Açò com m’ho menge?

Amb un gin-tònic!
(EL CAS DE LA CONTACONTES RESSUCITADA)

Per Silvia Nebot

Quan aquella senyora em va trucar per demanar-me si li podia fer una sessió de contes per a l’aniversari de la seva filla he de confessar que, de bones a primeres, em vaig emocionar. Què bonic, vaig pensar, que en aquest món tan material encara quedin uns pares romàntics disposats a regalar a la seva filleta (consumista en potència com gairebé tots els infants) una cosa tan intangible físicament com una sessió de contes.

El fet que aquella mare semblés sortida d’un catàleg de moda superfashion-ultrachic i que tots els seus imberbes descendents anessin a una escola exclusiva de Barcelona no em va fer sospitar res. Rics però no rucs, vaig pensar. Perquè si trien aquests tipus de regals per als seus fills, darrere hi ha una gent sensible i delicada. I amb aquest pensament positiu em vaig quedar.

El mateix dia de la festa, la mare em va trucar i em va preguntar: ¿Te vestiràs de pallasso? Glups. No. Jo no m’hi vesteixo mai, de pallasso. No és el meu estil. Sols em vestiria de pallasso per explicar contes de pallassos, però no era el cas. Portava preparats tres contes tots ells molt diferents, i no em podia anar disfressant ara d’una cosa ara d’una altra. La meva veu i gestualitat és la disfressa i l’escenari alhora, vaig respondre-li. Ah. Va dir-me ella secament. Ui, ui, ui... La sang se’m va començar a coagular i a circular a trompicons per dins les meves venes (aquesta és la descripció exacte del que sento quan el sisè sentit m’avisa que alguna cosa s’està torçant). Però ara ja no hi podia fer res. Endavant, Sílvia, que segur que te’n sortiràs com te n’has sortit d’altres. L’experiència no serveix només per col·leccionar arrugues i canes, oi?

El dia D vaig acudir a la cita. Tot i prendre’m doble ració d’aspirines per ajudar a la meva sang a descoagular-se, la seguia sentint com milions de micropilotetes per dins meu. Pensa en una altra cosa, em vaig dir abans de trucar a la porta. Pensa en el nens...

¿Tu quién eres? Em va espetar una nena amb una gran llaçada vermella recollint-li el cabell. Jo sóc la conta-contes, vaig respondre tota jovial. Bah! Va fer la nena, i em va deixar plantada allà mateix. La mare va aparèixer de seguida i va dir: Esta muy nerviosa hoy, cómo es su dia. Bé, així que aquell pet pedant era la tendre criatura que complia anys. Quina monada. La mare em va fer passar i em va oferir alguna cosa per veure. Aigua, li vaig dir, perquè si demanés un gin-tònic (que era el que en aquell moment m’hauria agradat prendre) faria molt mal paper.

Per si no m’havia quedat clar a l’entrada, la nena homenatjada es va tornar a acostar cap a mi quan m’estava bevent el got d’aigua i em va dir: a mi no me gustan los cuentos. Dos a zero. Bueno, pues a ti no te los contaré, tranquila. Se los contaré a los demás. A mi tampoco me gustan, va dir un altre nen amb el cap rapat i cara de pocs amics. Tranquilo, tu también puedes irte mientras los cuento.

El gin-tònic, vull el gin-tònic, suplicava el meu subconscient... Què covard que sóc!

Finalment el rellotge va assenyalar les sis en punt, l’hora concertada. Em vaig situar a l’improvisat escenari, que era una cadira i tot de coixins al seu voltant, en un raconet del menjador i vaig començar. Necessitava la millor artilleria, la més pesada, i vaig triar el conte més impactant que tinc, aquell que sempre surt bé, passi el que passi. Ei, sembla que això funciona. Els nens estan callats i asseguts al meu voltant. I ningú m’ha escopit! Calla, que encara que ho salvarem, això!

Però, cap a la meitat d’aquell primer conte vaig començar a sentir un murmuri que cada cop es feia mes gran. Els pares i mares dels nens. Si fa no fa uns quinze adults. Tots ells guapíssims, tots ells molt elegants i, sobretot, tots ells pijus-màximus fins a la medul·la. Xerrant i xerrant com a descosits a l’altra banda del mateix menjador. No ho puc entendre. Els hi estic explicant un conte als seus fills. No el volen escoltar? I si sóc una depravada i els hi explico contes sobre assassinats múltiples i esbudellaments sagnants, eh? ¡Que tinc la ment dels vostres fills a les meves mans! És que no us importa? Això deixant de banda la mala educació que per mi suposa el fet d’estar parlant mentre una persona prova de fer un petit espectacle.

Tenia ganes de plorar. El conte, per sort, sortia sol. Ja se sap el camí. És un conte molt traçut i que sempre fa un bon paper.

Al cap de pocs segons, la cridòria dels progenitors era tan gran que no em sentia ni jo mateixa. I avergonyida pel sol fet d’haver de fer-ho, els vaig haver de cridar l’atenció. Shhhht!. Vaig fer. Ui, sí, perdona, perdona. Quin “perdona” més fals. Allò era tres segons de silenci, ni un més. I efectivament així va ser. Ara ja no volia un gin-tònic. Ara preferia que la terra se’m tragués i que em portés directament a casa.

La xerrameca seguia, i quan em preparava per un segon “Shhhht!”, la nena de l’aniversari, es va girar i amb la mateixa insolència i mala baba amb que m’havia tractat a mi pocs minuts abans, va escridassar a tota la colla d’adults: ¡Callaros! Ai, però... ara que me la miro bé, que bufona que és aquesta nena. Els altres menuts es van sentir envalentonats amb la reacció de la petita i ara un, ara l’altre, per rigorós torn, manaven callar els pares. Els adults no feien gaire cas perquè... com han de fer cas al criteri d’uns marrecs, oi?

Així les coses vaig acabar el primer conte. Cuéntanos otro cuento. Ah! Sí!... Les paraules màgiques! Cuéntanos otro cuento... pero ¿no creeís que aquí hay demasiado ruido? Además el siguiente cuento que tengo preparado necesita mucho silencio para apreciarlo bien. ¿Queréis que os lo cuente en otro sitio? No, va respondre la nena reina de la casa, i va mirar a tots els altres nens i nenes convidats i els hi va dir: ¡Los padres que se vayan a la cocina!. ¡Vale! Van respondre tots alhora. I tal qual com una orde de nans i abans que jo pogués reaccionar, es van aixecar tots, van agafar els seus pares dels braços i els van portar cap a la cuina. Per a mi que m’ho mirava des del meu raconet, veure les cares amb què reaccionaven aquells adults era una mica còmic. Però què us passa, ara? preguntaven els pares. Que no calleu i volem escoltar els contes, van respondre aquelles pucetes rebels.

Resurrecció. Jo no sóc creient. Gens ni mica. Però noi... jo en aquell moment vaig sentir una resurrecció. També vaig sentir la força de la rebel·lió. Em vaig oblidar de la meva sang i del gin-tònic. I també em vaig oblidar de l’estatus i la supèrbia d’aquells menuts que aleshores sols eren nens. Tendres infants embadalits escoltant contes.

Durant la resta de la sessió els pares no van sortir de la cuina. Menteixo. Van sortir dues mares que molt discretament, van seure al sofà i no van dir ni piu. Només miraven i escoltaven.

Quan vaig acabar van aplaudir, em van petonejar i em van abraçar i, com en el fons em va la marxa, fins i tot em vaig atrevir a preguntar com havia anat allò als dos subjectes que m’havien dit que no els hi agradaven els contes. Me han gustado mucho, va dir el cap-rapat. A mi más el segundo i el tercero, va dir la nena. Uf! Que bé. Em vaig posar l’abric, la mare de l’homenatjada va sortir de la cuina, em va pagar i em va dir: Ha sido un éxito. Bé, tot són criteris.

Mentre sortia per la porta, veia les cares contrariades de la resta de pares i mares apinyats a la cuina i sortint d’ella com d’una cel·la de càstig. Probablement cap d’aquells pares ressentits no es plantejarà tornar-me a contractar mai. Tant me fa... aquella tarda jo vaig ressuscitar (i no una, sinó dues vegades!) i això és una experiència molt més vital, no trobeu?