia.
–Sóc com una màquina electrònica que té en compte totes les combinacions possibles i escull les que corresponen a un sol fi o, simplement, les que són més interessants, agradables o divertides.
–I tu, de què t’alimentes? –va preguntar novament el Somni.
–Em nodreixo de la realitat, però, generosa com sóc, tinc per costum que els meus efectes retornin a ella, canviant-la, recreant-la, enriquint-la.
–I per què existeixes, Fantasia?
–Jo sóc la forma més lliure i poderosa que tenen els humans per conviure amb els seus propis límits.
–Tot això és molt imprecís –va replicar el Somni, volent posar a prova la paciència de la Fantasia –. Em cal alguna prova més concreta.
–Entesos: la meva presència permet als humans el desenvolupament del pensament i del símbol.
Després d’aquest breu diàleg, la Fantasia va seguir el seu camí.
En canvi, el Somni, satisfet d’haver descobert la seva naturalesa fantasiosa, es va perdre en un mar de cabòries:
Si la realitat és sempre insatisfactòria, només és a través meu que el viure és possible.
Si jo, el Somni sóc, com diuen, una necessitat primària pel bon funcionament del sistema biològic i neurològic, regenerant-lo, aquell d’entre els homes i les dones que no exerceix de somniador, embogirà.
Tot això, noli va impedir elaborar algunes certeses:
L’infant, com el gran, posseeix la facultat de somniar i és perfectament capaç de fer-ho, tant en la vigília com en el son.
És durant el llarg periple del seu creixement que l’infant aprèn a reconèixer la seva pròpia ficció, les seves fantasies i a considerar-les com una facultat positiva o negativa. La gent gran, amb la seva actitud acollidora o censuradora, és qui demostra als menuts que allò que acaben de fer, de dir o de representar és una bona cosa, o no.
I encara va establir algunes categories:
Hi ha una llei d’individus que no dubten del Somni, de mi. Tothora estan disposats a sortir a la seva percaça, per complicat i llarg que sigui el camí.
D’altres, no en volen saber res, dels somnis. Consideren que el Somni, o sigui jo i la meva cacera, no són sinó una quimera, una noció il·lusòria. I no és que aquests darrers no en tinguin, de somnis, simplement renuncien a la seva realització, posant en perill, això sí, la qualitat de la seva pròpia existència.
Després d’aquest soliloqui, el Somni no es va poder estar d’exclamar en veu alta, com si tot el gènere humà el pogués sentir:
Tant si ho creieu com no, vosaltres, oh humans, sou fets de la matèria dels vostres somnis. Ells són la vostra rebel.lió, l’emblema del vostre coratge.
És dins la ficció que sou de debò allò que heu somniat, allò que heu viscut. I qui sap si tot allò que no heu gosat ni viure ni somniar.
Creieu-me, humans, qui no somnia no és!
Barcelona, setembre del 2002
Revista N. Núm. 5. Primera època. Any 2002, pp. 15.