Revista n, número 2. Solstici d’estiu del 2001.
Un conte manouche
(de la tradició oral gitana del Sud de França, recollit per Joseph Valet -versió en català partint del francès a càrrec de Roser Ros)
L’ocell de la cua verda
Una vegada hi havia un home i una dona que no tenien res de res, només una petita cabana. I ell deia sempre:
-Donaria la meva ànima al diable per tal de poder tenir alguna cosa!.
Però la seva dona li retreia:
-No parlis així!
Un dia, l’home se’n va anar tot sol camí enllà. Quan va ser en un encreuament va veure un home elegantment vestit.
-He sentit a dir que estaries disposat a vendre la teva ànima al diable a canvi de tenir alguna cosa.
-Doncs sí, senyor , si me’l trobés no dubtaria no un moment a tenir-hi tractes.
-Doncs ja podem començar. Sóc el diable.
I dient això es va alçar el baix dels pantalons i van aparèixer unes peülles de cabra, i després es aixecar el barret i en varen sortir un parell de banyes.
-Com que la teva ànima em pertany- va proseguir el diable-, a partir d’ara, et concediré tot allò que vulguis. Però, d’aquí a un any i un dia tornaré. Si endevines quants anys tinc, tot el que t’he donat serà teu per sempre més; inclosa la teva ànima, però si no ho endevines, me l’enduré amb mi cap a l’infern.
I havent sentit aquestes paraules de boca del diable, sense ni com va ni com costa, el bon home es va trobar de dret a casa seva.
I va veure que el blat que tenia al graner s’havia convertit en or. I el galliner era ple a vessar de gallines i de conills i al prat del davant de casa hi havia munt de ruscs d’ abelles .
El bon home estava tot content.
I la seva dona tot era preguntar-li a què es devia tot aquella abundància.
-He treballat i mira… Però el temps passava i faltava poc perquè arribés el dia que el diable havia de fer la seva compareixença i ‘home cada dia estava més angoixat.
-Què tens?- li preguntava la seva dona – Com més anem més malament et trobo. Què et passa?
I ell callava. Però al final no va poder més i ho va explicar tot.
Llavors la seva dona li va dir que la deixés fer a ella i no patís per a res.
I ella que sí que se’n va cap al prat ple d’abelles, els pren la mel i se n’unta tota i acte seguit se’n va cap a la seva habitació, rebenta el matalàs que era de plomes i s’hi rebolca i en acabat se’n va al jardí , tria una perera, l’arrenca de soca-rel i se la posa al cul.
Així estrafeta,, la dona se’n va a trobar el diable tot saltant. No gaire lluny d’aquí es van trobar tots dos.
-Vatua el món dolent- va exclamar el diable en veure aquella estranya aparició-. En tots els meus 1.800 anys de vida, no havia vist mai un ocell amb un darrere tan gros i una cua verda.
La dona, que ja tenia el que li calia, va anar a trobar el seu home i el va posar al dia sobre l’edat del diable.
Quan el maligne va comparèixer a casa del camperol per tancar el negoci que tenien a mitges, li va dir:
-Ja sóc aquí! Estàs en disposició de dir-me quants anys tinc?
-I tant! -va respondre tranquil.lament l’home- en tens 1.800!
-Vaja! Ja deu haver estat l’ocell de la cua verda el que m’ha denunciat!
I dient això, el diable no va tenir més remei que tornar-se’n a l’infern amb la cua entre cames
I els dos camperols van poder seguir vivint en pau. I si no són morts és que encara són vius.
Notes sobre el conte:
Segons ens fa saber Joseph Valet, el seu recopilador, aquest text ja s’havia publicat en recull de contes anteriors Mitteilungen zur Zigeunerkunde” (encara que no assenyala la data de la seva publicació) tot i que en aquesta versió hi ha algunes variants degudes, òbviament, al narrador que ell va entrevistar.
Sobre l’edat del diable, ens diu, no és per atzar que aparegui aquesta xifra: l’avantpassat del narrador del conte devia explicar-lo cap a l’any 1800 i devia posar aquesta edat al maligne, considerant que la seva aparició es devia haver produït amb l’arribada de Jesús