 Es permet la difusió dels textos d'aquesta revista, sempre i quan se'n mencioni la font. |
I de postres, un conte Revista n, número 5. Solstici d'hivern del 2002. |
|
El
renoc Rondalla
recollida per Mossèn Cinto Verdaguer Conten
en la Guilleria que un dels passats del Bosc d'Osor no tenia cap fill
i la seva hisenda havia d'anar a raure a mans estranyes. Ell n'estava
molt trist i no se'n sabia aconhortar. Un dia es llevà per la
mala espona i es descuidà de dir que voldria tenir un hereu baldament
fos el mateix dimoni. Aquell mateix vespre els pastors, tornant amb
ses remades de la fageda, trobaren un noi petit i renocat que plorava
dient que s'era perdut. Li demanaren d'on era, i això pla no
sabé donar resposta; no sabé el nom de sos pares, ni on
anava ni d'on venia. Responia secament al que bé li venia i res
més: era un mut de conveniència. A l'amo del Bosc li agradava
tan poc el tarannà d'aquell marrec com ses fesomies; mes a falta
d'altre millor, se'l posà a casa i, bo o boig, el prengué
per hereu i se l'afillà. Des d'aquell
moment en la taula i en tot lo demés fou tractat com a fill i
successor seu. I boca que vols, cor que desitges. El bordegassot era
de vida, mes no creixia, com si fos un sac de mal profit; i com més
bons bocins menjava, més raquític i lleig es quedava.
En Bosc es recordà de la mala paraula que li escapà una
estona abans d'arribar-li a casa aquell renoc com un càstig de
Déu. Prou s'havia adonat que no resava mai un mot de rosari;
tot era u sentir el "pel senyal de la creu" i quedar-se adormit
com un soc, bé que ho feia amb un ull obert com els lladres i
no obria els ulls fins que deien "Ave Maria puríssima",
més que més si sentia la fressa dels plats en l'escudeller
o trotxar el blat de moro pel camí de taula. No agradant-li
de dia, el vigilà de nit. I veieren, cosa estranya! que així
que nit enllà dormien tots els de la casa, ell es llevava, se
n'anava a la vora del foc i, posant un peu en cada pedra, passava tota
la nit jugant amb la flama de la llar i remenant les brases. A en Bosc
aqueixes coses i altres que se'n contaven no li feien goig i començà
d'escoltar les articulades dels veïns de si aquell noi era bord,
de si havia sigut canviat per la dida, i fins i tot si era el diable
o no ho era. Per sortir de sospites, una nit posà dins el guardacendres,
al voltant del foc, una filera de closques d'ou plenes d'aigua beneita
i s'amagà dintre un bugader per veure el que esdevindria. Quan
tothom fou a dormir i en la casa no se sentia més que les rates
en el graner, es presentà el renoc de son hereu. Acosta un escambell
davant el foc, i, a l'adonar-se de les closques d'ou plenes d'aigua
beneita, fa un gran bufet i exclama: Jo he vist
Barcelona en un prat, Dient això,
fa un gran espetec i desapareix, xemeneia amunt, i mai més se
n'ha vist gall ni gallina. Des d'aquella nit en Bosc d'Osor posà sentinella a la llengua, i ni els mossos de la casa ni els traginers que hi anaven a carregar llenya li sentiren cap mala paraula. I quan en sa presència s'anomenava el diable, ell hi afegia "Que Déu ens el tingui ben lluny". Aquesta
rondalla d'altre temps tractava d'explicar el fenòmen de les
criatures autistes. Quan en una llar hi havia un nadó que no
creixia ni es comunicava com era d'esperar, només hi cabia una
possibilitat, era que el fill del diable se us havia ficat a casa. Una
altra rondalla recollida també per Mossèn Cinto Verdaguer
sota el títol de "El fill del dimoni" parla del mateix
tema. Ambdues
rondalles han esta extretes de: Totes
les rondalles |
|