|
|
LitOral
INFORMA
Mientras llegan
a las librerías (no sabemos cuánto tardaremos en
llegar a un acuerdo con la distribuidora), podéis adquirir
los libros de nuestra asociación vía correo certificado
con los siguientes precios:
-DEBAJO DEL PUENTE. ADIVINANZAS TRADICIONALES RECOGIDAS EN
EL CAMPO DE GIBRALTAR. 287 adivinanzas y 41 cuentos con acertijos.
Incluye estudio preliminar. 164 págs. 8,00 euros. (Disponibles
sólo 10 ejemplares).
-CIEN CUENTOS
POPULARES RECOGIDOS EN EL CAMPO DE GIBRALTAR (prólogo
de Antonio Rodríguez Almodóvar). Estudio preliminar
y comentarios a todos los cuentos. 208 páginas. 10,00 euros.
Gastos de
envío para España (lo que nos cobra correos): 4,40
euros (los gastos son por paquete, independientemente del número
de ejemplares enviados).
El envío se haría contra reembolso. Los pedidos
superiores a cinco ejemplares recibirán como obsequio el
album ilustrado "El gigante Botafuegos".
Podéis hacer vuestros pedidos vía internet o por
teléfono.
LitOral,
Asociación para la Difusión de la Literatura Oral
asociacionlitoral@hotmail.com
Tfno.: 649 262 356
inici
|
|
JOAQUIM
RUYRA I OMS
Joaquim Ruyra
i Oms va nèixer a Girona el 1858 però des de la
seva infantesa residí a a Blanes que considerà sempre,
segons pròpies paraules "la meva història,
la meva pàtria, la meva afecció." La casa pairal
dels Ruyra està situada a Blanes.
Per aquest
motiu, la població de Blanes ha volgut dedicar l'any 2003
a Joaquim Ruyra, prosista mestre de mestres, assagista, poeta,
autor teatral i traductor. Ara fa cent anys que va aparèixer
"Marines i Boscatges" l'obra publicada a la revista
"Joventut" i que assolí immediatament un gran
èxit.
Blanes té
també previst un itinerari identificador dels principals
escenaris de les narracions que es desenvolupen principalment
en aquella població.
Joaquim Ruyra
pertanyia a una família benestant, d'advocats i propietaris.
Els inicis de la vocació literària de Ruyra havien
trobat un gran estímul amb el seu bon amic Ramon Turró.
Junts havien estudiat els escriptors més importants moderns
i antics, especialment els grecs que sempre constituïren
per a Ruyra "una meravellosa font, model puríssim".
Joaquim Ruyra
va fer estudis de Dret a Barcelona on va conèixer Jacint
Verdaguer i Josep Carner, amb qui sempre va mantenir molta amistat.
Verdaguer va influir decisivament en que Ruyra adoptés
escriure en la llengua catalana. A més, l'ambició
literària de Ruyra es desenvolupà en paral.lel a
l'eclosió de catalanisme polític i de la Renaixença
literària.
A partir de
1890, després d'haver guanyat un premi als Jocs Florals
de Girona, quedà incorporat al món de la literatura
catalana. Diversos premis s'hi van afegir posteriorment però
destacava més com a prosista que com a poeta. Col·laborava
en publicacions de l'època i en la revista "Joventut"
(1903) es va publicar el primer aplec de "Marines i Boscatges"
que va tenir un gran èxit. (L'any 1920 aquesta obra fou
refosa i publicada sota el títol "Pinya de Rosa".)
La producció
literària de Ruyra fins al 1919 és escassa: les
col·laboracions esmentades, membre de la secció
filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, col·labora
eficaçment i activa amb Pompeu Fabra, escriu ponències
sobre filologia, és crític literari i gran traductor.
Una salut delicada que l'obliga a fer estades hivernals a les
illes Canàries i un matrimoni poc reeixit no han afavorit
una més gran producció literària, tot i que
mai va deixar d'escriure.
Les seves
tertúlies a la casa pairal de Blanes adquiriren molta anomenada
i van ser centre de reunió de bona part dels intel·lectuals
barcelonins de l'època.
Sempre es
dedicà amb preferència a la narració curta.
En la novel·la llarga no passà mai dels primers
capítols. ("La gent del mas Aulet" i "Els
dos nansaires"). A partir de 1919, quan es publica el seu
llibre "La parada", Joaquim Ruyra es converteix en el
primer prosista del seu temps. Però des dels inicis de
la seva activitat literària, Ruyra ja havia fet una notable
aportació de llenguatge, la més important després
de Verdaguer, en el sentit de rigor i de riquesa, de lèxic
i de sintaxi. El seu afany es concentra més en l'exercici
estilístic i la pulcritud lingüística, que
en la temàtica de la narració. La seva obra caracteritza
l'ambientació de marina i de pagesia amb detallisme descriptiu,
dialectalismes blanencs, i l'exactitud en el reflex de la naturalesa,
d'arrels impressionistes.
Ja en el seu
temps va ser qualificat com el gran mestre de prosistes i narradors,
de Josep Carner a Carles Riba, de Salvador Espriu a Pere Calders
i Mercè Rodoreda entre altres. Ruyra va ser un partidari
convençut de la normativització malgrat que hi veia
un aspecte negatiu per l'adaptació que els escriptors es
veien obligats a fer en la sintaxi i l'estil, però lloava
aquells lluitadors de l'època (Carner, Ors, López-Picó
o Sagarra) que "aplanaven en gran manera el camí dels
qui els succeirien"
Joaquim Ruyra
i Oms va morir a Barcelona el 1939.
Les seves
obres principals:
La Parada
(1920) Reedició de Marines i Boscatges (1903) Recull
de narrativa curta
Entre flames (1928) Recull de narrativa curta
Amor a prova de bomba (1902), teatre,
El país del pler (1906), poesia
Fulles ventisses (1919) id.
La cobla (1931) id.
La bona nova (1927) teatre,
En Garet a l'enramada (1938) teatre (adapt.)
L'educació de la inventiva (1938) Nucli teòric
de la seva tècnica narrativa
Questions de llenguatge (problemes de llengua)
Fonts bibliogràfiques:
ESPADALER, Anton M. : Història de la Literatura Catalana.
Editorial Barcanova,SA 1993
Diccionari de la Literatura Catalana. Edicions 62, 1979
Joaquim Ruyra: cent anys de "Marines i Boscatges"
Serra d'Or, maig 2003 pgs. 18 a 27
Gran Enciclopèdia Catalana Ruyra, Joaquim - Vol. 12
Enciclopèdia Catalana, S.A. Barcelona, 1978
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Esperando
a las liebres y otros cuentos chinos
Liao
Camping, selección y traducción
Lea Bonnín, Adaptación literaria
Ilustración: Zhang Xiaofei
Maguregui ediciones
Para
los amantes de los cuentos filosóficos en general y de
la cultura oriental en particular…
En
este librito encontraréis cuento chinos muy cortos extraídos
de los "clásicos" de la antigüedad china,
los cuales bebieron a las fuentes de la literatura popular.
Para
que podamos entender méjor de dónde vienen estos
cuentos se nos da una breve explicación de quién
los escribió y en qué contexto. Son cuentos de letrados
de todo tipo (políticos, maestros taoístas, nobles,
filósofos..) que vivieron en épocas diversas.
Estos
escuetos cuentos filosóficos con mensaje definido aunque
no siempre explícito (no hay moraleja final), deja a veces
el lector occidental perplejo .. El final del cuento puede ser
abrupto y el lector tiene entonces que "redondear" o
buscar la enseñanza del cuento.. como por ejemplo aquel
cuento del joyero y de las perlas..
Pero
no digo más.. a descubrirlo y disfrutarlo!
En
castellano o en chino, ya que la edición es bilingüe!
Y este libro también se disfruta por los ojos, gracias
a las ilustraciones del pintor Zhang Xiaofei, que estuvieron expuestas
en Barcelona durante el mes de febrero de 2005.
Catherine
Favret
inici
Chamario
POLO,
Eduardo; BALLESTER, Arnal
Caracas: Ekaré, 2004
Parece
ser que Eugenio Montejo, poeta venezolano galardonado con el Premio
Nacional de Literatura de Venezuela (1999) y el Premio Internacional
Octavio Paz de Poesía (2004), anda algo enfadado. ¡Tantos
años ejerciendo de poeta (¿se ejerce de poeta?)
para que al final al que conozcan los demás sea a Eduardo
Polo! Porque a Eugenio Montejo le fascina Pessoa y como a él
le dio por adoptar heterónimos. Así que para escribir
Chamario, colgó el traje de Eugenio Montejo en el armario
y se vistió de Eduardo Polo.
Eduardo
Polo fue uno de los aventajados alumnos del maestro Blas Coll
de Puerto Malo, más conocidos como “colígrafos”
(El cuaderno de Blas Coll, 1981). Durante esa época produjo
un amplio repertorio de escritos y poemas que, sin embargo, destruyó
poco antes de marcharse para dedicarse a la música y a
la arqueología marina en otro país de Caribe.
Pero
a la quema sobrevivieron los poemas y cancioncillas que forman
Chamario (Chamario viene de chamo, que significa niño en
Venezuela). Presentado en un formato pequeño y cuadrado,
editado con delicadeza y buen gusto, sencillo hasta decir basta,
Chamario es una joyita. Uno tiene la sensación de que las
palabrasbailotean a saltitos por entre las líneas que forman
cada poema en las páginas impares y de que se valen de
las ilustraciones de Arnal Ballester para, desde las páginas
pares, darse impulso y pasar a la siguiente página, al
siguiente poema, a la siguiente danza.
Lo
mejor es saber que en Venezuela andan los chamos de 7 años
recitando Chamario.
Laura
Gonzalvo Horna
inici
Els
llibres tranquils
MOLIST,
Pep
Lleida: Pagès editors, 2003
Aquest
és el títol suggerent d’una obra clara i ben
orientada per a un públic divers. Es tracta d’una
selecció serena de diversos títols, feta des del
coneixement, d’una banda, de la literatura infantil, d’altra
des del coneixement dels seus lectors però, sobretot, des
de moltes hores d’observació de la màgia de
les seves trobades: cadascuna de les lectures. La franja d’edat
que abraça és dels 2 als 10 anys. I els criteris
per a la seva selecció diversos: que siguin de qualitat
(on prevaleix la qualitat en la creació literària
per sobre la didàctica), que siguin tranquils (és
a dir, que no siguin cridaners, exagerats, que no facin molt de
res... vaja, simplement que ens facin sentir bé, que ja
es prou!), i que puguin ser recollits en quatre grans apartats
que organitzen el cos de l’obra: el curs de la vida; els
sentiments, les actituds, les malalties; el món que ens
envolta; el món que no és palpable. Aquests quatre
grups se subdivideixen en 45 de molt més palpables, fàcilment
recuperables bé al sumari o, per ordre alfabètic
a un índex alfabètic de matèries final. Per
a cadascun d’aquests 45 temes d’allò més
divers (des dels polls fins l’amistat, passant per la guerra
i la pau) s’ha triat una mateixa estructura expositiva:
una introducció (generalment distreta, graciosa i informativa)
sobre el tema; el comentari sobre el conte seleccionat per a aquell
tema; una biografia del/s seu/s autor/s; la transcripció
d’algun fragment significatiu; una relació d’altres
títols suggerits per a aquell mateix tema.
Aquesta
estructura, que potser és massa àmplia per a segons
quin tipus de públic, té la gràcia que, gràcies
a la seva bona organització, facilita la seva consulta
per a molts usos diferents: per als pares i mares, per als bibliotecaris,
per als mestres, i també per als narradors, ja que pot
orientar per a l’estructuració de sessions monogràfiques
d’aspectes que, pels seus caràcters comú i
transcendent, és possible que sigui convenient que es treballin
especialment. És fàcil que trobem a faltar alguns
títols.... però això té fàcil
solució afegir-los.
Lourdes
Reyes
inici
Les
Metamorfosis
NASÓ,
Publi Ovidi
Barcelona: La Magrana, 1994.
“És
el meu desig parlar de cossos transformats en formes noves”.
Així comença Ovidi aquesta obra on descriu més
de dues-centes cinquanta narracions mitològiques, de les
quals, la majoria, tenen en comú les metamorfosis d’éssers
humans, herois o déus en altres éssers humans, animals,
plantes o fenòmens naturals.
Heus
aquí unes quantes bones raons per llegir o rellegir aquest
text. Perquè la mitologia és encara avui un gran
referent per a la interpretació de qualsevol cultura, i
per tant, també de la creació: l’obra que
presentem està carregada de situacions i personatges molt
suggerents i d’emocions a flor de pell (amor, odi, enveja,
cobdícia, ira, luxúria, por…). A més,
del llibre de Les Metamorfosis, tot i les formes narratives clàssiques,
podem extreure un bon grapat de lliçons bàsiques
per a la construcció del relat breu. Ara bé, això
no és tot, ja que Ovidi, en certes ocasions, enllaça
les diferents històries amb gran naturalitat. I encara
més, si l’obra no es vol llegir com un relat, es
pot utilitzar com a manual àgil i eficaç sobre bona
part dels passatges imprescindibles de la mitologia greco-llatina.
Això
es deu a què aquesta edició inclou un índex
detallat que recull cada història. La Magrana, però,
no només ha tingut aquest encert: la introducció
és breu i ajustada a les necessitats del públic
no especialista i la traducció en prosa de l’original
llatí, en vers, aconsegueix un tractament àgil del
text i l’ús d’un vocabulari proper al lector
actual. Tot plegat, amenitzat per unes notes a peu de pàgina
concises sobre la genealogia i biografia dels personatges, així
com l’etimologia dels topònims que hi apareixen.
La introducció, la traducció i les notes ha estat
realitzades per Ferran Aguilera. Finalment cal dir que aquesta
edició està dividida en dos volums (I-VI i VII-XV)
i que se’n poden trobar bones traduccions en vers i prosa
en, gairebé, qualsevol llengua.
I
doncs, des de la descripció de la creació del món
fins a l’imperi de Juli Cèsar, en què creieu
que s’acabarà transformant… una jove i humil
però destra teixidora o el vell que defuig les ciutats
i es suicida llençant-se des d’un penya-segat al
mar o, per exemple, el mateix Juli Cèsar?
Xavi
Serrat i Brustenga
inici
L’Espantaocells
/ El espantapájaros
ALBO,
Pablo, AULADELL, Pablo
Barcelona: La Galera, 2005
www.pabloalbo.com
A
la majoria dels lectors no els sonarà estrany el nom de
Pablo Albo. Tant el Félix com el Pablo, Pérez de
solter, han decidit conservar el cognom de casats el camí
en solitari que tot just enceten. L’espantaocells, publicat
en la versió castellana (l’original) i catalana (traducció)
per La Galera, és el primer llibre del Pablo que publica
sota el nom de Pablo Albo. Pel que fa al Pablo Auladell, amb qui
tots dos membres del Grupo Albo havien col·laborat en projectes
anteriors, ha decidit conservar el nom i el cognom tot i les conseqüències
que d’aquest fet puguin derivar-se.
Quan
L’espantaocells es titulava El espantapájaros y la
veleta els Pablos van presentar-lo al Certamen d’Àlbum
Infantil Il·lustrat de la Ciutat d’Alacant. Corria
l’any 2002 i van rebre una menció especial del jurat.
Això els va animar a tornar-s’hi a presentar l’any
següent i aquest any sí van guanyar-lo amb Caracol
que publicarà Edebé el setembre si tot va bé.
Entre
els anys 2002 i 2005 en que finalment ha vist la llum des de les
prestatgeries de les llibreries, L’espantaocells ha perdut
la meitat del seu títol. La raó la trobem, de ben
segur, en la traducció catalana d’aquest petit àlbum.
A la història original en castellà “la veleta
estaba enamorada del espantapájaros”. Probablement
el fet que “la veleta” a qui el Pablo Albo i el Pablo
Auladell han donat forma, vida i somriure sigui tan absolutament
femenina va convèncer els editors que no era possible mantenir
el penell en la seva condició d’ésser inanimat
masculí. La solució: “la senyora penell estava
enamorada de l’espantaocells”.
I
aquesta és la història. Tendra i senzilla tot i
que oberta a possibles lectures, algunes més agres i d’altres
més dolces. M’agradaria quedar-me amb la lectura
més generosa, que, de vegades, quan tot sembla perdut el
destí fa un gir de 180 graus i ens col·loca altre
cop la felicitat a tocar. Tanmateix us convido a acostar-vos-hi
i a descobrir-hi els matisos.
Laura
Gonzalvo Horna
inici
Pell
de llarinté, cua de tiré
Conte
tradicional mandinga recollit per Koumera Diakhaby
Barcelona: Tiré, 2003
En
el més pur estil tradicional aquest llibre amaga dins les
seves pàgines una història ben estructurada, plena
de ritme i obstacles per vèncer.
En
Mamadou i la Kumbà estaven a punt de tenir un fill.
La
mare no volia que el menut naixés per terra i va demanar
al pare que anés a caçar una pell de llarinté.
L’home ho va aconseguir
Però
el pare tampoc volia que el menut portés un plomall de
palla i va demanar a la mare que aconseguís una cua de
tiré. La dona ho va aconseguir.
Molt
recomanable per aquells que busquen contes per explicar o per
recomanar als infants que ja saben de llegir.
Roser
Ros
inici
Llegendes
del drac,l’heroi i la donzella
SOLER
I AMIGÓ, J.
Barcelona: Baula, 2005-05-16
És
un llibre d’interès pels narradors i narradores ja
que facilita en gran manera la feina de cercar per aquí
i per allà les nombroses llegendes protagonitzades per
aquestes tres arquetips. S’equivoca qui pensa i diu que
d’això només en tenim a Catalunya. La prova
n’és aquest recull que acaba de sortir per Sant Jordi
i que ve signat per un bon amic, en Joan, i bon coneixedor de
la temàtica.
I
ara que parlem d’arquetips, llegeixo a la introducció
que el drac n´és un, i, segons afirma Victòria
Cirlot, prové de l’inconscient col·lectiu,
tot i que jo no sé si també es podria dir que prové
del col·lectiu inconscient. La protagonista femenina, tot
i el caràcter passiu que se li atorga en aquests relats,
és, sí, l’arquetip, la víctima propiciatòria
del drac. Però sense ella no existiria el darrer dels arquetips,
l’heroi masculí (gairebé sempre provenint
de terres estrangeres) el qual deu la seva fama a l’existència
d’una donzella que es trobi en el mal pas de ser engolida
per un drac.
És a dir, el primer que necessitem perquè existeixen
aquestes llegendes és l’element femení. S’atrevirà
algú a contradir que el món és de les dones?
R.R.
inici
Na
Mitón. La mujer en los cuentos y leyendas africanos
AGBOTON,
Agnès
Barcelona: Integral, 2004
Nou recull
de contes i llegendes africans fet, aquest cop, per una dona d’allà
que viu aquí. Nombroses cintes amb hores i hores de gravacions
avalen la feina de la recopiladora que ens fa arribar a nosaltres,
estrangers a la cultura i els costums de la seva gent, el bo i
millor de les d’unes narracions explicades per persones
que formen part de països llunyans, exòtics per a
molts de nosaltres, com ara l’actual Burkina Faso. Són
contes tradicionals que des que se’n va tenir notícia,
han cridat l’atenció d’antropòlegs i
estudiosos dels costums dels pobles que els van veure néixer.
La millor garantia d’aquest llibre és, però,
la dona que ha recollit el material que el conforma. A més
a més de perdre’s per les seves pàgines, és
recomanable sentir-la de viva veu. L’Agnès és
una excel·lent narradora i els qui han tingut el plaer
de sentir-la i veure-la així ho testifiquen.
R.R.V.
inici
El
pájaro que canta el bien y el mal la vida
y los cuentos tradicionales de Azcaria Prieto (1883-1970)
PRADA,
José Manuel
Madrid: Lengua de trapo, 2004
Colección Rescatados n.º 8
En la primavera
de 1936, dos meses antes del estallido de la guerra civil, el
folklorista estadounidense Aurelio M. Espinosa hijo documentó
en un pueblo de Palencia las extraordinarias dotes como narradora
de Azcaria Prieto de Castro, pero apenas recogió información
sobre ella. Casi setenta años después, el autor
de este libro, fascinado por la lectura de aquellos cuentos, viajó
a la zona para intentar localizar a los descendientes de Azcaria
y averiguar todo lo posible sobre su vida. Lo que encontró
superó con mucho sus expectativas.
A caballo
entre la historia oral y el relato de viajes, la biografía
y la reconstrucción histórica, este libro recoge
el resultado de esa investigación, además de los
veinticuatro magníficos relatos tradicionales de Azcaria
que Espinosa recogió en 1936.
inici
El
anillo mágico y otros cuentos populares rusos
AFANASIEV,
Alexander Nikoláievich
Madrid. Páginas de espuma, 2004
Tenemos
aquí una selección de cuentos maravillosos, maravillosos
en todos los sentidos.
La mejor manera de comprender lo que a veces resulta confuso cuando
hablamos de la sólida y memorable estructura de los cuentos
tradicionales, o cuando hablamos de los “motivos”
entendidos como los átomos o mínimos elementos,
características o acciones contenidos en los cuentos tradicionales.
Cuentos
de acción trepidante, no dejan de pasar cosas cargadas
de magia. Una guía de elementos maravillosos: personajes
(príncipes y princesas, hadas, dragones, brujas...), objetos
mágicos y prodigiosos, encantamientos y maldiciones, reinos
lejanos e imposibles, todo con la mayor economía de palabras.
Cuentos ligeros, cuentos que no se detienen y avanzan a gran velocidad
con repeticiones, rimas, fórmulas y todo aquello que los
hace memorables.
Para
leerlos hay que hacer el ejercicio del “todo es posible”,
dejar a un lado los juicios morales y la ética moderna
y occidental. Y lo mejor es leerlos en voz alta, porque cuando
estos cuentos “suenan” crecen y crecen imparables.
Además
en el estudio preliminar, realizado por José Manuel Pedrosa,
encontramos un muy interesante análisis comparativo de
algunos de estos cuentos rusos y sus versiones españolas.
A
mi manera de ver, estos cuentos son un alimento imprescindible
para el que gusta de escuchar y contar cuentos.
M.
E. G.
inici
Aquesta
nit, el papa!
BACHÉS,M;
BRUN-COSME, N
Barcelona: Corimbo, 2004
Aquella
tarda la mare estava molt cansada, encara que l'Anna va arribar
contenta de l'escola, la mare va dir que no a tot: no als bombons,
no a la tele i no a convidar el Juli.
L'Anna
es va enfadar, sense dir res l'hi va fer pagar. Quant va arribar
el pare, tot era el pare: tallar la carn, portar-la a dormir,
explicar el conte,....., . La mare quedava fora de joc, fora de
tot allò que era habitual en que intervingués la
mare, "aquesta nit, el papa!" era la revenja. Quan ja
va quedar sola a la habitació, l'Anna se sentia trista,
no podia dormir, li faltava alguna cosa, no havia fet les paus
amb la mare, la rancúnia li feia mal. Sort que la mare
va entrar a l'habitació i li va explicar que aquella tarda
estava molt cansada i havia dit que no a tot, però que
demà podria convidar a n'en Juli. Un petó i una
abraçada varen tornar la pau que deixa dormir.
P.D.
inici
|
|
El
caballo mágico de Han Gan
CHEN,
J. H
Barcelona: Corimbo, 2004
Es
la història d'un gran pintor xinès que es va convertir
en llegenda. Diuen que el seu pinzell era tan màgic que
podia convertir les seves figures pintades en reals. Era un bon
pintor de cavalls que semblaven tan reals que podien sortir de
la seda que acollia la seva figura. Una nit un gran guerrer el
va visitar per demanar-li que li pintés un corser per a
la batalla del dia següent, ell ho va intentar però
per més que s'hi esforçava el cavall no prenia vida,
amb ràbia va llençar la seda on pintava al foc,
i en aquell moment va aparèixer un corser fogós
que va endur-se el guerrer cap a la batalla. Eren invencibles
ja que la màgia del cavall protegia també al guerrer.
Però varen ser tantes les morts i la sang que el cavall
va viure que, no podent resistir-ho més i plorant, va escapar
del camp de batalla deixant abandonat el guerrer. Diuen que després
de molt buscar, el guerrer va tornar a casa del pintor i va trobar
el seu cavall dins la seda d'un gran quadre.
Les
il·lustracions volen imitar la pintura sobre seda que Han
Gan feia 1.200 anys enrere.
P.D.
inici
|
|
Olivia
FALCONER,
I, text i il·lustracions
Barcelona: Serres, 2001.
Per
parlar d'Olivia, el llibre, he de parlar de l'Olivia, el personatge.
L'Olivia
és única. I el seu creador, Ian Falconer, massa
bé que ho sap. És per això que organitza
el llibre com un retrat de l'Olivia des de diversos angles i enfocaments.
En aquest sentit, Olivia no és exactament un conte ja que
no segueix una estructura narrativa: passar, passar, allò
que se'n diu passar, a Olivia no passa res. Es tracta d'un àlbum
il·lustrat en el qual, definitivament, el text no tindria
cap sentit sense les imatges. L'única funció de
les paraules és la de guiar-nos en un viatge a través
de la vida diària de l'Olivia. I l'Olivia se'ns mostra
sencera. Apareix físicament en diferents posicions i actituds
del quotidià. I fonamentalment ens obre una finestra al
seu caràcter. L'Olivia és tendra i divertida per
la seva espontaneïtat, per la franquesa dels seus deliris
de grandesa, per la seva innocència múrria.
Potser
allò que fa que l'Olivia sigui tan especial sigui la seva
forta personalitat. L'Olivia no és la projecció
d'una nena des de la ment d'un adult sinó que és
absolutament genuïna. A l'Olivia te la creus. És tan
viva que desborda els marges de cada pàgina. Arribaries
fins i tot a acceptar la possibilitat de trobar-te-la un bon dia
pel carrer. Sense alterar-te diries: "Carai, però
si és l'Olivia!". Tothom qui es plantegi d'explicar
una història hauria de cercar la versemblança que
l'Ian Falconer aconsegueix que l'Olivia desprengui. I és
que l'Olivia, per si algú encara no la coneix, no és
sinó una tendra porqueta a dues tintes.
Descrit
l'ingredient principal, vegem ara els complements. El llibre està
magníficament realitzat. L'editor ha respectat el to que
li han marcat en tot moment les creacions de Falconer, autor i
també il·lustrador de l'obra. Les imatges es mantenen
en un bonic equilibri de senzillesa i originalitat. Es juga contínuament
amb el vermell, única nota de color que vesteix cada pàgina
i l'eleva a la categoria d'imatge autònoma al mateix temps
que dona unitat al conjunt del llibre.
En
definitiva, un regal.
Laura
Gonzalvo
inici
|
|
Els
tres porquets
WIESNER,
D
Traducció de Teresa Farran Vert
Barcelona: Juventud, 2003
Res
en l'aspecte extern d'aquest llibre ens diu que no estiguem al
davant d'una nova edició del conte clàssic dels
tres porquets. Tanmateix, de seguida succeeix quelcom d'estrany:
quan el llop bufa la casa de palla del primer porquet, l'indefens
animal surt disparat amb tanta força que... surt fora del
conte! A partir d'aquest moment, tota l'acció de la història
tindrà lloc a un espai atemporal i buit: l'espai on viuen
els contes.
En
aquest àlbum il·lustrat, la relació entre
la imatge i el text és total. No existeixen les imatges
sense el text ni el text sense les imatges. De forma paral·lela
amb la trama argumental, aquest llibre reflexiona sobre l'essència
mateixa dels àlbums il·lustrats, dels contes, de
les imatges que els han acompanyat tradicionalment. El text es
divideix en dos plans, el pla ficcional i un pla de ficció
dins la ficció: el creat pels contes que es troben dins
l'espai irreal pel qual es mouen els personatges. Cada conte té
imatges que es corresponen amb el tipus de conte de que es tracta
i amb la cultura i tradició de la que és originari.
Es
posa en dubte fins i tot la necessitat de mantenir els contes
argumentalment impassibles al llarg dels anys, tot i els canvis
socials i culturals que es donin al món. Així, se'ns
planteja la història de Sant Jordi i el drac des del punt
de vista del drac, punt de vista sens dubte més propi del
món contemporani que no pas la versió clàssica.
A Els tres porquets, els personatges agafen la batuta del seu
propi concert i rescriuen, literalment, el final de la seva història.
D'aquesta manera es converteixen en éssers versemblants
per la seva capacitat de prendre decisions sobre les seves vides.
El
llibre explota totes les possibilitats del llenguatge que l'autor
està emprant per comunicar-se: la paraula escrita, les
il·lustracions i la relació que s'estableix entre
tots dos mitjans. Són absolutament delicioses les imatges
dels tres porquets sobrevolant la pàgina en blanc muntats
sobre un petit avió de paper que han construït amb
un dels fulls del seu propi conte.
Laura
Gonzalvo
inici
|
|
El
filòsof i el pescador
Joha i
l'home de la ciutat
Les dues
dones i el Cadi
El mestre
MOLINS
RAICH, Anna, textos
JOVER, Lluïsa, il·lustracions
Barcelona: La Galera, 2004
Col·lecció El Minaret
Es
tracta dels quatre primers títols d'una col·lecció
trilingüe, català, castellà, àrab que
els seus editors adrecen a tots, petits mitjans i grans, vinguin
d'on vinguin, ja que la seva és una aposta vers la interculturalitat.
Es tracta de conèixer per saber comprendre, comprendre
per poder respectar. Cada llibre inclou dos contes procedents
de la literatura de tradició oral àrab, alguns dels
quals provenen de Les mil i una nits. Com a nota curiosa assenyalarem
que dels dos contes que hi ha a cada llibre, un d'ells està
escrit segons l'ordre de lectura "occidental" (de pàgina
esquerra a pàgina dreta) i l'altre està escrit segons
l'ordre de lectura àrab (de pàgina dreta a pàgina
esquerra). D'aquí que els llibres no tinguin coberta i
contracoberta, sinó dues cobertes. Un bon tastet per a
narradors, us el recomano.
Roser
Ros
inici
|
|
Albert
LANI,
Y
Barcelona: Blume, 2003
Per
a que sorgeixin noves idees es necessari avorrir-se. L'Albert
ja ho havia fet tot, havia jugat a tot i a fora plovia. Estava
avorrit, no sabia què fer. Llavors va tenir una idea, raonant
el seu present es va llençar a descobrir l'univers. Tenia
un objectiu, construir una nau, de cartró, per volar per
l'espai.
Es
una història molt simple en el traç i en el text,
però que connecta amb una situació profunda d'il·lusió
que desperta la imaginació i condueix a l'acció.
P.D.
inici
|
|
Les
noies del blat de moro
SOLER
AMIGÓ, Joan, text
RIUS, Roser, il·lustració
Barcelona: Llibres a mida/Càritas Espanyola, 2004
Abenyonhú
AGBOTON,
Agnès, text
PERIS, Carme, il·lustració
Barcelona: Llibres a mida/Càritas Espanyola, 2004
Dos
llibres que acullen dins les seves pàgines mites de cultures
diferents. Tota una aventura per part d'una editorial que acaba
de néixer i ho celebra amb dos bells exemplars coeditats
amb Càritas. Bells de mirar, de tocar, de llegir i per
a aquells que tenim el vici d'explicar, bells de contar.
L'enhorabona
a tots!
Roser
Ros
inici
|
|
Nanets
i gegantassos/ Gegantassos i nanets
DURAN,
Teresa; PIEROLA, Mabel
Barcelona: Edebé, 2004
D'entrada
direm que es tracta d'un llibre que té dos títols,
ja que segons per on comencis a mirar i/o llegir, el llibre es
diu d'una manera o d'una altra. Els protagonistes principals de
les històries procedeixen de la collita personal de la
polifacètica Teresa, que com que de gegants en sap un nap,
se n'ha inventat de nous, i ben fet que fa!. Però l'autora,
com els bons boletaires, sap prou bé què és
el que el pot collir i el que cal deixar. I el mateix fa amb els
nans. Tot això ben amanit amb les il·lustracions
de la Mabel, dóna com a resultat un llibre que s'aguanta
molt bé (i no ho dic per la seva mida considerablement
gran, eh?), sinó que tant es fa mirar, com llegir i palpar,
i que tant es pot explicar com reinventar. Tasteu-lo, ja ho veureu!
Roser
Ros
inici
|
|
Recull
d'exemples i miracles ordenat per alfabet
LIEJA,
Arnau de; edició crítica de Josep-Anton Ysern
Lagarda
Barcelona: Barcino, 2004, 2 volums
L'any
1881 -ens diu l'autor de l'edició crítica d'aquest
treball -, Marià Aguiló va publicar el Recull d'eximplis,
gestes e faules, e altres llegendes per ABC. L'obra va ser reeditada
el 1904 a càrrec del fill de l'autor, Àngel Aguiló.
Havia quedat, doncs, fora de l'abast del públic un dels
textos més característics i prototípics de
la literatura exemplar, versió catalana d'una de les obres
mestres d'aquest gènere, l'Alphabetum narrationum d'Arnau
de Lieja. La present edició que apareix amb la voluntat
de pal·liar aquesta mancança, s'inicia amb unes
reflexions sobre el concepte d'exemple (o apòleg), seguit
d'aspectes estructurals d'aquesta mena de textos a més
d'una anàlisi temàtica de l'obra. Molts d'aquests
textos, llargament difosos pels canals de l'oralitat, tenen un
regust de rondalla meravellosa que enamora. Crec que és
un bon llibre consulta per a narradors que no tenen por d'inspirar-se
en el passat per explicar històries avui.
Roser
Ros
inici
|
|
Els
millors contes Zen
BRUNEL,
Henri
Traduc. Ramon Folch i Camarasa
Barcelona:
La Campana, 2004
Un petit tresor de breus contes Zen -vint-i-quatre , 124 pàgines,-
escollits per Henri Brunel i traduïts del francès
per Ramon Folch i Camarasa.
Històries curtes, al final de cada una de les quals (amb
l'excepció de quatre) s'hi troba una reflexió o
comentari d'un mestre Zen, que ofereix "una sortida per on
es filtrarà la intuïció que pot fer nèixer
la possible guspira" (literal).
Aquestes històries que venen d'edats remotes, poden desvetllar
efectivament una altra visió de la vida, o, senzillament,
proporcionar el plaer de la seva lectura. En tot cas, la reflexió
o comentari, pot ser una eina més perquè el narrador
conegui millor la possibilitat funcional que ofereix.
Algun dels contes, la majoria japonesos, possiblement no us serà
desconegut, en alguna versió un xic diferent. Els personatges
són diversos i l'acció a Orient, però els
temes són universals en el capteniment i sentir dels éssers
humans. Són contes adequats per a petits i grans.
En el pròleg, Henri Brunel fa una petita explicació
del què és el Zen.
Montserrat Solanas
inici
|
|
Manual
del Rondallaire
Eulàlia
BULLICH i Mercè MAURE
Barcelona: La Magrana 1996
Aquest "manual"
pot ser una bona eina per a aquelles persones interessades en
narrar contes tradicionals catalans als infants.
En la introducció
fa un útil repàs de tot allò que cal tenir
en compte a l'hora de contar.
Els contes
estan ordenats per edats recomanades i venen acompanyats per un
comentari de les autores i una fitxa on consta el tipus, la classificació,
la versió de referència escollida, altres versions,
l'edat recomanada i la durada aproximada. En alguns, s'afegeix
un quadre comparatiu de les diferents versions.
Al final del llibre hi ha un quadre de classificació del
repertori i una treballada bibliografia.
Tant pot ser
útil per a particulars (pares, mares, avis, àvies,
germans, cangurs...), com per a educadors (mestres, monitors...)
i narradors. La senzillesa i claredat d'exposició el fan
molt abastable i entenedor, i la seva acurada sistemàtica
pot ajudar a gaudir d'altres versions i a planificar les sessions.
El recull de contes que es presenta va des de contes força
coneguts (encara que no sempre en la versió més
habitual) fins a contes molt bonics però no gaire coneguts.
Les autores
són narradores orals i mestres d'escola pública
en les etapes infantil i primària. També imparteixen
cursos de narrativa oral als professionals que s'ocupen de la
formació del nen.
Ignasi
Potrony
inici
|
|
El
silencio de los árboles
Eduard MÁRQUEZ
Una pequeña
novela sobre un violín, el silencio, una guerra, una guerra
cercana, en una ciudad sitiada que podría ser Sarajevo,
pero que el autor no menciona, puede ser cualquier ciudad, cualquier
guerra, podríamos ser cualquier de nosotros.
Una novela
que conmueve, que emociona, personas que aman, personas que sufren,
personas que hacen daño a los que aman por que ellos también
aman.
La combinación
es emocionalmente explosiva: amor a los hijos, a la esposa, al
amante, a la música, a los cuentos, a la vida, y la posibilidad
real de perderlo todo.
La historia
se monta como un puzzle, una de las piezas grandes es un viejo
luthier, despojado de casi todo por culpa de la guerra, de los
hombres que las hacen, explica historias en el museo de música
de la ciudad sitiada, a un grupo de supervivientes, que cada día
acuden allí a escuchar, "impacientes por huir, durante
un rato del hambre y del miedo". Él cuida a sus oyentes,
antes de que vengan recorre las salas vacías del museo
para asegurarse de que son seguras, después les cuenta,
los salva por unos momentos del mundo atroz que ruge afuera.
Otras piezas
del puzzle: las cartas que escriben los que asisten a escuchar
los cuentos del luthier, a sus seres queridos, lejos de la guerra,
contándole sus experiencias, entre ellas ese loco que cuenta
cuentos: "Que alguien pueda contar historias así en
medio de esta locura y que haya gente dispuesta a escucharlas
me devuelve la confianza", "su voz resonando por la
salas vacías, se convirtió en un hilo de luz, ...
fueron unos momentos mágicos... Parece mentira que una
simple historia pueda abrir tantas puertas", alguien compara
sus cuentos con las semillas del hombre que plantaba árboles
(otro hermoso cuento)
En algunos momentos no puedes leer, las lagrimas enturbian tu
mirada, se te hace un nudo en lo más profundo, pensando,
sintiendo. Esa vida podría ser la nuestra: un hijo, un
violín, un gran amor, amores incompatibles, y los cuentos...
Muy recomendable
para todo aquel que no tema ser conmovido, muy emotiva la importancia
que los cuentos tienen en la trama. Una recomendación relacionada
pero diferente: Eduard Marquéz buscó asesoramiento
con un luthier de Barcelona: Xavier Vidal (www.luthiervidal.com),
visitar la tienda (curiosamente en el c/ Girona muy cerca de dónde
se realizan las tertulias de ANIN), es una fiesta para los sentidos,
la vista especialmente, me llena de paz ver todos aquellos instrumentos
de formas curvadas, alineados, suspendidos en el aire, ese color
de vida, de árboles...
Hi ha també
la versió en català.
inici
|
|
¡Nunca
mais!
VV.AA.
Pontevedra: Kalandraka, 2003
http://www.kalandraka.com
Aquest álbum
il·lustrat recull la visió dels nens gallecs, testimonis
directes, de la catàstrofe ecològica del Prestige.
A través de dibuixos, collages, contes, poemes, jocs de
paraules i endevinalles, els petits autors ens expliquen la seva
percepció de la "marea negra" i les seves conseqüències,
elaborant una particular crònica dels fets des de l'enfonsament
del petrolier fins a la mobilització ciutadana per a fer
front al desastre ecològic.
És
un llibre de denúncia amb la veu dels més petits
i a la vegada d'esperança per a un futur millor.
Noemí
Caballer
inici
|
|
Cuentos
Del Cuervo. Mitos y leyendas de los indios haida
Bill REID,
Robert BRINGHURST
Madrid, Ediciones Hiperión, 1998
Los haida
vivieron en una isla en el extremo noroeste de Canadá.
En el prólogo, el narrador, Bill Reid escultor y dibujante
de origen haida, dice que estos relatos "instruyeron, informaron
y entretuvieron a los haidas a lo largo de su dilatada historia".
Nosotros que distamos de aquella cultura en el tiempo y en el
espacio, podemos ahora disfrutar de estos relatos teniendo la
oportunidad de hacer diferentes lecturas: para los que gustan
de los cuentos de ingenio en los que aparece ese personaje tramposo
que siempre nos sorprende, tienen aquí buenos ejemplos
ya que Cuervo, el personaje principal y una de las divinidades
más importantes del panteón haida, es un embustero.
Este echo, por cierto, llama la atención ¿Por qué
una cultura da un lugar tan importante a un ser que, como escribe
Lévi-Strauss en la presentación del libro, es "tramposo,
descarado, libidinoso, grotesco e inclinado a la escatología"?
La explicación que Lévi-Strauss da es sumamente
interesante por su contenido y porque nos lleva a la reflexión.
Y es aquí en dónde encontramos otra de las posibles
lecturas de este libro ya que está lleno de símbolos.
Los que gustan de los relatos cosmogónicos se podrán
chupar los dedos encontrando el origen del sol, la luna, las estrellas,
lagos, riachuelos e incluso el género humano.
Y para todo el que guste de escuchar cuentos encontrará
que estos relatos más que leerse se escuchan ya que el
narrador los ha plasmado en un modo oral.
Un pequeño libro muy recomendable.
Martha
Escudero
inici
|
|
Los
niños tontos
Ana María
MATUTE
Javier Olivares, ilustración
València, Editorial Media Vaca, 2000
Estos niños
tontos son niños de verdad. No son bonitos, limpios graciosos
y tiernos, son de verdad.
Mucho se ha
dicho y escrito sobre los niños, sobre sus capacidades
y habilidades, sobre su alimentación y sus cuidados, sobre
sus gustos y preferencias y claro, en todos los casos, desde la
adultez. Desde lo que los grandes pensamos y creemos lo que son
los niños y cómo son los niños. Pero basta
con que nosotros adultos miremos atrás y recuperemos nuestros
propios recuerdos infantiles para darnos cuenta que en algún
momento fuimos crueles, inconscientes, incautos, insensibles,
malos. Que hicimos cosas ilógicas, peligrosas o desdeñables
juzgadas así desde nuestra adultez.
Los niños
tontos es un espléndido libro que habla con voz de niño,
con bellísimas imágenes poéticas de cosas
que son reales. Un libro para ser leído una y otra vez.
Si algún
padre bien intencionado guiándose por el nombre de la colección,
Libros para niños, adquiere este, se llevará una
sorpresa. No es un libro "fácil". Para el adulto
puede ser triste, incluso cruel ¿Cómo será
para un niño?
¡Lo
que yo daría por poder compartir la lectura de este libro
con un niño!
Martha
Escudero
inici
|
|
Tres
contes meravellosos del segle XIV
Lola BADIA.
Edició i comentaris
Barcelona: Quaderns crema, 2003
Ara tenim
la sort de poder llegir tres contes meravellosos del segle XIV
convenientment traduïts i comentats per Lola Badia. Aquesta
estudiosa contextualitza els textos i ajuda a entendre les diferències
i semblances entre gèneres tan pròxims com novel.la,
conte, faula i lai narratiu. També aclareix les raons literàries
i el deute històric dels escenaris on es desenvolupen els
fets i també la manera d'actuar i de ser dels seus protagonistes.
Entre els
tres contes n'hi ha un, Frare-de-goig-i-Sor-de-plaer que és
el primer testimoni literari occidental del tema de la bella dorment,
reprès més tard a la novel.la francesa Perceforest,
al segle XVII, per Basile i Perrault, recollit al segle XIX pels
germans Grimm i versionat al cinema per Walt Disney al segle XX.
L'època en què va ser escrit aquest primer testimoni
fa que tingui importants diferències respecte dels que
solem conèixer. Posaré tan sols un exemple "la
donzella un bon dia va morir sobre la taula de menjar, mentre
escoltava els joglars i tenia un àpat suculent." Si
tenim en compte que la seva és una mort temporal, podem
imaginar quin despertar devia tenir la gentil dama amb el bes
de l'amant i el sentit del gust i l'oïda ben plens. Tota
una filosofia de la vida i de la mort.
En fi, és
un petit llibre ric en descobertes i bonic de llegir. Us el recomano
vivament.
Roser
Ros
inici
|
|
Pequeñas
resistencias. Antología del nuevo cuento español
Andrés
NEUMAN. Edición y selección
Madrid, Páginas de espuma, 2002
Prologada
per José Maria Merino, aquesta antologia vol ser una radiografia
de l'estat del conte literari actual a Espanya. L'autor de la
selecció que participa al volum també com a autor
d'un text, explica de manera acurada els criteris utilitzats en
el seu treball. I si bé és cert que relats escollits
tenen una qualitat força desigual, el llibre té
un valor que, al meu entendre el fa especial, i és el fet
que cada conte ve precedit d'un text del seu propi autor que és
tota una declaració de principis sobre el que significa
per a ell ser escriptor d'aquest gènere moltes vegades
considerat menor i mostra que darrera l'ofici d'escriure hi ha
moltes hores de lectura. Aquesta és una bona guia de lectura
on s´hi poden trobar els millors contes, els millors autors,
segons el criteri d'aquests aprenents d'autor de conte. Per tots
els que també ens considerem aprenents de narrador és
una bona eina de treball i de lectura.
Roser
Ros
inici
|
|
El
regal de la comunicació
Sebastià
SERRANO
Barcelona, Ara Llibres, 2003
Si partimos
del hecho que el arte de narrar historias es, entre otras cosas,
un hecho comunicativo y de relación, resultarán
interesantes las consideraciones que Serrano hace en este libro.
De manera clara y en un estilo oral, ya que el origen de este
libro fue una conferencia, habla de la importancia de la comunicación
verbal y, sobre todo, no verbal en el marco de esta nueva civilización
que nos ha tocado vivir: la sociedad de la información
y el conocimiento. Para el autor los secretos de la comunicación
son los secretos de la felicidad, y conque dicen que cuesta tanto
encontrarla, será enriquecedor saber que algunas de las
herramientas de que disponemos para lograr una excelencia comunicativa
son: saber escuchar, una voz armoniosa o una mirada cargada de
intención ¿Cómo poner a punto estas herramientas
que tanto utiliza el narrador? ¿Qué otros elementos
hemos de considerar? Yo he encontrado en este libro algunas respuestas
y muchos elementos de reflexión. Os lo recomiendo.
Martha
Escudero
inici
|
|
El
rei de la val d'aran
Pep COLL
Barcelona, Empúries (narrativa 214), 2002
Vet aquí
un llibre que sembla un món.
"Una
vegada hi havia un terrissaire que, cansat de pastar fang i tornejar
peces noves, va voler dedicar-se a la restauració de ceràmica
popular. O sigui, objectes vells, de taller desconegut, que la
gent havia fet servir des de temps immemorials."
Sembla ser
que en aquest llibre en Pep Coll ha fet un treball d'arqueologia.
Ha anat recollint d'aquí i d'allà, paraula a paraula
tot un seguit de narracions que, segons diu el "seu"
terrissaire-restaurador, " a diferència de l'arqueòleg,
li interessava més el servei de la peça que no pas
el valor històric"
Amb "El
rei de la Val d'Aran" ens podem acostar a aquell món
que era la Vall d'Aran en el temps que per anar-hi calia que fos
estiu o encomanar-se a Déu per travessar aquells "mars
de neu" que el tancaven a l'hivern. A una societat aïllada
durant tant temps li calia un imaginari propi per poder-se explicar
algunes coses, per distreure... Uns contes que li fessin sentir
que no estava sola, que allò que en ells passava podia
passar a qualsevol (històries d'amors, d'herois, de mites,
de morts, de bruixes, de sants...)
Aquest és
un recull d'històries crues i innocents alhora que, tot
i semblar d'un "altre" món, no es fan gens estranyes
(potser és que ens són més properes del que
sembla)
Albert
Estengre
inici
|
|
Contes
a la vora del mort
Ramon MINOVES
Barcelona, Columna Edicions, 2003
Fantasia i
realitat tractades amb humor al voltant de les circumstàncies
de la mort, vista des de dos costats protagonistes: els d'aquí,
on encara som, i els de més enllà, quan, són
on són, un cop passada la frontera.
Humor de bona
llei i ironia, tracta amb naturalitat, i sense perdre-li el respecte,
el fet de la mort i les reaccions dels personatges a l'entorn.
Un recull
de històries curtes, on també hi trobem algun punt
macabre i crític. Lectura que deixa gust de poc i un somriure
divertit als llavis.
Aquesta obra
fou finalista del premi Pere Calders de Literatura Catalana 2002.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
La
lectura ¿afición o hábito?
Luís
ARIZALETA (FIRA)
Madrid, Grupo Anaya, 2003
L'autor d'aquesta
obra, Luís Arizaleta, és membre fundador de FIRA
(Fomento de Iniciativas Recreativas y Artísticas), societat
que fou creada fa deu anys.
El propòsit
del llibre és participar en el debat de l'educació
lectora i proposar arguments i reflexions (actituds, estratègies
i recursos útils) a favor de la lectura per "afecció"
i no per "hàbit", conceptes que aclareix. És
possible educar l'afecció per la lectura, afirma l'autor.
I comenta que ja l'infant s'inicia des que comparteix amb un adult
l'observació de les imatges en un àlbum il.lustrat.
De manera
metòdica i documentada analitza els aspectes inhibidors
en l'educació per adquirir la llibertat de lectura bàsica
creativa de l'afecció lectora. L'experiència i estudis
de FIRA en aquest camp l'han dut a realitzar uns programes que
han obtingut bons resultats amb els escolars a Pamplona. La narració
oral hi va tenir el seu paper.
Anualment
publiquen una revista anomenada "Calco". En els setze
capítols del llibre es van descapdellant els punts de vista
relatius al tema, fonamental, l' animació a la lectura,
amb observacions interessants i recomanacions orientatives.
Un capítol
està dedicat al paper que la narració oral, el narrador,
representa en l'animació lectora. Es podria comparar la
tasca del narrador a una frase del llibre que comenta l'interès
de "bones lectures" amb preferència a "bons
autors".
Llibre recomanat
a tots aquells involucrats en l'animació lectora, on també
participem els narradors orals.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Los
descendientes del arca. Antología de Relatos Ecológicos
Seve CALLEJA
Miraguano Ediciones
Seve Calleja,
recoge en este precioso libro, textos que pertenecen a autores
clásicos consagrados y reconocidos. Pero también
ha incluido en el mismo, algunos cuentos y fragmentos de novelas
de autores contemporáneos, donde el protagonista principal
es LA MADRE NATURALEZA.. "Nuestra Arca no es otra que ésta,
nuestra tierra...., pues mientras sigamos formando parte de su
tripulación, es nuestra obligación marcar bien el
rumbo, evitando virulentas corrientes que la azoten y puedan desencuadernarle
el casco o erosionar excesivamente su cubierta...." , escribe
Seve Calleja en el prólogo de su obra.
Siempre he
defendido que los autores o cuentistas modernos no podemos presumir
de la defensa de la justicia o la Naturaleza como si fuéramos
sus descubridores. En muchos relatos antiguos, tanto orales como
escritos, de autores conocidos y anónimos, encontramos
esta defensa a veces de forma virulenta, escondida entre símbolos
y metáforas. Es más o menos lo que Seve Calleja
viene a afirmarnos en este libro que recomiendo a los amigos.
Estoy seguro de que no les defraudará.
Inongo-vi-Makomè
inici
|
|
Le
murmure des contes
Henri Gougaud
- Bruno de La Salle
(Propos recuellis et présentés par Isabelle Sauvage)
"Texte et voix"
Desclée de Brouwer. Paris, 2002
Aquest llibre
es confegeix amb el diàleg de dos narradors francesos plens
de l'experiència del conte. Pausadament, van desgranant
moltes d'aquelles qüestions que ens toquen de prop. Possiblement,
la seva lectura pot donar-nos una mica més de llum en les
nostres opcions de narració.
Bruno DE
LA SALLE és el creador del CLiO, Centre de Litterature
Orale, a Vendôme, on, durant tot l'any, es succeeixen tallers,
tertúlies, timbes... A més d'ajudar a redescobrir
els contes tradicionals, ha treballat a fons la divulgació
de l'èpica clàssica grega, aràbiga, hindú,
francesa, la matèria de Bretanya i el cicle carolingi,
entre altres. El seu espectacle mes conegut és l'Odissea
d'Homer, musicada i recitada, que va presentar el 1981 al festival
d'Avignon i que va durar vuit hores.
Henri GOUGAUD
començà cantant i escrivint. Els seus primers
contes els narrà a la ràdio, mantenint una bona
audiència durant força temps. El trobem a l'origen
i la gestació dels primers festivals de narradors i és
fundador de la prestigiosa revista La Grande Oreille. Ha editat
nombroses recopilacions de contes al servei de tots els narradors
francesos. També ha escrit novel·les. El seu desig
el porta sovint a treballar amb etnòlegs i antropòlegs.
Invitats pel
Consell de Redacció de la revista, hem espigat entre les
pàgines alguns dels temes que ens han semblat més
adients i hem xerrat una mica al seu entorn.
Els "aliments"
dels narradors / nodrir-se dels contes i d'altres coses
C.- Encara
que l'un tingui una formació universitària i l'altre
no, és interessant veure com s'han nodrit en llocs molt
diferents al conte. Han estat alimentats no solament del seu ambient
cultural, sinó també de tot allò que van
llegir des que van aprendre a llegir, de tot allò que els
va impactar llavors... Per a mi, això és essencial.
Des que soc narradora, es clar que llegeixo molts més contes
tradicionals que abans, però soc conscient que estic nodrida,
a banda d'aquests contes o dels records que pugui guardar del
conte en la meva infància, per tota la literatura que he
llegit, encara que no la pugui inventariar... Trobar els teus
"pares" o els teus "germans" en la literatura
és un pas tan important en la formació d'un narrador,
com la recerca del mateix conte en fonts diverses o com aprofundir
en el coneixement de la vida rural on els contes s'han creat o
difós..
I.- Això
què dius, em fa recordar aquella frase de Daniel Pennac:
"Estem habitats pels nostres amics i els nostres llibres".
Certament, vulguem o no, el nostre discurs actual es basa en l'escriptura
i val la pena aprofitar aquest pares, germans o amics per a aixecar
el nostre vol amb el so de la paraula.
Que és
l'acte de contar?
C.- Llavors,
quan comencem a contar és quan ens plantegem com "cal"
o com "es pot" contar. Durant molt temps, BLS va contar
acompanyant-se d'un instrument musical (en concret d'un orgue
de vidre) com ho fan molt narradors. Més tard, en un espectacle
que es deia "Gran mere mensonge", es disfressava i maquillava
de velleta, per contar. Després ho va deixar, com havia
deixat d'acompanyar-se amb música. Ell considera que la
tendència a fer de la narració un espectacle és
vàlida, sempre i quan es tingui ben present que allò
que de veritat té importància és el conte;
que el narrador ha de "passar" alguna cosa, no s'ha
de situar a sí mateix en primer pla.
I.- En això
últim està d'acord HG, però rebutja del tot
l'idea d'espectacle. Per a ell "el conte no és un
art de l'espectacle, és un art de la relació".
Creu que aquesta relació pot ser obstruïda per un
micro, uns efectes de llum o una música. Per a ell és
important poder sentir que l'essencial de l'acte de contar succeeix
a banda de la seva voluntat, en una relació establerta
al mateix temps amb el conte, amb els avantpassats, amb sí
mateix i amb qui escolta.
C.- Aquesta
definició de l'acte de contar em sembla molt adequada i
vàlida, tant per a mi com per a ambdós narradors.
Si a més volem definir la diferència entre el narrador
oral i l'escriptor, HG diu una frase que pot ajudar a entendre
això: "el narrador oral transmet una paraula que el
depassa, mentre que l'escriptor, almenys des de l'aparició
de la psicologia, parla en nom propi". Aquesta definició
remarca una humilitat en el narrador, de la qual sovint prescindeix
l'escriptor... i altres artistes. El narrador no es serveix a
sí mateix.
El conte
com a eina / objecte / utensili
C.- Però,
per a què serveix un conte? Per a BLS, els contes són
com utensilis quotidians oferts pels avantpassats que arriben
en el moment oportú i ens ajuden.
I.- En canvi,
HG tem la definició del conte com utensili, i en concret
per l'ús terapèutic de masses que se'n fa. Per a
ell, el conte no és una cosa per utilitzar o per usar,
és un ésser viu, com els arbres, com nosaltres...
C.- Cal tenir
cura de no reduir el conte a una eina terapèutica, educativa
o d'alguna altra mena. Les versions que fan dels contes certs
psicòlegs, psiquiatres o consellers d'ajuda arriba a ser
reductora, fins i tot amb motius terapèutics. En l'actualitat,
per a alguns d'ells, el conte sembla oferir un missatge més
important que el mateix conte.
El conte no
ha de servir a més causa que ell mateix, evitant les intencions
d'aquells que proposen el conte "per educar en..." la
millor de les causes.
I.- I després
ja farà la seva via, com les "llavors al vent"
d'en Tim Bowley. És clar que pot ser (i és) útil.
Sobretot ho serà en allò que menys haguem pensat
que ho pot ser, però no és un útil. La seva
força en el durant i en el després, deixa molt minso
allò que haguem pensat abans.
La feina
del narrador
C.- Un altre
tema interessant per a nosaltres i sobre el que parlen detingudament
BLS i HG, és el del camí des del conte llegit o
escoltat fins al conte narrat, o sigui: la feina del narrador.
Tots ho hem viscut en tallers o per nosaltres mateixos: recuperar
la trama, fer nostre el conte amb imatges nostres, narrar-lo i
anar-lo depurant cada vegada que l'anem contant.
I.- Sí.
Sovint em fa l'efecte que el conte es va afinant a sí mateix
cada vegada que es contat de nou, a part de les paraules o frases
que puguis canviar conscientment. Cal contar el conte per sentir-lo.
Per a aquells que tenim tendència a analitzar a fons un
conte abans de contar-lo, HG diu "només podem sentir
allò que un conte vol dir si el contem". De fet, fa
falta saber sempre què vol dir ? De vegades no he entès
un conte que m'ha fascinat quan l'he escoltat, i més tard
ha començat a donar uns fruits preciosos.
C.- Crec que
és cert, fins que no hem contat un conte unes quantes vegades
no comencem a tenir una idea de per on va, per molta teoria que
hi haguem afegit .
L'aventura
del conte / El conte com a aventura
Un altre tema
que sorgeix quan aquests pioners del conte parlen dels seus inicis,
és el de la valentia (o, tal vegada, de la gosadia) …és
el de la valentia que cal per fer quelcom de nou, al marge de
l'habitud. Aquests homes/narradors -i d'altres- han obert una
porta amb el conte, i nosaltres ja caminem per un sender fressat
en part. Si volem que l'art del conte sigui viu, cadascú
de nosaltres ha de buscar la seva pròpia marginació,
la seva pròpia valentia dins o fora del camí més
marcat. Pot fer-se arriscant a contar coses noves o diferents
del conte tradicional (o del conte literari, que ara també
es conta), o arriscant-se a contar en situacions o formes diferents
de les marcades: tots contem en un bar, una biblioteca, una escola...
Però iniciar noves propostes és la manera de fer
viure el conte més enllà d'allò que ja sabem
fer...
I.- Penso
en la "Invitació al ridícul" que ens fa
Mircea Eliade (en el llibre "El vuelo mágico".
Siruela, 1995); ens parla del ridícul com a força
creadora enfront a seguir allò que ja està establert
i que ell considera mort o almenys estèril. De totes formes,
quan ell parla d'allò establert es refereix a allò
que està ben vist, que és correcte, en el nostre
entorn, diferenciant-ho de la tradició a la qual ell s'adscriu
fermament. Sembla una contradicció, almenys aparent.
C.- No és
realment contradictori. El conte tradicional prové d'allò
que ha sobreviscut a través de tots els que s'han arriscat
a no fer només el que cal, aconseguint una major eficiència,
una millor economia i llegant-nos-ho a nosaltres. D'entrada, pot
semblar que no és allò que el públic demana
(per exemple, quan es pensa que per als adults només podem
explicar contes literaris), però en el moment de la narració
tant qui narra com qui escolta sent que alguna cosa important
(i a sovint nova, encara que segurament molt antiga) està
succeint.
Bibliografia
i glossari bàsic pels narradors
Potser cal
afegir, per acabar, que el llibre té un glossari de termes
del contes i una bibliografia bàsica molt precisa i interessant.
La majoria dels llibres citats estan traduïts al castellà
o al català.
Bona lectura!
Catherine
Favret i Ignasi Potrony
inici
|
|
La
niña que creó las estrellas.
Relatos orales de los bosquimanos |xam
Selección,
traducción y prólogo
José Manuel de Prada Samper
Ediciones Lengua de Trapo S.L., 2001
Col. Rescatados n. 4
"...
despreciados por nosotros debido a su modesta cultura material,
aniquilados a ciegas y sin misericordia, nos han legado una herencia
espiritual inagotable."
Elias Canetti
Aquest llibre
aplega una important selecció de narracions dels bosquimans
|xam, desapareguts avui totalment. Els relats van ser recollits
per Wilhelm Bleek, filòleg, i la seva cunyada Lucy Lloyd
directament de boca de ||Kabbo, Diä!kwain, |Han=kass'o i
alguns altres condemnats a treballs forçats o familiars
d'ells a Ciutat del Cap, entre 1870 i 1884.
De les seixanta-dues
narracions que ens presenta José Manuel de Prada, només
algunes semblen susceptibles de ser narrades ara i aquí
tal com venen; però en totes i cada una salten guspires
directes a la matèria inflamable del narrador (i de tot
artista) que les llegeix, il·luminant racons ancestrals,
que poden donar pas a una nova mitologia creativa.
L'interès
d'aquesta acurada i amorosa presentació de patrimoni etnogràfic
va més enllà del cercle de l'especialista en etnologia
o antropologia per atènyer qualsevol persona interessada
en l'art i la cultura i, sobretot, en la cultura oral. Imatges
concretes i formes insinuades de la relació de l'home amb
el seu entorn natural i humà fendeixen la crosta de la
nostra civilització obrint finestres per on penetra imaginació
a dojo. "... como cualquier creación humana de envergadura,
...su capacidad para conmovernos trasciende por completo las diferencias
culturales." diu José Manuel de Prada
Gràcies
a l'entestament i la valentia de JM de P de treballar a contra
corrent durant dotze anys en l'aventura d'apropar-nos aquest ric
llegat, en podem gaudir ara. No es tracta d'un llibre per empassar-se
i desar; demana retornar i rellegir-lo amb tranquil·litat,
deixant-se il·luminar per les seves belleses, com feia
Canetti: "Debo encontrar candorosamente el camino de vuelta
hacia mis bosquimanos, como si no hubiera aprovechado nada de
allí..."
"Las
gentes de la llanura van a las chozas de sus compañeros
para sentarse ante ellas a fumar. Y así, en ellas aprenden
relatos. Porque tienen por costumbre ir de visita y es gente a
la que le gusta fumar."
||Kabbo
Ignasi
Potrony
inici
|
|
Dadahwat
Llegendes
índies nord-americanes
Barcelona, Editorial La Galera, S.A., 2003
Sis històries
en versions adaptades per diversos autors. El color que anà
a cercar el sol, el lladres del bon temps i altres narracions
formen un conjunt on els costums i la religió dels indis
nord-americans expressen el seu respecte i agraïment envers
els elements que els en volten. Prosa poemàtica.
Publicació
acurada on dominen matisos del verd oliva, tant en la portada
com en les il.lustracions i el text.
A l'inici
trobem informació, situació i context, sobre els
indis nord-americans, la seva societat, religió, llengua
i actualitat social. Llibre juvenil i per adults.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
La
flor del cirerer
Adaptacions
a càrrec de Josep-Francesc Delgado, Jordi Jané,
Marià Manent, J. Massó i Torrents.
Col. Llegendes
La Galera - editors associats.
Aquest llibret
curt i ben editat es el recull de quatre llegendes japoneses que
amb un llenguatge poètic acosta als lectors a una cultura
molt diferent a la nostra. Son llegendes que presenten lliçons
morals i postures ètiques premiades amb la màgia
dels encanteris i els personatges fantàstics.
Fan de bon llegir, contenen riquesa en imatges literàries
i permeten ser explicades o llegides en veu alta en sessions d'oralitat,
com si es tractes d'un conte.
P.D.
inici
|
|
L'illa
(una història quotidiana)
Armin GREDER
Ed. Lóguez
Un conte il·lustrat
que vol ser una paràbola sobre la por als immigrants. "
Un matí, els habitants de l'illa van trobar un home a la
platja, al lloc on el corrent de la mar i el destí havien
arrossegat el seu rai. No era com ells.... "
Sense anomenar-ho
parla de la por als que arriben amb pateres per mar, sense res
a sobre. Descriu amb imatges la falta d'hospitalitat i la manca
de solidaritat. Des de la primera imatge en que presenta un mar
tenebrós vist des de sobre un rai de troncs lligats, fins
a la última en que es veu el mateix mar fosc amb una barca
encesa al mig, totes les il·lustracions son fosques tractades
amb negre, sèpia, marro i algun ratllat blau. Imatges prenyades
de temor, violència i ràbia que desemboquen a un
aïllament extrem quant els habitants de l'illa construeixen
muralles amb torres des de on es pot vigilar el mar de dia i de
nit.
P.D.
inici
|
|
Coloraines
Ferran Hortigüela
Bodi / Quelot
Col. Cues de Sirena, 17
Ed. La Galera
En Pol es
un nen que va néixer cec, no ha vist mai el seu pare, ni
la seva mare, ni el seu gat, però els coneix tant bé
com si els veies. Utilitza tots els altres sentits per percebre
com son les coses, però un dia a l'escola explica a la
mestra que no es pot imaginar els colors, això el posa
trist.
L'endemà
els seus companys de classe junt amb la mestra han preparat un
conjunt de poemes en que a partir de les sensacions que pot percebre
a traves dels altres sentits, per comparació, li expliquen
els colors.
"Groga
és l'olor del pa, la carícia que un amic et fa amb
la mà."...i axis varen desgranar els colors fins a
l'arc de San Martí.
Es un llibre
bonic de llegir i ple de poesia vital acompanyat d'unes il·lustracions
clares i atrevides.
P.D
inici
|
|
El
cuento de auggie wrem
Paul AUSTER,
il·lustracions de Isol
Editorial Lumen
Segons s'explica
al darrera del llibre, aquest conte va ser l'incentiu per a que
el director de cinema Wayne Wang connectés amb Auster per
a proposar-li el guió d'una pel·lícula, de
l'experiència va néixer "SMOKE" que acaba
amb la narració al cinema d'aquest conte.
L'escriptor
Paul Auster compra els seus cigars holandesos en un estanc de
Brooklym, el seu propietari te aficions literàries i utilitza
el sobrenom d'Auggie Wrem. Aquest te una curiosa aficiò
el de fer fotografies del mateix angle del seu carrer, en diferents
dies i en diferents estacions, sempre a la mateixa hora del dia,
any rera any. El Nadal del 1990 el THE NEW YORK TIMES va encarregar
a Auster un conte de Nadal, es l'Auggie Wrem qui li explica una
vivença pròpia, plena de tendresa, que Auster aprofita
pel seu encàrrec.
El conjunt
del llibre es d'una gran riquesa plàstica i literària,
a la narració d'Auster si afegeixen unes precioses il·lustracions
d'Isol, argentina, prestigiada internacionalment pels seus treballs
en el còmic, la pintura i la poesia. Un bon llibre per
a regalar i regalar-se els lectors.
P.D.
inici
|
|
Cuentos
y leyendas del miedo
Gudule
Col, Tus libros cuentos y Leyendas, 10
Ed. Anaya
L'autora,
molt aficionada des de petita als contes de por, ha buscat entre
les millors històries del seu record, aquelles que podria
reunir de diferents tradicions per aconseguir un bon recull de
contes que facin por.
Son llegendes
i contes bretons, belgues, italians, espanyols, rumans,..., tots
ells de la vella Europa, rescrits per l'autora amb un llenguatge
actual que permet llegir-los en veu alta si es dona el cas.
Alguns dels
seus títols, en total catorze, son: "La niña
sin cabeza", "El monstruo del pozo", "El hombre
sin rostro", _"El festin del esqueleto",...
Molt adient
pels lectors que busquen sensacions fortes i calfreds a l'esquena
quant les paraules es transformen en sensacions corporals.
P.D
inici
|
|
Quico
GENECHTEN,
Guido van
Barcelona: Editorial Cruïlla, 2000
Per als més
menuts.
Uns grans dibuixos acolorits, acompanyen un text breu que explica
el problema d'en QUICO, el conill que té una orella caiguda,
diferent als altres conills que li fan burla. Però la situació
té una part favorable, i Quico troba una sortida al problema.
Ara riuen tots junts.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Històries
de la Història de Catalunya
SALVÀ,
Francesc.
Barcelona: Miquel A. Salvatella, S.A.
A partir de
9 anys
En Quer, un noi de catorze anys, és el protagonista a través
del qual, viatjant en el temps, coneixem fets del passat històric
de Catalunya, reis i governants i, sobretot, com vivia la gent,
el seu treball, les seves inquietuds, les il.lusions i desesperances.
El propòsit del llibre no és la Història
pròpiament dita, sinó conèixer qui som i
què som, i poder definir el futur que volem. Amb aquestes
breus històries l'autor vol desvetllar la curiositat dels
joves lectors.
Les històries es descapdellen partint de l'any 4830 a.C.
i arriben fins a l'època moderna. Cada història
està il.lustrada en colors (obra del mateix autor) oferint
una escena quotidiana. Uns mapes i un llistat de noms ajuden a
situar el lector en els indrets esmentats. El text és simple
i concís.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
A
en Fabià no li interessa la guerra
VAUGELADE,
Anaïs.
Barcelona: Corimbo, 2000
En un temps
de guerra com l'actual, potser va bé coneìxer l'argument
d'un libre com aquest per explicar-lo a tort i a dret. El rei
dels blaus i el rei dels vermells es declaren la guerra. El príncep
dels vermells hi acudiex, però el príncep dels blaus
no està pas gaire interessat en aquests afers. A en Fabià,
que aixì es diu el noi, no li toca més remei que
fer la guerra contra el príncep dels vermells i el mata
sense voler. En Fabià no està gens orgullós
de tot allò i més aviat li fa vergonya aquell triomf
casual. En saber-ho, el seu pare el fa fora. Llavors, en Fabià
s'ocuparà en cos i ànima de fer fracassar les guerres
que els dos reis convoquen una i altra vegada. I certament que
ho aconsegueix.
Roser
Ros
inici
|
|
Els
tres bandits
UNGERER,
Toni
Barcelona: Kalandraka, 2001
Una història
de lladres i infants, que acaba de la millor manera. És
la lògica i la ingenuïtat infantil que posa seny en
una situació absurda. Magnífiques il.lustracions.
Un conte per a petits que agrada i pot fer reflexionar als adults!
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Las
cabritas de Martín
LÓPEZ
NARVÁEZ, Carmen
México: Fondo de Cultura Económica, Colección
A la orilla del viento, 1995
Con unas hermosas
ilustraciones que recuerdan a Chagal, este libro cuenta la historia
de Martín y sus cinco cabritas, pero un momento muy concreto
de su historia, nos cuenta de la muerte de Martín y sus
cabritas. Qué difícil resulta abordar ciertos temas,
pero es así. Y como los cuentos son grandes lecciones de
vida aquí tenemos un ejemplo. A través de un cuento,
de un cuento contado, la abuela de Pablo, el amigo de Martín
que está tan preocupado porque no sabe si Martín
se habrá ido al cielo, calma la ansiedad, consuela y da
confianza. La abuela va narrando de forma sencilla e ingeniosa
las peripecias de Martín para entrar al cielo acompañado
de sus animalitos. Pablo logra al fin conciliar el sueño
con la confianza de que, cuando él se vaya al cielo, se
podrá llevar a su tortuga. Una hermosa manera de tratar
un tema ineludible.
Martha
Escudero
inici
|
|
La
història de la Bavar i en Kiwi, els óssos de l'hospital
de fauna de Vallcalent
CERRADELO,
Silveri; OLIVERA, Daniel
Lleida: Trenca, 2001
Amb aquest
conte, que explica les trajectòries molt diferents de dos
óssos joves que van a parar la Vallcalent, es pretén
divulgar una actitud de respecte i protecció per la fauna
autòctona dels Pirineus. El llibre, editat separadament
en totes les llengües que es parlen en els Pririneus, ve
acompanyat d'una guia per a mestres on s'hi detallen tot un seguit
d'activitats possibles després de l'explicació del
conte.
Roser
Ros
inici
|
|
Murmuris
al cementiri
BRESLIN,
Theresa
Barcelona: Empúries, 2002
Solomon té
dificultats a l'escola i a casa. És un nen dislèxic.
Cerca refugi en el cementiri, vora d'un arbre que està
maleït . La maledicció es remonta a un judici de bruixes
del segle XVII. Solomon lluita i venç el malefici.
Aquest llibre fou premiat amb la Carnegie Medal en llengua anglesa.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Eres
único.
ASKENAZY,
Ludwig
México: Fondo de Cultura Económica, 2001
Històries
curtes d'animals que passen per problemes i situacions semblants
a les dels humans. Les solucions que hi troben són amables
i raonables. Humor, prosa directa i frase curta. Simplicitat.
Il.lustrat en blanc i negre.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
La
gran Caja
MORRISON,
Toni con
MORRISON, Slade
Ilustraciones POTTER, Giselle
Barcelona: Zeta, 2000
Este
libro contiene tres historias independientes pero relacionadas
entre ellas. Es como un sistema cuyos elementos se coordinaran
entre ellos aunque cada uno de ellos lleva una existencia autonoma,
mas alla de sus congeneres. Los protagonistas son dos niñas
y un niño, pero podrian ser muchas de las niñas
y niños que habitan en ambientes aparentemente pensados
para ellos, que les agobian y les niegan una existencia libre.
Y digo que estos niños y niñas habitan alli, no
que crezcan. Poco a poco, los adultos que los rodean encierran
a los tres protagonistas, verdaderos estereotipos de la infancia,
en una caja repleta, eso si, de toda clase de comodidades y chucherias.
Pero llega el dia en que Patty, Michey y Liza cumplen con su deber,
es decir, usan su libertad y rompen los muros de la caja para
vivir su vida.
Estas
tres historias contadas de forma coral se me antojan como un verdadero
poema Por un lado, a causa del tema escogido, un canto a la libertad.
Por el otro, por la forma de organizar el discurso. Primera estrofa:
presentacion y ubicación de los protagonistas. Tonadilla.
Segunda estrofa: Patty y sus problemas con los adultos de la escuela.
Tonadilla. Tercera estrofa: Michey y sus dificiles relaciones
con los vecinos del inmueble. Tonadilla. Liza y los granjeros
refunfuñones. Tonadilla final. Solo faltaria ponerle musica
a la historia.
Por
ultimo, es justo que dediquemos unas palabras al continenete,
es dedir al objeto libro. Las ilustraciones son magnificas y llevan,
como el texto, un muy buen ritmo. Podemos ver como los interiores
con adultos adustos en fondos azules grisaceos y ocres y verdes
algo tristones para cada una de las historias, combinan con los
exteriores bucolicos en fondo de luminoso verde para las tonadillas.
El formato del album, grande y cuadrado permite unas imágenes
espaciosas cargades de detalles significativos.
Roser
Ros
inici
|
|
Quinzemons
Recull de contes interculturals per a l'escola
DURAN,
Teresa
Barcelona: Graó, 2001
Aplec
de contes de països llunyans per ser explicats de viva veu
i "crear un pont entre el tu i el jo, els altres i nosaltres",
segons expressa el pròleg.
Aquests contes prioritzen l'enginy per damunt de la violència,
l'humil més que el poderós i la tenacitat més
que el prodigi.
Cada
conte está complementat per suggerències respecte
a la manera d'explicar-lo i també per poder escenificar-los
o fer-ne alguna altra forma d'esplai.
Hi
ha contes d'animals procedents de l'Àfrica, de l'Índia,
del Tíbet, i d'altres països llunyans. També
n'hi ha del Marroc, i altres d'Orient. Són faules i relats
curts, de tradició i en els presenten, procedència
i circumstàncies. És una obra de només 98
pàgines on llegim quinze contes. El recull ofereix moltes
possiblitats, i encara que està adreçat a l'escola,
per als narradors és igualment molt interessant i útil.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Le
Prunier
NIKLY,
M.
Paris: Albin Michelle Jeunesse, 1991
Argument:
Un emperador oriental té un jardí bell i harmoniós. Mor una prunera,
l'harmonia es trenca i l'emperador enllangoreix. Els dignataris
de la cort cerquen, i troben, una prunera igual que pertany a
una família culta: ell pintor, ella poetessa i el seu petit fill.
Aquest té un gran amic: el rossinyol que habita en la prunera.
Obedients,
cedeixen la prunera a l'emperador, demanant, però, un dia de pròrroga.
L'endemà, el nen penja un missatge en una branca de la prunera
que fa adonar a l'emperador, ara feliç, la injustícia que ha comès
i el patiment que el seu egoisme causa a un nen. I l'emperador,
penedit, els torna l'arbre.
Opinió:
Excel.lents il.lustracions en color. Per a infants a partir de
5 anys. Original en llengua francesa, frase curta, directa i fluïda.
Ens introdueix en un gentil món oriental, culte i amant de la
bellesa i ofereix una solució evidentment simple i assenyada al
conflicte, una solució clara i del gust dels infants, ja que és
el dèbil, un infant, qui recupera allò que és just.
És
una rondalla curta aparentment senzilla, però conté temes com
la fragilitat de la perfecció, la mort en definitiva, l'obediència
al poder i als pares, el valor de l'amistat, el sentit de la justícia
És un món de fantasia ideal, en definitiva, ja que és respectat
el dret d'una família, que d'una manera astuta, però amable, fan
adonar i fan rectificar al poderós de l'egoisme del seu comportament.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Sopa
de Pedra
VAUGELADE, A.
Barcelona: Corimbo, 2001
Argument:
Un llop vell s'acosta una nit d' hivern, al poble dels animals.
A casa la gallina tafanera troba entrada oferint preparar una
sopa de pedra... Només vol aigua calenta, explica, tot treient
una gran pedra del sac. La gallina diu que ella posa api a la
sopa. ·Hi donarà gust", accepta el llop.
Altres
animals del poble, amb neguit o curiositat, van venint a casa
la gallina. Cada un d'ells aportarà algun producte per a la sopa:
carbassó, porros, naps, col i altres hortalisses.
El
llop accedeix sempre "Hi donarà gust" comenta. I es forma una
gran reunió amistosa al voltant de l'olla al foc on es cou la
sopa.
Tots
en mengen, llop enclós, però la pedra -segons el llop explica-
"encara no és cuita". Acabat l'àpat se'n va, amb la pedra "per
a demà".
-Tornarà
aviat? - li pregunten.
Qui ho sap?
Comentari:
Un llop vell i astut aconsegueix menjar gratuït i companyia amistosa
al voltant del foc, una nit d'hivern, atiant la curiositat dels
animals i fent-los adonar, també, del valor de l'amistat i la
col.laboració.
Petita
història divertida amb grans il.lustracions a doble pàgina.
Per
a infants a partir de 3 anys.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Las
tres cerditas
Frédéric Stehr
Editorial Corimbo, 2001
Argument:
Tres germanes porquetes en edat de casar-se reben de sa mare uns
diners i el desig de que trobin un bon marit.
Les
germanes emprenen tres camins diferents: la primera, amiga de
la comoditat, compra una casa de pedra amb tots els diners. Aviat
la visita el llop, disfressat de porc educat i ric. L'enganya
i se la menja.
La
segona gasta la meitat dels diners en una cabana de fusta. Aviat
la visita un aparent porc robust. "Tallarà llenya per a l'hivern..."
pensa ella. I aviat acaba igualment a la panxa del llop disfressat.
Després
de tip, el llop, disfressat encara de porc, s'ajeu a fer la migdiada.
Entre els arbusts un altre llop treu el cap. En veure's en perill,
per causa de la disfressa, vol aclarir la situació, però el llop
nouvingut vol proves:
-Menja't
la tercera porqueta, la que viu en la cabana de palla...
És
un engany de la tercera porqueta disfressada de llop, i el llop
disfressat de porc hi cau i acaba lligat i castigat.
Després
del fet, a la porqueta no li manquen pretendents...
Comentari:
Per a infants a partir de 7 anys.
Esplèndides
il·lustracions que ocupen totes les pàgines del llibre, de gran
format. A manera de faula, ens diu que va més astúcia que força,
i que cal malfiar-se de les aparences.
Paròdia
del conte popular "Els tres porquets", en versió femenina, i capgirant
les circumstàncies.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
El
diari de la Carlota
LIENAS, Gemma
Barcelona: Empúies 2000
No
és ficció, ni novel.la, ni un diari íntim qualsevol. És una anàlisi
continuada de les situacions existents en la societat actual,
on la discriminació de la dona, és a vegades molt subtil, imbuïda
des de la infància i d'una crueltat extrema en alguns països.
De
fet, és un treball d'observació i reflexió d'una adolescent, i
se'ns fa difícil interrompre'n la lectura, tant pel tema, força
enriquit amb detalls, com pel to lleuger i col.loquial, propi
d'una adolescent, que obre els ulls al valor social de la dona
i a les actituds i costums establerts al seu entorn. Cal afegir-hi
un altre qualificatiu: amable, sense violència. I és distret i
entretingut, però crec que el tema és massa seriós per posar èmfasi
en la seva amenitat.
En
les pàgines finals hi ha un vocabulari que aclareix alguns conceptes
i mots. En el text algun barbarisme...
Aquesta
obra ha estat traduïda a diverses llengües: castellà, basc, portuguès,
alemany, italià, etc.
Es recomana la lectura d'aquest llibre. Encara potser hi descobrirem
aspectes en els quals "no havíem caigut" i ara les veurem amb
les "ulleres liles"....
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Tabola
a la teulada
TOWSON, Hazel (trad. Meritxell Pujol)
Barcelona: Barcanova, 2001 Sopa de Llibres (8 anys)
Aventura
d'en Harry, un nen vegetarià, que no satisfà les aspiracions paternals,
ni pel fisic ni per la seva afecció a la fotografia. En Harry
i el seu amic Rashid, sense proposar-ho es troben enxarxats en
una història de lladres, i el fet de ser Harris prim, i ser fotògraf,
fan del noi i del seu amic uns herois...
En
un llenguatge fluïd i acurat, la senzilla història ens introdueix
el tema de les identitats: la personal d'en Harry, no acceptat
pel pare, i la dels seus amics en Rashid i una noia gitana que
se'ls uneix en l'aventura de "lladres i serenos".
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Quants
tràfecs per un coixí...
SALES, Gemma (text i il.lustracions)
Madrid: Alfaguara, 2000
Un
coixí que s'infla, s'infla... i s'enlaira amb un nen adormit al
damunt. Quin misteri, quina màgia l'empeny? Cal la saviesa i curiositat
d'un investigador, amic de l'avi, per esbrinar-ne la causa.
Trifulgues
divertides amb un coixí que cal retenir i lligar. Comicitat, intriga.
Imaginació. Història dedicada a infants a partir de 8 anys., Hi
tenen presència la família, les noves tecnologies, uns avis acollidors,
i el misteri -en paral.lel- del coixí inflat a la ciutat i els
pneumàtics desinflats al poble dels avis, uns fets coincidents
que brinden solució fàcil i còmica al misteri. Més, el breu enfrontament
d'un nen amb els propis somnis
Montserrat
Solanas
inici
|
|
La
sirena en la llauna de sardines
PAUSEWANG,
Gudrun
Barcelona: Barcanova, 1997, Núm. 7, sèrie taronja.
Sis
històries amb éssers fantàstics que viuen en el món d'avui amb
éssers humans, i tenen problemes semblants als dels humans. Conflictes
de supervivència, amorosos i altres. Acció i color en la prosa
narrativa, planera i humorística fins i tot quan es tracta d'un
vampir que és vegetarià però també mossega. O la truja raonadora
a punt de ser sacrificada, l'àvia amiga de l'Holandès Errant,
el bufó sense ombra, la princesa que es torna drac o, tan natural
i divertit com la situació de la sirena dins d'una llauna de sardines.
Ni
aquests personatges ni les seves accions ens causen estranyesa.
Cada un d'ells té una situació, dins o al marge d'aquell món,
un conflicte l'estructura del qual i les funcions dels personatges,
la felicitat compartida, l'ajuda, en l'amistat o l'amor, poden
aplicar-se paral.lelament als conflictes humans. I les solucions
són sempre justes i sàvies, pervingudes de manera natural i sense
violències.
Lectura
grata i entretinguda, recomanada a partir de 8 anys.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
El
dimoni sense feina
COMELLES,
Salvador
Barcelona: Barcanova, 1998 Núm.4, sèrie taronja
Un titella
dimoni està tip de rebre garrotades. Abandona el guinyol i surt
a buscar una altra feina. S'acosta el Nadal i la troba fent de
dimoni als Pastorets. Com li agrada! Però la temporada passa i
torna a tenir gana i no té feina. Breument, i per necessitat,
fa de llop en la història de la Caputxeta Vermella, però en treu
poc profit i quasi una pallissa. Torna a la recerca i un dia es
troba un altre dimoni que passa corrents pel seu costat i l'apressa:
-Vinga, noi!
Que farem tard... - Aquest banyeta no és de debó, però el nostre
dimoni té una bona oportunitat per afegir-se a la colla de diables
que salta, llença espurnes de foc i fa grans espetecs. Finalment
ha trobat el seu lloc, permanent, apropiat i sense garrotades.
El conte
està recomanat per a partir de 8 anys. Altres infants més petits,
però, també s'hi divertiran, riuran i entendran les angúnies d'un
dimoniet apallissat com a titella, i el seu afany de fugir-ne,
saltant d'una història a l'altra fins a resoldre's la vida, Una
condició per a gaudir millor de la història, i entendre-la, és
que aquests joves lectors coneguin les tradicions i els costums
de la nostra terra, on el dimoni, fantasiosament, participa. En
el text, l'autor ha barrejat fragments de la cançó tradicional
(Fum, fum, fum..) i personatges del pessebre, Josep, cap del personal,
els pastorets, el pescador, el caganer... Ha introduït el conte
de la Caputxeta, i la festa popular del correfoc amb el seus diables
renouers. Llenguatge acurat, en una prosa entenedora i divertida.
El tema és força evident i actual, embolcallat en un entorn de
tradició i fantasia. Sense oblidar les il.lustracions en blanc
i negre de Montse Ginesta, adequades i atraients.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Contologia
Antologia de les tècniques del conte literari.
PLANELLES,
Albert; VERNET, Francesc.
Barcelona: La Magrana, 2002 (L'esparver, 169)
La introducció
ens explica que el propòsit d'aquesta antologia de contes
d'autors catalans contemporanis, és fer una valoració
objectiva d'anàlisi tècnica dels textos enclosos,
deixant de banda altres classificacions habituals en obres similars.
S'han constituït
quatre apartats: punts de vista narratius, procediments, extensió
narrativa i exercicis pràctics. Cada apartat conté
en principi unes pautes de treball i tot seguit els contes que
cobreixen els diversos aspectes que tracta. Vint-i-quatre exercicis
al final obliguen, o recomanen, un treball sobre els contes enclosos,
pensant, comentant, raonant, comparant, transformant, completant,
posant exemples...
Per a la majoria
de nosaltres serà possiblement una relectura agradable
d'històries curtes ja conegudes i els exercicis finals
un joc de tècnica literària força entretingut
i útil, acompanyant en certa manera el treball de selecció
prèvia que fa el narrador oral.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Como
una novela
PENNAC
Daniel
Anagrama (col. Argumentos)
Barcelona, 1993
He comentat
el plaer que m'havia produït la lectura d'aquest llibre a
diferents narradores i narradors i la majoria no el coneixia,
però, qui l'havia llegit, no deixava de cantar-ne les excel·lències.
Aprofito la revista, doncs, per recomanar-lo apassionadament.
Es tracta
d'un assaig sobre les causes de l'abandó o el no inici
del plaer de llegir en aquelles persones que podrien gaudir fent-ho:
futurs lletraferits, lectors a estones o devoradors compulsius
de lletres.
L'autor, en
un to d'humor constant, va desgranant escenes de la vida quotidiana
en les que remarca els punts clau per mostrar una geografia dels
motius reals que desencisen la lectura. I no es queda aquí,
sinó que aporta solucions raonables i senzilles.
Com podeu
imaginar l'oralitat està en la base d'aquestes solucions
i és per això que el trobo un llibre necessari per
a tota persona dedicada a o amant de la paraula viva.
Espero que
us entussiasmi tant com a mi.
Ignasi
Potrony
inici
|
|
L'harem
occidental
MERNISSI,
Fatema
Barcelona: Edicions 62, 2001
Potser perquè
poc després de visitar el Marroc em vaig perdre per les
pàgines de "Rêves de femmes", d'aquesta
marroquina que tant ha escrit a favor de la condició femenina
als països islàmics i que actualment ha rebut el premi
Príncep d'Astúries.
Potser perquè
un dels capítols d'aquest llibre va ser motiu de reflexió
del seminari que vem organizar des de l'ANIN l'any 2002 sobre
el tema de "Antropologia i conte".
Potser perquè vaig visitar l'exposició "Fantasies
a l'harem i noves Xahrazads" al CCCB, la comissària
de la qual és la pròpia Mernissi. Potser perquè
el mateix centre cultural va tenir la iniciativa de convidar a
qui volgués a llegir ininterropudament els contes de Les
mil i una nits mentre durés la injusta guerra contra l'Irak
(fa esborronar de debó que molts d'aquests contes se situin
a la Bagdad medieval i a la veïna i plàcida ciutat
de Basora). Mentre llegia i escoltava els contes se'm feia evident
que allò de que tota guerra és el fracàs
de la paraula, la força de la qual ens la va mostrar Xahrazad.
I potser perquè
a tots aquests perquès hi he afegir que la Mernissi té
una manera de raonar que m'estimula les neurones i m'afua les
ganes de pensar, recomano la lectura d'aquest llibre. Tan sols
al primer capítol, l'autora fa referència a un conte
de les Mil i una nits que la seva àvia solia explicar-li,
però en versió tan personal que no s'assembla pas
gaire al que podem trobar escrit. Tot un repte per als narradors,
no trobeu?
Roser
Ros
inici
|
|
Relatos
y poemas para niños extremadamente inteligentes de todas
las edades
BLOMM,
Harold. Traducció de Damián Alou
Col·lecció "Panorama de narrativas".
Editorial ANAGRAMA
El títol
fa dibuixar una ganyota a la cara i provoca un cert moviment del
cap, quant prens el llibre entre les mans, el seu pes impulsa
una inclinació de tot el cos cap endavant; són més
de set-centes pàgines omplertes amb lletra menuda i pocs
blancs. Son quaranta contes i narracions més vuitanta-cinc
poemes escollits pel crític i professor de literatura anglesa
H. Bloom amb la finalitat d'engrescar als joves lectors a una
llarga vida de lectures literàries.
Ell afirma
que molts infants i joves, en les circumstancies adequades, són
lectors per naturalesa fins que el seu instint és destruït
pels mitjans de comunicació. "La tirania de la pantalla
amenaza cualquier orden en el que el valor literario o la sabiduria
humana se prefieran al permanente flujo de información"
Segons ens
informa l'autor del recull, tots els textos del llibre han aguantat
vàries relectures per posar-los a prova i entreveure la
seva màgia oculta.
Aquest és
un llibre de capçalera per llegir amb la veu interior i
per llegir en veu alta. Hi ha narracions que poden agradar més
que altres, però totes elles atrapen i condueixen als espais
literaris del segle XIX. Estan agrupats en quatre parts, seguint
les quatre estacions de l'any, per mantenir una equilibri en la
seva tonalitat.
"....si
queremos llegar a Shakespeare y a Chéjov, a Henry James
y a Jane Austen, estaremos mucho mejor preparados si hemos leído
antes a Lewis Carroll y a Edward Lear, a Robert Louis Stevenson
y a Rudyard Kipling."
Pep
Duran
inici
|
|
El
difunto y otros cuentos
EÇA
DE QUIROZ, José Mª
Madrid, Celeste Ediciones, 2000
L'autor dels
contes del llibre va néixer el 1845 a Póvoa de Varzim
i va abandonar aquest món malalt de tuberculosi (una malaltia,
per cert, molt romàntica) el 1900 a Neully, París,
França, on ocupava el càrrec de cònsol de
Portugal. Diu el pròleg del llibre que la literatura d'Eça
és el gran exponent de la literatura realista portuguesa.
Per a Eça de Queiroz, el Realisme era una reacció
contra el Romanticisme".
Segons Ítalo Calvino, allò que caracteritza els
contes del dinou és que parlen de fets increïbles
deixant sempre una via oberta per a l'explicació racional.
Contràriament, el relat meravellós és aquell
que accepta l'inversemblant i l'inxeplicable sense cap ombra de
dubte.
Després d'aquest aclariment, crec que el que he llegit
aquí són tres magnífics contes: dos de tall
realista, un de romàntic. Tres peces mestres escrites per
un portuguès que deia "el meu mal és l'amor
a la perfecció; aquest absurd afany de voler fer les coses
més vulgars sempre de la manera més completa i brillant."
Roser
Ros
inici
|
|
Todos
los cuentos. Antología universal del relato breve
MENÉNDEZ
PIDAL, R.; RICO, F.,
Presentació. Barcelona: Planeta, 2002, 2 v.
Miguel de
Cervantes escriu a el Coloqio de los perros de Mahudes: "Los
cuentos, unos encierran y tienen la gracia en ellos mismos, otros
en el modo de contarlos; quiero decir que algunos hay que, aunque
se cuenten sin preámbulos y ornamentos de palabras, dan
contento; otros hay que es menester vestirlos de palabras, y con
demostraciones del rostro y de las manos y con mudar la voz, se
hacen algo de nonada, y de flojos y desmayados se vuelven agudos
y gustosos."
Doncs bé, en aquests dos volums hi ha contes de los dues
menes, és a dir contes folklórics (segons el qualificatiu
usat per Francisco Rico) i contes literaris en els que la forma
és tan o més important que el fons.
Aquesta antologia publicada l'any 1953 fou iniciada per Ramon
Menéndez Pidal i actualitzada per Francisoc Rico. A parer
dels seleccionadors, recull tots els contes bons, que no tots
els contistes.
Per saber exactament de què parlem quan diem la paraula
conte, em remeto a la definició de Rico (p. 1382 del segon
volum): "En español, cuento es cualquier relato cuyo
contenido, en general caracterizado por una unidad y una trabazón
que lo hacen fácil de recordar y transmitir en su integridad,
concuerda sustancialmente con el de una narracíon oral
viable en la práctica."
Cal tenir ben aprop aquesta antologia i anar-la llegint a poc
a poc, com aquell qui degusta un bon vi.
Roser
Ros
inici
|
|
Fonts
orals. La investigació a les terres de parla catalana.
Actes
de les Jornades de la CCEPC.
Col·lecció: Publicacions de la Coordinadora de
Centres d'Estudis de Parla Catalana, 2
A les Jornades
"Fonts orals. La investigació a les terres de parla
catalana", organitzades per la Coordinadora de Centres d'Estudis
de Parla Catalana i el Museu d'Història de Catalunya, es
van donar a conèixer diferents aspectes del nostre passat
més recent, gràcies a les recerques que a partir
de les fonts orals s'estan fent a les Universitats i als centres
d'estudis. Són investigacions que permeten copsar amb tota
la seva magnitud què ha estat i com ha evolucionat l'esdevenidor
històric en el darrer segle. La publicació dels
treballs presentats en aquestes Jornades ens pot portar a reflexionar
sobre diferents temàtiques relacionades amb l'ús
que fan els investigadors de les fonts orals i contribuir a fer-nos
més conscients de la importància del nostre patrimoni
immaterial, de la seva preservació i articulació.
Sessi
Sitjà
inici
|
|
Introducció
a l'etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura
catalana.
ORIOL
I CARAZO, Carme
Valls: Cossetània, 2002
Les
narradores i els narradors tenim, pel que sembla, una marcada
tendència a posar tot el nostre interès en el text
dels contes: aquest m'agrada, em faria peça d'explicar-lo,
aquest no ho sé, no m'encaixa en les sessions que porto
entre mans, mira que bé, aquest explica ben be allò
que voldria dir...I tot això sense ser conscients, sovint,
de que el que tenim davant dels ulls no és sinó
un missatge etnopoètic.
Etnopoètica:
"és aquella part del folklore que estudia les rondalles,
les llegendes, els acudits, les parèmies, les endevinalles,
les cançons, els grafits...i tants altres gèneres
d'un "art verbal" que fins fa pocs anys s'havia transmès
sobretot oralment..." diu la Carme Oriol i Carazo en la introducció
del seu llibre. I segueixes llegint, vas entrant en la matèria
que exposa la autora i vas descobrint que darrera del text del
conte s'amaguen estudis que s'enfilen al 1846 i que la literatura
de transmissió oral mereix una llarga mirada interessada
cap al seu interior. I d'aquesta llarga mirada interessada cap
al seu l'interior, els folkloristes, n'han elaborat tot un material
que nosaltres, les narradores i els narradors no podem deixar
al marge si el que volem és saber més del què
ens en hem fet vehicle.
Introducció
a l'etnopoètica pot ser un bon manual que ens faci de guia
a totes aquelles persones interessades i lligades a l'art verbal
(com és el cas de totes i tots els que estem vinculats
a la narració), aquesta mena de literatura que omple, sense
que ens en adonem gaire, la nostra vida.
Sessi
Sitjà
inici
|
|
Oralidad
y escritura. Tecnologías de la palabra
ONG,
Walter J.
México: Fondo de Cultura Económica, 1999
Muchas
veces nos hemos preguntado del papel que cumple en nuestro momento
la narración oral, nos hemos cuestionado sobre la función
del narrador y hemos pensado que contar cuentos es una moda.
En
este libro podremos encontrar algunos fundamentos teóricos
sobre un tema que desde hace algunos años está despertando
gran interés entre investigadores y científicos
de diversos campos: los contrastes entre oralidad y escritura.
Hasta no hace mucho tiempo la cultura oral no merecía gran
atención ni reconocimiento. Sin embargo sólo comprendiendo
cómo se estructura el pensamiento y la expresión
en una cultura oral podremos entender cómo ha evolucionado
la expresión y el pensamiento humano a partir de la aparición
del alfabeto, la escritura, la imprenta y actualmente, los medios
electrónicos. Encontraremos pues las características,
que el autor denomina como psicodinámicas, de la oralidad.
El pensamiento y la expresión oral tiende a ser, entre
algunas características, acumulativa antes que subordinada
y analítica, redundante y copiosa y cercana al mundo humano
vital. Y aunque estas características surjan del análisis
de la oralidad "primaria", la que existe antes del conocimiento
del alfabeto, son sumamente ilustrativas para los que crecimos
en una cultura caligráfica y que vivimos lo que en contraste
sería la oralidad "secundaria", la del teléfono,
la radio, la televisión, que depende de la escritura y
la impresión.
Interesante
libro que nos brinda muchos elementos de reflexión. Baste
recordar que la Ilíada y la Odisea, las dos grandes obras
cimiento de nuestra cultura, aparecieron antes de la invención
del alfabeto. Sí, fueron obras orales que se conservaron
en la memoria hasta ser plasmadas por escrito.
Martha
Escudero
inici
|
|
Leyendas
de Euskal Herria.
MARTÍNEZ
DE LENEA, Toni.
Donostia: Erein, 2002
Aquest
estiu he viatjat a Eukal Herria i he pogut conèixer la
cultura d'aquest poble: la llengua, la gastronomia, el paisatge,
l'arquitectura... i també la seva mitologia. Una visita
a una llibreria de Lizarra em va portar fins aquest llibre que
inclou nombroses narracions del País Basc i unes meravelloses
làmines il.lustrades.
Són
moltíssimes les llegendes en que apareixen les bruixes.
Un exemple és Zugarramurdi, un poble al nord de Navarra,
un dels indrets on solien reunir-se les bruixes i els bruixots
i celebraven els seus aquelarres, ballaven i oferien al diable
pà, ous i diners. La creença popular els atribuïa
mals com la pèrdua de les collites, morts o naufragis.
En realitat aquells "bruixots" eren persones que veneraven
creences i mantenien vius ritus i costums ancestrals, encara que
malauradament aquest fet no queda reflexat en cap conte.
Altres
personatges mitològics i objecte de nombroses llegendes
són les làmies, les terrible maris o els mateixos
bruixots que acompanyaven amb els seus tambors els balls de les
bruixes.
Imma
Pujol i Farrés
inici
|
|
Barbablava:
l'heroi, el personatge
JANER,
M. De la Pau
Barcelona: La Galera, 2001
És
un llibre acurat, fet amb saviesa i coneixement, tal com ens té
acostumats la seva autora. Aquí estudia els herois de contes
coneguts per la seva monstruositat. Una galeria per on desfilen
el dimoni, el bou, el drac, el serpent, l'home llop, el vampir,
els ogres i els gegants. I d'entre tots ells, el més extensament
estudiat és, és clar, en Barbablava. Tant hi apareix
el perfil del personatge que ens va lliurar Charler Perrault,
com els seus parents més antics, o els seus coetanis. És
intel.lectualment excitant descobrir el parentesc d'en Barblavaba
amb el dimoni, descobrir el seu arrelament dins el barroquisme
del segle XVII i també trobar que el seu comportament envers
les dones amb qui es maridava té molt a veure amb antics
costums de comunitats humanes, en temps en què les dones
eren raptades per ser dutes a les cases dels homes on ells passaven
de la infància a l'adultesa.
En
fi, tot un gavadal de descoberts us esperen dins aquest assaig.
Roser
Ros
inici
|
|
"Als
ésser humans els encanten les històries"
JANER
MANILA, Gabriel
a: Temps d'educació 12.
Barcelona: Universitat de Barcelona.
Divisió de Ciències de l'Educació,
2n semestre 1994, p. 69-79
Gabriel
Janer Manila, Doctor en Ciències de l'Educació,
ens ofereix la seva visió personal sobre l'art de narrar,
en les dues vessants de la relació, de narrador i d'oïent..
La
ment de l'ésser humà organitza i narra la mentida
de les històries d'un món de ficció recreades
per la paraula. Narrar és posar ordre, configurar una història,
donar sentit als elements sovint caòtics que circulen per
la ment.
L'oïda
del receptor comanda el relat i tria entre les múltiples
propostes que la història recontada desvetlla.
Per
tant, entre l'estructura mental del narrador, que és una
creació inèdita i irrepetible, i la recepció
participativa de l'oïent, s'estableix una relació
directa per mitjà de la narració, la interpretació
de la qual depèn de les operacions que l'oïent és
capaç d'efectuar, estimulades pel contacte amb el text
de la història. Cada receptor, per tant, passa per una
experiència personal, comanda el relat i li dóna
una determinada interpretació segons la seva capacitat
personal. Als humans els fascinen les històries perquè
nodreixen la imaginació i ens diuen amb eficàcia
que no estem sols.
Altres
elements significatius acompanyen la paraula oral: la veu, el
gest, la sonoritat dels mots, els silencis...
El narrador, a més, comprova la recepció de l'oïent
i en una funció de retroalimentació, governa i modifica
la producció textual, condueix i orienta l'acte de creació
tan bon punt neix.
Des
dels primers anys de vida els infants tenen capacitat per contar
històries:
1)
aquelles que imagina on experimenta realitats fictícies;
2)
històries proveïdes de significat utilitzant recursos
narratius.
Els
relats que l'infant escolta en el context de la seva cultura,
constitueixen una forma poderosa d'estabilitat social, perquè
donen sentit al món que l'envolta.
En
resum, el vell relat oral que durant segles s'ha estat narrant
en qualsevol lloc públic o en particular, sorgeix amb una
saba nova. Cada vegada que un narrador gosa contar-lo de bell
nou, circula a l'interior del temps i abasta totes les cultures
de la terra. L'oïda del receptor, l'oïent, capta allò
que li plau sentir, que depèn directament de les operacions
mentals que el text li estimula.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Benvingut/da
al club de la Sida i altres rumors d'actualitat
GRUP
DE RECERCA FOLKÒRICA D'OSONA. PUJOL, J.M., coordinador
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura,
2002
Vert
aquí un llibre que recull un gènere de narracions
de gran actualitat. Són les anumenades llegendes urbanes,
també conegudes sota el nom de rumors. Moltes d'elles provene
de temps reculats però han sabut prendre formes noves gràcies
a l'enorme flexibilitat de què gaudeixen. Circulen de boca
a orella, però també la prensa, la ràdio
i, darrerament, Internet se'n fan ressò. La primera part
del llibre conté un interessant estudi sobre el gènere
i també sobre les lleis que regeixen la conversa, que és
el vehicle amb el qual solen navegar aquests rumors que espanten
a petits i grans. I no pas per la seva truculència o pel
terror que destil.len, sinó perquè tenen un matí
que ens les presenta com a reals.
Roser
Ros
inici
|
|
La
bruixa catalana
GOMIS
I MESTRE; Cels
Barcelona: Alta Fulla, 1987.
Tot
i que aquest llibre fa anys que ha estat editat i possiblement
molts els coneixeu, ens ha semblat adient citar-lo ja que aquest
any el tema que tracta, àmpliament, ha estat força
viu entre nosaltres.
L'autor
dedicà gran part de la seva vida (finals s.XIX, inicis
s.XX) a recollir testimonis orals de la bruixeria per tot Catalunya
que restaren inèdits en la seva mort (1915). Posteriorment
el seu nét publicà el llibre que ens ocupa, aplegant
les notes i l'índex deixat per Gomis i Mestre.
És
informatiu, exposa com a finals del segle XIX era viva encara
la creença en bruixes. Creença que també
s'amplia a bruixots, el dimoni, els "curanderos" i descordadors.
Creences que encara bateguen entre molts estaments de la nostra
societat, en més menys grau.
És
de gran interès la introducció de Llorenç
Prats amb una breu biografia de Gomis i Mestre, el gran folklorista,
qui, tot seguit, en un pròleg igualment molt interessant,
exposa l'evolució, des del culte a la natura fins a la
nova religió que condemnà les divinitats antigues,
que són substituïdes per sants que fan miracles. I
l'home enyora l'antiga pitonissa. El que rep és una bruixa
"feta malbé per la febrosenca imaginació d'una
època esgarriada i esporuguida", la bruixa de l'Edat
Mitjana. Bruixes, dimonis i supersticions que han arrelat en el
poble i per tot arreu es troben demostracions de les formes que
encara prevalen.
Els
capítols que segueixen s'ocupen de tot el tema en un documentat
ventall de casos, dites, remeis casolans, aparicions, catolicisme
i superstició, la Inquisició.... Un llibre que cal
tenir i llegir.
Montserrat
Soalanas
inici
|
|
Obabakoak
ATXAGA, Bernardo
Barcelona: Ediciones B, 1997
M'agradaria
recomanar-vos vivament la lectura o la relectura, pels qui ja
ho heu fet, d'aquest llibre. Encara que molts de nosaltres no
el podrem degustar en la seva llengua originària, el basc,
allò que s'hi diu és realment interessant, encara
que hi ha parts del llibre més arrodonides que d'altres,
almenys per a mi que sóc, a més de lectora, narradora.
Aquesta darrera peculiaritat em fa rastrejar a l'interior dels
llibres històries aptes per a explicar i ser escoltades,
no només per ser llegides. I, la veritat en aquest llibre
n'he trobades algunes que déu n'hi do!
La
"Exposición de la carta del Canónigo Lizardi",
per exemple, és una bona història per explicar,
espolsant-ne és clar la forma epistolar i una mica complexa
que li ha donat el seu autor. És un relat entranyable i
amb un final inesperat, encara que s'acosta molt a fets, històries
de vida que més d'una vegada hem sentit explicar en veu
baixa com a reals.
"En
busca de la última palabra" té contes que es
deixarien explicar molt bé, independentment del relat que
els emmarca.
I
si hi ha algú que, mentre llegeix aquest comentari, creu
que no tan sols estic induint a l'apropiació indeguda de
relats que no són propis (cosa que fem la majoria dels
narradors) sinó que incito a la reelaboració de
trames que ja han estat tocades per l'autor del llibre en qüestió,
si hi ha algú, insisteixo, que pensa això, li recomano
vivament que llegeixi o rellegeixi el capítol intitulat
"Método para plagiar" que forma part de la darrera
entrega d'aquest llibre excel.lent.
Roser
Ros
inici
|
|
Déjame
que te cuente
Los cuentos que me enseñaron a vivir
BUCAY, Jorge
Barcelona: RBA Integral, 2002
En
llegir el titol d'aquest llibre i per les referències que
ens n'arriben, ens podríem confondre i prendre'l per un
recull de contes. Alerta, no ens equivoquéssim! És
una mostra d'un dels mètodes que utilitza el senyor Jorge
Bucay, psicoanalista de professió, per acomboiar els seus
pacients en el difícil camí del creixement personal.
Entre
les pàgines del llibre hi trobarem episodis de la vida
de l'autor (fàcilment distingibles perquè estan
escrits en primera persona) i històries i contes reescrits
i retocats per fer-los avinents als propòsits que el Sr.
Bucay té quan els utilitza, en el seu consultori, per ajudar
a la seva clientela a entendre millor el moment pel que estan
passant.
Actualment,
hi ha al mercat un tipus de literatura, la funció de la
qual és exactament la mateixa que pretén "Déjame
que te cuente", és a dir, ajudar al/a lector/a en
l'autoacceptació, l'autoconeixement, etc. Aquest tipus
de literatura s'acostuma a anomenar "literatura New Age".
Doncs bé, sembla ser que tenim al mercat un nou exemplar
(per cert, de gran acceptació) d'aquest tipus de literatura.
I és que, tal com diu molta gent, se n'aprèn molt
dels contes, i el Sr. Bucay ens ho posa fàcil en assenyalar-nos
allò que n'hem d'aprendre.
Sessi
Sitjà
inici
|
|
El
narrador de la nit
SCHAMI,
Rafik
Barcelona: La Magrana, 1991
No
voldria fer el ridícul recomanant-vos un llibre que alguns
o molts de vosaltres potser ja coneixeu. La primera edició
fou feta l'any 1991, i d'ençà llavors se n'han fet
nou edicions més.
Em
permeto referir-m'hi perquè ja sé que normalment
no donem a l'abast amb les lectures i pot haver-vos passat per
alt, com em passà a mi. Crec forçós recomanar-lo,
per si un cas, i prometo que passareu una bella estona amb la
seva lectura.
L'autor
d'aquesta obra va nèixer a Damasc l'any 1946. El llibre
tracta d'un extraordinari narrador que ha perdut la veu al qual
set amics han d'explicar en set nits successives un conte per
recuperar aquell do perdut, imprescindible al seu amic narrador.
Són històries dintre una història, totes
elles interessants.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Semillas
al viento. Cuentos del mundo
Seeds
on the wing. Stories from around the world
BOWLEY, T.
Madird: Raíces, 2000
Per
què dos títols per a un mateix llibre? Doncs mols senzill, perquè
són dos llibres en un mateix volum o, millor dit, el mateix llibre,
dues vegades, en el mateix volum; l'original, en anglès, i la
seva traduccció al castellà a càrrec de Casilda Regueiro. No passa
gaire sovint que poguem tenir a les mans la versió original d'una
obra i la traducció al mateix temps.
"Semillas
al viento", en un llenguatge planer, senzill, eficaç i directe,
ens presenta un recull de 24 contes de tradició oral de diferents
cultures del món, triats i escrits per un narrador que hi aboca,
en l'estil en que les ha redactat, tota la seva idiosincràcia.
L'autor
d'aquest aplegament de relats, en la introducció del llibre ens
diu, molt assenyadament, que no hi ha una manera correcta d'explicar
contes; que ell ho fa explicant-ne només els ossos per tal de
deixar el major espai possible a la imaginació de qui l'escolta,
i això és el que ens ofereix en aquest aplec de contes, els ossos
(llavors de contes) que, en deixar espai per a la imaginació,
ens permetran bastir la nostra pròpia història al voltant de l'estructura
de la contalla.
"Semillas
la viento" és un títol que li fa molt d'honor a aquesta obra,
tant pel seu contingut, com per la intenció que hi ha posat l'autor
en oferir-nos-la.
Sessi Sitjà
inici
|
|
Arte
y trama en el cuento indígena
MONTEMAYOR,
Carlos México
Fondo de Cultura Económica, 1998
Cuando
nos planteamos enriquecer nuestro repertorio de narradores con
cuentos de otras culturas nos encontramos frecuentemente con ciertas
dificultades para comprender el sentido de aquellos relatos que
están sustentados por referentes culturales diferentes a los nuestros.
Generalmente nos vemos en la necesidad de "adaptar" aquellos relatos
a nuestro imaginario. Pero ¿comprendemos en verdad aquellas historias?
Al momento de adaptar ¿no estaremos desvirtuando el sentido y
el significado de los personajes y de sus acciones? ¿Sabemos de
qué estamos hablando realmente?
Este
libro, Arte y trama en el cuento indígena, propone una clasificación
para el análisis de mitos, cuentos y relatos en los que se mezclan
la tradición prehispánica de los pueblos de México con las aportaciones
coloniales, que arrastran la tradición de cuentos indoeuropeos,
más la tradición negroafricana de los esclavos llevados al Nuevo
Mundo.
Haciendo
mención, de una manera clara y sintética, de la clasificación
propuesta por Stith Thomson de los cuentos indoeuropeos, Carlos
Montemayor propone esta otra, llamada por él "elemental", para
el análisis y comprensión de los cuentos de las culturas indígenas
de México.
"Al
suponer que todos los pueblos atraviesan por los mismos estadios
de evolución y que se dirigen en la misma dirección de la civilización
occidental, se consideran "primitivos" a los pueblos que se alejan
del paradigma de la cultura occidental y de esta manera se ponen
en un mismo saco las narraciones, creencias o prácticas de los
"pueblos primitivos" de América, África o Australia".
Creo
que este libro es una excelente herramienta de reflexión y análisis
y que nos brinda la posibilidad de entrar en otros imaginarios.
Martha
Escudero
inici
|
|
La
bruja debe morir
CASHDAN, Sheldon
Madrid: Debate, 2000 (Temas de hoy)
"Llegir
pot fer perdre l'escriure" Aquesta és una dita que, d'un temps
ençà, sobretot des que he trobat LA BRUJA DEBE MORIR, em sembla
que se'm podria aplicar. Cada vegada m'agrada menys explicar contes.
Bé, no és pas que no m'agradi, el que passa és que cada vegada
tinc més ganes de parlar de contes que d'explicar-los, i vet aquí
allò de que "el llegir em fa perdre l'escriure" (entenent per
escriure el fet d'explicar).
He
observat que cada vegada que explico un conte m'hi estic més estona
que la vegada anterior, i no és pas que l'allargui inventant-me
res (bé.... sí.... És veritat que alguna vegada hi he posat cullerada
però ..., ha estat sense voler!). Com més va més em costa no aturar-me
en moments concrets del conte, per fer-hi una "reflexió".
Al
començament, aquests "moments" formaven una part del conte sense
cridar l'atenció i senzillament els explicava. De mica en mica,
sense voler, aquells "moments" han anat qüestionant, sobretot
a personatges i, com aquell que res, al mig del conte surt la
"pregunta-reflexió-comentari" (com per exemple : i com es que
la Bella Adormida no es va despertar fins que un desconegut no
la va besar? Era realment bruixa qui la va fer dormir o era senzillament
algú que, veient que havia sortit una mica bleda, va endevinar
que qualsevol cosa la venceria?).
LA
BRUJA DEBE MORIR és un llibre, escrit per un psicòleg, que tracta
de tot això i que sembla que ho vol aclarir. D'una manera divertida,
parla de bulímia i de dietes, del personatge de la mare, de la
soledat, de l'amor, del sexe, de diners, de pecats, ... i tot,
és clar, aplicat als contes. És per això que m'ha seduït i també
és per això que en parlo i que aviso.
ATENCIÓ!!!
Com que aquest llibre és més interessant pel que explica dels
contes que pels contes que explica, s'ha d'anar amb molta precaució
no fos cas que "llegir-lo fes perdre l'escriure"
Albert
Estengre
inici
|
|
Los
cuentos populares de Africa
EQUILBECQ,
F.V.
Barcelona: Crítica, 1972
Es seguramente
uno de los mejores libros de recopilación de cuentos populares
de África que se ha escrito. El autor ha cumplido con lo que se
debe exigir a un forastero que llega a un país y quiere recopilar
las historias de ese país: Intentar comprender ese país, es decir,
entender su mentalidad y su cultura, y es lo que creemos que ha
hecho Equilbecq. El libro se acompaña con una acertada introducción
de Jacques Lévine.
Inongo-vi-Makomé
inici
|
|
"Aquí
hay luz",
a: El círculo de los mentirosos. Cuentos filosóficos del mudo
entero
CARRIÈRE,
Jean Claude
Barcelona: Lumen, 2000
Per boca d'una
bona amiga em vaig assabentar de la recent publicació d'un recull
de contes. Estava segura que a mi m'agradaria molt. Li vaig agrair
la primícia (en aquesta nostra societat de la informació, les
notícies que t'arriben per un canal proper - com és el de l'amistat
-, són les que tenen més possibilitats de deixar el seu record
en el propi substrat emocional) i vaig córrer a la llibreria a
comprar-me la novetat i a capbussar-me dins les seves pàgines.
La meva amiga tenia raó. Ni fet a mida! Ideal per a molts dels
que ens dediquem a vell i renovat ofici d'explicar contes. El
que més em va interessar del seu contingut no van ser, ni de bon
tros, els molts relats que s'inclouen, sinó les pàgines preliminars
que fan de pròleg al recull.
Amb gran austeritat
expressiva, l'autor defineix de manera excel.lent un perfil de
narrador que s'adiu perfectament amb la mena de narradora que
jo voldria arribar a ser quan fos gran. Per fer-vos venir ganes
de llegir només us faré cinc cèntims d'allò que per a mi és essencial
per a l'ofici de narrador. Diu Carrière: La única ambición del
narrador es parecer necesario. Como un campesino o un panadero.
/.../ El verdadero narrador es casi una bruma, una alta torre
perforada por el azar. Vientos portadores de mensajes lejanos
se precipitan en esta torre y la torre resuena al paso de los
vientos, hasta el punto de que por instantes nos parece reconocer
una voz.
I per acabar,
un petit detall: l'autor confessa que la confecció d'aquest llibre
li ha costat vint-i-cinc anys de la seva vida! És que, no ens
enganyem, per arribar a ser un bon mentider/narrador cal un bon
feix d'anys i molt d'ofici. Us ho diu una aprenent de mentidera/narradora.
Roser
Ros i Vilanova
inici
|
|
Notícia
de revistes
Tenim al davant dues publicacions franceses que tracten de les
activitats entorn de la narració oral, un tema renaixent cada
cop amb més força, tant en el camp dels infants com en el camp
dels adults. La creació i producció del conte, infantil o adult,
mai no s'ha reduït, tot al contrari. Ha augmentat , com ho demostren
les moltíssimes obres editades els darrers anys, i al nostre abast.
Una
de les publicacions que avui examinem, el núm. 4 de La Grande
Oreille, expressa en l'editorial la seva ambició de ser la revista
on el lector trobi totes les referències sobre "l'antic art de
la narració". Els reportatges, la informació general, els debats
i les reflexions el més obertes possible, sobre tot allò que pugui
interessar respecte a la narració oral i el conte, tant el de
tradició transmès per les successives generacions, com el conte
d'autor, s'anirà tractant en les publicacions de La Grande Oreille.
També
fa referència al tema de la professionalització. Existeixen, ja,
centres d'aprenentatge per a la narració oral, però -continua-
són encara moltes les preguntes que necessiten resposta. Cita
institucions a França (Maison du Conte de Chevilly-Larue, Centre
de Littérature Orale de Vendôme et Centre des Arts du Récit de
Grenoble), on s'imparteixen cursos, s'intercanvien experiències
i es realitzen altres activitats.
En
l'apartat "dossier"de la revista, Lydia Gaborit escriu sobre la
universalitat del conte, de la qual som portadors i reconeixem
en la narració. La metàfora dissimula sovint la veritat. El conte
proposa camins a la recerca de la maduresa, la pròpia identitat,
camins de vegades tan endolcits, que hom n'oblida el significat
en l'entorn constituït pel món de les nostres societats occidentals,
on l'aparença i la futilitat semblen ocupar un lloc tan preponderant
en la vida humana.
El
tema del canvi, de la metamorfosi i l'evolució, la trajectòria
com una etapa d'iniciació, continua en les pàgines següents establint
paral.lels biològics.
Una
sèrie de nou contes, iniciats per una bella reproducció antiga
de "La bella i la bèstia", il.lustren el tema tractat en l'article
de Lydia Gaborit.
S'introdueix
a continuació l'almanac amb el tema de la neu i les festivitats
de desembre a març del 2.000.
Els
objectius essencials de la "Maison du Conte" definits pel seu
director-adjunt, Claude Paquin, una entrevista amb el narrador
Pépito Matéo, un intercanvi de preguntes i respostes sobre el
narrador professional i l'"amateur" i el concepte de propietat
artística en el camp del conte, ocupen les pàgines darreres que
acaben amb una informació sobre els actes previstos en els diferents
municipis francesos, les publicacions i notes de lectura i espectacle.
Conter,
el primer exemplar d'una altra publicació, és la revista trimestral
de la "Maison du Conte", octubre/desembre 2000.
Després de 12 anys de festivals, i constatant l'interès creixent
en la narració oral, el Centre Culturel de Chevilly-Larue va fer
realitat el seu projecte, creant la "Maison du Conte". Un local
propi, un lloc permanent on els narradors poguessin aclarir les
arts del conte en totes les seves diversitats i singularitats,
les seves dimensions artístiques i científiques, educatives i
socials. Essent, al mateix temps una escola per ajudar joves artistes,
un viver de talents renovadors en l'art del conte. Tres punts
bàsics ho resumeixen: ampliar el moviment ressorgit en la renaixença
del conte; obrir noves perspectives; i proposar i cercar noves
formes innovadores.
Trobades,
estades, accions a les escoles i formació de narradors han estat
fruit de la missió assenyalada. Sessions periòdiques de narració,
a més, amb narradors del país i altres procedents de quinze països
.
El
projecte ha rebut l'ajuda constant de les col.lectivitats del
territori.
Pépito
Matéo ha presentat el mes de novembre darrer un espectacle al
Centre Cultural de Chevilly-Larue, una trilogia anomenada "N'en
parlons plus!" on ha desplegat tres estils de narrar, de posició
pròpia de narrador, comunicació i relació amb els seus oients
, un joc de la paraula barrejant els estils de la narració.
Activitats
diverses: tallers, debats, conferències...
L'École
de la Maison du Conte que funciona des de febrer del 2000, presenta
el programa dels cursos de formació per al 2000/2001 que tracten
diferents temes entorn el narrador i el conte./ Myriam Bloede
es refereix a l'estada dita "en residència", avalada pel Ministeri
de Cultura d'ençà una vintena d'anys, i n'explica els objectius
creatius . Segueixen unes entrevistes fetes a tres narradors que
han estat "en residència" en tres llocs diferents.
En
la pàgina oberta per rebre i exposar opinions, experiències, testimonis,
etc. entorn l'art del conte, Cécile Backès, escenògrafa, ens parla
del seu treball en un text preparatiu d'un debat sobre "Les voi(e)x
de la langue".
Sota
els títols : "le verbe en verve" trobem informació -no pas calendari-,
sobre projectes i iniciatives de caràcter especial ; "actualité
édition" s'ocupa de la publicació d'un texte de Valère NOVARINA
sobre la paraula, qualificada com la nostra "carn espiritual"
Valère Novarina: devant la parole. Éditions P.O.L., maig 1999,
186 p.
Montserrat
Solanas
Coneixeu
alguna altra publicació entorn la paraula i el conte? A tots ens
interessa. Per què no ens n'informeu?
També
ens agradarà rebre, i agrairem, els vostres comentaris, peticions
i crítiques respecte a la revista que avui estrenem.
inici
|
|
Nous
enregistraments, noves intencions
Ja
fa molts anys que podem trobar en el mercat enregistraments de
contes. Fins ara, aquest material anava dirigit a un públic infantil
i era dut a terme per professionals de la veu. Eren, i són, enregistraments
que proporcionen una via d'accés diferent al text escrit dels
contes de tradició popular. Darrere d'aquests enregistraments
hi ha, bàsicament, un conte i una veu. Ara, però, ha aparegut
una nova intenció: el desig de difondre el fet narratiu. De voler
atrapar el moment màgic que és la narració oral, aquest moment
irrepetible que es dóna gràcies al conte, a qui l'explica i a
qui l'escolta. I aquesta vegada tenint present que els qui ja
no som petits també necessitem i volem regalar-nos les orelles.
Apareix el matís: la veu que ens parla és la d'algú que després
d'haver fet seus els contes, els retorna amb el seu sentiment
i les seves pròpies paraules. I aquí tenim el repte: preservar
i traslladar l'emoció que comporta la proximitat i el contacte
entre qui explica i qui escolta.
Us
suggerim aquests treballs:
De
todo corazón
Corazones Zurcidos
Cuentos y canciones (CD)
Recuerdos
remendados
Diego Parra
Cuentos (CD)
Sol
de contes
Elisabeth Ulibarri
Contes (CD)
Aquest
material no té distribució comercial, ja que ha estat produït
pels propis narradors. Si teniu interès en adquirir-lo, podeu
adreçar-vos a ANIN, telèfon 93 268 15 76.
inici
|
|
Princesas
olvidadas o desconocidas
LECHERMEIER,
Philippe;
DAUTREMER, Rébecca
Edelvives, Barcelona 2005
Amb il·lustracions
de gran força i humor es presenta, en ficció, el
món de les princeses dels contes com si d'una enciclopèdia
de consulta es tractés.
Els detalls
en els dibuixos i el tractament humorístic dels textos
permeten una mirada fantasiosa plena d'ironia i jocs de paraules.
Es un llibre de gran format editat amb molta cura, les il·lustracions
són detallistes, de gran qualitat, es pot regalar a qualsevol
edat.
Pep
Duran
inici
La
cambra prohibida
EZQUIETA,
Itziar
Ed. OQO Editora, Pontevedra 2005
Arrelat als
contes clàssics, aquest text ens recorda el personatge
de Barba Blava i diferents fets meravellosos i sanguinaris que
tenen reparació en l'imaginari. Un llenyataire, tres filles,
un gegant, monedes d'or, una orella xerraire per dinar, un engany,
colls tallats, una cambra secreta i una clau que no pot utilitzar-se.
El conte pren força a través de la tragèdia
sanguinària i l'enginy de la germana petita, però
es recolza principalment en les seves il·lustracions.
Pep Duran
inici
Jaime
y las bellotas
BOWLEY,
Tim; VILPI, Inés
Ed. Kalandraka, Pontevedra 2005
El pas del
temps i la generositat de la natura s'explica de manera circular
a través de la vida de les persones, les plantes i els
animals. Tot serveix i la vida continua encara que a voltes sembli
que les coses es malmeten.
En Jaume planta
un aglà i aquest triga molt de temps a fer-se un roure
per seure sota la seva ombra, i també a fer molts més
aglans; pel camí queden molts esforços.
Pep
Duran
inici
La
mosca
A:
Un dia perfecto puede llegar a ser una pesadilla
GUSTI
Serres, Barcelona 2005
En la descripció
pas a pas d'un dia de bany d'una mosca, com si es tractés
de l'anada a la platja d'un de nosaltres, en Gusti basa la singularitat
d'aquesta àlbum de gran qualitat gràfica i narrativa.
La sorpresa la trobem en endevinar l'indret on la mosca ha escollit
per a banyar-se. És un llibre que fa riure a totes les
edats i enganxa per les seves il·lustracions.
Pep
Duran
inici
Verlioka
PATACRÚA
& MAGICOMORA
Ed. OQO Editora, Pontevedra 2005
Té
nassos
LIVÁN,
Paco; PRIETO, Inés
Ed. OQO Editora, Pontevedra 2005
Cadascun d'aquests
dos llibres conté un conte que segurament ha nascut d'una
antiga rondalla. Només cal llegir el text de la primera
pàgina de "Té nassos!": "Una vegada
hi havia un mag molt vellet que tenia tres filles. Un temps abans
de morir els va deixar en herència..."
La història
enganxa, les il·lustracions són magnífiques,
l'edició summament acurada, però... llàstima
que els editors no indiquin la procedència dels arguments,
dels motius que els conformen. Amb una breu nota al principi n'hi
hauria prou i seria un bon homenatge a la rondallística,
que és la llera on molts anem a cercar bones històries,
encara que després les versionem.
Roser
Ros
inici
Els
ciurons que tornaren minyons
Sa rondalla d'en Vit
L'amor de les tres taronges
Es ca d'en Bua i es moix d'en Pejulí
Contes de rondalles per a infants versionats per Joan Bibiloni
trets de l'Aplec de Rondalles Mallorquines d'en Jordi des Racó
i editats per Satie Produccions Audiovisuals.
www.lestrestaronges.com
Les il·lustracions
d'aquests quatre llibrets no tenen res de contemporànies,
més aviat recorden els dibuixos que il·lustraven
les rondaies de l'editorial Moll. Però és un bon
material, els textos són ben ritmats i com que van acompanyats
d'un CD-Rom i d'àudio, fan de bon mirar i escoltar quan
es va en cotxe o s'és a casa o a l'escola.
Roser
Ros
inici
Contar
con los cuentos
ORTIZ, Estrella
Ed. Ñaque, Ciudad Real 2002
En moltes
converses amb narradors m'he trobat parlant i discutint sobre
la solitud del narrador, sobretot en les fases de preparació.
Segurament, en molt casos és així: cadascú
a casa seva treballa a la seva manera i amb el seu "mètode"
tota mena d'històries i de sessions. Segurament moltes
vegades hem pensat si la nostra manera de treballar era correcta
i ens hem preguntat com ho deuen fer els altres.
Doncs bé,
aquest llibre ens pot ajudar a resoldre part d'aquests dubtes.
Llegint-lo podrem veure una forma de treball, la visió
de la narració d'una persona que porta molts anys dedicant-se
a l'art de narrar histories: l'Estrella Ortiz.
L'Estrella
va començar a narrar a la biblioteca de Guadalajara cap
als anys 80 i des de llavors ha narrat a tort i a dret. Citant
les paraules de Blanca Calvo en el pròleg us diré
que "el principal mèrit del llibre és que parteix
d'una llarga experiència, l'autora no afirma res del que
no n'estigui profundament convençuda ni explica res que
no conegui de primera mà".
Mentre llegia
aquest llibre em trobava molts fragments dignes de ser marcats,
apuntats i posteriorment reflexionats. Un dels que més
em van marcar va ser aquest:
"Walter
Benjamin dice, a propósito de un capitán, según
él, el primer y quizás el único narrador
que se había tropezado en su vida: "...al recordar
las muchas horas que el capitán pasaba recorriendo el puente
de mando desde un extremo al otro, mirando distraído a
lo lejos, comprendí también que quien no se aburre
no sabe narrar". (...) Al igual que sobre el silencio nacen
los sonidos, es sobre el "no hacer" donde podemos "hacer"
algo valioso. Esta es la necesidad, y los beneficios, de aburrirse
que tiene un cuentista en las etapas de preparación del
cuento. "
Aquest llibre ve acompanyat d'un CD amb una sessió de contes
de la mateixa autora.
Anna
Gabernet
inici
Historia
del rey transparente
MONTERO,
Rosa
Ed. Alfaguara, Madrid 2005
Aquesta és
l'última novel·la de la Rosa Montero. La contraportada
d'aquest llibre pot causar diferents reaccions, us en mostro una
part: "Siente el corazón que late bajo la piel de
hierro. (...). Original y poderosa, la novela de Rosa Montero
tiene esa fuerza desbordante de los libros llamados a convertirse
en clásicos". Algunes de les reaccions que se m'acudeixen
són les següents: no llegir-la pel caire de best-seller
que se li dóna; llegir-la per aquest mateix motiu; pensar
que sovint l'escriptor no acaba participant en la redacció
de la contraportada i valorar-la per altres motius: els bonics
colors de la portada, la curiositat per conèixer la història
del rei transparent, la qualitat literària...
Sigui com
sigui, la lectura d'aquest llibre no deixarà indiferent
a cap narrador. Són moltes i molt variades les referències
a la narració: des de l'enigmàtica i fatídica
història del rei transparent, passant pels relats idealitzats
del rei Artús i la terra d'Avalon, fins a les històries
que durant tot el llibre expliquen tota mena de personatges del
segle XII (trobadors, reines, pageses i pagesos, cavallers, càtars,
monjos o monges...).
Historia del
rey transparente és una novel·la de molt àgil
i divertida lectura que reflexiona sobre el poder que tenen les
paraules i que sovint ens fa un regal tot mencionant una història,
un espectacle de trobadors, una reflexió sobre algun conte
com, per exemple, la faula de la granota i l'escorpí...
En definitiva,
com a narradora m'encanta descobrir que la narració també
és molt present en les novel·les més actuals
i venudes a Espanya.
Anna
Gabernet
inici
TANTÁGORA
Publicación
dedicada a la narración oral, al cuento, a los narradores
Ha salido
ya una revista de ámbito nacional e internacional sobre
la narración oral. Se llama Tantágora.
Tantágora
es un ser fabuloso de color rojo que tiene, entre otras cosas,
tres hileras de dientes, es decir, tres bocas, y también
es una revista.
Esta revista,
plural en su composición (un comité de redacción
constituido por gente de distintas regiones de habla hispana)
da la palabra a más de tres bocas, y nos da a nosotros
narradores, material para pensar y cuentos para "pescar"...
Como buena
francesa que soy, educada a la francesísima usanza cartesiana,
a través del monolítico sistema de pensamiento "tesis-antítesis-síntesis",
adentrarme en Tantágora, número 0 fue como adentrarme
en un bosque frondoso.
Primero, en
el editorial, los miembros del consejo de redacción empezaron
a hablar de la bestia-revista Tantágora. ¿Dónde
estaba la tesis? ¿Y la antítesis? ¿Puede
una revista ser seria, decir algo importante y proponer temas
de reflexión usando así alegremente de las metáforas
y de los cuentos? Eso me preguntaba yo. Seguí leyendo.
Primer apartado:
Va de pensar, sobre la función fabuladora y los nuevos
narradores (o sea, nosotros). Pues sí, la reflexión
de José Manuel de Prada también podría ser
mía... Eso va de pensar, pienso más y mejor sobre
la narración al leer el artículo.
Segundo apartado:
Va de charla, dos entrevistas apasionantes con narradores latinoamericanos
(Alexander Hernández y Nicolás Buenaventura). Su
manera de "charlar" también me da material para
reflexionar sobre mi propia manera de trabajar.
Tercer apartado:
Va de cuentos. Aquí, un atrevimiento: en vez de ofrecernos
un cuento tradicional, nos ofrece un cuento inédito, una
"leyenda de autor", escrita por Ana. G. Castellanos.
¿Y por qué no? ¡Resulta que esta leyenda funciona
la mar de bien! Y además, otra vez da que pensar…
y da más espacio para inventar.
Cuarto y último
apartado: Va de libros (y otros formatos). Comentarios extensos
sobre libros de cuentos de aquellos que no se venden en grandes
superficies... Aquellos que no sabemos que existen si no los buscamos…
¿Qué más se puede pedir?
Lo que sí
puedo decir es que al final de mi lectura de la revista, podía
contestar a lo que me preguntaba al principio: sí, una
revista puede ser seria, decir algo importante y proponer temas
de reflexión usando las metáforas y los cuentos
para hablar de los cuentos. Por ahora, Tantágora lo ha
conseguido, abriéndome nuevos horizontes..
Espero que
el resto de sus lectores experimenten ese mismo placer…
Tantágora
Directora de redacción: Roser Ros, Subdirectora: Martha
Escudero
Consejo de redacción: Alexander Hernández (Venezuela),
Ana Padovani (Argentina), Ana G. Castellano (Madrid, España),
Ernesto Pérez Abad (Canarias, España), Paula Carballleira
(Galicia, España), María Molina (Aragón,
España), Juan Ignacio Pérez (Andalucía, España),
Virginia Imaz (País Vasco, España).
Notas
- Ya se ha editado el número 1 de la revista Tantágora,
que mantiene la misma estructura.
- El número 0 de la revista puede bajarse de Internet en
el portal www.tantagora.net.
Catherine
Favret
narradora francesa
inici
Riure
és viure, i conviure amb somriure, un desig.
"Com
diu Paco abril: "cadascú amb el seu estil, és
el millor". Ell parlava dels narradors de contes en unes
jornades realitzades a Bilbao el segle passat, el 1996."
Així
mateix, en aquest CD "riu bé qui riu darrer",
editat per Tantàgora, gaudim de les històries dels
sis narradors, els quals en el llibret del CD ens conten el seu
quefer.
L'Albert,
la Catherine, l'Ignasi, en Jordi, la Noemí i la Roser.
Cadascú amb la seva eina de treball, la veu, ens conten
i ens endinsen en diferents històries que ens permeten
somriure, riure o amollar alguna riallada.
En Marcel,
amb el tamborí i el flabiol, teixeix la teranyina musical
que enllaça totes les històries.
No són
acudits, són contarelles d'humor, amb un humor que el narrador
s'encarrega de fer entenedor no tan sols a les persones grans,
sinó als infants.
En aquestes
històries, segons la comarca o l'abeurador d'on han begut
els rondallaires, tots ells ens trameten paraules, girs, modismes:
Estengre, Favret, Potrony, Palet, Caballer i Ros ens han endinsat
en la rondallística del nostre país.
Com a narrador
del país valencià i recopilador de contarelles,
anècdotes i succeïts, he de dir-vos que ha estat un
plaer escoltar-les i, en fer-ho, he après perquè
no les he escoltades com un crític, les he escoltades com
una persona que tanca els ulls i s'imagina el narrador... Els
únics que no em podia imaginar són la Roser, ni
tampoc l'Albert, ja que els conec i, tot escoltant-los, els veia.
Llorenç
Giménez, narrador
inici
Canciones
infantiles y nanas del baobab
El África negra en 30 canciones infantiles.
Libro
- CD
Madrid: Kókinos., 2005
Esto es sin
duda más que un disco, y también más que
un libro.
Es un disco-libro
que nos adentra en el corazón del África negra,
con sus múltiples idiomas y diversas etnias. Con sus historias,
sus ritmos, sus voces. Sus mujeres, sus hombres, sus niños.
Es la historia
primero de una recolección, realizada en París y
alrededores por la música y pedagoga Chantal Grosleziat,
que trabajó con las diversas comunidades africanas inmigrantes.
Es decir, con hombres, mujeres, niños que dicen y cantan
melodías de su país, de su región.
Después
de esta recolección, inevitablemente, se operó una
selección.
La selección
permite la representación de 11 idiomas entre los 30 más
usuales en África negra, y los cantantes provienen de unos
10 países.
La dirección
musical es de Paul Mindy, que también realizó con
notable éxito otros títulos de la colección
en Francia (Comptines et berceuses du jardin d'Eden, Comptines
et berceuses du papagayo, A l'ombre de l'olivier, Comptines et
berceuses du Maghreb, etc.).
Gracias a
este trabajo, oímos a cantantes de diversas etnias y edades
cantar canciones que en pocos minutos ya se nos pegan, y podemos
empezar -queriendo o sin querer- a tararear... y a cantar.
Para ayudarnos
a cantar, tenemos el libro: todas las canciones están transcritas
y traducidas en las páginas del libro, ilustradas por Elodie
Nouhen.
Las ilustraciones son como las canciones: bellas, sencillas, profundas.
Y para los
que quieran saber más del contexto de cada canción
y de los rituales que la acompañan, al final del libro
Chantal Grosléziat nos propone una explicación detallada
para cada canción: dónde se canta, en qué
situación, con qué gestos y objetos, etc.
Catherine
Favret
inici
Madrechillona/
Marecrits
BAUER, Jutta
Lóguez
Ediciones, Santa Marta de Tormes, Salamanca 2001.
Madrechillona
es una obra tierna y graciosa, pero NO banal.
"Esta
mañana mi madre me chilló de tal forma que salí
volando en pedazos" dice un pequeño pingüino.
El grito de
la madre ha "descompuesto" al pequeño pingüino.
El desmembramiento es una metáfora para representar el
sentimiento de angustia ante la inseguridad de no sentirse querido
y no entender la reacción del otro.
Los pies del
pequeño pingüino, desorientados, comienzan a caminar
sin rumbo hasta llegar a un paisaje polar, y llegan al desierto
de Sahara al anochecer, donde la madre viene a buscarlos. Poco
a poco la madre ha ido recogiendo las partes desmembradas del
pequeño pingüino y las ha cosido como si fuera un
muñeco de peluche. Madre e hijo emprenden un viaje hacia
el sol poniente durante el cual se unen en un cálido abrazo.
"Perdón",
se disculpa Madrechillona, queriendo reparar las grietas que surgen
en las relaciones humanas.
Este libro
ofrece a niños muy pequeños una iniciación
a la metáfora, logrando con acierto, con belleza y sin
edulcorantes, presentar un aspecto complejo de la experiencia
humana y de nuestra relación con los otros.
inici
El
pájaro del alma
SNUNIT,
Mijal
FCE, México, 2005
La veu és
una cosa audible, però intocable, inabastable. Fàcilment
se'n detecta la presència, però no te la pots emportar,
tan sols la pots recordar, memoritzar.
La veu és
com l'ocell de l'ànima, que és el protagonista d'aquest
llibre delicat i ple de sensibilitat.
Agafeu els
quatre primers versos de l'endreça d'aquest llibre:
"Hondo muy hondo,
dentro del cuerpo habita el alma.
Nadie la ha visto nunca
pero todos saben que existe."
Substituïu
alma per voz i comproveu-ne el resultat. Funciona!
La veu, com l'ànima és , el aire que el hombre respira
desde su nacimiento hasta su muerte.
Jo, aquest
llibre el considero un bon regal per a narradors, traginers de
contes o bufanúvols de totes les edats i condicions. I
com que així ho crec, així ho practico. Proveu-ho!
Ja m'ho sabreu dir!
RRV
inici
Boca
cerrada. El poder los cuentos
BIGOT, Gigi;
MATEO, Pepito; GIREL, Stéphane
Zaragoza: Edelvives,
Un día,
un niño deja de hablar y de boca en boca se encadenan el
silencio del gato, el de la casa, el de las flores. Hasta el sol
deja de… brillar.
Y en medio
de la noche, sólo queda una estrella que consigue deslizar
un sueño: el recuerdo de los cuentos que la abuela contaba
antes de la guerra. ¿Cuál será el sueño,
el recuerdo o el cuento que le devolverá al niño
la esperanza y la palabra?
Las ilustraciones
de estilo naif, de colores sugerentes al tiempo que simbólicos,
subrayan un texto de estructura infantil pero con una riqueza
de lenguaje que da al conjunto varios niveles de lectura. Los
más pequeños se quedarán con la retahíla
de los encadenamientos y la forma circular de un cuento con final
feliz; los de mayor edad, con algunas respuestas a los PORQUÉ,
y los mayores se maravillarán ante las distintas evocaciones
de las palabras, porque hay palabras para que la vida fluya en
lo cotidiano y palabras para que nazcan sueños en las cabezas
de los niños.
Brigitte Arnaudiès
inici
El
grillo silencioso
CARLE, Eric
Kókinos, Madrid, 1993
Les primeres
ratlles d'aquest magnífic àlbum il·lustrat
són tota una declaració de principis:
"Hay
cuatro mil especies diferentes de grillos,
Unos viven bajo tierra, otros en la superficie,
Unos viven en arbustos o árboles, incluso viven en el agua.
Tanto el macho como la hembra oyen,
Pero sólo el macho produce sonido.
Frotando las alas chirría.
Hay quien dice que suena como una canción."
Aquest llibre
reflecteix l'itinerari d'un grill des que abandona el seu ou per
néixer fins que aconsegueix emetre un so. Les imatges són
molt suggeridores i seria bo no deixar de mirar les guardes, que
tenen la seva continuïtat en el terra de cada pàgina.
Per cert, el grill aconsegueix cantar una nit de lluna plena...
RRV
inici
Elmer
et Walter
McKEE, David
Kaleidoscope, París, 2005
Elmer, l'elefant
de quadres de colors espera la visita del seu cosí Walter,
un altre elefant de quadres de colors en blanc i negre. El cosí
s'ha fet famós per la seva capacitat d'estrafer la veu,
tan aviat sembla que és lluny, com al teu costat, en qualsevol
cas, lluny del lloc on es troba de debò. És ventríloc.
La història d'aquest llibre presenta un tema interessant
per als narradors que volen treure partit de la seva versatilitat
sonora i, a la vegada, volen fer-la experimentar a un auditori
petit o jove.
RRV
inici
Els
músics de Bremen
Explicat
per Roser Ros
Il·lustacions de Pep Montserrat
La Galera. Col. La Galera popular, Barcelona 1997
Sabemos que
los cuentos tradicionales viajan en el espacio y en el tiempo
y que sobreviven adaptándose a los tiempos y a las gentes
que los cuentan. Seguramente muchos cuentos han perecido porque
se han dejado de contar. Afortunadamente, desde hace muchos años
y en muchos lugares del mundo, muchos cuentos se han fijado en
el papel. Lo creo afortunado porque aunque al fijar en el escrito
un cuento que ha nacido contado y para ser contado éste
queda inmovilizado, petrificado, es gracias al escrito que ahora
podemos disfrutar de nuevas adaptaciones y versiones. Es como
si el cuento tradicional, al quedar escrito, quedara en estado
de hibernación y volviera a florecer en la boca del que
lo ha leído y luego lo cuenta o en la pluma (tal vez teclado)
del que lo reescribe.
Y esta edición
se trata precisamente de una reescritura, una adaptación
del tradicional cuento fijado sobre el papel por los hermanos
Grimm. Adaptación por cierto, muy respetuosa, cuidada,
enriquecida y, valga la redundancia, adaptada tanto en forma como
en fondo; en una hermosa edición magníficamente
ilustrada por Pep Montserrat, con detalles tan bonitos como las
siluetas de los perfiles de cada personaje que hacen de entrada
a su parlamento.
Me permitiré
hacer algunas comparaciones entre la versión de los Grimm
y la contada por Roser.
En primer
lugar, esta versión no comienza contando de un hombre que
tenía un burro, sino que directamente deja hablar a uno
de los personajes principales, el burro, que no aspira a ir a
Bremen para tocar el laúd, sino que, consciente de sus
conocimientos en "brams i altres sorolls", emprende
el camino entonando una canción, cosa que hará el
resto de animales protagonistas con sus particulares voces. Y
serán precisamente las voces de los animales las que desencadenarán
las acciones decisivas que nos llevarán al final de la
historia.
Otra comparación:
en la versión de los Grimm, los animales protagonistas
asumen su vejez (y con ella su inutilidad) dócilmente,
sin juzgar a sus amos y se lamentan y se preocupan por su incierto
futuro. En esta adaptación los animales, liderados por
el burro, tienen opinión, juzgan a sus amos por su ingratitud,
no se dejan abatir por la edad y se van infundiendo confianza
unos a otros, mensaje interesante en nuestros tiempos.
En cuanto
a los ladrones que viven en la casa que será "okupada"
por los animales, tenemos en nuestros días un catálogo
tan amplio de gente indeseable que, adaptado a nuestros tiempos,
en esta nueva versión son tratados como "gent que
no devia tenir la consciència gaire tranquil·la"
Por cierto,
para los entendidos en lenguaje musical, esta versión incluye
la letra y partitura de la canción que entonan los animales,
cosa que la enriquece aún más.
Martha
Escudero
inici
A
la sombra del olivo
( llibre
amb CD )
FAVRET, Hafida; LESASLE, Magdeleine
NOVI, Nathalie Il·lustracions:
Madrid: Ed. Kókinos, 2005
Una preciosa
recopilació de cançons infantils àrabs i
berebers, on hi trobem nanes, dites per a jocs, rimes. Les il·lustracions,
de suaus colors mediterranis, acompanyen cada cançó
escrita en castellà, àrab i una transcripció
fonètica de l'àrab, per poder-la cantar. Al final
del llibre hi ha un breu comentari de cadascun dels jocs infantils
i de les cançons de bressol, descrivint el motiu i els
personatges típics d'aquesta cultura.
inici
Què
diuen els ocells
VERDAGUER,
Jacint
La Magrana, Barcelona, 1985
I també:
CALLOL, Carme, Selecció de fragments i cants; MATHEU,
Eloïsa, gravació i cants d'ocells
Edicions del País Valencià, 2003
Fa molt de
temps, tal com es pot veure per l'any d'edició de La Magrana,
es va poder llegir un magnífic petit llibre que recull
el treball de camp que va aplegar Mossèn Cinto Verdaguer
durant les seves llargues excursions per la Plana de Vic: com
interpretaven els pagesos del seu temps els cants dels ocells
que visitaven els seus camps. Però des de fa tres anys
podem gaudir d'aquest recull de manera sonora i, la veritat, és
tot un encert, perquè, hi ha millor manera de conèixer
la xerradissa dels ocells que a través de la veu?
inici
Ruby
canta un blues
DALY, Niki
Intermón-Oxfam, Barcelona, 2005
La veu de
la Ruby és tan potent que no hi ha qui l'aguanti: ni els
de casa, ni els veïns, ni els seus companys d'escola, cosa
que fa entristir molt la nena. Finalment, Bernard i Zelda, els
músics de jazz que viuen al pis de sota, tenen una idea:
aprofiten el seu potencial i l'ensenyen a servir-se'n per cantar.
inici
Iosa
i les grues
RAYÓ,
Miquel; GUBIANAS, Valentí
Barcelona: Alfaguara Grup promotor, 2006
Aquesta es
una narració breu a l'estil dels haikus japonesos.
Iosa, un nen
de 9 anys, Matsuo, un caminant, i les famílies d'un poblat
japonès, esperen l'arribada de les grues perquè
facin niu als camps d'arròs propers. Els donarà
sort amb les collites. Els sentiments que creixen entre les persones,
la seva relació i els afectes que floreixen són
la flaire d'aquest text trenat amb art i saviesa. En poques paraules,
l'autor parla d'allò essencial.
inici
L'hora
del conte
AAVV (16
catalans mediàtics. (Tomàs Molina, Gerard Quintana,
Helena Garcia Melero, Xavier Bertran, Joan Laporta, Elisenda
Roca, Asha Miró...) LUCINAI, Rebeca, il·lustracions.
Inclou un CD amb 11 contes narrats per una sola veu "a
cau d'orella".
Barcelona: Editorial La Galera
Aquest es
un projecte on els autors han cedit els drets d'aquesta obra a
l'Hospital San Joan de Déu en favor d'activitats d'animació
lectora.
El contingut
és interessant, ja que són versions dels contes
clàssics transformats pels autors que els signen i que,
segons expliquen al final, cadascú d'ells ha escollit per
raons molt personals.
Es una bona
selecció per llegir en veu alta i també per escoltar
l'excel·lent versió narrada al CD. En català.
inici
Els
narradors de la nit
SCHAMI,
Rafik
La Magrana, Barcelona, 1991
És
un llibre que molts coneixem i cadascú n'ha fet la seva
particular lectura, n'ha tret una lliçó diferent,
s'hi ha trobat més o menys bé. Aprofito l'avinentesa
per a fer el meu comentari.
Ja se sap
que una novel·la (i Els narradors de la nit n'és
una) no és un treball etnològic i, per tant, no
cal creure's fil per randa el que s'hi diu, però les paraules
que Rafik Schami posa en boca del cafeter quan descriu els narradors
del seu establiment s'apropen força al que pensa algú
que es dediqui a aquesta feina: " - Un hakawati - diu, doncs,
el cafeter,- n'ha de tenir molta [de bona memòria]. Però
encara us he de dir que l'ofici de rondallaire és molt
pesat. Ho he observat nit rere nit entre els meus hakawatis. Quan
baixaven de la tribuna estaven més esgotats que un llauner.
Guanyaven molt poc. Quan els allargava els diners, de vegades
els preguntava: "Per què parles tota la nit per tan
poc diner?". Alguns deien: "No hem après altra
cosa. El nostres avis eren hakawatis i els nostres pares també."
Però un dia, un dels millors narradors de cafè que
he tingut mai em digué: "Per la recompensa que em
donen els oïdors: el plaer de transformar com per art de
màgia uns lleons adults en infants tot orelles. No hi ha
cap tresor al món comparable a aquesta felicitat, la felicitat
de veure aquest miracle en els ulls de l'auditori.""
Com deia,
és només un comentari. Hi ha tantes coses a dir
i a gaudir d'aquest llibre!
RRV
inici
Contes
de tots colors. Contes dels orígens
Cuentos de todos los colores. Cuentos deles orígenes
Barcelona:
Tantàgora, 2006
Tantàgora
ens delecta per segona vegada amb un cd de contes gravats. Ara
reuneix les veus de cinc narradors explicant contes dels orígens
de la seva cultura. Les narracions ens arriben amb una breu però
sucosa introducció musical a càrrec del grup Cabo
San Roque i els seus peculiars instruments.
L' Alí
Abdelali El aziz Larbi (Marroc) explica:
Perquè la terra és rodona . Les famílies
dels homes curiosos que es van perdre buscant la veritat van implorar
als creadors que fessin tornar els seus éssers estimats
Perquè les roses són vermelles. Madjulin i Ajdulin
es van enamorar però el pare de la noia no veia amb bons
ulls aquella relació
La Martha
Escudero (Ciutat de Mèxic) explica:
Les orelles del conill. Al començament, els conills no
eren com ara. Però el Tío Conejo no estava conforme
amb el seu aspecte.
L'origen dels coiots. Aquest conte, barreja de la tradició
indoeuropea amb l'aborigen d'Amèrica i Àfrica, és
un episodi pertanyent a relats cosmogònics
En Koumera
Diakhaby (Diacka Madina, Senegal) explica
Pell de llarinté, cua de tiré. Mamadou va ser el
primer pare mandinga que es va enfrontar a un lleó per
oferir al seu fill recent nascut una pell de llarinté,
o sigui de lleó. Kumbà va ser la primer mare mandinga
que va aconseguir una cua de tiré, o sigui de girafa.
La Roser Ros
i Vilanova (Barcelona) explica
De com el gran creador i en Banyeta van fer el món Al principi
de tot només hi havia la bola de món. Omplir-la
de contingut era cosa del gran creador. Però en Banyeta
no parava d'imitar el seu veí de dalt
La volva de pols. Al principi del món, el gran creador
anava molt atrafegat cosa que va aprofitar una volva de pols per
demanar una colla de coses.
I en Yoshihira
Hioki (Japó) explica:
Perquè el corb és negre Fa molt de temps, totes
les aus eren de color blanc, blanquíssim, com un pastís
d'arròs, o el cul d'un nadó. Això dificultava
enormement la identificació de les cries per part dels
seus progenitors
La medusa. Abans, un dels habitants del fons del mar, la medusa,
era molt xerraire i no picava com fa actualment. Però la
seva xerrameca la va perdre.
Aquest cd
amb històries que expliquen com funciona el món
és ideal per escoltar en família, per exemple durant
els trajectes en cotxe.
Joana
Brustenga
inici
|
|