Les bruixes porten dol…
per Joan Soler i Amigó
Casa Elizalde, Sant Pere de 2002.
Quan és a mig carrer
ja en gira els ulls enlaire,
ja en veu la seva amor
sola, que es pentinava
amb una pinta d’or,
l’escarpidor de plata…
Sa mare la pentinava
amb una pinteta d’or,
sa germana els hi trenava
els cabells d’en dos en dos,
cada cabell, una perla,
cada perla, un anell d’or…
–Déu vos guard, la Margarida.
–Déu vos guard, el bon Joan.
Què en porteu d’aquelles terres,
vós que hi heu estat tants anys?
–No en porto ni or ni plata,
ni perles ni diamants,
vos porto una pinta fina:
no l’han feta els cristians
sinó que l’han feta els moros,
que hi han treballat set anys
sense deixar-hi cap festa
sinó les tres principals,
que són la Pasqua Florida
i la Granada i Nadal.
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,
Plou i fa sol, les bruixes porten dol…
Bruixes? donzelles enciseres? Si els cauen cabells al terra o resten enredats entre les pues de la pinta, poden provocar tempestes, i sobretot en mar. Però també poden lligar voluntats, i destrenar passions…
Vet aquí que… –em refereixo a «L’amor de les tres taronges»– la vella s’ofereix a pentinar la noia i, amb tota la malícia, li clava una pua al mig del clatell, tant és així que, de sobte, la noia resta encantada, adormida com una morta… o bé es converteix en ocell, vola que volaràs… I només arrencant-li la pua retornarà a ser el que era.
Vet aquí que la Piteta, la filla del bruixot, que és l’amo del castell d’Iràs i no en tornaràs, s’enfuig amb l’Andreuet, el seu enamorat, cavalcant el cavall que corre com el vent. Però sa mare bruixa ha muntat el cavall que corre com el pensament i gairebé l’alcança. I vet aquí que ella -que també és embruixadora- es treu una pinta i la llança al seu darrere i es converteix en un bosc espès que ni sa mare pot travessar…
Vet aquí que, a la rondalla d’Els tres pèls del diable, la vella, que és la padrina del diable, deixa que aquest, de cansat que arriba a casa seva, acotxi el cap a la seva falda, mentre el pentina lentament i li va traient les puces. I el noi s’està amagat en un racó sense gosar ni respirar, per escoltar què respon el diable a les seves tres preguntes. I vet aquí que la padrina, que és una gran pentinadora, tot pentinant-lo amb la seva gran pinta, li arrenca volgudament un pèl del cap, i el diable es mig desperta renegant, i és quan ella li formula la primera pregunta, aquella de per què l’arbre dels albercocs d’or s’ha assecat i ja no dóna fruit. I el noi espera amb les orelles ben obertes la resposta, i què cal fer perquè torni a fruitar… La màgia de la pinta, com la màgia del fus i la filosa.
La pinta de cardar llana, de pentinar lli, cànem, o cabells d’or i plata… Com aquell orfebre barceloní del barri de Ribera, de nom Orfila:
Mes ai! Pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d’or
cabells de sa filla.
Les parques balangueres filen i cavil·len els destins dels humans. Però el dilluns, per sos difunts, la vella no fila…
També les encantades es pentinen vora les fonts i els estanys, per encantar els que les miren; i les sirenes escarpeixen les seves cabelleres de lluna a les roques perquè hi encallin els mariners. Sempre apareixien al crepuscle, abans de fer-se clar i de fer-se fosc, entre dos llustres.
Ronden les coves i les balmes, les pedres fites i les pedres gentils, els gorgs i les congestes… Són genii loci, genis del paisatge, guardianes de les aigües, dels boscos i del cims. Viuen en palaus meravellosos sota terra o a les profunditats dels llacs. Apareixen i desapareixen al seu gust, en un dir: “Peu sobre fulla”, “fulla sobre fulla” o “Alta fulla… arbre, aire en amunt”…
Els grecs les anomenaven nimfes, nàiades si són dels rius i les fonts, i d’entre aquestes castàlides, ismènides, pactòlides… parnàssides, helicònides, depèn de les muntanyes i les roques o estunes on habiten… nàpees si són dels prats, d’on fan créixer la gespa… les dels arbres són dríades i hamadríades… les dels estanys són límnades i ondines, les del mar nereides…
En la nostra cultura, que és de tradició cèltica, les anomenem goges, aloges, fades, encantades, paitides, janes, dones d’aigua, dones de fum o llufes, que responen fent eco; sirenes, les del mar… I també blanquetes, sedetes, dragues, bagasses, a Occitània… Són d’una bellesa embruixadora. I es diuen Flordeneu, Floridalba, Esterella, Melusina, Morgana, Mariagna…
A Occitània tenen les daunes d’ayga; a l’Auvèrnia danne d’aigüe; al País Basc les lamiak –que solen tenir un peu d’ànec, de cabra o aneu a saber de què–; a Astúries són xanes; a Cantàbria, anjanas o mozas de agua, molt menudes i amb una estrella al front… Formen part d’una fauna molt variada d’un fons comú indoeuropeu.
Fixem-nos en aquest nom de janes o joanes, xanes i anjanas. Tot i ser genis de lloc, esperits de les aigües, el nom té relació amb les sacerdotesses de la cort de Diana, la deessa de la lluna i de la nit. Perquè antigament, Déu era parella. Cel i Terra, Llum i Foscor, Dia i Nit, Sol i Lluna…
En sànscrit, div és brillar; dyaus és cel, dia; dios, dies, dieus, deivos, divus… I d’aquí Zeus, Theos, Deus… La parella és Dyanus i Dyana: Dyanus, la llum, el sol solet, el dia; Dyana, la foscor, la lluna la bruna, la nit. I la filla del Sol i de la Lluna és un bon tros bruixa…
Dyanus, el Sol, és masculí, patriarcal, reial, imperial, és la consciència, la raó superior, la llei i la força del llamp. Dyana, la Lluna, és femenina, matriarcal, és el món de l’inconscient i de la màgia, de la mort, de les emocions, de les pulsions eròtiques i les passions inferiors, infernals.
Dyanus és el cicle solar, de periodicitat anyal. El sol passa per la mort, per ponent, per occident, però no mor: sempre és rodó, sencer, brillant, superior. El Sol és el Dia, la Vida, la Força i el Bé.
Dyana és el cicle lunar, de periodicitat mensual, lluna nova i lluna plena, creixent i minvant, mor cada mes, va vestida de dol. La Lluna és la Nit, la Mort i el Mal. En llengua indoeuropea és me, en sànscrit mâs, i mâmi és “jo mesuro”, en avèstic és mah, menu en lituà, mena en gòtic, méne en grec, mensis en llatí. És el mes i és la menstruació, i són les marees, l’influx sobre les aigües. Sirenes, dones d’aigua.
Dyanus, Djanus, Janus, antic déu solar, celestial, porter de la Porta del Cel i de la de l’Infern –Janua Coeli i Janua Inferni. Porter de les portes de l’Hivern –Januarius, gener– i de l’Estiu. Janus, Johannes, Joan, l’Evangelista el 27 de desembre; el Baptista, el 24 de juny, dels dos solsticis, del Sol Nou i el Sol Ple, de la nit més llarga i el dia més curt, de la nit més curta i el dia més gran.
Dyana, Djana, Jana, antiga deessa lunar, ctònica, màgica, fetillera. Medea i Circe eren expertes en les arts de la màgia, encantadores, bruixes, sacerdotesses del culte de Dyana. El pensament màgic és més antic que el pensament religiós, i els conjurs més antics que les oracions.
Dyana esdevé, d’una banda, Selene, i de l’altra, Hécate, la deessa dels naixements i de les morts, del reialme de les tenebres. I també pren altres noms, com Herodies, Noctiluca o Holda, que cavalca de nit sobre un bóc en companyia de dones convertides en fantasmes, també anomenada Frau Holle en els contes de Grimm, o Frau Bert, Bercht, Perchta… I també Benzozia, Domina Abundia o Dame Habonde.
En realitat, la bruixeria no era sinó una pervivència o una reinterpretació del culte a Diana a Europa, pura expressió del paganisme cèltic o grecollatí.
Les djanes donaven culte a les ànimes dels morts en els encreuaments dels camins, als descampats, als afores, per on passen processons d’ànimes –la santa compaña, a Galícia– i on els gossos i els llops –i els homes llop– udolen a la lluna. La necro-mantia, convertida cacofonicament en nigromància, en màgia negra, malèfica.
Per la gent, la nocturnitat els feia estremir i imaginar alhora malifetes, eixarms, sacrificis, beuratges, ordalies, fantasmagories, fornicacions i orgies sexuals desenfrenades, invocació als dimonis, emissió de mals donats, pestes, tempestes, pedregades, plagues sobre els sembrats, enverinament de les aigües, tota mena de mals i de desgràcies… Elles eren també les fautores de lligadures o encortaments causants de l’esterilitat, i de males mirades o mals d’ull, que fan tornar les noies malmirroses: el fascinum dels antics.
La fantasia popular feia presidir els seus cultes pel déu Pan, conegut també com Selvàtic o Silvestre, fecundador dels boscos i els ramats, banyut, pelut, barbat, amb potes i cua de marrà, com Dionisos en les festes del vi, on tenien lloc les antigues tragodie.
En els principis, el cristianisme va considerar la bruixeria com una degradació de les sacerdotesses, les sibil·les, les fetilleres i les magues druídiques: se les va disfressar de manera horrible, lletges, velles, negres, escabellades, esdentegades… contràriament a les antigues iniciades que enllaçaven el visible amb l’invisible, caricatures de fades, fades malvades, criatures de l’inconscient del poble i de les transferències personals, hipostasiades per les llegendes.
Volen com abans es deia de les fades i encantades, després d’untar-se sota les aixelles i a l’entrecuix amb els seus untets. Com ho descriu Jaume Roig al Llibre de les dones:
Amb cert greix fus,
com diu la gent,
se fan ungüent
e bruixes tornen…
I pronuncien la fórmula d’enlairar-se xemeneia amunt: Altafulla, Vola fulla, La fulla i la flor, en l’aire fulla, fulla sobre fulla, pet sus fulla, vod del cim d’Altafulla…
El nostre rondallari recull un cas d’encanteri de bruixeria, que no és sinó una versió d’un conte d’Apulei: un xicot assisteix d’amagat a una reunió de bruixes; segueix totes les cerimònies i observa com se suquen amb els untets i pronuncien la paraula “altafulla” i es transformen en ocells negres i volen pel cel nocturn. Ell també se n’unta però, en lloc de pronunciar la paraula convinguda s’equivoca i diu “baixafulla” i resta convertit en un ase…
Altafulla… La tradició diu que la vila d’Altafulla és vila de bruixes. Quan el nom ve de l’àrab a-Tahulla… D’altres viles de bruixes són: Llers, Andorra la Vella, Arbúcies (“de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes”), Centelles, les Guilleries, Vallgorguina, Molins de Rei, Solivella i Vimbodí (“Sarral són tots jueus, aquella gent malvada, / a Solivella, les bruixes, d’on surten les pedregades…”), Bellpuig i Guimerà, Cervera (on encara hi ha el carreró), Cadaqués, Tresserra (al Rosselló)…
Curiosament, moltes d’aquestes viles tenien calls jueus o barris moriscos…
Noms de bruixes en la nostra cultura bruixeril: fotja, xoixeta, tia rabosa (al País Valencià), Trinquis, Xibeca, Gerom, Tana, Callera (del call), Catonica, Bellesa de les aigües… Joana, potser el més comú (de les djanes)…
Però, i el nom de bruixa? Per on s’estén aquest nom i des de quan es troba? Segons Joan Coromines, és un mot d’origen català i està documentat al segle XIII, i també en els diferents dialectes occitans, i a l’alt aragonès… Apareix en castellà –bruxa i després bruja– i en portuguès, però un segle més tard. I prou: en altres cultures són striga, sorcière, meiga…
Bruixa provindria de bruc, de bruguerar o bruixerar, pels descampats de brucs i garrigars on es reunien, on celebraven els seus sàbats. I si les bruixes volen a cavall d’una escombra de bruc, encara més. A d’altres llocs les anomenen scobaces.
Però, ¿per què apareix aquest mot en la zona catalana i occitana, de la Provença a Gascunya? I per què al segle XIII? Aquí es podria suposar la coincidència, o la conseqüència, en relació amb la persecució i la maldiença del catarisme. Les reunions de les “bones dones”, de nit, per no ser descobertes, fora poblat, va crear segurament similituds i confusions volgudes amb els antics cultes als morts que pervivien del paganisme, i amb les reunions clandestines dels jueus en temps de persecució: d’aquí el nom de sàbats que prenen les reunions de bruixes, com al País Basc akelarri (d’akera larri, prat del boc). A Montcabrer, al Maresme, es troba el “cau de les bones dones” i a Burriac la “cova de les encantades”, on es reunien les bruixes de la contrada. En altres llocs se les coneix com les “bones dames”… Genis del lloc, bones dones i bruixes en confusió… Éssers irreals, eteris, com les fades però malignes; i alhora éssers reals, magues de les antigues divinitats, sacerdotesses del Diable, en una mateixa clandestinitat nocturna que els cultes càtars i jueus, socialment marginals, perseguides per l’Església i el seu braç secular.
Antigament eren considerades per la credulitat popular com uns éssers irreals, fantasmagòrics: vet aquí la narració medieval d’un episodi de la vida de Sant Germà, bisbe d’Auxerre, que passant per una aldea en visita pastoral, es va adonar que, a la casa on li van donar sopar cuinaven un segon sopar. Els va preguntar si esperaven nova companyia i li van dir que era per la les “bones dones” que passen de nit. Sant Germà va comprendre el que volien dir i es va fer l’adormit al banc escó, per veure què passava. Poca estona més tard va veure arribar una multitud de dimonis en forma d’homes i dones que es van posar a sopar. Sant Germà, llavors, es va aixecar i els va prohibir de retirar-se. Va cridar la gent de la casa i els va preguntar si coneixien aquella gent, i li van respondre que sí, que eren tal i tal altra del veïnat. Llavors va dir-los: –Aneu a les seves cases a veure si hi són. Hi van anar i les van trobar dormides als seus llits. I el sant va conjurar aquells dimonis i els va obligar a declarar que així era com seduïen els mortals i els feien creure que hi ha bruixos i bruixes que van de nit al sàbat. I els dimonis van obeir i van desaparèixer confosos…
Però a la Baixa Edat Mitjana hi va haver un canvi brusc en això de la bruixeria, enfront de les evolucions successives que s’havien anat donant des del paganisme: una fortíssima mutació cultural. Sant Tomàs d’Aquino, Doctor Angelicus de l’escolàstica, que predicà el realisme en el misteri eucarístic, també el predicà en relació a la bruixeria: no són pas pures fantasmagories que afecten la fe poc formada de la gent, no són resultat d’al·lucinacions perverses, d’enraonies o rumors d’escassa credibilitat, no són fruit de la superstició, del paganisme ancestral; les bruixes són éssers reals, malèfics, servidores del Diable amb forma física. I més tenint en compte que la dona està predestinada al mal més que no l’home…
Així és com la figura del Diable –senyor del Mal i de la Nit– ve a substituir els déus banyuts Pan o Silvà, convertit en el Boc de Biterna. Alhora que, no podent foragitar la veneració d’aquests déus selvàtics, els canonitza en sant Silvestre, que nomena patró contra les bruixes, si és que no era el patró de les bruixes, el númen que elles adoren… Va ser el Pontificat qui va ser, en darrer terme, el responsable de la invenció del Satanisme i de la repressió de la bruixeria com a culte al Diable : un gran error judicial.
És a dir que, sempre segons Julio Caro Baroja, “quan la cristianització fou absoluta i l’autoritat eclesiàstica va tenir el poder al seu servei… allò que abans s’havia mantingut separat segons una divisió vertical (paganisme / cristianisme) va se separat segons una divisió horitzontal (cristianisme a dalt, paganisme a sota), un canvi d’eix de conseqüències incalculables.
La Santa Inquisició va ser creada precisament per inquirir, combatre i perseguir el catarisme (entre 1230 i 1430) que s’estenia arreu d’Europa, sobretot a Occitània, i també al nord de Catalunya. Van començar d’acusar-los de bruixeria, aplicant-los totes les acusacions que hom havia adreçat a les bruixes i als bruixots. I també als valdesos i altres tendències herètiques comunitaristes i crítiques envers la moral de l’Església. Que donaven culte al Diable, que eren els causants de totes les desgràcies i malvestats. I el poble s’ho creia, necessitava creure-s’ho, o callava esporuguit: “la bruixa fou un producte de la desesperació del poble” (Michelet) tant per acudir a ella tant per remeiar les seves desgràcies, com per culpabilitzar algú. La bruixeria augmenta, efectivament, en moments d’angoixes i catàstrofes, quan l’existència humana està marcada per les misèries col·lectives. “En tot acte màgic hi ha part de frustració i de desesperança” (Malinowski).
La persecució de la bruixeria es va barrejar amb la de les romanalles del catarisme en clandestinitat. Va ser com, de la confusió creada, en va derivar una confusió real, provocada per l’ocultació i la persecució eclesiàtica a tot allò que no aconseguia exorcitzar ni sotmetre a l’ortodòxia. Fins que amb la Inquisició castellana i el Malleus malleficarum que, a conseqüència de les tortures més horroroses, provocava uns autos de fe, amb declaracions forçades que van provocar les llegendes més estranyes, les que ens han arribat fins avui i han creat l’imaginari popular sobre les bruixes. Per acabar finalment a la foguera, sortides amb una fortor de “fum de sabatots” (que no té res a veure amb cremar sabates velles –com explica Amades–, sinó d’heretges, càtars o jueus… anomenats “sabatots” per ser assidus als sàbats o cultes clandestins, un nom que dels sàbats jueus, com es coneixien les reunions del culte que tenien lloc els dissabtes, es va estendre a les reunions dels càtars –sense que tingués res a veure– i d’ells a les de les bruixes.
El tema seria encara més llarg si ens poséssim a parlar de bruixeries i encantaments, de mals d’ull o males mirades, d’encortaments, de conjurs i de fetilleries… Jo, per acabar només apuntaria que les bruixes del nostre tradicionari són més les dels vells cultes pagans
que es van conservar per llargs segles en la ruralia, que no les creades per la Inquisició. En la nostra tradició encara són encantades , bons homes i bones dones. I jo trencaria una llança al seu favor dient d’elles que no són pas velles, esdentegades, escabellades i amb les mamelles pengim-penjam, sinó que, si realment són embruixadores i llancen eixarms i mirades enciseres és que són d’una bellesa extraordinària, com de les dones d’aigua, de la qual tanmateix convé guardar-se, com de la de Pandora, la capsa de la qual s’ha dit que conté tots els mals i totes les desgràcies. Però també us dic jo que tots els béns: ja que Pan-dora vol dir donadora de tots els dons: del bé i el mal indestriables que teixeixen la vida.
Joan Soler i Amigó
Una mica de bibliografia:
CARO BAROJA, J.
Las brujas y su mundo
Madrid: Alianza, 1990
CASTRO, J.
Dones de fum i d’aigua
Lleida: Ribera Rius. 1992
COROMINES, J.
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (veure “bruixa”)
Barcelona: Curial “La Caixa”, 1980-1991
ELIADE, M.
Tratado de historia de las religiones. Morfología y dinámica de lo sagrado
Madrid: Cristiandad. 1980
GELABERT, A.
Història de les bruixes d’Altafulla
Altafulla: El xilofòrum de la parròquia d’Altafulla. 1971
GUILLAMET, J.
Bruixeria a Catalunya
Barcelona: La paraula viva. 1976
MARLIAVE, O. i J.C. PERTUZÉ.
Panthéon Pyrénéen
Portet-sur-Garonne: Loubatières,1990
RENAU. X.
Dona d’aigua. El mite de la nimfa dels gorgs interpretat de nou
Barcelona: Alta Fulla., 1986
SCHMITT, J.C.
Historia de la superstición
Barcelona: Crítica, 1992
SISSA, G.
Le corps virginal
Paris: Librairie philosophi que J. Vrin, 1987
WHITMONT. E.C.
Retorno de la diosa
Barcelona: Argos Vergara 1984
Revista N. Núm. 5. Primera època. De boca a orella. Any 2002, pp. 5-9.