A FOC LENT

Quedar-se en blanc fent blanc

per Jaume Viladric

Al llarg de la vida vivim múltiples situacions força acolorides. Però n’hi ha unes que pel seu color no haurien de preocupar-nos i en canvi ens arriben a marcar. Són els blancs

que patim; des de situacions quotidianes com ara no em ve al cap aquell nom, si home sí, espera... o quan se’ns queda una paraula a la punta de la llengua, passant per actors i presentadors, conferenciants i professors, polítics i algunes de les pífies del Polònia [per què els hauré aparellat així?] fins a un exemple d’en Gaspar Hernàndez, locutor de ràdio, que ens explica el seu blanc

en una presentació, en el llibre Silenci (ed. Destino). I per descomptat, el nostre col·lectiu, nosaltres, els del cuentu.

Una llambregada visual al panorama de situacions i persones em permet adonar-me d’alguns punts en comú: sempre hi ha present el discurs oral, encabit en una acte comunicatiu públic (els privats, generen poca repercussió i no els tindré en compte). Es tracta doncs, d’una situació multifactorial que a priori costa de controlar en la seva totalitat i que per fer-ho cal poc o molt, un entrenament.

Tot i que l’ofici d’actor té molts punts en comú amb el de narrador sobre aquest tema i és una faceta apassionant, només el tractaré per enriquir els comentaris del text, l’objectiu del qual és doble: oferir l’aplicació de recursos per als narradors en cas de necessitat i obrir un debat sobre aspectes que giren al voltant del tema, per exemple, com hem d’interioritzar un text.

Basat en un estudi de camp d’una mostra de 16 narradors, experimentats i novells, tractaré com els blancs

els han influït , quines han estat les reaccions del públic i dels narradors; consells per saber reaccionar; quines són les causes; com hem de fer-nos nostre el text; consells per evitar els blancs

i una conclusió.

Perquè sembla fàcil, però només ho sap qui hi ha passat, que en un blanc

les passes negres.

I què, i què, què va passar?

Doncs mira, -m’explica l’Elisabet Ulibarri- que un dia el públic em va reclamar el final del conte. Jo amb cara de pa, vaig reaccionar en veure que l’havia acabat oblidant-me el final. Però n’hi va passar un altre que està molt bé: vaig dir que explicaria el conte en castellà per deferència a una persona i el vaig explicar en català. Ningú va dir res fins al final, com a comentari. Ara fan riure, i segurament en aquell moment també, són unes anècdotes d’aquelles que fan bo d’explicar.

Altres narradors em diuen que han tingut lapsus petits de 2 o 3 segons que han passat com a pauses, oblits de personatge, de fragments sense importància, dubtes de la següent acció... Gairebé tots hem passat per aquí i no cal donar-ne més importància perquè no afecten la línia de flotació del nostre barco narratiu. Són blancs

secundaris, potser en podria dir grisos, i que podem conviure amb ells malgrat la incomoditat que representen. Però...
Hòstia puta, hòstia puta repetia un cop i un altre a l’escenari l’Arnau Vilardebò quan es va quedar en blanc

encara no fa un any. Li va durar 35 minuts. Va recuperar la memòria al camerino i gràcies al fet que no va perdre la calma va poder tornar a l’escenari a acabar l’espectacle. No m’agradaria trobar-me en res de semblant. Crec que és viu de miracle. Això sí que és un quedar-se en blanc

amb tots els ets i uts.

I aquí és on tenim un problema que cal mirar de solucionar. Perquè la gamma de blancs

preocupants és amplíssima: des de quedar-se en blanc

10 segons enmig d’un silenci sepulcral (fixeu-vos en l’adjectiu, indicador de com ho vivia la Sílvia Nebot) mentre anava veient que la meitat del seu públic infantil marxava, passant per canviar la contada anunciada per una altra perquè així li mana la memòria al narrador (cas curiós i excepcional, el del Joan), o pel “no en vull ni parlar!” taxatiu, fins al qüestionar-se seriosament de seguir en l’ofici.

La majoria dels narradors sentencien que quedar-se en blanc

acostuma a passar més sovint quan un és novell, al principi. Atenció, però, que ningú no se’n refiï ara i es pensi que quan tingui experiència... Això pot passar en qualsevol moment; alguns actors de teatre –m’apunta la Dolors Vilarasau- han de renunciar a una carrera reconeguda i amb expectatives per problemes memorístics, ergo de blancs.

Per cert, la Rat m’explica que les narradores embarassades són més propenses al blanc.

Però no em diu el per què. Cultura popular? Potser la natura és sàvia i en aquells moments el cos està per una altra història que per cuentus? Alerta, narradores embarassades, advertides esteu.

I què vas fer, tu?

Pregunto àvid mentre escolto l’odissea de la soferta narradora (viva encara). Ho vaig verbalitzar rient per treure’n ferro –confessa la Noemí Caballer, recordant quan s’hi va trobar ara fa 15 anys- “Estic out”, vaig dir i el públic va riure perquè no s’esperava aquella sortida”. I és que les reaccions davant del fet fatal són diverses també, tan com persones hi ha i de com viu cadascú aquell moment. El moment es viu malament amb tots els matisos que vulgueu: Em vaig sentir fatal. Em vaig sentir una estafadora. És un pal. Confusa. Tenia pressa per trobar la resposta... i el clàssic Tenia ganes de marxar.

I el públic, què?

Partint de la prèvia que el públic nota el blanc

greu (si és un blanc

secundari ja he assenyalat que es pot reconvertir, no hi insistiré) es posa en funcionament la interacció del públic i del narrador que el resultat immediat pot acabar de bloquejar o de desbloquejar. Vegem-ho: El públic de Múrcia em deia que ho fes en català, pensant que el canvi de llengua havia provocat el col·lapse, no era el cas –nega en Vilardebò- però el to amb que ho deien mostrava solidaritat i respecte. I la Martha Escudero em comenta que va viure el blanc

des del públic. La víctima va disculpar-se i es va retirar. El públic –diu- va aplaudir carinyosament. Potser caldria veure quina relació hi havia entre el públic i qui es va quedar en blanc.

El cas de la Janet acapara les dues possibilitats: quan va venir el blanc, el públic infantil i els seus pares tenien ganes de contes, això els va predisposar i la Janet va reaccionar fent un gir a la contada; en canvi, mesos després davant de nens i els seus mestres d’escola, la canalla s’aixecava i es movia, els mestres els cridaven l’atenció per fer-los seure i això em va bloquejar més. Suposo que no oblidarà mai de la vida la lluita d'aquells mestres per mantenir quiets els seus alumnes.

El públic doncs, en general, reacciona positivament davant de l’acceptació del bloqueig. Alguns companys m’ho confirmen: Si confesses el blanc,

normalment riuen, i la Janet en treu una bona conclusió: si hi ha un ambient positiu i de proximitat ajuda a recuperar el fil. L’aplaudiment del públic, doncs, en aquell moment és un autèntic bàlsam.

Però, i tu com ho vas poder solucionar?

Finalment la mucositat es va fer visible [...] Observava l’escena amb equanimitat. Ja havia acceptat la situació. No parlaria durant la clausura de l’acte [...] i finalment no vaig parlar... ens regala en Gaspar Hernàndez en el seu llibre, molt il·lustratiu, tant com punyent.

D’entre els narradors, uns em diuen que tiren endavant i segueixen explicant la història amb tot d’informació per fer-la entenedora, d’altres improvisen (li foto morro, m’amolla en Perot) o fins i tot n’hi ha que analitzen en fraccions de segon si l’oblit és important. Si ho és el repesquen amb una regressió temporal. Segurament això serveix per als blancs

secundaris. Per als blancs

greus tot és més difícil i depèn de molts factors propis del narrador i idiosincràtics de cada contada.

Per al Joan Boher, que diu que sempre li passa (no un simple quedar-se en blanc

sinó un blanc

absolut) aquest és el seu secret i la seva gràcia perquè precisament quan no recordo la sessió que havia de fer, recordo la resta de sessions del meu repertori d´una manera nítida i sense cap pudor faig una contada alternativa. És el meu tret distintiu, sense ell el públic més incondicional que tinc m’ho reclamaria perquè ho valoren molt. I m’adverteix que es pot observar com en els meus cartells s´anuncien sempre dues sessions meves.

Per a altres, la solució és diferent. Segons la Noemí Caballer ser humil i reconèixer l’error, el públic ho agraeix. Ho confirma la Sílvia Nebot em vaig disculpar “És el primer cop i estic nerviosa”, vaig dir i [atenció que ho trobo molt bo] davant dels nens em vaig sacsejar tot el cos, com si fos una performance per captar l’atenció de la canalla i evitar que en marxessin més. Confessar la pèrdua, conclouen, acostuma a ser ben rebuda i genera proximitat i complicitat.

I aquí ja tenim un límit. Perquè hi ha narradors que en les seves contades són molt propers al públic i d’altres que es col·loquen molt distants, tant que en recorden els actors de teatre. Per als primers els pot ser fàcil expressar el blanc.

Per als segons, confessar el blanc

trenca la contada. D’igual manera els passa als actors de teatre de text, per greus que siguin els blancs

s’han de superar assimilats dins de l’obra -em puntualitza la Dolors Vilarasau- si l’actor surt del seu paper esguerra l’obra, ha de tirar endavant.

És l’Ós Mandrós qui em dóna una clau per entendre-ho millor:
Mira, Jaume –em diu- segons la situació i el moment un decideix què fa, el blanc

es pot reconvertir en una pausa, es pot tirar endavant, improvises... Vull remarcar com expressa la possibilitat que tenim de poder triar en aquest moment difícil. I afegeix més tard Segons la posició del elements que formen el triangle públic-conte-narrador, tenir un blanc,

especialment quan ho expliques, no és greu.

Efectivament, si quan expliqueu contes decidiu mantenir distàncies i feu com si fóssiu un actor, un oblit no s’accepta tan bé com si decidiu escurçar distàncies perquè l’oblit forma part de la persona (com aquelles situacions quotidianes de què parlava al principi) que no té la màscara d’actor i el blanc es pot expressar més fàcilment. I la Martha Escudero afegeix que això també depèn de les històries, fer regressions temporals en les tradicionals és més difícil que en altres.

En definitiva, i per no acabar com el Gaspar Hernàndez, us passo alguns consells dels nostres companys per saber reaccionar i evitar que el bloqueig es faci gran, aplicables en la mesura que vosaltres valoreu per a cada moment:

1.No perdre la calma. Sembla broma però és veritat. Si perdeu la calma us costarà més retrobar el fil. I si no, pregunteu-li al Vilardebò, que és viu perquè no la va perdre.
2.No dir res i si es pot:
a.Reconvertir-ho en una pausa, una regressió temporal...
b.Tirar endavant amb la narració
3.Explicar el bloqueig i si és possible:
a.Reprendre el conte
b.Començar de nou el conte, la contada...
c.Substituir el conte
d.Sortir del davant del públic i tornar-hi
4.Viure-ho bé, o el millor possible. També sembla broma però torna a ser l’Ós Mandrós que em comenta que quan viu el blanc

d’un narrador, per empatia pateix si aquest també el pateix, i se’n riu si el narrador ho viu sense problemes.

Arribats fins aquí no em puc deixar de fer una pregunta...

I per què passa, això tan lleig?

Els companys m’aboquen les seves impressions vitals: Mentre explicava em preguntava si els estava agradant o si s’entenien els contes... Des de la perspectiva dels anys d’ofici, la Sílvia Nebot se’n riu de com li podia preocupar allò. Típic error de principiant; ara sap que el públic t’ho fa saber i que és inútil preocupar-se’n abans d’hora. En una línia semblant, voler-ho fer massa bé pot provocar l’efecte contrari: Deixes de ser natural i t’escoltes a tu mateix, m’apunta la Guadalupe Blesa. I aleshores estàs al límit del bloqueig. La Noemí Caballer ho té clar: la manca de concentració fa que no entris en la història i et pots desdoblar (veure’t a tu mateix) mentre l’expliques. Altres diuen que l’esgotament, el cansament també pot provocar problemes de concentració; si aleshores es produeix un soroll inoportú, també podem perdre la narració. Els nervis és un clàssic, que jo l’entenc més com una conseqüència que com una causa tot i que en el seu moment és veritat que fa nosa.

La por és un factor a tenir en compte, la Janet recorda com abans de començar era conscient que tenia por no em diguis de què, en tenia, era irracional i ridícul tenir-ne i això la va fer sentir insegura, vaig començar espantada! i una cosa du l’altra (com les fitxes de dòmino quan es tomben en cadena) fins arribar al blanc.

Però la por, l’hem de veure, crec (com els nervis) conseqüència d’altres factors. La Janet els ha descoberts i ha sabut resoldre’ls. Paral·lelament la por escènica es pot minimitzar amb un treball previ i fent taules.

Però és possiblement, la preparació insuficient dels contes un dels motius que explicaria molts d’altres, que encadenats, acaben en bloqueig. És doncs, un element a controlar no tenir prou apamats els contes, -em diuen- sobretot al principi quan no es té prou perspectiva per valorar quin rendiment té el treball que ha fet. I aquí el camp per parlar-hi és molt gran. L’aparco.

La llista podria ser més llarga però vull fer un mapa de factors genèrics que us permeti localitzar el motiu personal del blanc

i treballar-lo:

Causes del blanc

1.Interns
a.Segons el narrador: caràcter, habilitats, capacitats...
b.Segons el treball: formació, lectura, preparació de contades i contes, gestió del temps...
2.Externs
a.Segons el local: sonoritat, adequació espacial, distribució elements, tipus d’activitat...
b.Segons el públic: predisposició, conegut, edat, experimentat...
c.Segons el conte o la contada: relació amb el públic, temàtica, complexitat...

A partir d’aquest quadre (que acceptaré de grat que em feu arribar comentaris que el completin) cadascú pot fer un treball de reflexió per tal de millorar allò que cregui convenient. I és ara que col·loco en l’apartat 1.b. una de les causes que crec més importants del bloqueig, aquella fitxa que en fa tombar d’altres ràpidament: la interiorització deficient del conte.

La Martha Escudero m’adverteix que no és el mateix interioritzar el conte, que només aprendre-se’l (remarco el només). És clar, interioritzar-lo passa per “viure’l”, ficar-se dins del conte, dins de la seva pell i ambient. És un pas més. Una mica més enllà va en Ferran Martín (un cas excepcional, també) que no entén una altra manera d’explicar els contes: jo, Jaume, mai em quedaré en blanc

si és que no tinc problemes [malalties, vol dir] de memòria. Perquè, no et pots quedar en blanc

–rebla més encara- explicant que un cotxe ha estat a punt d’atropellar-te en un pas zebra. I és així com jo explico els contes. Això s’assembla molt allò que em va dir la Martha després del “només”, que és molt bo tenir ganes d’explicar el conte, de manera semblant a aquella situació quotidiana de és que si no t’ho explico exploto! I en Ferran va per aquí.

Però cap d’ells m’indica com aconseguir el punt òptim que supera l’aprenentatge del conte i passa a la interiorització, tret d’un comentari ple de raó de la Roser Ros mentre parlàvem de la importància del lèxic en les nostres narracions i com l’hem de cuidar: en els textos literaris –m’alliçonava deliciosament- cal fer un esforç superior que en els tradicionals per assimilar el lèxic, per no trair l’autor, per no equivocar la filosofia del missatge ni el to. Per això –seguia escoltant-la embadocat- aquells contes antics, apresos durant la infància, ben apresos, dels que en diem que hem mamat, amb tota la imaginació i vivència del moment, són els millors interioritzats, i aquests [atenció] no traeixen mai.

I a això tan bonic per on s’hi arriba?

Doncs sembla que hi ha dos camins: per les imatges o per les paraules. A risc d’equivocar-me tinc la impressió que la tendència és prendre el primer camí i que el segon està mal vist, que és de principiants. La Noemí Caballer és taxativa i amb raó, assenyala que alguns companys pequen de repetir paraules, agafar-s’hi i esdevenen esclaus de la memòria i aposta per les imatges jo vaig quedar en blanc

ara fa 15 anys perquè no entrava en el conte i enlloc d’imatges veia paraules, aleshores, un soroll del públic em va tallar el fil.

És  veritat que amb el comentari de la Roser Ros un acaba adonant-se que aquells contes que no traeixen mai és perquè han acabat convertint-se en imatges, segurament en la seva totalitat. Però ella mateixa obre una porta a la possibilitat d’arribar al mateix punt assimilant lèxic (nou i culte, enriquit per escriptors de vàlua reconeguda) que amplia el nostre espectre i el de la nostra narració. I tot i que cal un suplement d’esforç i de treball, és possible.

També igualment, per arribar a assimilar (que inclou interioritzar) un text dramàtic, el que en teatre se’n diu fer-te teu el text -la Dolors Vilarasau m’aclareix que- l’actor ha fet un treball extensiu, constant i dur fins que se sap tant i tant el text que deixa de tenir sentit per ell mateix i l’actor el pot expressar estant atent a la interpretació. En una paraula: el text deixa de ser un obstacle. Els que veniu del món del teatre segurament que ja ho sabeu, això. I que l’apliqueu en les vostres narracions en la mesura que us sentiu còmodes. Ara fa poc, Nicolàs Buenaventura m’ho corroborava en acabar la seva sessió d’una hora per a adults jo faig un treball d’escriptura previ per assimilar totes les paraules en un procés llarg i laboriós, i no paro fins que les paraules em surten soles, no les penso. Llavors dalt l’escenari aboco tota la meva energia i atenció en l’ambient i les reaccions del públic; en el text, no cal, surt sol.

I és aquí que jo em pregunto: si els actors són capaços d’aprendre’s literalment (totes les paraules, i quan dic totes, vol dir totes) de textos que poden durar dues hores, per què no hem de ser capaços nosaltres amb narracions i sessions més curtes?. Apa, m’agradaria que en diguéssiu la vostra a través de la llista.

Però tornem al tema, com podem evitar quedar-nos en blanc?

Doncs, els nostres companys molt amablement m’han fet arribar uns quants consells. Una anècdota abans: en Zepol es disculpa per no poder-me ajudar tot just començo i encara no m’he quedat en blanc

–s’excusa i afegeix- mira, he fet tres bolos i tots eren plens d’amistats, que els narro històries pròpies (i prou dominades) i que no m’espanta actuar en públic, per això em trobo còmode i no recordo cap blanc.

-i jo que li contesto- No cal parlar-ne més ja m’has ajudat prou. Tu ja saps el que molts altres encara no hem descobert. Gràcies. Anem per la llista, doncs:

1.Tenir ganes d’explicar el conte.
2.Estar totalment concentrat en la narració.
3.Preparar-se per a la contada: saludar la canalla, els pares, mirar l’espai...
4.Fer exercicis de relaxació (i de veu!!!)
5.Treballar els contes i les contades amb constància.
6.Formar-se (jo vull afegir de la meva collita, i experimentar)
7.Anar a escoltar companys amb experiència i solvència.
8.Esforç d’assimilar lèxic nou.
9.Interioritzar el màxim possible els contes.

I sobretot, sempre que la interiorització sigui correcta...

10.Gaudir de la narració. Perquè com més gaudeixo de la narració – m’apassiona la Janet amb les seves ànsies de créixer- més en gaudeix el públic perquè els ulls em brillen i l’entusiasme surt de dins i ja sabem que en aquestes circumstàncies tot és més fàcil.

La llista extractada podria quedar així:

1.Treball de base: llegir. També sembla una broma, oi? Els escriptors, què penseu que fan cada dia una mica...
2.Treball continuat: preparar les contades fins a la interiorització
3.Treball puntual: valorar aspectes externs de públic i local a cada contada

Apa, ja gairebé enllesteixo!

Des d’aquí vull agrair les atencions que m’han ofert els companys fent un forat a la seva agenda per atendre’m. Per a tot el col·lectiu, desitjo que aquest llarg i dens article (ha anat creixent molt més del que jo intuïa en un inici però que m’és igual perquè m’ho he passat pipa escrivint-lo), us sigui útil en les vostres contades, i que com diu la Janet penseu que quedar-se en blanc

no només és de principiants, un dia vaig anar a veure un grup professional de música que va haver de tocar un cop i un altre una mateixa estrofa fins que el cantant va entrar en l’estrofa que li tocava (havia badat, és clar) es va disculpar i va cantar aparentment sense més complicació. Jo –m’adverteix- vaig veure clar que quedar-se en blanc

no és només de principiants i que ningú no és perfecte.

En honor als companys que s’han sincerat amb mi, ara jo ho vull fer jo amb ells: jo també em vaig quedar en blanc

ara fa un any en una contada on tot el que podia controlar ho duia controlat. L’inesperat va arribar de la mà del públic. Primera fitxa de dòmino: n’eren molts més dels que m’havia imaginat. Uns 80-90. Segona fitxa: l’escenari tampoc m’acollia: enlloc de ser un petit entarimat i acollidor, vaig anar a parar a la taula presidencial en un escenari potent. Tercera: parlaments, molta (massa) formalitat... i el meu torn. I vaig començar bé, però algú del públic va fer tard (quarta i última) i tenia reservada la cadira a primera fila. Era l’alcalde. “L’alcalde, tu. I jo què faig ara?” Ara penso que no sé perquè em vaig fer aquesta pregunta, l’alcalde no era més que cap dels presents en aquell moment, però la resposta va ser silenci. I el silenci em va tallar el meu discurs durant uns 10 segons.

Sentia que tothom em mirava però que em miraven de manera diferent. I em vaig bloquejar, i em vaig veure doblat. “Jaume, digues alguna cosa”, però el Jaume narrador estava immers en l’oceà del silenci, buscant desesperadament però amb moviments lents i feixucs aquella última idea que havia perdut. Recordo també molta calor en interior del meu cos, com una onada que va començar a l’abdomen. I vaig començar a fer preguntes en veu alta, que jo mateix responia, i que ara i llavors veia que no anaven al cas.

Afortunadament vaig reprendre el fil i tot va esdevenir amb normalitat. Amb tot, encara ara recordo les sensacions que vaig viure i reconec que és un moment desagradable. Per això, Vilardebò, estic convençut que aquell agost en la trobada de joglars vas tornar a néixer. Jo m’hauria mort d’espant i m’haurien recollit en blanc,

sí. Blanc

i fred com el marbre.

Per concloure, vull prendre les paraules i la força de voluntat de la Janet quan em diu que qualsevol ensopegada, per grossa que sigui, no ens pot fer perdre l’ofici, si és aquest el que hem decidit tirar endavant. Perquè ni els narradors que admiro més han arribat on són ara del no res, sinó que quan van ensopegar es van aixecar i hi van insistir. Cal perseverar, que ningú neix ensenyat.

A casa meva ho he sentit a dir des que era petit amb dues paraules: si vols aconseguir res, treballa i esforça’t.