Revista n, número 4. Solstici d’estiu del 2001.
Vet ací que una vegada era un agró que vivia prop d’un estany i se la passava molt bé, puix que a l’estany abundaven els peixos i ell cada dia pescava tranquil.lament el que li calia. Però l’agró s’anava fent vell, tenia menys força i la caça se li escapava sovint.
Un dia, després de molt de treball, va arribar al vespre i no havia menjat ben bé res. L’animal estava tot trist. Passa un cranc i li diu:
-I doncs, agró, què fas ací tan ensopit? Com gastes tan poca alegria?
– Oh! Estic molt apesarat. No per mi, sinó pels pobres peixets de l’estany, tan amics meus. Si en fa d’anys que som veïns! Doncs, has de saber, bon cranc que he sentit dir a uns homes, que volien venir a dessecar l’estany, però abans haurien de prendre els peixos. Pobrets d’ells!
En oïr això es reuniren tots ells i decidiren anar a demanar consell al vell agró. Aquest creia que la sort dels peixos era tristíssima; per poder-los salvar, sols trobava una solució. Si ells volien, l’agró faria el “sacrifici” de traginar-ne un cada dia a un estany un xic lluny d’allà. Això sí, era una bassa d’aigua molt fonda i amb bons amagatalls de canyes i d’herbes.
Els peixos, contents de poder-se salvar, acceptaren L’agró va fer el “sacrifici” de traslladar-los un per un; i, en efecte, quan era lluny de l’estany, se’ls menjava tranquil.lament. D’aquesta manera l’agró amb les seves mentides i picardies va tenir la manduca assegurada sense cap esforç.
Però en aquest món tot s’acaba i va acabar-se la bona vida de l’ànec.
Un dia va tornar a presentar-se el cranc i li pregà que el portés a veure l’altre estany, perquè volia fer una visita als peixets i veure com els provava la nova casa.
L’agró no s’hi pogué negar; i el cranc el cavalcà:; per aguantar-se va agafar amb les dues pinces el coll de l’ànec. Volaren lluny, lluny i el cranc s’estranyava de no veure l’estany. Però passaren sobre el lloc on cada dia l’agró anava a menjar els peixos. El cranc veié el sòl ple d’espines i va endevinar l’engany i la traïdoria. Va voler venjar tot seguits els seus amics, els innocents peixets, i estrenyé tan fort com va poder el coll de l’agró fins ofegar-lo.
El conte que es presenta en aquesta ocasió surt de “El llibre de les bèsties” escrit per Ramon Llull a París el 1288-1289, en versió d’Anna Rubiés.. Na Renard, un dels principals protagonistes, l’explica al rei lleó i als altres cortesans, quan l’esmentat animal es converteix en porter del rei. Pàgina 51-52, vegeu bibliografia).
El “Llibre de les bèsties” no parla dels animals sinó dels homes i la política. Acostumats com estem a llegir faules senzilles adreçades als infants, la que ens ocupa parla de l’aspecte més fosc de la política: les maquinacions de la guineu, la seducció del poder, la intriga i la conxorxa per aconseguir-lo.
Aquesta obra és un llarg apòleg que Llull va incloure dins “El llibre de meravelles” i està protagonitzat per animals que reprodueixen els comportaments humans alhora que directament en critiquen la seva conducta. Està construït, com tot “El llibre de meravelles” a base d’encadenaments d’històries i exemples a través dels quals dialoguen els protagonistes, i introdueix narracions dins la narració principal. Històries, exemples, faules i apòlegs, la majoria d’ells, extrets de la tradició literària, tot i que n’hi ha alguns de collita pròpia.
Ës una obra d’argument lineal, de trama ben construïa i d’una gran claredat expositiva, malgrat la certa complexitat de la intriga argumental. Conté una gran dosi de diàlegs (sempre amb exemples) molt vius, aguts, que els animals usen en la seva lluita constant per a convèncer o enganyar l’interlocutor, i que aporta dinamisme al llibre. La quantitat d’activitat que ocorre al llarg del llibre el fa, a cops, una obra de ritme trepidant.
“El llibre de les bèsties” tracta de la lluita entre la lleialtat i la traïció, la saviesa i l’astúcia. La seva vigència és deguda a la naturalesa de les passions narrades, que no són altra cosa que conductes humanes, bàsiques, essencials i eternes. Llull les universalitza i n’estableix un paradigma (ajudat, naturalment, i molt, per les fonts que usa, sobretot el “Calila i Dimna”) i exerceix de defensor indirecte dels valors de la societat establerta que l’autor accepta de ple.
Bibliografia:
Llibres de les bèsties
LLULL, Ramon
(edició a cura d’Helena Soler Puig i Lluís Busquets Grabulosa)
Barcelona: Laertes, 2002.