De boca a orella

Revista n, número 10. Solstici d'estiu del 2005.

Dir o explicar

M. Àngels Ollé
Universitat Rovira i Virgili

Trencament del marc estable

Recordo que quan vaig assabentar-me per primera vegada que en les ofertes de les agències d´espectacles hi havia un llistat de narradors de contes, em vaig sorprendre. I no va ser una sorpresa i prou, va ser com entrar en una espiral de sorpreses. Demanaven narradors de contes ajuntaments, associacions de veïns, entitats culturals, per incloure´ls en els programes de Festes Majors, Fires etc. etc., però a la llista de clients de les agències també hi havien escoles que els contractaven per unes dades escolars determinades: setmana cultural, Sant Jordi, etc.

I per rinxolar el rínxol, vaig comprovar com, durant molts anys, havia estat fora de joc, perquè mai havia utilitzat la paraula espectacle al parlar de contes.

Havia sentit a dir i molt d´acord repetit, que els contes eren una obra d´art, un recurs didàctic, un patrimoni cultural..., paraules que no contradiuen el concepte d´espectacle, però..

Segurament els més joves valoraran la meva reacció d´ingènua, ells han crescut en una societat on fins la vida íntima de certes persones és un espectacle que té preu, i segurament entenen sense cap sorpresa, que qualsevol activitat humana pot ser-ho.

Si acceptem -segurament hem d’acceptar, els temps manen- aquesta nova visió de la condició humana i per tant també del conte -obra d´homes i dones al cap i a la fi- potser hem de reformular, la valoració, els objectius, la finalitat, els continguts, diguem-ne com vulgueu, de la narració de contes.

O potser no, potser solament és qüestió d´obrir una mica la finestra i acostumar-nos a trobar la narració de contes fora del clos domèstic o escolar i explicats de les mil i una manera que podem ser explicats.
Però sigui quina sigui la nostra actitud, els nostres criteris, les nostres possibilitats personals en relació a la narració oral, crec que hauríem de tenir presents aquells elements mínims que fan que una comunicació oral podem considerar-la, una narració de contes.

Ja fa temps que no confonem l´activitat d´explicar contes, amb tots els altres mitjans de comunicació que també els utilitzen, el cinema d´animació infantil, titelles, llibres, etc. etc., sabem que totes aquestes maneres d’acostar contes a les nenes i als nens no tenen cap relació amb la narració oral.

També sabem que la narració oral té moltes menes i maneres de realitzar-se, i notem -potser solament visceralment-, que hi ha moltes formes de narracions orals que estan lluny del que creiem que ha de ser una narració de contes; entenem que explicar un conte és memoritzar un text i recitar-lo fil per randa? Entenem que per explicar contes cal disfressar-nos, pujar dalt d´un escenari i fer tots els papers de l´auca?

Es noten els falsos narradors, gent que fa comèdia quan explica un conte, que explica històries que no es creu, que pren els nens i les àvies per babaus..., hi ha sessions de contes que no se les creu ni, si es fessin servir apuntadors diria, que ni l´apuntador... Notem el que no ens agrada, però no sabem com trobar el vertader camí.

La cruïlla

Seguir els camins establerts de qualsevol activitat és còmode, però perillós, transgredir-los és estimulant i també perillós, i molts narradors de contes es troben en aquest moment just en aquest punt, en aquesta cruïlla, i no saben cap on s´han de dirigir per anar a la recerca de la seva forma personal de narrar.

És per aquest motiu que crec que seria bo contrastar propostes, noves formulacions, i recursos expressius diversos, per poder consolidar nous camins.

Hauríem de poder formalitzar l´activitat de narrador com una herència cultural, que cal enriquir i assegurar socialment ja que també de nosaltres en depèn el futur de la narració oral.

Si anem pel camí de fer de la narració de contes un espectacle, és probable que ens topem amb alguns recursos escènics: teatre de petit format, dels monòlegs, etc. Aquest nou concepte del conte espectacle actualment és molt rendible ja que amb art teatral i enginy escènic es pot arribar a satisfer un col·lectiu molt divers d´edats i interessos.

Davant d´aquesta tessitura, hem de començar per valorar quin és el protagonisme de l´eina tradicionalment utilitzada per la narració oral, la parla i saber com i per què l´empenyorem o la disfressem. Queda o no la veu supeditada en el nou concepte de conte-espectacle?, deixa de ser el principal recurs de la narració?. Hi ha més preocupació per els efectes especials, música, llums, vestuari, etc. que per la bona, correcta, rica i matisada dicció?.

Tots els narradors sabem que les paraules que deixem anar han de rebotar en cada un dels oients de manera que l´auditori sigui com un mar on onegin rítmicament els sentiments, i les sensacions de cada història.

La veu del narrador ha de ser una veu que mana, que imposa - com si tingues por que l’auditori se li desmarxés- , o és una veu que modula, suggereix, mumura?

És un fet que els homes i les dones fa molt de temps que han usat, el gest, la paraula, els sons, per explicar històries, no és pas doncs d´estranyar que a mesura que s´avanci en la creació i ús de nous recursos comunicatius, aquests s´utilitzin per explicar-ne.

Però, de la mateixa manera que no confonem el teatre amb el cinema, potser tampoc hem de posar la mateixa etiqueta a tot el que avui anomenen sessions de contacontes.

Cada forma de comunicació humana utilitza uns mitjans, el conte oral, s´ha basat sempre en la parla, la veu, l’entonació... i amb el gest, les mans, la mirada... i el domini de la llengua, el goig per l´utilització precisa i creadora dels mots.
La capacitat de atenció de l´auditori sempre ha estat associada a la capacitat del narrador, potser per aquesta raó, el conte ha triomfat i mantingut tradicionalment en el clos familiar, perquè el nombre d´oients ,generalment pocs i coneguts, anava a favor dels narradors que sense cap preparació es posaven a explicar contes buscant-los en la seva memòria aquells que els hi havia explicat, tallant-los o
allargant-los, segons el moment del dia o se n´improvisen de nous. La cura i la subtilesa de les narracions casolanes està lligada a les maneres de fer de cada família, la cura de les activitats domèstiques relacionades amb la mainada, els contes vells o nous reben a cada casa un to peculiar, els contes agafen les olors de cada casa, també cada narrador o narradora imprimeix, amb la seva veu, la seva mirada, la seva marca al conte explicat.

El vell camí

Els narradors casolans espontanis han fet el camí amb dues bones formules màgiques: de l´observació directe dels infants, i el goig per la llengua parlada.
D´ells hem après, els pares joves, mestres narradors, etc. que la nostra narració ha d´avançar al mateix pas que els oients, que hem d’adreçar-nos a tots i cada un d´ells, són els ulls dels nens i nenes els que marquen el ritme.

Compartir el ritme però també el contingut si el que diem ens interessa, ens emociona, ens intriga, ens fa riure, a nosaltres, “ el conte li arriba enriquit amb el vostre propi gaudi” diu Sara C. Brayant.

Des de dalt d´un escenari, en espais oberts als quatre vents, davant de tots els nens del poble, qui marcarà el ritme de la narració? La diferència entre el dir i l´explicar potser rau en una qüestió d´espai, de proximitat física que ens pot ajudar a compartir pas a pas una història.

Recullo una definició que fa temps em va marcar: l´art del conte és un art de relació.
I aquí sorgeix un dubte: les relacions afectives que normalment es creen entre el narrador i els receptors, es poden arribar a crear, en les noves formulacions de la narració de contes, quan una narració de contes esdevé un espectacle?
Haurem de començar a pensar en la possibilitat de trobar-nos amb noves
situacions de relació, com la relació impersonal i massiva dels seguidors o fans d´artistes, esportistes, etc.?

Com que és un vell camí..., molts poden pensar que una vella manera de fer té poques possibilitats, ara que ens podem sentir amos del món solament pitjant una grisa tecla d´una màquina. La majoria de nens i nenes aprenen molt aviat a pitjar i mirar, però i escoltar?, quan escolten?, quan descobreix el gust per la llengua parlada? parlada en directe, cara a cara, el temps de mirar és llarg, el temps per escoltar curt i escadusser, quan aprenen els nens i nenes a pensar sense imatges?, quan aprenen a pensar amb paraules?.

Aquesta és em sembla la gran aportació que avui fan els contacontes, els pares, les mestres o les àvies..., un conte explicat és una oportunitat per permetre que les paraules ressonin en les ments dels oients i els facin pensar, imaginar, sentir...Les paraules tenen poder evocador si hem estat entrenats, si ens han explicat moltes històries.

Hi ha una drecera?

Han estat moltes les vegades que no he sabut pas massa que dir, ni com classificar, certes maneres d´explicar que sovintegen per qualsevol barri, biblioteca, escola, bar de casa nostra. Quan m´he trobat amb una narradora amb micro intentant explicar -sort que els programes duien el títol de cada narració- a uns cinquanta nens de 0 a 9 anys, acompanyats per papes, avies i cangurs, per exemple.

Com tampoc sé com definir els contes creats, readaptats, refregits que utilitzen alguns narradors o narradores. Els contes són una obra d´art, una peça perfecta on cada un dels elements aguanta els altres, no hi ha d´haver res sobrer... una acció darrera l’altra, sense massa detalls, l´agilitat de la narració manté l´interès per uns esdeveniments on tots els oients s’hi senten implicats .

Tots els oients es projecten en el conte, el conte que m´expliquen és la meva història, és la història de cada un dels oients, el públic no vol cap detall que destorbi o enlenteixi el fil, estan parlant de coses que ens podrien passar...

Els nens no son babaus, ni volen ser tractats com si ho fossin, les bromes fàcils, l´ús de tòpics, el llenguatge poc acurat, no em semblen recursos de gran efecte a l´hora d´explicar contes.

No hi ha res més trist que veure una mirada perduda de molts adults en una sessió d´explicar contes. I és trist, no solament perquè en aquells moments, quan sembla que tothom ha de riure, una cara adulta seriosa pot semblar una au de mal averany, si no perquè denota que el nivell de comunicació està sota mínims.

Les bones històries ben explicades no tenen caducitat per cap edat receptora, solament cal valorar l´èxit de moltes produccions cinematogràfiques infantils, per molts infants que vagin avui al cinema, l´èxit és pel nombre d´adults que en són consumidors.

Quan ens lleparem els dits?

Però quan i com trobarem el camí, la manera correcte de fer de la narració d´un conte, un moment irrepetible i a la vegada perdurable?

Potser hem de tornar a buscar les poques receptes magistrals que tenim, tornar als clàssics, i a partir del seu mestratge, anar buscant el propi camí. La diversitat humana ha de poder assegurar mil i una manera d´explicar contes, com ha estat sempre.
La complicitat que tot acte de comunicació demana hauria d’estar per damunt del terme espectacle, però fa temps que tenim al davant aquest repte, i sembla que no està resolt, caldrà continuar buscant.