això era i no era...

Una pedra potxosa

Una vegada se passetjaren quatre bergantells que anaven de tres qui n’agafa quatre, cerca qui cerca qualque conveniència. Troben una grandiosa pedra a’s mig d’un camp, i veren que duia escrit:

Venturós serà
qui me girarà

-Ja hi haurà un tresor davall! –s’exclamaren tots.
I ja s’hi aborden, i premuda d’un vent i estrebada de s’altre, i hala petits! A veure si la girarien. Cuidaren d’esclatar-se*, però a la fi li fan donar es tomb; i què me’n direu que hi trobaren davall? Idò unes lletres que deien:

Benhaja** es qui m’ha girada!
Que de sa bondat a on jeia,
dic ver, ja n’estava cansada.

Ja hi romangueren, atxulats***, aquells bergantells! Més se’n mereixien.

*de prendre mal
**beneïda
***burlats