 Es permet la difusió dels textos d'aquesta revista, sempre i quan se'n mencioni la font. |
De boca a orella Revista n, número 6. Solstici d'estiu del 2003. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
El dissabte dia 5 l'ANIN va organitzar l'acostumada trobada del mes d'abril a la Casa Elizalde. El tema que ens unia a tots eren les rondalles d'animals. De fet, la convocatòria convidava a apropar-se a la rotllana amb una història d'aquesta mena per explicar. Abans, però, i amb l'objectiu de situar el tema i fer una mica de boca, hi ha haver una introducció sobre aquests tipus de relats, orígens, història, estructura interna, funcionament dels protagonistes i tota una colla d'altres qüestions relacionades. Publiquem aquí el text del que fou dit en aquesta ocasió. Aproximació
a l'estudi de les rondalles d'animals: Roser Ros i Vilanova Introducció Aquest
treball vol ser una aproximació a l'estudi de les rondalles d'animals
a partir de l'anàlisi del cicle de rondalles de la guineu i el
llop recopilades de fonts primàries a l'àrea geogràfica
dels Països Catalans (Principat o Catalunya, Illes Balears i València)
i també un apropament al coneixement dels arquetipus dels seus
dos principals protagonistes:Compare Llop i Comare Guineu. Cadascun
d'ells té un arbre genealògic tan antic com antic és
el món. Llur caràcter s'ha anat confitant gràcies
a la col.laboració d'il·lustres avantpassats procedents
de contextos culturals i paràmetres geogràfics molt allunyats
de les nostres. Un factor essencial a l'hora de delimitar la personalitat i comportament de la guineu i el llop es deu a la manera com els humans hem anat fent ús d' aquests relats. En la mesura que ens n'hem anat apropiant i explicant, aquests rondalles ens demostren que posseeixen una determinada capacitat per generar sentiments i que són un bon vehicle per transportar reflexions i cabòries que potser els homes i les dones no hauríem estat capaços d'expressar d'altra manera. 1. La rondalla La rondalla
és una manifestació verbal argumental, fictícia
i simbòlica que pertany alhora al folklore i a la literatura. La rondalla
és un gènere narratiu. Els seus textos estan organitzats
internament i els seus arguments s'inicien amb un començament,
després un nus i, finalment, un desenllaç. Per obtenir
un text rondallístic ens cal un o varis motius sobre els quals
recau la responsabilitat de desencadenar les accions que transcorren
en un temps i uns espais que seran protagonitzades per uns personatges.
Un mateix motiu pot aparèixer a diferents rondalles encara que
aquestes no pertanyin al mateix tipus. Diem que
la rondalla és fictícia per oposició a altres gèneres
narratius com ara el mite o el relat històric, els quals pretenen
explicar l'origen del món i el de l'home i el de les institucions
socials que aquest ha anat creant. Ara bé, a partir del moment
en què les creences que han originat els mites deixen de tenir
vigència, la frontera entre aquest i la rondalla deixa de ser
diàfana i aquests dos gèneres es confonen. Cal assenyalar,
també que la rondalla és tinguda per fictícia ja
que els fets passen fora del temps i de l'espai reals; tot i així,
hi ha narradors que presenten les rondalles com si es tractés
de fets esdevinguts a individus, grups o indrets amb noms i fàcilment
localitzables, cosa que corrobora, un cop més, la impossibilitat
de traçar una frontera prou clara entre gèneres. El llenguatge
de la rondalla és alhora verbal i simbòlic. Amb aquest
llenguatge doblement valuós pretenem comunicar alhora sentiments,
idees, creences amb una gran economia de temps i esforços car
són compartits pels membres d'una mateixa comunitat cultural
sense necessitat d'explicacions complementàries. Ara bé,
els significats de la rondalla varien amb els temps i els costums i,
llavors, els individus o els col·lectius que les reben ja no
les valoren ni les entenen de la mateixa manera. En general, la rondalla
- com passa amb moltes produccions verbals - perdura més enllà
dels contextos que les van fer possibles. Quan es produeix un canvi
de temps, de valors, o de context cultural, tenim moltes possibilitats
d'heretar un llenguatge simbòlic la comprensió del qual
no ens és del tot clara. La rondalla
és una manifestació verbal que pertany al folklore per
la seva antiguitat, el seu anonimat, la seva oralitat i la seva configuració
estètica.1 Totes les
manifestacions del folklore es caracteritzen pel fet de ser compartides
per un grup de persones, les quals participen d'un sentiment de pertinença
a una comunitat amb idèntics o semblants elements identificatius
que els han estat llegats pels seus avantpassats. 2 Pel fet
de ser adoptades per la comunitat, les rondalles no acostumen a tenir
autor, cosa que les diferencia de les creacions literàries. Ara
bé, algunes peces de la literatura han passat a formar part de
la cultura popular i havent estat adoptades massivament pels membres
d'un grup o d'una comunitat en una època determinada, perden
la signatura de qui les va fer possibles. La forma
de transmissió de les rondalles ha estat durant molts segles
oral. Molts dels seus continguts tenen caràcter simbòlic
degut al pes del temps i de l'espai i ens arriben carregades de significacions
i d'afectivitats. Sovint,
les peces del repertori oral han estat transmeses a través de
l'escrit, impedint que certes composicions caiguessin en l'oblit al
qual quedarien condemnades si la funció per a la qual varen néixer
estigués en desús o hagués pres altres modalitats
que impossibilitarien la seva pervivència . Les rondalles
tenen, en general, una estètica força peculiar que identifica
el gènere al qual pertanyen: situades en un temps i un espai
incerts, expliquen els fets amb una gran velocitat3.,
amb absència de descripcions (de sentiments i estat d'ànim,
paisatgístiques, etc.), sense cap ànim de justificar accions
o comportaments insòlits, l´ús d'expressions específiques
a la narració oral (com ara Vet aquí que, camina que caminaràs,
etc.)...Aquest estil tan peculiar ha estat possible gràcies a
la intervenció d'autors (anònims o no) i, el que és
més important, de narradors. Uns i altres, en anar-se-les transmetent
hi han incorporat canvis i variacions (així han nascut allò
que anomenem versions), però, al mateix temps, n'han afirmat
la cohesió interna. Tant si
es tracta d'una versió, una adaptació o qualsevol altre
canvi, l'important és que la forma que hagi pres agradi a la
gent del seu temps i/o d'altres temps posteriors. Altrament no podríem
parlar de peces de la literatura oral. Però
més enllà de totes les definicions donades, cal assenyalar
que una funció primordial de les rondalles és comunicar-se
verbalment a través del plaer estètic
4,
afirmació que ens obre la porta d'entrada al vastíssim
terreny de la literatura oral, aquesta disciplina que bé podríem
definir com quelcom constituït pel so de la veu, el ritme de la
respiració, el temps i la presència del cos narrant, elements
que en el seu conjunt constitueixen un llenguatge propi, que cap pàgina
escrita pot transmetre ni reproduir 5.
Però,
la literatura oral no és, tal com semblaven creure-ho els romàntics
i els folkloristes, una emanació espontània del poble
sinó que és una literatura fortament enclavada en un context
precís i no existiria ni es difondria si no hi hagués
un sistema més o menys complex, el model general del qual és
una reunió en la qual un recitador pren la paraula 6.
La literatura oral es pot dividir en literatura oral fixa i literatura oral mòbil 7. Per a la literatura oral fixa, aquesta característica, és a dir, la fixesa de la forma, es converteix en la seva raó de ser, en la seva funció. La seva funció és clarament pedagògica: a mesura que hi van entrant, els infants s'impregnen de les formes del saber popular. La literatura oral mòbil, en canvi, assegura el pas entre la petita poesia i el gènere narratiu. 2. Les rondalles d'animals Les rondalles
d'animals són uns relats amb característiques pròpies
com a gènere que són ben visibles més enllà
de les particularitats que els pugui imprimir un narrador. Aquestes
característiques es poden detectar en l'especificitat d'aspectes
com el fons, la forma i la funció, així
com els personatges que les conformen i, especialment, les seves relacions
basades en el principi d'oposició semàntica que estructura
l'interior del relat. El fons
o, el que és el mateix, el contingut o argument de les rondalles
d'animals tracten majoritàriament de temes que afecten els aspectes
més bàsics de l'existència: la lluita per aconseguir
menjar i per la supervivència. La forma
verbal de les rondalles és la prosa, però les d'animals
es caracteritzen per l'extrema mobilitat del seu text degut a que prenen
una forma eminentment dialogada. I per a construir un relat sobre la
base dels diàlegs cal comptar amb la presència d'uns personatges
de trets molt ben definits. Hem d'afegir
que algunes rondalles d'animals disposen al seu interior d'alguna forma
verbal organitzada poèticament, altrament dita formuleta, construïda
com un joc verbal, feta a base de rima i ritme. La seva presència
és del tot supèrflua per a la marxa d'un relat però
contribueix enormement a fixar-ne la seva transmissió. La funció o ús social de totes les rondalles es produeix, independentment de l'explicitació, o no de l'objectiu que ens proposem en difondre-les. Si no acceptéssim aquesta premissa no podríem entendre el folklore com un acte de comunicació. La finalitat
que justifica l'existència i la pervivència de les rondalles
d'animals és criticar i burlar-se dels defectes d'una societat
determinada. Així, a través de protagonistes animals,
es denuncien els abusos de certs individus o estaments que exerceixen
el poder desmesuradament contra d'altres amb un to marcadament irònic
i satíric. És doncs, mitjançant la crítica
i la sàtira com s'acompleix la vocació moralitzadora de
les rondalles d'animals Dins la
funció de les rondalles d'animals n' hi ha d'ús individual
com ara aprendre a conèixer el pròxim i construir-se un
codi de conducta mesurada; socialment aquestes rondalles han contribuit
a entendre el món com un univers molt simple fet a base d'oposicions
binàries. En efecte, en aquests relats, les relacions entre personatges s'estructuren en base al principi d'oposició semàntica binària que, en el camp de les rondalles d'animals, es concreta de la següent manera:
Tal com
es pot veure (part superior del quadre), es presenta l'oposició
entre dues grans categories d'éssers: el dèbil (inferioritat
física) però astut (superioritat intel·lectual)
versus el fort (superioritat física) però babau (inferioritat
intel·lectual). Aquesta oposició el podria exemplificar
amb una referència molt difosa del tipus David versus Goliat
com ara el Sastre Valent l'Ós i el reietó; i tantes altres
rondalles pertanyents al registre extraordinari, i també al registre
ordinari 8.
A mesura
que anem baixant (part del mig del quadre) es van concretant uns determinats
trets de comportament d'aquestes grans categories: l'ésser fort
però babau acostuma a ser un animal salvatge i s'oposa a l'animal
domèstic, animat de menys força però amb més
astúcia. Aquesta concreció ens obliga a abandonar qualsevol
altre registre narratiu que no sigui l'ordinari, car ja no ens és
possible incloure un gegant o un drac, posem per cas, dins la categoria
d'animal salvatge, donat que aquests són éssers meravellosos. Però
com més concretem (part inferior del quadre), més advertim
que no es tracta d'adjudicar un comportament i una funció immutable
sempre al mateix animal o família d'animals sinó que en
aquests, el comportament i la funció estan condicionats pel lloc
que ocupen en un context determinat i, per tant, per la relació
que guarden amb els altres personatges protagonistes. Per tot això
ens cal conèixer quina és la sintaxi del llenguatge simbòlic
que ens permetrà desxifrar la seva significació 9.
Així veiem que l'animal fort però babau, de la família dels salvatges podria ser el llop o la guineu (o l'ós en els textos rondallístics de l'Europa Septentrional, l'elefant en els hindús o el tigre en els textos d'Amèrica Llatina). I també ens assabentem que l'animal més dèbil però més astut podria ser (també) la guineu (sobre tot quan el llop és el seu oposant en la categoria d'animal salvatge) o qualsevol animal domèstic, incloent en aquesta categoria l'humà. Origen
de les rondalles d'animals. Orient: Pèrsia i Índia El recull
més antic i precursor de les rondalles per les quals ens interessem
s'anomena Calila i Dimna i tot apunta que fou obra d'Ibn al-Muqafa (recull
del qual es diu, també, que no és més que la traducció
àrab que Abd Allah ibn al Muqafa va fer de les faules índies
de Pilpay (o Bilpay) Aquests
relats provinents de l'Índia, tot i la seva brevetat, tenien
una configuració i una estructura bastant fixa, condicionades
per la seva funció social que consistia a reflectir les anècdotes
- trifulgues i conflictes inclosos - pròpies de la vida d'una
cort formada pel seu màxim mandatari i els seus súbdits.
Al lleó
(animal propi de la fauna d'aquelles terres orientals) li fou atorgada
la funció de rei; ara bé, en aquests relats el poder d'aquest
animal-rei era plagat de defectes humans, cosa que no ens hauria sorprendre,
puix que de caricatura dels costums socials del moment es tractava:
en efecte, aquests relats mostren un lleó que es deixa dur per
la ingenuïtat en la tasca de manar i que es deixa influir pels
consells d'alguns dels seus súbdits, no del tot honrats en el
seu fer i un bon punt massa manifassers. És
aquest context el més adequat per al naixement de dos súbdits,
el xacal i la hiena. Llur afany és servir llur rei, llur desfici
fer-se la trabeta. Aparentment, llurs vides transcorren en peu d'igualtat,
però la realitat demostra que un abusa de l'estupidesa de l'altre
i l'enganya constantment. I aquest és el xacal: un personatge
golafre, trampós i ferotge. La hiena, constantment enganyada
pel xacal, és el blanc de totes les seves burles i males passades.
No cal dir que els seus trets bàsics són els mateixos
que caracteritzen el llop de les nostres rondalles d'animals. La penetració
d'aquests relats indis vers l'Europa Central és un fet tot i
que el procés es féu de manera lenta. No és difícil
imaginar que durant tot aquest llarg període d'adaptació
dels relats d'un indret a l'altre, es varen anar produint canvis al
seu interior. En el seu pas cap a les terres d'Europa, els relats indis
varen perdre el rei lleó ja que era un animal desconegut a les
nostres latituds. El seu lloc va ser ocupat per altres personatges que
no recorden en res la seva majestat original. En canvi, els que sí s'haurien mantingut en tot aquest lent procés d'aclimatació d'una cultura a una altra haurien estat els episodis de la lluita sense treva entre el xacal i la hiena per tal d'haver les engrunes del festí del seu senyor rei. Com que d'animals com el xacal i la hiena l'Europa d'aquell moment no en coneixia ben res, es convertiren en la parella formada per la guineu i el llop donant lloc a les rondalles del cicle de la guineu i el llop que tractarem d'estudiar més concretament en el capítol següent. Occident:
Grècia i Roma Ja des
de la Grècia clàssica, els animals eren utilitzats per
parodiar els defectes humans, donant peu, així, a una mena de
carnaval verbal que es reia d'una societat que no acabava de rutllar
i que, per a la seva bona salut, s'havia de procurar els mecanismes
per poder exercir el sà exercici de burlar-se d'ella mateixa.
En efecte,
els animals, portadors d'una gran càrrega simbòlica, constituïen
el component essencial de les mitologies de les diferents religions
prehel.lèniques i tingueren un paper determinant en les relacions
i la caracterització dels déus de l'Olimp. A Isop s'atribueix la creació del gènere faulístic. A partir d'aquí, la tradició, que en un principi fou oral, prengué forma escrita. Els molts imitadors i transmissors de l'obra d'Isop no feren sinó articular, ampliar i redefinir els materials faulístics segons les necessitats de la seva època. Occident:
l'Europa Septentrional Les rondalles
d'animals haurien vingut del nord d'Europa
10
i tenien el seu origen en una cadena de relats, el protagonisme dels
quals havia recaigut damunt de la guineu i l'ós. Aquest darrer,
però, durant la seva llarga marxa per les terres de l'Europa
Central hauria hagut de sofrir un procés parcial de fusió
amb el llop (animal més conegut a les terres del sud d'Europa).
Aquest fet va provocar que el llop i l'ós haguessin hagut de
compartir, en ocasions, lloc i fama 11.
Si bé
les facècies de la guineu i l'ós són menys nombroses
que les que la guineu passa en companyia del llop, no podem menystenir
una parella com la guineu i l'ós, ja que el cicle de relats que
els originà és el més important de l'Europa del
Nord. D'altra banda, si bé el llop hauria anat prenent el lloc
destacat que l'ós havia ocupat en indrets més septentrionals,
no l'hauria pas substituït del tot en els relats que es posaren
en circulació a l'Europa Meridional 12.
Va ser
Krohn el primer d'establir que a l'origen de les rondalles d'animals
hi havia una cadena de relats provinents de l'Europa Septentrional.
D'aquí l'esforç per diferenciar aquests relats o episodis
de les altres rondalles. Quan diem les altres rondalles ens referim,
efectivament, a aquelles narracions conegudes sota el qualificatiu de
meravelloses. A les rondalles d'animals, a l'hora de ser incloses a l'índex d'Aa.-Th, se'ls donaren els primers nombres del catàleg internacional, quedant catalogades amb els números 1 a 299. Els relats classificats de l'1 al 5 pertanyen a la principal "cadena" nòrdica de relats d'animals. Dos
antecedents animalescs a la literatura escrita medieval europea: Els
bestiaris A l'època
medieval s'anomenen bestiaris uns tractats que contenen la descripció
d'animals - adés reals, adés fantàstics - i la
corresponent "moralització", això és,
l'exposició de la significació moral, de llurs trets i
costums. Són, doncs, obres de finalitat didàcticomoral
i presenten dos caràcters distints: un de científic, pel
qual han estat directament considerats com a petits manuals o enciclopèdies
d'història natural, aspecte que es posa en relleu en la descripció
particularitzada dels animals; i un d'al·legòric, perquè
en llur moralització són representats els vicis, les virtuts
i la condició espiritual - estat de gràcia o de pecat
- de l'home, i àdhuc Jesucrist o el dimoni. Les propietats de
les bèsties són, doncs, interpretades en sentit moral.
Tota la
tradició dels bestiaris prové, segons el parer unànime
dels estudiosos, d'un text grec, compost probablement a Alexandria durant
el segle segon de la nostra era, potser abans de l'any 140. Aquesta
obra és coneguda amb el títol de Physiologus perquè
la seva paternitat s'atribuïa a un personatge anònim qualificat
de naturalista. És un tractat de teologia popular que, valent-se
d'exemples presos del regne animal, interpretats al·legòricament,
explica i comenta les veritats dogmàtiques i morals dels cristians. Però
els bestiaris no solament es propagaren entre els predicadors i moralistes
de l'època sinó que s'alimentaren de creences profanes,
de tal manera que es feia difícil saber allò que en ells
hi havia de científic o basat en l'observació i allò
que provenia de la imaginació fantasiosa de la gent. Cap a final
del segle XII comencen a circular versions de bestiaris en llengües
romàniques. En efecte, és a partir d'aquest segle quan
es consolidaren en les llengües neollatines unes històries
protagonitzades per animals els trets més característics
dels quals eren el seu caire al·legòric i moralitzador.
Aquestes històries es poden dividir en dos grans blocs: - Els bestiaris
d'amor, d'ambientació cortesana, sorgits a França; - Els bestiaris pròpiament dits, d'origen italià (de la Toscana), amb una finalitat moralitzadora. El Roman
de Renart El Roman
de Renart és una obra de la literatura medieval que ens descobreix
la cara oculta d'aquest període: enfront dels ideals cortesans
i cavallerescs, el roman és un recull de contes diversos i fins
i tot contradictoris - anomenats branques -, escrits entre el 1171 i
el 1250 per una vintena d'autors d'allò més variats, tant
pel que fa a la procedència com per la capacitat poètica.
La primera versió fixada per l'escrit sembla que és de
Pierre de Sant-Cloud i de Richard de Lison. Aquesta
obra literària fou creada originàriament en llengua francesa.
Primerament es popularitzà per tradició oral i després
prengué forma escrita i té forma de poema. Es podria xifrar
en el popular Physiologus i els bestiaris tan en voga a l'Edat Mitjana.
El Roman
de Renart va tenir una influència enorme a la seva època.
Bona prova d'això n'és que el nom del protagonista Renart
va arribar a substituir, el nom genèric de l'animal, que en llengua
francesa era goupil. Fins i tot el mallorquí Ramon Llull donà
el nom de Renard a la guineu, protagonista incontestable del seu Llibre
de les bèsties. Aquest
personatge encarnat per la guineu, més coneguda pel seu nom propi
de Renart, fou tot un símbol per a la gent de l'Edat Mitjana.
La seva funció era ridiculitzar els usos, abusos i vicis d' autors
l'obra dels quals no es pot qualificar sinó de dolenta, la ceguesa
de la reialesa, l'abús de poder del papat, el usos i abusos del
clergat, la prepotència de la cavalleria, la fetilleria dels
burgesos, l'estultícia del poble... L'obra, que conté
elements còmics, satírics, al·legòrics i
moralitzants, reprodueix quadres de la vida de la societat del segle
XII i XIII. En síntesi,
tot allò que durant l'Edat Mitjana fou practicat amb grans dosis
de fe i amor, els pelegrinatges, les croades, els miracles, les llegendes
pictòriques, els duels judicials, les confessions, és
parodiat sense pietat al Roman de Renart amb una ironia simple i lleugera,
però que no permet dubtar sobre la seva voluntat de ser procaç,
viva i pregona 13.
L'organització dels contes en forma de poema s'estructura per branques, a l'estil dels romanços medievals. Cada branca és obra d'un autor diferent i fou composta en èpoques diferents. Aquesta és una de les raons que fa que el Renart en sortís metamorfosejat a cada nova branca, car en l'interludi existent entre una branca i una altra el personatge va anar calant entre la gent, de tal manera que el nou autor, en compondre una nova entrega, havia de partir d'allò que la gent havia anat afegint al seu heroi que a poc a poc es va anar constituint com un veritable arquetipus.
Dins de
les rondalles d'animals que passarem a analitzar tot seguit hi ha algunes
característiques que no són compartides per totes les
rondalles d'animals en general. Trets específics
referents als protagonistes:
Trets específics
referents als relats:
Les rondalles
del cicle de la guineu i el llop, varen ser objecte d'estudi 14
els aspectes
més rellevants del qual referiré tot seguit, així
com els passos seguits per a la seva anàlisi. L'ïndex
d'Aarne-Thomson assenyala l'existència dels següents grups:
de rondalles d'animals amb la següent numeració:
D'entre
les rondalles d'animals salvatges, és a dir, T. 1 a 99, l'estudi
es va centrar en aquelles que, seguint l'adaptació de l'índex
de tipus d'Aa&Th a la rondalla catalana, corresponien als següents
tipus: T. 1, T. 2B, T. 4, T. 5, T. 6, T. 9B, T. 15, T. 32, T. 34. Per tal
que l'estudi fos vàlid, vaig partir d'uns textos escrits que,
tot i presentar diferències entre ells, permetien assegurar que
partíem d'uns elements comuns en tots ells. El límit
fou el següent: el treball d'anàlisi només s'efectuaria
a partir de repertoris dedicats fonamentalment a la narrativa oral en
prosa publicats en forma de llibre. Es partia, doncs, de les obres dedicades
bàsicament als gèneres que constitueixen el gruix fonamental
de l'índex d'A&T pel que fa a les rondalles d'animals protagonitzades
per la guineu i el llop. Així
doncs, el punt de partida començava a presentar uns límits
clarament definits:
Aquestes
nou rondalles del cicle de la guineu i el llop, es desdoblen en 35 versions. Seguidament
es procedeix a llistar les rondalles del corpus, segons la numeració
de l'índex, amb les versions que s'han localitzat i també
el nom del compilador a qui és deguda: Núm.
de catàleg: 1 Seguidament faré algunes consideracions generals del cicle estudiat a la tesi inèdita sobre aquest tema. 18
Síntesi dels motius presents a les rondalles
Recompte dels motius:
Com es
pot veure, els motius més nombrosos de les nou rondalles tipus
són els que més s'acosten a raons de supervivència:
* 4 fan
referència directa a la gana: T. 1 , T. 2B, T. 4 ,T. 8. Així,
podríem dir que el motiu que va fer possible l'existència
d'aquest cicle en concret fou, en més gran quantitat, el de la
gana. Síntesi
sobre els rols de salvatge babau i de domèstic astut:
En síntesi: 8 presències
del llop salvatge, 5 presències
de la guineu salvatge, 1 presència
de la geneta salvatge, (Cal assenyalar
que la rondalla d'Amades Compare llop, comare guilla i el galàpet
(T. 9B), en la qual el comportament del llop (inicialment, l'enganyat)
amb l'ajut dels galàpets acaba enganyant la guilla, presenta
un desenvolupament dels fets una mica fora del que s'ha dit fins ara.
El problema és saber si es tracta d'una versió d'una rondalla
rara i preciosa o, potser, d'un mal confegiment d'aquesta per part del
seu col·lector). Anem a
veure ara, sobre qui recauen les dues funcions oposades però
necessàries per a l'existència i la bona marxa del cicle,
la situació és aquesta: Rols de salvatge, fort però babau: Llop...........................
8 vegades Rols de
domèstic, dèbil però astut Així,
podem dir que dins el cicle estudiat, sempre que el rol del salvatge
fort però babau recau damunt el llop, el seu oponent, o sigui
el domèstic dèbil però astut, és la guineu.
Així, en tenir la guineu com a salvatge, el rol del domèstic és assumit per alguna mena d'animal més petit que ella que li plantarà cara fent-se seu allò que un col·lector va posar, precisament, en boca de la guineu: més val manya que força.
Després d'aquest recompte, podem arribar a la conclusió que gairebé sempre que el salvatge babau mor és quan apareixen els homes en qualitat de personatges secundaris reforçant el rol de domèstic astut assumit, en tots els casos, per la guineu! 4. D'arquetipus i personatges Un arquetipus
és allò que exerceix de patró o model original.
En termes biològics, l'arquetipus és l'avantpassat originari
del qual procedeixen les diverses formes actuals d'un grup d'animals
o de plantes 23.
Per a la teologia, és el tipus sobirà i etern que serveix
d'exemple per als homes 24.
Per als folkloristes de l'anomenada escola finesa és arquetipus
la primera forma històrica d'una rondalla, una cançó
o qualsevol altre producte de la literatura folklòrica, reconstruït
mitjançant l'anàlisi folklòrica pròpia d'aquesta
escola. L'arquetipus
té un origen i un desenvolupament dubtós. En la creació
i utilització dels arquetipus s'ha procedit de moltes maneres
i els resultats 25
també
han estat diversos i, molts cops, equívocs. Pel que fa a la seva
intenció, el ventall pot anar des de la caricatura a la més
gran idealització. Pel que fa al procediment, pot passar que
partint d'un nucli d'idees desenvolupades sobre un personatge, se li
arribi a donar un caràcter arquetípic o de model, provocant
amb això una caricaturització dels seus trets, cosa que
pot arribar a comportar conseqüències com la magnificació,
la barreja i, fins i tot, la confusió. El final d'aquest procés
pot desembocar, en alguns casos, en la conversió del personatge
en qüestió en tot un símbol, cosa que li fa perdre
realitat. En d'altres, es pot donar el cas que narracions arquetípiques
preexistents s'apliquin a un ésser concret, més o menys
fabulós també, i es formi així una narració
estructurada amb pretensions realistes 26.
Es pot
dir que els arquetipus són fills de molt diversos pares, de molt
diverses intencions i sorgeixen en les més variades conjuntures.
El procés d'acumulació d'anècdotes tendeix a donar-nos
un arquetipus, un model més clar i intel.ligible per al grup. Les definicions
i reflexions fetes fins ara sobre arquetipus són aplicables a
tots els personatges de les rondalles en general. Però vist que
el centre del meu estudi l'ocupen la guineu i el llop, m'esmerçaré
ara en la recerca del seu arquetipus corresponent. En l'apartat
dedicat a les rondalles d'animals estudiades aquí, ja s'han indicat
les qualitats de cadascun dels membres del parell semàntic oposat
que formen la seva cèl.lula de base. Cadascun dels dos arquetipus
o personatges conformen la totalitat del món binari que s'entreveu
en aquestes rondalles. En un extrem d'aquest hi ha el que anomenem salvatge,
a l'altre hi ha el que tenim per domèstic. Fins aquí
tot va bé, car segons la referida llei de contraposició
d'oposats del món a les rondalles d'animals, és lògic
que un ésser salvatge, inculte, esquerp, rude, intractable i
brutal trobi el seu oponent en l'animal domèstic, que és
la qualitat que es fa servir per definir l'animal que viu al costat
de l'home, que es cria a casa, per oposició al que es cria al
bosc, és a dir, al salvatge. La cosa
adquireix un matís una mica còmic quan resulta que un
dels dos personatges, el que passa per ser cruel i poc tractable, és
titllat de babau, d'ésser sense cap malícia que no es
malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment
per altri. I aquest altri, aquest ésser destinat a enganyar-lo,
tots ho sabem, no pot ser sinó algú astut, hàbil,
amb un enginy molt aguditzat per tal d'aconseguir qualsevol fi enganyosament.
Es pot
ser salvatge i tenir per oposat un domèstic. Es pot ser babau
i estar destinat a ésser enganyat per un ésser astut.
Ara bé, es pot ser salvatge i babau alhora? Segon el comportament
pròpiament biològic, un animal no acostuma a tenir aquestes
dues característiques a la vegada. Cal témer el llop,
cal malfiar-se de l'ós precisament per la brutalitat de les seves
urpes, per la maldat de la seva escomesa. Tanmateix, al verb, li ha
estat atorgada la capacitat de fabulació necessària, per
fer possible ajuntar aquestes dues qualitats i crear, així, i
des de temps molt reculats, un arquetipus provist d'un comportament
binari que es retroben en un mateix i que en el terreny de l'estricta
realitat mai no hauria estat permès posar de costat. Es pot
ser domèstic i astut alhora? La mateixa resposta esgrimida anteriorment
es pot aplicar per contestar a aquesta pregunta. Però
hi ha un parell d'elements que ens menen a fer-nos una darrera reflexió:
un és el fet que, dins la categoria dels animals domèstics,
hi hagi, i ho faci ocupant un lloc preeminent, la guineu, de la qual
no es coneix que mai hagi estat acceptada per viure al costat de l'home:
L'home del camp té horror de la guineu més que de cap
altre animal: costa tant de salvar l'aviram de les seves hàbils
i ferotges escomeses! 27.
L'altre
és que la guineu sigui l'únic animal dels estudiats fins
aquí amb, per dir-ho de manera ben il·lustrativa, doble
nacionalitat, capaç de fer el doble joc sense que el color li
pugi a les galtes. Si li toca representar el rol del salvatge, hi té
les de perdre, d'acord, car no té més remei que comportar-se
com una babau. Però si el seu rol és el de domèstic,
la seva astúcia no té parió i enganyarà
a tort i a dret, tant si es tracta del seu oponent salvatge i babau
com si es tracta dels altres éssers, domèstics com ella
mateixa en aquell moment 28.
Qui sap
si no seria massa aventurat pensar que en el maridatge d'aquests dos
parells de qualitats que aparentment no tenen res a veure en la vida
real, les societats, en altre temps, hi veien el reflex de certes pràctiques
que, suposadament, es duien a terme en alguns cercles? Així,
el salvatge i babau seria la viva representació de l'home, recaient
en el domèstic i astut, la de la dona 29.
Ens haurem
de rendir a l'evidència que no hi ha un únic camp d'interpretació
sinó un conjunt de camps (Levi-Strauss els anomena "codis"
30
). És per això que deixo aquest idea per si algú
la vol recollir algun dia, i aconseguir, així, treure´n
l'entrellat. Només li caldria, sinó, fer un repàs
exhaustiu pel llenguatge de registre oral i de carrer, per trobar les
múltiples ocasions en què les dones i les guineus es troben
compartint una mateixa significació. Seguidament, procediré a fer un esbós de les característiques arquetípiques de cadascun dels personatges que estudiem. La meva voluntat és que el seu coneixement ens marqui els límits per tal que no es produeixin mutacions imposades pel nostre caprici o la inventiva del narrador, cosa que produiria una alteració permanent en els caràcters hereditaris del llop i la guineu i donaria peu al naixement d'espècimens nous de trinca que ben poc tindrien a veure amb els tipus que donaren lloc al naixement de les rondalles que ells protagonitzaren en un inici. Car un arquetipus ha de ser, en definitiva, un model clar i intel·ligible per al grup.
La guineu De retrats
de la guineu n'hi ha de força variats. Vegem-ne alguns exemples: Apareix
com a devoradora: a la faula de Céphale i Procris 31.
Apareix com a falsa. i diablesca 32
al Bestiari
editat per Panunzio. És tinguda per astuta al Diccionari de Joan
Corominas 33,
a "Le renard et les raisins" de Jean de La Fontaine. La guineu
és presentada com un símbol dels defectes i els vicis
dels homes, entre ells, la malícia, sinònim d'astúcia
a Flinn.34
: De còmic
a satíric és el seu comportament en el Roman de Renart
35.
Però
la modificació és possible en allò que es belluga,
com passa amb els fenòmens que formen part del folklore: Movement
is, in fact, the most important characteristic of an item of folklore
36.
Però també és possible comprovar el caràcter protector benèfic de l'animal a una rondalla recollida per Cels Gomis 37. El llop El llop
pot comportar dos aspectes: un de ferotge i satànic un altre
de benèfic 38.
Però
les rondalles estudiades ens han presentat un llop que, al temps que
era salvatge, també era babau. Vet aquí, doncs, que haurem
de buscar la paternitat d'aquest arquetipus, tenint en compte aquesta
nova dimensió en el seu comportament i intentar documentar en
quines conjuntures (històriques, literàries) es va pastant. Trobem
la lloba benèfica a la llegenda de Ròmul i Rèmul,
en la figura d'Akela del llibre de la jungla de Ruyard Kipling, a la
versió russa de L'ocell de foc, hi apareix un llop fidel mentor
del tsarèvitx 39.
Contràriament
a això, tenim un llop diabòlic 40,
un llop astut 41,
i un llop devorador a la mitologia escandinava
42 .
Hi ha també el llop com a símbol del defectes i els vicis,
prototipus del senyor feudal: fort, brutal i poc intel·ligent
el tenim amb Ynsegrin, el llop de Roman de Renart, font d'inspiració
de la majoria de contes, faules i relats posteriors 43.
I també la lloba Mormólice, la dida d'Aqueront. era una
amenaça per als infants segons la mitologia grecollatina 44.
El llop apareix com la figura de Cronos 45
i Cronos
és un personatge caòtic per exel.lència
46 :
Aquest
llop devorador, mena de Cronos, ens permet referir-nos a tres rondalles,
tres grans clàssics i que comencen a interessar a la mainada
tan bon punt tenen consciència de la noció de la por i
dels seus efectes: estem parlant de Els tres cabridets i el llop (T.
123, segons l'índex d'Aa&Th), rondalla a la qual es refereix
directament Gaignebet en el text reproduït més amunt; de
Els tres porquets (T. 136, segons l'índex d'Aa&Th) i de La
caputxeta vermella. Caldrà
fer una petita pausa i aturar-se un moment a parlar de com els nous
contextos narratius han influït en la manera de finalitzar les
rondalles que, com les tres que aquí ens ocupen, eren, originàriament,
una bona ocasió per presentar un llop devorador i salvatge. I
dic eren, ja que, tal com he pogut comprovar personalment, poques són
les persones que en el moment d'exercir el seu rol de narrador-en-funcions-educatives
(ja sigui el del mestratge, ja sigui el patern o matern o qualsevol
altra variant de parentiu) s'atreveixi a deixar anar la seva versió
dient, tranquil·lament, que el llop es va cruspir qualsevol protagonista
d'aquestes rondalles. No, més aviat hom acorda a donar una fi
més a to amb els nostres temps. En realitat, també pocs
són els oients disposats a aguantar una fi tan desastrosa pel
pobre protagonista i sovint surten en defensa seva demanant clemència,
salvant-lo així d'una mort segura. Com podem veure, doncs, la guineu pot assumir qualsevol dels rols, mentre que el llop té impediments arquetípics per assumir rols satírics i còmics. Aquesta limitació deu ser deguda al seu arbre genealògic. Les
relacions entre la guineu i el llop: un exemple concret Si volem
entendre el funcionament de les rondalles d'animals cal abordar la seva
sintaxi, o el que és el mateix, l'estudi de les relacions dels
seus personatges a l'interior de la narració. De la mateixa manera,
per conèixer les relacions entre dos o més personatges
no n'hi ha prou d'agafar el diccionari i escatir el significat de cada
un per separat. Vegem-ne un exemple concret extret del corpus de rondalles del cicle de la guineu i el llop als Països Catalans. De les 6 versions de la rondalla n. 15 (seguint la numeració del mateix índex), la versió 1 titulada "Compare llop i comare guineu" recollida per Pau Bertran i Bros al Principat. La versió 2 titulada "Compare llop i comare guineu" del mateix Pau Bros. La versió 3 titulada "Compare llop, comare guilla i la gerra de mel" recollida per Joan amades al Principat. La versió 4 titulada "Sa raboa i s'eriçó" recollida per Antoni M. Alcover a Mallorca. La versió 5 titulada "Es compà llop i sa comara rabosa" recollida per Isidor Macabich a Eivissa. I la versió 6 titulada "Comencilda, Secundina i Acabilda" recollida per Enric Valor al País Valencià. L'argument d'aquesta rondalla gira també al voltant de la gana i de com dos animals un fort però babau i l'altre dèbil però astut s'aparellen per conveniència per aconseguir alguna cosa de menjar. A totes les versions (llevat de la n. 5) els protagonistes són el llop i la guineu. Tal i com es pot veure, el fort però babau és enganyat pel dèbil però astut que es queda la mel que havien de compartir entre tots dos. La versió 5, en canvi presenta una variació en els seus protagonistes que són la guineu (que ocupa el lloc del salvatge) i l'eriçó (que passa a ocupar el del domèstic) i si bé hom es podria pensar que la guineu fent de salvatge se sortirà amb la seva, és el murri de l'eriçó el que guanya realment la partida de l'astúcia La qüestió
és que, quan dos personatges apareixen formant part d'un parell
semàntic d'oposats, és evident que no poden complir les
mateixes funcions a risc de negar l'existència del principi d'oposició
semàntica binària i, per tant, de la pròpia rondalla.
Les funcions seran diferents entre ells ja que el lloc que ocupen dins
la narració és, precisament, el d'actuar per oposició. Comencem,
doncs, per redefinir el personatge de la guineu contextualitzant-lo,
ara, en el marc del corpus de les rondalles estudiades. Procedint així,
ens serà més fàcil concretar, després, les
característiques que el fan diferent del seu parell oposat. La guineu,
ja ho hem vist, es caracteritza, bàsicament, pel comportament
astut, basat en la murrieria i la doble personalitat. En temps
passats i en altres cultures, el personatge encarregat d'assumir aquesta
funció era el xacal (o la hiena). En arribar a les nostres latituds
aquests relats, hom trobà en la guineu un bell exemplar en el
que encaixaven a la perfecció aquests comportaments. Però
actuant així no es partia del no res, ni s'inventà res
de nou car ja hem pogut veure com els bestiaris medievals europeus ja
es feien ressò del comportament fals i el doble joc de la guineu.
El cicle
de les rondalles de la guineu i del llop, doncs, enfortiren el retrat
de la guineu astuta, artera, murrierota, deixant de banda totes les
altres qualitats simbòliques que hem pogut demostrar que també
havien estat atorgades a aquesta bèstia. En aquestes ocasions,
la guineu és la parella del llop, o, com és el cas d'algunes
versions de l'Europa Septentrional, anava de tronc amb l'ós.
Ambdós, llop i ós apareixen com a salvatges engolidors. Per la
altra banda, altres rondalles difonien el caràcter salvatjot
de la guineu aparellant-la, en aquestos casos amb animals inferiors
a ella en força però al mateix temps, superiors en enginy.. Anem ara
a fer el retrat de l'altre personatge, el llop. Ell, al costat de la
guineu ocupa el seu lloc de salvatge i babau. La unitat
del corpus de rondalles del cicle de la guineu i el llop radica en la
coherència de la sintaxi de comportament dels dos personatges.
Ara bé, allò que representa la força salvatge però
fàcil d'enganyar apareix en forma de llop, però té
en realitat un altre fons, el del xacal, aquell altre animal protagonista
de relats orientals, poc conegut a les nostres latituds i que, segons
sabem, en els seus orígens sempre apareixia en companyia d'un
altre xacal (hiena). I allò
que representa l'enginy per bé que poc dotat físicament
apareix en forma de guineu però té, també, en realitat
un altre fons, el del xacal company de l'altre xacal. Però
no podem oblidar que els nostres personatges són fets de barreges
i llurs arrels són un bon tros mestisses. I tot i que els protagonistes
d'un cicle han de tenir una coherència arquetípica, és
difícil trobar en els seus comportaments uns caràcters
purs, fidels als orígens que els puguem concedir, atès
les múltiples influències que han enriquit la nostra rondallística.
No podem,
però, oblidar que, sota l'aparença d'animal babau del
llop de les rondalles del corpus, hi segueix bategant amb força
l'altre llop, el bestiota i ferotge per antonomàsia, aquell devorador
(emparentat directament amb la lloba Mormólice, amb Cronos, amb
Fenrir) capaç de ficar-se dins el ventrell tot allò que
es pugui engolir. I és
perquè no ens acabem de creure que sota el personatge babau no
hi batega el cor d'un ésser ferotge, que moltes vegades acabem
per matar el llop i la guineu si cal. Així és com dels
35 relats del cicle de les rondalles de la guineu i el llop que ha estat
possible de localitzar, alguns d'ells acaben matant el protagonista
salvatge, tot i que fent això, s'atempta contra l'existència
del propi cicle. En efecte, si en el transcurs d'un sol relat matem
un dels seus protagonistes, com podrem seguir explicant les altres rondalletes? I és que, homes com som, volubles com ens trobem als efectes de la por, no ens podem sostreure a la necessitat que tenim de matar certs personatges perquè, en el fons, no ens acabem de creure que siguin un ximplets babaus. Massa anys fa que la humanitat sap quants llops s'amaguen sota la pell de moltó! A manera
de cloenda No és
gens aventurat suposar que, tradicionalment, les rondalles del tipus
de les del cicle de la guineu i el llop, per mor del seu contingut,
de la seva forma i de la seva funció, eren idònies per
ésser explicades i fer esclatar el riure. Rient,
rient, com aquell qui res, episodi rera episodi, encadenant-les per
allargassar encara més l'efecte de les riallades que en provocava
la narració, hom es cedia l'ús de la paraula dins la rotllana
que coronava la reunió. Qualsevol era convidat a convertir-se
en narrador per un moment, a prendre la paraula i a dir-hi la seva.
"Qui en dirà més gran mentida, fum, fum, fum..."
ens informa la cançó. Potser
aquelles rondalles eren allò que per a nosaltres són ara
els acudits.... Crec, honestament,
que les rondalles en qüestió tenen un enorme valor car disposen
d'uns personatges que duen a l'esquena un llarg recorregut per la vida,
cosa que els permet passejar-s'hi trepitjant fort i amb passa segura
i, per tant, dóna als relats que els embolcallen una enorme credibilitat
narrativa. Mentrestant,
cal preguntar-se qui és, i en quin gènere habita, aquell
personatge dels nostres temps que, subtilment i astuciosa, tingui un
comportament capaç d'adaptar-se a allò que cada circumstància
li exigeixi, com ho és la guineu a casa nostra, o la tortuga
a l'Àfrica negra, o l'eriçó al Sàhara, o
el Tio Conejo a Amèrica del Sud. Però és que tots
aquests són antics com antic és el món. El cinema,
la literatura, el còmic, han sabut generar un personatge com
aquest? O potser algun autor ha sabut desenvolupar alguns d'aquests
arquetipus i ha tingut la traça de trobar-li un nou nom i una
forma diferents? Arribem
al final d'aquestes pàgines i ho fem amb algunes certeses que
no teníem, ni vosaltres ni jo, quan tot això va començar.
Però també duent un munt de preguntes damunt les espatlles.
Potser algú, algun dia algú tractarà de contestar-les.
El que és jo, n'estaré molt contenta. Bibliografia Obres citades -ALÓS-MONER
I DE DOU, R.: Els bestiaris a Catalunya. -BEN-AMOS,
D.: "Toward a difinition of folklore in context", a: Journal
of American Folklore 84 (1971), 3-15. -BORGES,
J. L.: Literaturas germánicas medievales, Madrid: Alianza, 1989. -Calila
y Dimna. Antigua versión castellana. Madrid: Librería
de los sucesores de Hernando, 1915. -CALVINO,
I.: Sulla fiaba, Torino: Einaudi, 1988. -CALVINO,
I.: Seis propuestas para el próximo milenio, Madrid: Siruela,
1989. -CARO BAROJA,
J.: De arquetipos y leyendas, Barcelona: Círculo de Lectores,
1989. -COROMINAS,
J.: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, -CASARES,
J.: Diccionario ideológico de la lengua española, Barcelona:
Gustavo Gili, 1971. -CHEVALIER,
J.: Diccionario de los símbolos, Barcelona: Herder, 1988. -ELIADE,
M.: Fragmentarium, Paris: L'Herme, 1989. -FLINN,
J.: Le roman de Renart dans la littérature française et
les littératures étrangères du Moyen Âge,
París: PUF, 1963. -GAIGNEBET,
C.: "La chèvre et les biquets", a: La revue des livres
pour enfants 55 (1977), 23-28. -GARCÍA
I RENAU, M. A.: El tapís de la creació, Barcelona: La
llar del llibre, 1992. -GOMIS,
C.: La bruixa catalana, Barcelona: Alta Fulla,1987. -GRIMALT,
J.A.: "La catalogació de les rondalles de mossèn
Alcover com a introducció a llur estudi", a: Randa 7 (1978). -FRANCiA,
M. de: Los lais, Barcelona: Quaderns Crema, 1993. -FRISA,
L.: "A viva voce", a: Argomenti 3 (1993). -JANER
MANILA, G.: Literatura oral i ecologia del llenguatge (ponència
de clausura del Simposi Internacional de didàctica de la llengua
i la literatura (Tarragona), 1991). -LÉVI-STRAUSS,
C.: El pensament salvatge, Barcelona: Ed. 62 Diputació, 1985. -MALAXECHEVERRÍA,
I.: Bestiario medieval, Madrid: Siruela, 1989. -NOEL:
Dictionnaire de la fable, Paris: Le normant imprimeur libraire, 1810. -ORIOL;
M. del C.: "Aproximació a la rondallística de Joan
Amades: catalogació i fonts" (tesi de llicenciatura del
Departament de Literatura Catalana. Universitat de Barcelona (Tarragona),
1984 (inèdita). -PANUNZIO,
S.: Bestiaris, Barcelona: Barcino, 1963-64, 2 v. -PRANEUF,
M.: L'ours et les hommes dans les traditions européennes, Paris:
Imago, 1989. -PROPP,
V.: Morfología del cuento, Madrid,: Fundamentos, 1977. -PUJOL,
J.M.: "Contribució a l'índex de tipus de la rondalla
catalana" (tesi de llicenciatura del Departament de Literatura
Catalana. Universitat de Barcelona, 1962, inèdita). -PUJOL,
J.M.: "Literatura i etnopoètica: balanç d'un folklorista",
a: La cultura popular a debat, Barcelona, Alta fulla, 1985. -Roman
de Renart, le, Paris:Flammarion, 1985, 2 v. -ROS, R."
Les rondalles d'animals: el cas del cicle de la guineu i el llop"
(tesi de doctorat del Departament de Teoria i Història de l'Educació.
Universitat de Barcelona, 1996, inèdita). -SCHNITZER,
L.: Ce que disent les contes, París: De. du Sorbier, 1985. -SORIANO,
M.: Les contes de Perrault. Culture savante et traditions populaires,
Paris: Gallimard, 1968. -SORIANO,
M.: "Contes d'animaux, contes d'avertissements, formulettes: L'enfance
de l'art", a: La revue des livres pour enfants 107-108 (11986),
30-39. -SPERBER,
D.: Le symbolisme en général, Paris: Hermann, 1974. -SUDRE,
L.: Les sources du roman de Renard, Paris, 1932. -TÉNÈZE,
M.L.: "Introduction à l'étude de la littérature
orale: le conte" a: Annales (1969), 1104-1118. -TÉNÈZE,
M. L.: Le conte populaire français, Paris: Maisonneuve et Larose,
1976. -VELAY-VALLENTIN, C.: L'histoire des contes, Paris: Fayard, 1992. Rondallística:
Fonts primàries Principat
o Catalunya -AMADES,
J.: Rondallística, Barcelona: Selecta, 1974. -BERTRAN
I BROS, P.: El rondallari català, Barcelona: Alta fulla, 1989. -SERRA
I BOLDÚ, V.: Aplec de rondalles, Barcelona: PAM, 1981. -SERRA
I BOLDÚ, V.: Rondalles populars, Barcelona: PAM, 1984-1985, 4
v. -VERDAGUER, J.: Rondalles, Barcelona: Barcino, 1992. Illes Balears,
Mallorca -ALCOVER, A. M.: (Jordi des racó): Rondaies mallorquines, Palma: Moll, 1985-1987, 24 v. Illes Balears,
Eivissa -MACABICH,
I.: Historia de Ibiza, 4 v., Palma: Daedalus, 1967. -MARTÍNEZ
I MARTÍNEZ, F.: Coses de la meua terra (La Marina)València:
(s.n.), 1912. -VALOR, E.: Obra literària completa, 2 v., València; Gorg, 1975-1986 |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
1. BEN AMOS. Veure PUJOL 1985:160
2.CALVINO 1988:19
3.CALVINO 1989:49-53
4.JANER MANILA 1991
5.FRISA 1993:26
6.VELAY 1992:22-23
7.TENÈZE 1969:1105
8.Per aprofundir sobre aquest tema dels diferents registres, modes, nivells i manifestacions de la narrativa oral, veure ORIOL 1984:6-9
9.GARCIA I RENAU 1992:20
10.SUDRE 1932:10
11.PRANEUF 1989:24-28
12.PRANEUF 1989:24-28
13.LENIENT. Veure FLINN 1963:156
14. Estudi que es va fer amb tot detall a la tesi inèdita que du per títol Les rondalles d'animals: el cas del cicle de la guineu i el llop. Veure Bibliografia general
15.Aquesta decisió deixava fora d'estudi altres corpus propers al nostre com poden ser el castellà i el francès. Tot i així, cal dir que ambdós han estat utilitzats per definir millor les característiques del corpus que m'interessa. 16.Fonts primàries,: PUJOL 1982; ORIOL 1984; GRIMALT 1978 (veure bibliogafia general).
17.En el moment de l'anàlisi detallada del T.1, es justifica per què s'inclou el T.1A aquí.
18.Veure ROS 1996
19.A T. 1A s'hi afegeix la venjança. 20.Cal
fer una excepció amb la versió 3, car la geneta menja
primer, tot i que després és enganyada per la titina. 21.Cal
fer una excepció amb la versió d'Amades Compare llop,
comare guilla i el galàpat, rondalla comentada al moment oportú. 22.Cal fer una excepció amb la versió d'Alcover Sa raboa i s'eriçó, rondalla que ja ha estat comentada.
23. Diccionari
de la Llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans 1995. 24.Diccionario
ideológico de la lengua española de Julio Casares
1971.
25.Ibídem: 27.
26.CARO BAROJA 1989:26
27.COROMINAS 1994:736
28. No
cal sinó recordar, a tall d'exemple, les diferents versions
del T. 1. 29.Quedi, com a mostra testimonial del que dic, aquest fragment de la novel.la Moll Flanders de Daniel Defoe, en la que apareix com a cosa habitual la pràctica de prendre's el matrimoni com un negoci. Aquesta |
