|
|
LitOral
INFORMA
Mientras llegan
a las librerías (no sabemos cuánto tardaremos en
llegar a un acuerdo con la distribuidora), podéis adquirir
los libros de nuestra asociación vía correo certificado
con los siguientes precios:
-DEBAJO DEL PUENTE. ADIVINANZAS TRADICIONALES RECOGIDAS EN
EL CAMPO DE GIBRALTAR. 287 adivinanzas y 41 cuentos con acertijos.
Incluye estudio preliminar. 164 págs. 8,00 euros. (Disponibles
sólo 10 ejemplares).
-CIEN CUENTOS
POPULARES RECOGIDOS EN EL CAMPO DE GIBRALTAR (prólogo
de Antonio Rodríguez Almodóvar). Estudio preliminar
y comentarios a todos los cuentos. 208 páginas. 10,00 euros.
Gastos de
envío para España (lo que nos cobra correos): 4,40
euros (los gastos son por paquete, independientemente del número
de ejemplares enviados).
El envío se haría contra reembolso. Los pedidos
superiores a cinco ejemplares recibirán como obsequio el
album ilustrado "El gigante Botafuegos".
Podéis hacer vuestros pedidos vía internet o por
teléfono.
LitOral,
Asociación para la Difusión de la Literatura Oral
asociacionlitoral@hotmail.com
Tfno.: 649 262 356
inici
|
|
JOAQUIM
RUYRA I OMS
Joaquim Ruyra
i Oms va nèixer a Girona el 1858 però des de la
seva infantesa residí a a Blanes que considerà sempre,
segons pròpies paraules "la meva història,
la meva pàtria, la meva afecció." La casa pairal
dels Ruyra està situada a Blanes.
Per aquest
motiu, la població de Blanes ha volgut dedicar l'any 2003
a Joaquim Ruyra, prosista mestre de mestres, assagista, poeta,
autor teatral i traductor. Ara fa cent anys que va aparèixer
"Marines i Boscatges" l'obra publicada a la revista
"Joventut" i que assolí immediatament un gran
èxit.
Blanes té
també previst un itinerari identificador dels principals
escenaris de les narracions que es desenvolupen principalment
en aquella població.
Joaquim Ruyra
pertanyia a una família benestant, d'advocats i propietaris.
Els inicis de la vocació literària de Ruyra havien
trobat un gran estímul amb el seu bon amic Ramon Turró.
Junts havien estudiat els escriptors més importants moderns
i antics, especialment els grecs que sempre constituïren
per a Ruyra "una meravellosa font, model puríssim".
Joaquim Ruyra
va fer estudis de Dret a Barcelona on va conèixer Jacint
Verdaguer i Josep Carner, amb qui sempre va mantenir molta amistat.
Verdaguer va influir decisivament en que Ruyra adoptés
escriure en la llengua catalana. A més, l'ambició
literària de Ruyra es desenvolupà en paral.lel a
l'eclosió de catalanisme polític i de la Renaixença
literària.
A partir de
1890, després d'haver guanyat un premi als Jocs Florals
de Girona, quedà incorporat al món de la literatura
catalana. Diversos premis s'hi van afegir posteriorment però
destacava més com a prosista que com a poeta. Col·laborava
en publicacions de l'època i en la revista "Joventut"
(1903) es va publicar el primer aplec de "Marines i Boscatges"
que va tenir un gran èxit. (L'any 1920 aquesta obra fou
refosa i publicada sota el títol "Pinya de Rosa".)
La producció
literària de Ruyra fins al 1919 és escassa: les
col·laboracions esmentades, membre de la secció
filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, col·labora
eficaçment i activa amb Pompeu Fabra, escriu ponències
sobre filologia, és crític literari i gran traductor.
Una salut delicada que l'obliga a fer estades hivernals a les
illes Canàries i un matrimoni poc reeixit no han afavorit
una més gran producció literària, tot i que
mai va deixar d'escriure.
Les seves
tertúlies a la casa pairal de Blanes adquiriren molta anomenada
i van ser centre de reunió de bona part dels intel·lectuals
barcelonins de l'època.
Sempre es
dedicà amb preferència a la narració curta.
En la novel·la llarga no passà mai dels primers
capítols. ("La gent del mas Aulet" i "Els
dos nansaires"). A partir de 1919, quan es publica el seu
llibre "La parada", Joaquim Ruyra es converteix en el
primer prosista del seu temps. Però des dels inicis de
la seva activitat literària, Ruyra ja havia fet una notable
aportació de llenguatge, la més important després
de Verdaguer, en el sentit de rigor i de riquesa, de lèxic
i de sintaxi. El seu afany es concentra més en l'exercici
estilístic i la pulcritud lingüística, que
en la temàtica de la narració. La seva obra caracteritza
l'ambientació de marina i de pagesia amb detallisme descriptiu,
dialectalismes blanencs, i l'exactitud en el reflex de la naturalesa,
d'arrels impressionistes.
Ja en el seu
temps va ser qualificat com el gran mestre de prosistes i narradors,
de Josep Carner a Carles Riba, de Salvador Espriu a Pere Calders
i Mercè Rodoreda entre altres. Ruyra va ser un partidari
convençut de la normativització malgrat que hi veia
un aspecte negatiu per l'adaptació que els escriptors es
veien obligats a fer en la sintaxi i l'estil, però lloava
aquells lluitadors de l'època (Carner, Ors, López-Picó
o Sagarra) que "aplanaven en gran manera el camí dels
qui els succeirien"
Joaquim Ruyra
i Oms va morir a Barcelona el 1939.
Les seves
obres principals:
La Parada
(1920) Reedició de Marines i Boscatges (1903) Recull
de narrativa curta
Entre flames (1928) Recull de narrativa curta
Amor a prova de bomba (1902), teatre,
El país del pler (1906), poesia
Fulles ventisses (1919) id.
La cobla (1931) id.
La bona nova (1927) teatre,
En Garet a l'enramada (1938) teatre (adapt.)
L'educació de la inventiva (1938) Nucli teòric
de la seva tècnica narrativa
Questions de llenguatge (problemes de llengua)
Fonts bibliogràfiques:
ESPADALER, Anton M. : Història de la Literatura Catalana.
Editorial Barcanova,SA 1993
Diccionari de la Literatura Catalana. Edicions 62, 1979
Joaquim Ruyra: cent anys de "Marines i Boscatges"
Serra d'Or, maig 2003 pgs. 18 a 27
Gran Enciclopèdia Catalana Ruyra, Joaquim - Vol. 12
Enciclopèdia Catalana, S.A. Barcelona, 1978
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Esperando
a las liebres y otros cuentos chinos
Liao
Camping, selección y traducción
Lea Bonnín, Adaptación literaria
Ilustración: Zhang Xiaofei
Maguregui ediciones
Para
los amantes de los cuentos filosóficos en general y de
la cultura oriental en particular…
En
este librito encontraréis cuento chinos muy cortos extraídos
de los "clásicos" de la antigüedad china,
los cuales bebieron a las fuentes de la literatura popular.
Para
que podamos entender méjor de dónde vienen estos
cuentos se nos da una breve explicación de quién
los escribió y en qué contexto. Son cuentos de letrados
de todo tipo (políticos, maestros taoístas, nobles,
filósofos..) que vivieron en épocas diversas.
Estos
escuetos cuentos filosóficos con mensaje definido aunque
no siempre explícito (no hay moraleja final), deja a veces
el lector occidental perplejo .. El final del cuento puede ser
abrupto y el lector tiene entonces que "redondear" o
buscar la enseñanza del cuento.. como por ejemplo aquel
cuento del joyero y de las perlas..
Pero
no digo más.. a descubrirlo y disfrutarlo!
En
castellano o en chino, ya que la edición es bilingüe!
Y este libro también se disfruta por los ojos, gracias
a las ilustraciones del pintor Zhang Xiaofei, que estuvieron expuestas
en Barcelona durante el mes de febrero de 2005.
Catherine
Favret
inici
Chamario
POLO,
Eduardo; BALLESTER, Arnal
Caracas: Ekaré, 2004
Parece
ser que Eugenio Montejo, poeta venezolano galardonado con el Premio
Nacional de Literatura de Venezuela (1999) y el Premio Internacional
Octavio Paz de Poesía (2004), anda algo enfadado. ¡Tantos
años ejerciendo de poeta (¿se ejerce de poeta?)
para que al final al que conozcan los demás sea a Eduardo
Polo! Porque a Eugenio Montejo le fascina Pessoa y como a él
le dio por adoptar heterónimos. Así que para escribir
Chamario, colgó el traje de Eugenio Montejo en el armario
y se vistió de Eduardo Polo.
Eduardo
Polo fue uno de los aventajados alumnos del maestro Blas Coll
de Puerto Malo, más conocidos como “colígrafos”
(El cuaderno de Blas Coll, 1981). Durante esa época produjo
un amplio repertorio de escritos y poemas que, sin embargo, destruyó
poco antes de marcharse para dedicarse a la música y a
la arqueología marina en otro país de Caribe.
Pero
a la quema sobrevivieron los poemas y cancioncillas que forman
Chamario (Chamario viene de chamo, que significa niño en
Venezuela). Presentado en un formato pequeño y cuadrado,
editado con delicadeza y buen gusto, sencillo hasta decir basta,
Chamario es una joyita. Uno tiene la sensación de que las
palabrasbailotean a saltitos por entre las líneas que forman
cada poema en las páginas impares y de que se valen de
las ilustraciones de Arnal Ballester para, desde las páginas
pares, darse impulso y pasar a la siguiente página, al
siguiente poema, a la siguiente danza.
Lo
mejor es saber que en Venezuela andan los chamos de 7 años
recitando Chamario.
Laura
Gonzalvo Horna
inici
Els
llibres tranquils
MOLIST,
Pep
Lleida: Pagès editors, 2003
Aquest
és el títol suggerent d’una obra clara i ben
orientada per a un públic divers. Es tracta d’una
selecció serena de diversos títols, feta des del
coneixement, d’una banda, de la literatura infantil, d’altra
des del coneixement dels seus lectors però, sobretot, des
de moltes hores d’observació de la màgia de
les seves trobades: cadascuna de les lectures. La franja d’edat
que abraça és dels 2 als 10 anys. I els criteris
per a la seva selecció diversos: que siguin de qualitat
(on prevaleix la qualitat en la creació literària
per sobre la didàctica), que siguin tranquils (és
a dir, que no siguin cridaners, exagerats, que no facin molt de
res... vaja, simplement que ens facin sentir bé, que ja
es prou!), i que puguin ser recollits en quatre grans apartats
que organitzen el cos de l’obra: el curs de la vida; els
sentiments, les actituds, les malalties; el món que ens
envolta; el món que no és palpable. Aquests quatre
grups se subdivideixen en 45 de molt més palpables, fàcilment
recuperables bé al sumari o, per ordre alfabètic
a un índex alfabètic de matèries final. Per
a cadascun d’aquests 45 temes d’allò més
divers (des dels polls fins l’amistat, passant per la guerra
i la pau) s’ha triat una mateixa estructura expositiva:
una introducció (generalment distreta, graciosa i informativa)
sobre el tema; el comentari sobre el conte seleccionat per a aquell
tema; una biografia del/s seu/s autor/s; la transcripció
d’algun fragment significatiu; una relació d’altres
títols suggerits per a aquell mateix tema.
Aquesta
estructura, que potser és massa àmplia per a segons
quin tipus de públic, té la gràcia que, gràcies
a la seva bona organització, facilita la seva consulta
per a molts usos diferents: per als pares i mares, per als bibliotecaris,
per als mestres, i també per als narradors, ja que pot
orientar per a l’estructuració de sessions monogràfiques
d’aspectes que, pels seus caràcters comú i
transcendent, és possible que sigui convenient que es treballin
especialment. És fàcil que trobem a faltar alguns
títols.... però això té fàcil
solució afegir-los.
Lourdes
Reyes
inici
Les
Metamorfosis
NASÓ,
Publi Ovidi
Barcelona: La Magrana, 1994.
“És
el meu desig parlar de cossos transformats en formes noves”.
Així comença Ovidi aquesta obra on descriu més
de dues-centes cinquanta narracions mitològiques, de les
quals, la majoria, tenen en comú les metamorfosis d’éssers
humans, herois o déus en altres éssers humans, animals,
plantes o fenòmens naturals.
Heus
aquí unes quantes bones raons per llegir o rellegir aquest
text. Perquè la mitologia és encara avui un gran
referent per a la interpretació de qualsevol cultura, i
per tant, també de la creació: l’obra que
presentem està carregada de situacions i personatges molt
suggerents i d’emocions a flor de pell (amor, odi, enveja,
cobdícia, ira, luxúria, por…). A més,
del llibre de Les Metamorfosis, tot i les formes narratives clàssiques,
podem extreure un bon grapat de lliçons bàsiques
per a la construcció del relat breu. Ara bé, això
no és tot, ja que Ovidi, en certes ocasions, enllaça
les diferents històries amb gran naturalitat. I encara
més, si l’obra no es vol llegir com un relat, es
pot utilitzar com a manual àgil i eficaç sobre bona
part dels passatges imprescindibles de la mitologia greco-llatina.
Això
es deu a què aquesta edició inclou un índex
detallat que recull cada història. La Magrana, però,
no només ha tingut aquest encert: la introducció
és breu i ajustada a les necessitats del públic
no especialista i la traducció en prosa de l’original
llatí, en vers, aconsegueix un tractament àgil del
text i l’ús d’un vocabulari proper al lector
actual. Tot plegat, amenitzat per unes notes a peu de pàgina
concises sobre la genealogia i biografia dels personatges, així
com l’etimologia dels topònims que hi apareixen.
La introducció, la traducció i les notes ha estat
realitzades per Ferran Aguilera. Finalment cal dir que aquesta
edició està dividida en dos volums (I-VI i VII-XV)
i que se’n poden trobar bones traduccions en vers i prosa
en, gairebé, qualsevol llengua.
I
doncs, des de la descripció de la creació del món
fins a l’imperi de Juli Cèsar, en què creieu
que s’acabarà transformant… una jove i humil
però destra teixidora o el vell que defuig les ciutats
i es suicida llençant-se des d’un penya-segat al
mar o, per exemple, el mateix Juli Cèsar?
Xavi
Serrat i Brustenga
inici
L’Espantaocells
/ El espantapájaros
ALBO,
Pablo, AULADELL, Pablo
Barcelona: La Galera, 2005
www.pabloalbo.com
A
la majoria dels lectors no els sonarà estrany el nom de
Pablo Albo. Tant el Félix com el Pablo, Pérez de
solter, han decidit conservar el cognom de casats el camí
en solitari que tot just enceten. L’espantaocells, publicat
en la versió castellana (l’original) i catalana (traducció)
per La Galera, és el primer llibre del Pablo que publica
sota el nom de Pablo Albo. Pel que fa al Pablo Auladell, amb qui
tots dos membres del Grupo Albo havien col·laborat en projectes
anteriors, ha decidit conservar el nom i el cognom tot i les conseqüències
que d’aquest fet puguin derivar-se.
Quan
L’espantaocells es titulava El espantapájaros y la
veleta els Pablos van presentar-lo al Certamen d’Àlbum
Infantil Il·lustrat de la Ciutat d’Alacant. Corria
l’any 2002 i van rebre una menció especial del jurat.
Això els va animar a tornar-s’hi a presentar l’any
següent i aquest any sí van guanyar-lo amb Caracol
que publicarà Edebé el setembre si tot va bé.
Entre
els anys 2002 i 2005 en que finalment ha vist la llum des de les
prestatgeries de les llibreries, L’espantaocells ha perdut
la meitat del seu títol. La raó la trobem, de ben
segur, en la traducció catalana d’aquest petit àlbum.
A la història original en castellà “la veleta
estaba enamorada del espantapájaros”. Probablement
el fet que “la veleta” a qui el Pablo Albo i el Pablo
Auladell han donat forma, vida i somriure sigui tan absolutament
femenina va convèncer els editors que no era possible mantenir
el penell en la seva condició d’ésser inanimat
masculí. La solució: “la senyora penell estava
enamorada de l’espantaocells”.
I
aquesta és la història. Tendra i senzilla tot i
que oberta a possibles lectures, algunes més agres i d’altres
més dolces. M’agradaria quedar-me amb la lectura
més generosa, que, de vegades, quan tot sembla perdut el
destí fa un gir de 180 graus i ens col·loca altre
cop la felicitat a tocar. Tanmateix us convido a acostar-vos-hi
i a descobrir-hi els matisos.
Laura
Gonzalvo Horna
inici
Pell
de llarinté, cua de tiré
Conte
tradicional mandinga recollit per Koumera Diakhaby
Barcelona: Tiré, 2003
En
el més pur estil tradicional aquest llibre amaga dins les
seves pàgines una història ben estructurada, plena
de ritme i obstacles per vèncer.
En
Mamadou i la Kumbà estaven a punt de tenir un fill.
La
mare no volia que el menut naixés per terra i va demanar
al pare que anés a caçar una pell de llarinté.
L’home ho va aconseguir
Però
el pare tampoc volia que el menut portés un plomall de
palla i va demanar a la mare que aconseguís una cua de
tiré. La dona ho va aconseguir.
Molt
recomanable per aquells que busquen contes per explicar o per
recomanar als infants que ja saben de llegir.
Roser
Ros
inici
Llegendes
del drac,l’heroi i la donzella
SOLER
I AMIGÓ, J.
Barcelona: Baula, 2005-05-16
És
un llibre d’interès pels narradors i narradores ja
que facilita en gran manera la feina de cercar per aquí
i per allà les nombroses llegendes protagonitzades per
aquestes tres arquetips. S’equivoca qui pensa i diu que
d’això només en tenim a Catalunya. La prova
n’és aquest recull que acaba de sortir per Sant Jordi
i que ve signat per un bon amic, en Joan, i bon coneixedor de
la temàtica.
I
ara que parlem d’arquetips, llegeixo a la introducció
que el drac n´és un, i, segons afirma Victòria
Cirlot, prové de l’inconscient col·lectiu,
tot i que jo no sé si també es podria dir que prové
del col·lectiu inconscient. La protagonista femenina, tot
i el caràcter passiu que se li atorga en aquests relats,
és, sí, l’arquetip, la víctima propiciatòria
del drac. Però sense ella no existiria el darrer dels arquetips,
l’heroi masculí (gairebé sempre provenint
de terres estrangeres) el qual deu la seva fama a l’existència
d’una donzella que es trobi en el mal pas de ser engolida
per un drac.
És a dir, el primer que necessitem perquè existeixen
aquestes llegendes és l’element femení. S’atrevirà
algú a contradir que el món és de les dones?
R.R.
inici
Na
Mitón. La mujer en los cuentos y leyendas africanos
AGBOTON,
Agnès
Barcelona: Integral, 2004
Nou recull
de contes i llegendes africans fet, aquest cop, per una dona d’allà
que viu aquí. Nombroses cintes amb hores i hores de gravacions
avalen la feina de la recopiladora que ens fa arribar a nosaltres,
estrangers a la cultura i els costums de la seva gent, el bo i
millor de les d’unes narracions explicades per persones
que formen part de països llunyans, exòtics per a
molts de nosaltres, com ara l’actual Burkina Faso. Són
contes tradicionals que des que se’n va tenir notícia,
han cridat l’atenció d’antropòlegs i
estudiosos dels costums dels pobles que els van veure néixer.
La millor garantia d’aquest llibre és, però,
la dona que ha recollit el material que el conforma. A més
a més de perdre’s per les seves pàgines, és
recomanable sentir-la de viva veu. L’Agnès és
una excel·lent narradora i els qui han tingut el plaer
de sentir-la i veure-la així ho testifiquen.
R.R.V.
inici
El
pájaro que canta el bien y el mal la vida
y los cuentos tradicionales de Azcaria Prieto (1883-1970)
PRADA,
José Manuel
Madrid: Lengua de trapo, 2004
Colección Rescatados n.º 8
En la primavera
de 1936, dos meses antes del estallido de la guerra civil, el
folklorista estadounidense Aurelio M. Espinosa hijo documentó
en un pueblo de Palencia las extraordinarias dotes como narradora
de Azcaria Prieto de Castro, pero apenas recogió información
sobre ella. Casi setenta años después, el autor
de este libro, fascinado por la lectura de aquellos cuentos, viajó
a la zona para intentar localizar a los descendientes de Azcaria
y averiguar todo lo posible sobre su vida. Lo que encontró
superó con mucho sus expectativas.
A caballo
entre la historia oral y el relato de viajes, la biografía
y la reconstrucción histórica, este libro recoge
el resultado de esa investigación, además de los
veinticuatro magníficos relatos tradicionales de Azcaria
que Espinosa recogió en 1936.
inici
El
anillo mágico y otros cuentos populares rusos
AFANASIEV,
Alexander Nikoláievich
Madrid. Páginas de espuma, 2004
Tenemos
aquí una selección de cuentos maravillosos, maravillosos
en todos los sentidos.
La mejor manera de comprender lo que a veces resulta confuso cuando
hablamos de la sólida y memorable estructura de los cuentos
tradicionales, o cuando hablamos de los “motivos”
entendidos como los átomos o mínimos elementos,
características o acciones contenidos en los cuentos tradicionales.
Cuentos
de acción trepidante, no dejan de pasar cosas cargadas
de magia. Una guía de elementos maravillosos: personajes
(príncipes y princesas, hadas, dragones, brujas...), objetos
mágicos y prodigiosos, encantamientos y maldiciones, reinos
lejanos e imposibles, todo con la mayor economía de palabras.
Cuentos ligeros, cuentos que no se detienen y avanzan a gran velocidad
con repeticiones, rimas, fórmulas y todo aquello que los
hace memorables.
Para
leerlos hay que hacer el ejercicio del “todo es posible”,
dejar a un lado los juicios morales y la ética moderna
y occidental. Y lo mejor es leerlos en voz alta, porque cuando
estos cuentos “suenan” crecen y crecen imparables.
Además
en el estudio preliminar, realizado por José Manuel Pedrosa,
encontramos un muy interesante análisis comparativo de
algunos de estos cuentos rusos y sus versiones españolas.
A
mi manera de ver, estos cuentos son un alimento imprescindible
para el que gusta de escuchar y contar cuentos.
M.
E. G.
inici
Aquesta
nit, el papa!
BACHÉS,M;
BRUN-COSME, N
Barcelona: Corimbo, 2004
Aquella
tarda la mare estava molt cansada, encara que l'Anna va arribar
contenta de l'escola, la mare va dir que no a tot: no als bombons,
no a la tele i no a convidar el Juli.
L'Anna
es va enfadar, sense dir res l'hi va fer pagar. Quant va arribar
el pare, tot era el pare: tallar la carn, portar-la a dormir,
explicar el conte,....., . La mare quedava fora de joc, fora de
tot allò que era habitual en que intervingués la
mare, "aquesta nit, el papa!" era la revenja. Quan ja
va quedar sola a la habitació, l'Anna se sentia trista,
no podia dormir, li faltava alguna cosa, no havia fet les paus
amb la mare, la rancúnia li feia mal. Sort que la mare
va entrar a l'habitació i li va explicar que aquella tarda
estava molt cansada i havia dit que no a tot, però que
demà podria convidar a n'en Juli. Un petó i una
abraçada varen tornar la pau que deixa dormir.
P.D.
inici
|
|
El
caballo mágico de Han Gan
CHEN,
J. H
Barcelona: Corimbo, 2004
Es
la història d'un gran pintor xinès que es va convertir
en llegenda. Diuen que el seu pinzell era tan màgic que
podia convertir les seves figures pintades en reals. Era un bon
pintor de cavalls que semblaven tan reals que podien sortir de
la seda que acollia la seva figura. Una nit un gran guerrer el
va visitar per demanar-li que li pintés un corser per a
la batalla del dia següent, ell ho va intentar però
per més que s'hi esforçava el cavall no prenia vida,
amb ràbia va llençar la seda on pintava al foc,
i en aquell moment va aparèixer un corser fogós
que va endur-se el guerrer cap a la batalla. Eren invencibles
ja que la màgia del cavall protegia també al guerrer.
Però varen ser tantes les morts i la sang que el cavall
va viure que, no podent resistir-ho més i plorant, va escapar
del camp de batalla deixant abandonat el guerrer. Diuen que després
de molt buscar, el guerrer va tornar a casa del pintor i va trobar
el seu cavall dins la seda d'un gran quadre.
Les
il·lustracions volen imitar la pintura sobre seda que Han
Gan feia 1.200 anys enrere.
P.D.
inici
|
|
Olivia
FALCONER,
I, text i il·lustracions
Barcelona: Serres, 2001.
Per
parlar d'Olivia, el llibre, he de parlar de l'Olivia, el personatge.
L'Olivia
és única. I el seu creador, Ian Falconer, massa
bé que ho sap. És per això que organitza
el llibre com un retrat de l'Olivia des de diversos angles i enfocaments.
En aquest sentit, Olivia no és exactament un conte ja que
no segueix una estructura narrativa: passar, passar, allò
que se'n diu passar, a Olivia no passa res. Es tracta d'un àlbum
il·lustrat en el qual, definitivament, el text no tindria
cap sentit sense les imatges. L'única funció de
les paraules és la de guiar-nos en un viatge a través
de la vida diària de l'Olivia. I l'Olivia se'ns mostra
sencera. Apareix físicament en diferents posicions i actituds
del quotidià. I fonamentalment ens obre una finestra al
seu caràcter. L'Olivia és tendra i divertida per
la seva espontaneïtat, per la franquesa dels seus deliris
de grandesa, per la seva innocència múrria.
Potser
allò que fa que l'Olivia sigui tan especial sigui la seva
forta personalitat. L'Olivia no és la projecció
d'una nena des de la ment d'un adult sinó que és
absolutament genuïna. A l'Olivia te la creus. És tan
viva que desborda els marges de cada pàgina. Arribaries
fins i tot a acceptar la possibilitat de trobar-te-la un bon dia
pel carrer. Sense alterar-te diries: "Carai, però
si és l'Olivia!". Tothom qui es plantegi d'explicar
una història hauria de cercar la versemblança que
l'Ian Falconer aconsegueix que l'Olivia desprengui. I és
que l'Olivia, per si algú encara no la coneix, no és
sinó una tendra porqueta a dues tintes.
Descrit
l'ingredient principal, vegem ara els complements. El llibre està
magníficament realitzat. L'editor ha respectat el to que
li han marcat en tot moment les creacions de Falconer, autor i
també il·lustrador de l'obra. Les imatges es mantenen
en un bonic equilibri de senzillesa i originalitat. Es juga contínuament
amb el vermell, única nota de color que vesteix cada pàgina
i l'eleva a la categoria d'imatge autònoma al mateix temps
que dona unitat al conjunt del llibre.
En
definitiva, un regal.
Laura
Gonzalvo
inici
|
|
Els
tres porquets
WIESNER,
D
Traducció de Teresa Farran Vert
Barcelona: Juventud, 2003
Res
en l'aspecte extern d'aquest llibre ens diu que no estiguem al
davant d'una nova edició del conte clàssic dels
tres porquets. Tanmateix, de seguida succeeix quelcom d'estrany:
quan el llop bufa la casa de palla del primer porquet, l'indefens
animal surt disparat amb tanta força que... surt fora del
conte! A partir d'aquest moment, tota l'acció de la història
tindrà lloc a un espai atemporal i buit: l'espai on viuen
els contes.
En
aquest àlbum il·lustrat, la relació entre
la imatge i el text és total. No existeixen les imatges
sense el text ni el text sense les imatges. De forma paral·lela
amb la trama argumental, aquest llibre reflexiona sobre l'essència
mateixa dels àlbums il·lustrats, dels contes, de
les imatges que els han acompanyat tradicionalment. El text es
divideix en dos plans, el pla ficcional i un pla de ficció
dins la ficció: el creat pels contes que es troben dins
l'espai irreal pel qual es mouen els personatges. Cada conte té
imatges que es corresponen amb el tipus de conte de que es tracta
i amb la cultura i tradició de la que és originari.
Es
posa en dubte fins i tot la necessitat de mantenir els contes
argumentalment impassibles al llarg dels anys, tot i els canvis
socials i culturals que es donin al món. Així, se'ns
planteja la història de Sant Jordi i el drac des del punt
de vista del drac, punt de vista sens dubte més propi del
món contemporani que no pas la versió clàssica.
A Els tres porquets, els personatges agafen la batuta del seu
propi concert i rescriuen, literalment, el final de la seva història.
D'aquesta manera es converteixen en éssers versemblants
per la seva capacitat de prendre decisions sobre les seves vides.
El
llibre explota totes les possibilitats del llenguatge que l'autor
està emprant per comunicar-se: la paraula escrita, les
il·lustracions i la relació que s'estableix entre
tots dos mitjans. Són absolutament delicioses les imatges
dels tres porquets sobrevolant la pàgina en blanc muntats
sobre un petit avió de paper que han construït amb
un dels fulls del seu propi conte.
Laura
Gonzalvo
inici
|
|
El
filòsof i el pescador
Joha i
l'home de la ciutat
Les dues
dones i el Cadi
El mestre
MOLINS
RAICH, Anna, textos
JOVER, Lluïsa, il·lustracions
Barcelona: La Galera, 2004
Col·lecció El Minaret
Es
tracta dels quatre primers títols d'una col·lecció
trilingüe, català, castellà, àrab que
els seus editors adrecen a tots, petits mitjans i grans, vinguin
d'on vinguin, ja que la seva és una aposta vers la interculturalitat.
Es tracta de conèixer per saber comprendre, comprendre
per poder respectar. Cada llibre inclou dos contes procedents
de la literatura de tradició oral àrab, alguns dels
quals provenen de Les mil i una nits. Com a nota curiosa assenyalarem
que dels dos contes que hi ha a cada llibre, un d'ells està
escrit segons l'ordre de lectura "occidental" (de pàgina
esquerra a pàgina dreta) i l'altre està escrit segons
l'ordre de lectura àrab (de pàgina dreta a pàgina
esquerra). D'aquí que els llibres no tinguin coberta i
contracoberta, sinó dues cobertes. Un bon tastet per a
narradors, us el recomano.
Roser
Ros
inici
|
|
Albert
LANI,
Y
Barcelona: Blume, 2003
Per
a que sorgeixin noves idees es necessari avorrir-se. L'Albert
ja ho havia fet tot, havia jugat a tot i a fora plovia. Estava
avorrit, no sabia què fer. Llavors va tenir una idea, raonant
el seu present es va llençar a descobrir l'univers. Tenia
un objectiu, construir una nau, de cartró, per volar per
l'espai.
Es
una història molt simple en el traç i en el text,
però que connecta amb una situació profunda d'il·lusió
que desperta la imaginació i condueix a l'acció.
P.D.
inici
|
|
Les
noies del blat de moro
SOLER
AMIGÓ, Joan, text
RIUS, Roser, il·lustració
Barcelona: Llibres a mida/Càritas Espanyola, 2004
Abenyonhú
AGBOTON,
Agnès, text
PERIS, Carme, il·lustració
Barcelona: Llibres a mida/Càritas Espanyola, 2004
Dos
llibres que acullen dins les seves pàgines mites de cultures
diferents. Tota una aventura per part d'una editorial que acaba
de néixer i ho celebra amb dos bells exemplars coeditats
amb Càritas. Bells de mirar, de tocar, de llegir i per
a aquells que tenim el vici d'explicar, bells de contar.
L'enhorabona
a tots!
Roser
Ros
inici
|
|
Nanets
i gegantassos/ Gegantassos i nanets
DURAN,
Teresa; PIEROLA, Mabel
Barcelona: Edebé, 2004
D'entrada
direm que es tracta d'un llibre que té dos títols,
ja que segons per on comencis a mirar i/o llegir, el llibre es
diu d'una manera o d'una altra. Els protagonistes principals de
les històries procedeixen de la collita personal de la
polifacètica Teresa, que com que de gegants en sap un nap,
se n'ha inventat de nous, i ben fet que fa!. Però l'autora,
com els bons boletaires, sap prou bé què és
el que el pot collir i el que cal deixar. I el mateix fa amb els
nans. Tot això ben amanit amb les il·lustracions
de la Mabel, dóna com a resultat un llibre que s'aguanta
molt bé (i no ho dic per la seva mida considerablement
gran, eh?), sinó que tant es fa mirar, com llegir i palpar,
i que tant es pot explicar com reinventar. Tasteu-lo, ja ho veureu!
Roser
Ros
inici
|
|
Recull
d'exemples i miracles ordenat per alfabet
LIEJA,
Arnau de; edició crítica de Josep-Anton Ysern
Lagarda
Barcelona: Barcino, 2004, 2 volums
L'any
1881 -ens diu l'autor de l'edició crítica d'aquest
treball -, Marià Aguiló va publicar el Recull d'eximplis,
gestes e faules, e altres llegendes per ABC. L'obra va ser reeditada
el 1904 a càrrec del fill de l'autor, Àngel Aguiló.
Havia quedat, doncs, fora de l'abast del públic un dels
textos més característics i prototípics de
la literatura exemplar, versió catalana d'una de les obres
mestres d'aquest gènere, l'Alphabetum narrationum d'Arnau
de Lieja. La present edició que apareix amb la voluntat
de pal·liar aquesta mancança, s'inicia amb unes
reflexions sobre el concepte d'exemple (o apòleg), seguit
d'aspectes estructurals d'aquesta mena de textos a més
d'una anàlisi temàtica de l'obra. Molts d'aquests
textos, llargament difosos pels canals de l'oralitat, tenen un
regust de rondalla meravellosa que enamora. Crec que és
un bon llibre consulta per a narradors que no tenen por d'inspirar-se
en el passat per explicar històries avui.
Roser
Ros
inici
|
|
Els
millors contes Zen
BRUNEL,
Henri
Traduc. Ramon Folch i Camarasa
Barcelona:
La Campana, 2004
Un petit tresor de breus contes Zen -vint-i-quatre , 124 pàgines,-
escollits per Henri Brunel i traduïts del francès
per Ramon Folch i Camarasa.
Històries curtes, al final de cada una de les quals (amb
l'excepció de quatre) s'hi troba una reflexió o
comentari d'un mestre Zen, que ofereix "una sortida per on
es filtrarà la intuïció que pot fer nèixer
la possible guspira" (literal).
Aquestes històries que venen d'edats remotes, poden desvetllar
efectivament una altra visió de la vida, o, senzillament,
proporcionar el plaer de la seva lectura. En tot cas, la reflexió
o comentari, pot ser una eina més perquè el narrador
conegui millor la possibilitat funcional que ofereix.
Algun dels contes, la majoria japonesos, possiblement no us serà
desconegut, en alguna versió un xic diferent. Els personatges
són diversos i l'acció a Orient, però els
temes són universals en el capteniment i sentir dels éssers
humans. Són contes adequats per a petits i grans.
En el pròleg, Henri Brunel fa una petita explicació
del què és el Zen.
Montserrat Solanas
inici
|
|
Manual
del Rondallaire
Eulàlia
BULLICH i Mercè MAURE
Barcelona: La Magrana 1996
Aquest "manual"
pot ser una bona eina per a aquelles persones interessades en
narrar contes tradicionals catalans als infants.
En la introducció
fa un útil repàs de tot allò que cal tenir
en compte a l'hora de contar.
Els contes
estan ordenats per edats recomanades i venen acompanyats per un
comentari de les autores i una fitxa on consta el tipus, la classificació,
la versió de referència escollida, altres versions,
l'edat recomanada i la durada aproximada. En alguns, s'afegeix
un quadre comparatiu de les diferents versions.
Al final del llibre hi ha un quadre de classificació del
repertori i una treballada bibliografia.
Tant pot ser
útil per a particulars (pares, mares, avis, àvies,
germans, cangurs...), com per a educadors (mestres, monitors...)
i narradors. La senzillesa i claredat d'exposició el fan
molt abastable i entenedor, i la seva acurada sistemàtica
pot ajudar a gaudir d'altres versions i a planificar les sessions.
El recull de contes que es presenta va des de contes força
coneguts (encara que no sempre en la versió més
habitual) fins a contes molt bonics però no gaire coneguts.
Les autores
són narradores orals i mestres d'escola pública
en les etapes infantil i primària. També imparteixen
cursos de narrativa oral als professionals que s'ocupen de la
formació del nen.
Ignasi
Potrony
inici
|
|
El
silencio de los árboles
Eduard MÁRQUEZ
Una pequeña
novela sobre un violín, el silencio, una guerra, una guerra
cercana, en una ciudad sitiada que podría ser Sarajevo,
pero que el autor no menciona, puede ser cualquier ciudad, cualquier
guerra, podríamos ser cualquier de nosotros.
Una novela
que conmueve, que emociona, personas que aman, personas que sufren,
personas que hacen daño a los que aman por que ellos también
aman.
La combinación
es emocionalmente explosiva: amor a los hijos, a la esposa, al
amante, a la música, a los cuentos, a la vida, y la posibilidad
real de perderlo todo.
La historia
se monta como un puzzle, una de las piezas grandes es un viejo
luthier, despojado de casi todo por culpa de la guerra, de los
hombres que las hacen, explica historias en el museo de música
de la ciudad sitiada, a un grupo de supervivientes, que cada día
acuden allí a escuchar, "impacientes por huir, durante
un rato del hambre y del miedo". Él cuida a sus oyentes,
antes de que vengan recorre las salas vacías del museo
para asegurarse de que son seguras, después les cuenta,
los salva por unos momentos del mundo atroz que ruge afuera.
Otras piezas
del puzzle: las cartas que escriben los que asisten a escuchar
los cuentos del luthier, a sus seres queridos, lejos de la guerra,
contándole sus experiencias, entre ellas ese loco que cuenta
cuentos: "Que alguien pueda contar historias así en
medio de esta locura y que haya gente dispuesta a escucharlas
me devuelve la confianza", "su voz resonando por la
salas vacías, se convirtió en un hilo de luz, ...
fueron unos momentos mágicos... Parece mentira que una
simple historia pueda abrir tantas puertas", alguien compara
sus cuentos con las semillas del hombre que plantaba árboles
(otro hermoso cuento)
En algunos momentos no puedes leer, las lagrimas enturbian tu
mirada, se te hace un nudo en lo más profundo, pensando,
sintiendo. Esa vida podría ser la nuestra: un hijo, un
violín, un gran amor, amores incompatibles, y los cuentos...
Muy recomendable
para todo aquel que no tema ser conmovido, muy emotiva la importancia
que los cuentos tienen en la trama. Una recomendación relacionada
pero diferente: Eduard Marquéz buscó asesoramiento
con un luthier de Barcelona: Xavier Vidal (www.luthiervidal.com),
visitar la tienda (curiosamente en el c/ Girona muy cerca de dónde
se realizan las tertulias de ANIN), es una fiesta para los sentidos,
la vista especialmente, me llena de paz ver todos aquellos instrumentos
de formas curvadas, alineados, suspendidos en el aire, ese color
de vida, de árboles...
Hi ha també
la versió en català.
inici
|
|
¡Nunca
mais!
VV.AA.
Pontevedra: Kalandraka, 2003
http://www.kalandraka.com
Aquest álbum
il·lustrat recull la visió dels nens gallecs, testimonis
directes, de la catàstrofe ecològica del Prestige.
A través de dibuixos, collages, contes, poemes, jocs de
paraules i endevinalles, els petits autors ens expliquen la seva
percepció de la "marea negra" i les seves conseqüències,
elaborant una particular crònica dels fets des de l'enfonsament
del petrolier fins a la mobilització ciutadana per a fer
front al desastre ecològic.
És
un llibre de denúncia amb la veu dels més petits
i a la vegada d'esperança per a un futur millor.
Noemí
Caballer
inici
|
|
Cuentos
Del Cuervo. Mitos y leyendas de los indios haida
Bill REID,
Robert BRINGHURST
Madrid, Ediciones Hiperión, 1998
Los haida
vivieron en una isla en el extremo noroeste de Canadá.
En el prólogo, el narrador, Bill Reid escultor y dibujante
de origen haida, dice que estos relatos "instruyeron, informaron
y entretuvieron a los haidas a lo largo de su dilatada historia".
Nosotros que distamos de aquella cultura en el tiempo y en el
espacio, podemos ahora disfrutar de estos relatos teniendo la
oportunidad de hacer diferentes lecturas: para los que gustan
de los cuentos de ingenio en los que aparece ese personaje tramposo
que siempre nos sorprende, tienen aquí buenos ejemplos
ya que Cuervo, el personaje principal y una de las divinidades
más importantes del panteón haida, es un embustero.
Este echo, por cierto, llama la atención ¿Por qué
una cultura da un lugar tan importante a un ser que, como escribe
Lévi-Strauss en la presentación del libro, es "tramposo,
descarado, libidinoso, grotesco e inclinado a la escatología"?
La explicación que Lévi-Strauss da es sumamente
interesante por su contenido y porque nos lleva a la reflexión.
Y es aquí en dónde encontramos otra de las posibles
lecturas de este libro ya que está lleno de símbolos.
Los que gustan de los relatos cosmogónicos se podrán
chupar los dedos encontrando el origen del sol, la luna, las estrellas,
lagos, riachuelos e incluso el género humano.
Y para todo el que guste de escuchar cuentos encontrará
que estos relatos más que leerse se escuchan ya que el
narrador los ha plasmado en un modo oral.
Un pequeño libro muy recomendable.
Martha
Escudero
inici
|
|
Los
niños tontos
Ana María
MATUTE
Javier Olivares, ilustración
València, Editorial Media Vaca, 2000
Estos niños
tontos son niños de verdad. No son bonitos, limpios graciosos
y tiernos, son de verdad.
Mucho se ha
dicho y escrito sobre los niños, sobre sus capacidades
y habilidades, sobre su alimentación y sus cuidados, sobre
sus gustos y preferencias y claro, en todos los casos, desde la
adultez. Desde lo que los grandes pensamos y creemos lo que son
los niños y cómo son los niños. Pero basta
con que nosotros adultos miremos atrás y recuperemos nuestros
propios recuerdos infantiles para darnos cuenta que en algún
momento fuimos crueles, inconscientes, incautos, insensibles,
malos. Que hicimos cosas ilógicas, peligrosas o desdeñables
juzgadas así desde nuestra adultez.
Los niños
tontos es un espléndido libro que habla con voz de niño,
con bellísimas imágenes poéticas de cosas
que son reales. Un libro para ser leído una y otra vez.
Si algún
padre bien intencionado guiándose por el nombre de la colección,
Libros para niños, adquiere este, se llevará una
sorpresa. No es un libro "fácil". Para el adulto
puede ser triste, incluso cruel ¿Cómo será
para un niño?
¡Lo
que yo daría por poder compartir la lectura de este libro
con un niño!
Martha
Escudero
inici
|
|
Tres
contes meravellosos del segle XIV
Lola BADIA.
Edició i comentaris
Barcelona: Quaderns crema, 2003
Ara tenim
la sort de poder llegir tres contes meravellosos del segle XIV
convenientment traduïts i comentats per Lola Badia. Aquesta
estudiosa contextualitza els textos i ajuda a entendre les diferències
i semblances entre gèneres tan pròxims com novel.la,
conte, faula i lai narratiu. També aclareix les raons literàries
i el deute històric dels escenaris on es desenvolupen els
fets i també la manera d'actuar i de ser dels seus protagonistes.
Entre els
tres contes n'hi ha un, Frare-de-goig-i-Sor-de-plaer que és
el primer testimoni literari occidental del tema de la bella dorment,
reprès més tard a la novel.la francesa Perceforest,
al segle XVII, per Basile i Perrault, recollit al segle XIX pels
germans Grimm i versionat al cinema per Walt Disney al segle XX.
L'època en què va ser escrit aquest primer testimoni
fa que tingui importants diferències respecte dels que
solem conèixer. Posaré tan sols un exemple "la
donzella un bon dia va morir sobre la taula de menjar, mentre
escoltava els joglars i tenia un àpat suculent." Si
tenim en compte que la seva és una mort temporal, podem
imaginar quin despertar devia tenir la gentil dama amb el bes
de l'amant i el sentit del gust i l'oïda ben plens. Tota
una filosofia de la vida i de la mort.
En fi, és
un petit llibre ric en descobertes i bonic de llegir. Us el recomano
vivament.
Roser
Ros
inici
|
|
Pequeñas
resistencias. Antología del nuevo cuento español
Andrés
NEUMAN. Edición y selección
Madrid, Páginas de espuma, 2002
Prologada
per José Maria Merino, aquesta antologia vol ser una radiografia
de l'estat del conte literari actual a Espanya. L'autor de la
selecció que participa al volum també com a autor
d'un text, explica de manera acurada els criteris utilitzats en
el seu treball. I si bé és cert que relats escollits
tenen una qualitat força desigual, el llibre té
un valor que, al meu entendre el fa especial, i és el fet
que cada conte ve precedit d'un text del seu propi autor que és
tota una declaració de principis sobre el que significa
per a ell ser escriptor d'aquest gènere moltes vegades
considerat menor i mostra que darrera l'ofici d'escriure hi ha
moltes hores de lectura. Aquesta és una bona guia de lectura
on s´hi poden trobar els millors contes, els millors autors,
segons el criteri d'aquests aprenents d'autor de conte. Per tots
els que també ens considerem aprenents de narrador és
una bona eina de treball i de lectura.
Roser
Ros
inici
|
|
El
regal de la comunicació
Sebastià
SERRANO
Barcelona, Ara Llibres, 2003
Si partimos
del hecho que el arte de narrar historias es, entre otras cosas,
un hecho comunicativo y de relación, resultarán
interesantes las consideraciones que Serrano hace en este libro.
De manera clara y en un estilo oral, ya que el origen de este
libro fue una conferencia, habla de la importancia de la comunicación
verbal y, sobre todo, no verbal en el marco de esta nueva civilización
que nos ha tocado vivir: la sociedad de la información
y el conocimiento. Para el autor los secretos de la comunicación
son los secretos de la felicidad, y conque dicen que cuesta tanto
encontrarla, será enriquecedor saber que algunas de las
herramientas de que disponemos para lograr una excelencia comunicativa
son: saber escuchar, una voz armoniosa o una mirada cargada de
intención ¿Cómo poner a punto estas herramientas
que tanto utiliza el narrador? ¿Qué otros elementos
hemos de considerar? Yo he encontrado en este libro algunas respuestas
y muchos elementos de reflexión. Os lo recomiendo.
Martha
Escudero
inici
|
|
El
rei de la val d'aran
Pep COLL
Barcelona, Empúries (narrativa 214), 2002
Vet aquí
un llibre que sembla un món.
"Una
vegada hi havia un terrissaire que, cansat de pastar fang i tornejar
peces noves, va voler dedicar-se a la restauració de ceràmica
popular. O sigui, objectes vells, de taller desconegut, que la
gent havia fet servir des de temps immemorials."
Sembla ser
que en aquest llibre en Pep Coll ha fet un treball d'arqueologia.
Ha anat recollint d'aquí i d'allà, paraula a paraula
tot un seguit de narracions que, segons diu el "seu"
terrissaire-restaurador, " a diferència de l'arqueòleg,
li interessava més el servei de la peça que no pas
el valor històric"
Amb "El
rei de la Val d'Aran" ens podem acostar a aquell món
que era la Vall d'Aran en el temps que per anar-hi calia que fos
estiu o encomanar-se a Déu per travessar aquells "mars
de neu" que el tancaven a l'hivern. A una societat aïllada
durant tant temps li calia un imaginari propi per poder-se explicar
algunes coses, per distreure... Uns contes que li fessin sentir
que no estava sola, que allò que en ells passava podia
passar a qualsevol (històries d'amors, d'herois, de mites,
de morts, de bruixes, de sants...)
Aquest és
un recull d'històries crues i innocents alhora que, tot
i semblar d'un "altre" món, no es fan gens estranyes
(potser és que ens són més properes del que
sembla)
Albert
Estengre
inici
|
|
Contes
a la vora del mort
Ramon MINOVES
Barcelona, Columna Edicions, 2003
Fantasia i
realitat tractades amb humor al voltant de les circumstàncies
de la mort, vista des de dos costats protagonistes: els d'aquí,
on encara som, i els de més enllà, quan, són
on són, un cop passada la frontera.
Humor de bona
llei i ironia, tracta amb naturalitat, i sense perdre-li el respecte,
el fet de la mort i les reaccions dels personatges a l'entorn.
Un recull
de històries curtes, on també hi trobem algun punt
macabre i crític. Lectura que deixa gust de poc i un somriure
divertit als llavis.
Aquesta obra
fou finalista del premi Pere Calders de Literatura Catalana 2002.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
La
lectura ¿afición o hábito?
Luís
ARIZALETA (FIRA)
Madrid, Grupo Anaya, 2003
L'autor d'aquesta
obra, Luís Arizaleta, és membre fundador de FIRA
(Fomento de Iniciativas Recreativas y Artísticas), societat
que fou creada fa deu anys.
El propòsit
del llibre és participar en el debat de l'educació
lectora i proposar arguments i reflexions (actituds, estratègies
i recursos útils) a favor de la lectura per "afecció"
i no per "hàbit", conceptes que aclareix. És
possible educar l'afecció per la lectura, afirma l'autor.
I comenta que ja l'infant s'inicia des que comparteix amb un adult
l'observació de les imatges en un àlbum il.lustrat.
De manera
metòdica i documentada analitza els aspectes inhibidors
en l'educació per adquirir la llibertat de lectura bàsica
creativa de l'afecció lectora. L'experiència i estudis
de FIRA en aquest camp l'han dut a realitzar uns programes que
han obtingut bons resultats amb els escolars a Pamplona. La narració
oral hi va tenir el seu paper.
Anualment
publiquen una revista anomenada "Calco". En els setze
capítols del llibre es van descapdellant els punts de vista
relatius al tema, fonamental, l' animació a la lectura,
amb observacions interessants i recomanacions orientatives.
Un capítol
està dedicat al paper que la narració oral, el narrador,
representa en l'animació lectora. Es podria comparar la
tasca del narrador a una frase del llibre que comenta l'interès
de "bones lectures" amb preferència a "bons
autors".
Llibre recomanat
a tots aquells involucrats en l'animació lectora, on també
participem els narradors orals.
Montserrat
Solanas
inici
|
|
Los
descendientes del arca. Antología de Relatos Ecológicos
Seve CALLEJA
Miraguano Ediciones
Seve Calleja,
recoge en este precioso libro, textos que pertenecen a autores
clásicos consagrados y reconocidos. Pero también
ha incluido en el mismo, algunos cuentos y fragmentos de novelas
de autores contemporáneos, donde el protagonista principal
es LA MADRE NATURALEZA.. "Nuestra Arca no es otra que ésta,
nuestra tierra...., pues mientras sigamos formando parte de su
tripulación, es nuestra obligación marcar bien el
rumbo, evitando virulentas corrientes que la azoten y puedan desencuadernarle
el casco o erosionar excesivamente su cubierta...." , escribe
Seve Calleja en el prólogo de su obra.
Siempre he
defendido que los autores o cuentistas modernos no podemos presumir
de la defensa de la justicia o la Naturaleza como si fuéramos
sus descubridores. En muchos relatos antiguos, tanto orales como
escritos, de autores conocidos y anónimos, encontramos
esta defensa a veces de forma virulenta, escondida entre símbolos
y metáforas. Es más o menos lo que Seve Calleja
viene a afirmarnos en este libro que recomiendo a los amigos.
Estoy seguro de que no les defraudará.
Inongo-vi-Makomè
inici
|
|
Le
murmure des contes
Henri Gougaud
- Bruno de La Salle
(Propos recuellis et présentés par Isabelle Sauvage)
"Texte et voix"
Desclée de Brouwer. Paris, 2002
Aquest llibre
es confegeix amb el diàleg de dos narradors francesos plens
de l'experiència del conte. Pausadament, van desgranant
moltes d'aquelles qüestions que ens toquen de prop. Possiblement,
la seva lectura pot donar-nos una mica més de llum en les
nostres opcions de narració.
Bruno DE
LA SALLE és el creador del CLiO, Centre de Litterature
Orale, a Vendôme, on, durant tot l'any, es succeeixen tallers,
tertúlies, timbes... A més d'ajudar a redescobrir
els contes tradicionals, ha treballat a fons la divulgació
de l'èpica clàssica grega, aràbiga, hindú,
francesa, la matèria de Bretanya i el cicle carolingi,
entre altres. El seu espectacle mes conegut és l'Odissea
d'Homer, musicada i recitada, que va presentar el 1981 al festival
d'Avignon i que va durar vuit hores.
Henri GOUGAUD
començà cantant i escrivint. Els seus primers
contes els narrà a la ràdio, mantenint una bona
audiència durant força temps. El trobem a l'origen
i la gestació dels primers festivals de narradors i és
fundador de la prestigiosa revista La Grande Oreille. Ha editat
nombroses recopilacions de contes al servei de tots els narradors
francesos. També ha escrit novel·les. El seu desig
el porta sovint a treballar amb etnòlegs i antropòlegs.
Invitats pel
Consell de Redacció de la revista, hem espigat entre les
pàgines alguns dels temes que ens han semblat més
adients i hem xerrat una mica al seu entorn.
Els "aliments"
dels narradors / nodrir-se dels contes i d'altres coses
C.- Encara
que l'un tingui una formació universitària i l'altre
no, és interessant veure com s'han nodrit en llocs molt
diferents al conte. Han estat alimentats no solament del seu ambient
cultural, sinó també de tot all&o | |