editorial

Des de la Revista, una atalaia fenomenal, ens estem qüestionant d’ampliar-la amb col·laboradors i poder especialitzar les tasques de cada redactor. Hi ha projectes nous, idees engrescadores i la feina va augmentant. Tot i que l’assumim i hi ha ganes de fer-la, la disposició no sempre acompanya. Creiem que en gaudiríem més si en fóssim uns quants més. Queda oberta, doncs, la convocatòria. Condicions de treball òptimes: bon ambient de treball, equip competent, responsable i humà, 80% de teletreball, perspectives d’ascens, feina innovadora i creativa (els contacontes ho som molt, oi?) i gairebé professionalització (si en ZP’s ens allarga el xec que ens va prometre), públic agraït que valora el producte final i el llegeix.

Però parlant de professionalització, tema altament interessant, volem –més que resoldre qüestions controvertides (això ho deixem per a una tertúlia pendent encara)- marcar una pauta genèrica que ens cohesioni i flexibilitzi. Entre nosaltres hi conviuen narradors professionals i amateurs. A primera vista sembla que hi ha moltes diferències entre les dues maneres de “viure” els contes. Però a nosaltres ens sembla que hi ha més elements en comú que elements que ens separin: compartim un mateix bagatge cultural, unes mateixes fonts, uns locals semblants, i fins i tot un mateix públic. I ens trobem en maratons, tertúlies i organitzem projectes que canalitzen la narració.

Les urgències econòmiques que uns han de cobrir obliguen i marquen una distància. Ho podem redactar en negatiu i serveix igual: l’absència d’urgències econòmiques per cobrir dels altres relaxa i també marca una distància. Són dues maneres d’enfocar la narració i la vida laboral, totes dues respectables i amb multitud de punts a valorar per bé i per mal.

Però sabem que la unió ens fa forts: que hi hagi matisos i tons diferents de colors entre nosaltres està bé; que hi hagi profundes divisions, ens afebleix. Des d’òptiques i necessitats diferents, treballar amb dignitat, seriositat, sense enganys i respectant el grup, és un bon inici per treballar “junts”. Mireu si no què fan les empreses per encarar amb millor potencial el mercat: s’uneixen. Ells tenen clar que la unió fa la força. I així ha de ser el nostre col·lectiu: unit. Per cert, algú s’ho ha pensat per unir-se amb nosaltres a la Revista? La Sílvia Nebot ja ho ha fet, engegant la nova secció Açò com m’ho menge? Estem segurs que us divertirà molt.

Bon estiu.