Rituals i símptomes d’abans de començar una sessió
Carme González
Els rituals són diferents quan explico contes per a públic infantil o per a públic adult. No sempre tinc l’oportunitat de fer-los, perquè quan arribes a lloc, a vegades, les circumstàncies requereixen la meva atenció en coses no previstes i m’adapto al que hi ha.
Per norma sempre intento arribar amb un mínim de mitja hora abans al lloc, a vegades amb més temps, depèn si és lluny, si ja conec el lloc, de l’escenari que hagi de muntar… Així tinc temps per acomodar l’espai, fer modificacions, muntar l’escenari segons la sessió, fer proves de so i llum si calen, arreglar-me…
Si són contes per a nens, m’agrada xerrar amb ells, preguntar-los el nom, l’edat, amb qui venen, què els agrada… Si són contes per a adults el que m’agradaria fer, i que no sempre és possible, és aïllar-me, no xerrar amb ningú. Normalment mitja horeta abans em prenc un caramel de potassa per hidratar bé la gola, ja que sovint tinc problemes amb ella. M’agrada relaxar-me, fer alguns exercicis de respiració, d’estiraments, enclavatge a terra, moure els malucs, fer exercicis de mobilitat amb la llengua, recitar en veu alta embarbussaments i fer una ullada als contes que explicaré.
Caoz
RITUAL DE CUENTERO: Llega el día de la actuación y, aunque haya actuado la noche anterior y la otra y la de más atrás, el nerviosismo se apodera de mí, el mismo o quizá mayor que el que sentí ese 27 de marzo de 1992 cuando por vez primera me subí a un escenario a contar un cuento. Intento llegar como mínimo una hora antes, busco al encargado o encargada de la actividad y después de presentarme le hago algunas preguntas aunque sepa de antemano las respuestas: tipo de público, edad, temas tabú y, muy importante, la duración de mi participación.
Me sitúo en un lugar apartado y observo al personal. Al faltar 20 minutos busco un aseo o camerino, me pongo mi traje de trabajo (una camisa o camiseta especial solo usada para contar), mi reloj de cadena que pongo en hora, y mi inseparable pañuelo (que debe ser regalado) en la cabeza, una señal de identidad, un ritual o el recordatorio de que en este oficio siempre es la primera vez.
Aunque no soy creyente me santiguo como norma de respeto a mi madre, que sí lo es, y caliento la garganta con ejercicios de pronunciación y resonadores. Repaso mentalmente el repertorio, me miro al espejo, me doy ánimo, sonrío, me niego a hablar con absolutamente nadie los últimos diez minutos y cuando me dan la señal entro al escenario, no sin antes tocarlo y llevar mi mano a la sien. Lo que sucede de ahí en adelante es otro cuento…
Revista n 10. segona època. El secret de la picada. 2013 p. 27