Le murmure des contes
Henri Gougaud – Bruno de La Salle
(Propos recuellis et présentés par Isabelle Sauvage)
«Texte et voix»
Desclée de Brouwer. Paris, 2002
Aquest llibre es confegeix amb el diàleg de dos narradors francesos plens de l’experiència del conte. Pausadament, van desgranant moltes d’aquelles qüestions que ens toquen de prop. Possiblement, la seva lectura pot donar-nos una mica més de llum en les nostres opcions de narració.
Bruno DE LA SALLE és el creador del CLiO, Centre de Litterature Orale, a Vendôme, on, durant tot l’any, es succeeixen tallers, tertúlies, timbes… A més d’ajudar a redescobrir els contes tradicionals, ha treballat a fons la divulgació de l’èpica clàssica grega, aràbiga, hindú, francesa, la matèria de Bretanya i el cicle carolingi, entre altres. El seu espectacle mes conegut és l’Odissea d’Homer, musicada i recitada, que va presentar el 1981 al festival d’Avignon i que va durar vuit hores.
Henri GOUGAUD començà cantant i escrivint. Els seus primers contes els narrà a la ràdio, mantenint una bona audiència durant força temps. El trobem a l’origen i la gestació dels primers festivals de narradors i és fundador de la prestigiosa revista La Grande Oreille. Ha editat nombroses recopilacions de contes al servei de tots els narradors francesos. També ha escrit novel·les. El seu desig el porta sovint a treballar amb etnòlegs i antropòlegs. Invitats pel Consell de Redacció de la revista, hem espigat entre les pàgines alguns dels temes que ens han semblat més adients i hem xerrat una mica al seu entorn.
Invitats pel Consell de redacció de la revista, hem espigat entre les pàgines alguns dels temes que en han semblat més adients i hem xerrat una mica al seu entorn.
Els “aliments” dels narradors / nodrir-se dels contes i d’altres coses
C.– Encara que l’un tingui una formació universitària i l’altre no, és interessant veure com s’han nodrit en llocs molt diferents al conte. Han estat alimentats no solament del seu ambient cultural, sinó també de tot allò que van llegir des que van aprendre a llegir, de tot allò que els va impactar llavors… Per a mi, això és essencial. Des que soc narradora, es clar que llegeixo molts més contes tradicionals que abans, però soc conscient que estic nodrida, a banda d’aquests contes o dels records que pugui guardar del conte en la meva infància, per tota la literatura que he llegit, encara que no la pugui inventariar… Trobar els teus «pares» o els teus «germans» en la literatura és un pas tan important en la formació d’un narrador, com la recerca del mateix conte en fonts diverses o com aprofundir en el coneixement de la vida rural on els contes s’han creat o difós..
I.– Això què dius, em fa recordar aquella frase de Daniel Pennac: «Estem habitats pels nostres amics i els nostres llibres». Certament, vulguem o no, el nostre discurs actual es basa en l’escriptura i val la pena aprofitar aquest pares, germans o amics per a aixecar el nostre vol amb el so de la paraula.
Que és l’acte de contar?
C.– Llavors, quan comencem a contar és quan ens plantegem com «cal» o com «es pot» contar. Durant molt temps, BLS va contar acompanyant-se d’un instrument musical (en concret d’un orgue de vidre) com ho fan molt narradors. Més tard, en un espectacle que es deia «Gran mere mensonge», es disfressava i maquillava de velleta, per contar. Després ho va deixar, com havia deixat d’acompanyarse amb música. Ell considera que la tendència a fer de la narració un espectacle és vàlida, sempre i quan es tingui ben present que allò que de veritat té importància és el conte; que el narrador ha de «passar» alguna cosa, no s’ha de situar a sí mateix en primer pla.
I.– En això últim està d’acord HG, però rebutja del tot l’idea d’espectacle. Per a ell «el conte no és un art de l’espectacle, és un art de la relació». Creu que aquesta relació pot ser obstruïda per un micro, uns efectes de llum o una música. Per a ell és important poder sentir que l’essencial de l’acte de contar succeeix a banda de la seva voluntat, en una relació establerta al mateix temps amb el conte, amb els avantpassats, amb sí mateix i amb qui escolta.
C.– Aquesta definició de l’acte de contar em sembla molt adequada i vàlida, tant per a mi com per a ambdós narradors. Si a més volem definir la diferència entre el narrador oral i l’escriptor, HG diu una frase que pot ajudar a entendre això: «el narrador oral transmet una paraula que el depassa, mentre que l’escriptor, almenys des de l’aparició de la psicologia, parla en nom propi». Aquesta definició remarca una humilitat en el narrador, de la qual sovint prescindeix l’escriptor… i altres artistes. El narrador no es serveix a sí mateix.
El conte com a eina / objecte / utensili
C.– Però, per a què serveix un conte? Per a BLS, els contes són com utensilis quotidians oferts pels avantpassats que arriben en el moment oportú i ens ajuden.
I.– En canvi, HG tem la definició del conte com utensili, i en concret per l’ús terapèutic de masses que se’n fa. Per a ell, el conte no és una cosa per utilitzar o per usar, és un ésser viu, com els arbres, com nosaltres…
C.– Cal tenir cura de no reduir el conte a una eina terapèutica, educativa o d’alguna altra mena. Les versions que fan dels contes certs psicòlegs, psiquiatres o consellers d’ajuda arriba a ser reductora, fins i tot amb motius terapèutics. En l’actualitat, per a alguns d’ells, el conte sembla oferir un missatge més important que el mateix conte. El conte no ha de servir a més causa que ell mateix, evitant les intencions d’aquells que proposen el conte «per educar en…» la millor de les causes.
I.– I després ja farà la seva via, com les «llavors al vent» d’en Tim Bowley. És clar que pot ser (i és) útil. Sobretot ho serà en allò que menys haguem pensat que ho pot ser, però no és un útil. La seva força en el durant i en el després, deixa molt minso allò que haguem pensat abans.
La feina del narrador
C.– Un altre tema interessant per a nosaltres i sobre el que parlen detingudament BLS i HG, és el del camí des del conte llegit o escoltat fins al conte narrat, o sigui: la feina del narrador. Tots ho hem viscut en tallers o per nosaltres mateixos: recuperar la trama, fer nostre el conte amb imatges nostres, narrar-lo i anar-lo depurant cada vegada que l’anem contant.
I.– Sí. Sovint em fa l’efecte que el conte es va afinant a sí mateix cada vegada que es contat de nou, a part de les paraules o frases que puguis canviar conscientment. Cal contar el conte per sentir-lo. Per a aquells que tenim tendència a analitzar a fons un conte abans de contar-lo, HG diu «només podem sentir allò que un conte vol dir si el contem». De fet, fa falta saber sempre què vol dir ? De vegades no he entès un conte que m’ha fascinat quan l’he escoltat, i més tard ha començat a donar uns fruits preciosos.
C.– Crec que és cert, fins que no hem contat un conte unes quantes vegades no comencem a tenir una idea de per on va, per molta teoria que hi haguem afegit .
L’aventura del conte / El conte com a aventura
Un altre tema que sorgeix quan aquests pioners del conte parlen dels seus inicis, és el de la valentia (o, tal vegada, de la gosadia)… és el de la valentia que cal per fer quelcom de nou, al marge de l’habitud. Aquests homes/narradors –i d’altres– han obert una porta amb el conte, i nosaltres ja caminem per un sender fressat en part. Si volem que l’art del conte sigui viu, cadascú de nosaltres ha de buscar la seva pròpia marginació, la seva pròpia valentia dins o fora del camí més marcat. Pot ferse arriscant a contar coses noves o diferents del conte tradicional (o del conte literari, que ara també es conta), o arriscant-se a contar en situacions o formes diferents de les marcades: tots contem en un bar, una biblioteca, una escola… Però iniciar noves propostes és la manera de fer viure el conte més enllà d’allò que ja sabem fer…
I.– Penso en la «Invitació al ridícul» que ens fa Mircea Eliade (en el llibre “El vuelo mágico”. Siruela, 1995); ens parla del ridícul com a força creadora enfront a seguir allò que ja està establert i que ell considera mort o almenys estèril. De totes formes, quan ell parla d’allò establert es refereix a allò que està ben vist, que és correcte, en el nostre entorn, diferenciant-ho de la tradició a la qual ell s’adscriu fermament. Sembla una contradicció, almenys aparent.
C.– No és realment contradictori. El conte tradicional prové d’allò que ha sobreviscut a través de tots els que s’han arriscat a no fer només el que cal, aconseguint una major eficiència, una millor economia i llegant-nos-ho a nosaltres. D’entrada, pot semblar que no és allò que el públic demana (per exemple, quan es pensa que per als adults només podem explicar contes literaris), però en el moment de la narració tant qui narra com qui escolta sent que alguna cosa important (i a sovint nova, encara que segurament molt antiga) està succeint.
Bibliografia i glossari bàsic pels narradors
Potser cal afegir, per acabar, que el llibre té un glossari de termes del contes i una bibliografia bàsica molt precisa i interessant. La majoria dels llibres citats estan traduïts al castellà o al català. Bona lectura!
Catherine Favret i Ignasi Potrony
Revista N. Núm. 7. Primera època. Llibres. Any 2003, p. 15