Això era i no era

S’estany pudent

Joan Castelló Guasch.
Rondaies de Formentera
Institut d’Estudis Eivissencs.
Eivissa.
1994 (adaptació)

A banda de tramuntana de Formentera, al costat del port de La Savina hi ha un estany, curiós, tocant a mar, tancat, que fa una pudor insuportable. Ho és tant que no hi ha masos al seu voltant. Però no sempre ha estat així.

Conten que fa moltíssims anys aquest lloc no era un estany, sinó una hisenda de terres riques de conreu, presidides per un gran mas on vivien una vídua i les seves dues filles, molt envejoses.

Contrari al costum, la mare quan va morir no va deixar hereva la gran, la pubilla, sinó que va repartir per igual les terres entre totes dues filles. Això no li va agradar gens ni mica a la gran, però tampoc a la petita, ja que totes dues s’havien fet la idea que cadascuna seria l’hereva única.
Així és que cada dos per tres hi havia discussions, baralles, crits entre les germanes. Si una cridava, l’altra encara més, si una era envejosa, l’altra la guanyava. Veureu, doncs, que un dia l’empipada era més encesa que mai, i la petita li va dir a la gran:

-Mala fi acabis fent... i les teves terres, també.

-El que tu desitges, que ho tinguis també –li va contestar la gran.

I ho van dir amb tant de sentiment i ràbia, que diuen que alguna cosa va passar, aquell dia. L’endemà a punta d’alba hi va haver un cop de mar, que va fer unes onades mai vistes a l’illa, i ho va negar tot: terres, casa... germanes, i... tota la seva mala enveja i odi.

I així va ser com les aigües netes i de color turquesa que donen fama a Formentera, no van poder suportar l’odi que expulsaven les germanes cada dia, mortes a sota l’aigua dins de ca seva, i es van podrir.

Testimoni d’això, en són els formenterencs vells, que diuen que al bell mig del llac, en dies de calma es pot veure el fons de l’estany i les ruïnes de la casa, sobretot una columna de paret mestra que gairebé arriba dalt de tot.