Es cou per aquí

En veu alta
Per Jordina Biosca

Directora i programadora del festival EN VEU ALTA (EVA) FESTIVAL DE CONTES I NARRACIONS PER A ADULTS A L’ALT PENEDÈS.
www.enveualta.com

El festival de contes i narracions per a adults EN VEU ALTA, (l’Eva) va néixer a l’Alt Penedès ara fa quatre anys, a mitjan del 2005, any en què es va fer la seva primera edició. Quina és i era la voluntat del festival? Primerament, la de divulgar la narració oral, fer-la arribar al màxim de públic possible i no només a les poblacions més centralitzades i culturals de la comarca sinó a la comarca sencera. Per aquest motiu, es van programar i es programen anualment entre 14 i 16 actuacions en 10 dies, i amb una mitjana de 9 municipis participants on es fan actuacions en nuclis o barriades de totes dimensions: des de la capital de comarca, Vilafranca, amb uns 37mil habitants fins a espais deshabitats o petits nuclis de just 200 ànimes.

En aquestes 4 edicions, hi ha hagut moments de tot: a nivell artístic, val a dir que ha estat molt agraït, que hi han passat un total de gairebé 60 narradors amb espectacles de música, de màgia, de jocs... Que ens han portat històries d’arreu i amb estils i intencions ben diferents, i que d’entre la varietat, s’ha trobat si més no al meu parer, el que és i no és un narrador segons certs conceptes establerts i qui és o qui no és un bon comunicador al marge o no de saber contar. Entrar a filar prim en aquest tema, però, ara mateix no és la intenció, tot i que potser seria una bona excusa i un bon motiu, per a un altre escrit.... Val a dir, també, que cada cop més i en cada una de les edicions que s’han fet, s’han temptejat diferents maneres de narrar i d’explicar coses, i que no ens hem centrat exclusivament en el que genèricament parlant, potser el gran públic entendria com a narradors: hi ha hagut apartats musicals amb cançons amb fil conductor narratiu, hi ha hagut gloses improvisades, hi ha hagut tendències més monologuistes que no pas estrictament narratives...

En definitiva, una mica de tot i un bastant d’estils que fan qüestionar i preguntar-se si la narració té una definició exacta, si s’acaba en algun punt concret o simplement, s’uneix en un altre punt provinent d’una altra banda per fusionar-se i esdevenir, en una línia molt fina i poc definida, seguida d’alguna altra cosa...

Voldria, a part, fer incís en l’apartat econòmic d’aquesta mena d’actes. Les subvencions, d’entrada, no estan mai descartades, però si que faria èmfasi en el fet de no haver sempre de dependre únicament de les institucions públiques per tal de poder finançar aquesta mena d’esdeveniments. Si més no, no haver de comptar exclusivament amb una sola font d’ingressos i intentar diversificar els esforços i les entrades econòmiques al màxim possible.

Des del primer dia, el festival EN VEU ALTA va optar per la diversificació de poblacions i per tant, per la diversificació d’ajuntaments, entitats i empreses que poguessin col·laborar en cada un dels actes. Això evidentment, si tenim en compte la participació de 9 municipis de mitjana en cada edició, multiplica directament per 9 el treball de contactes, reunions, acords, produccions i contractes, però al meu parer, assegura una permanència continua d’aquestes i d’altres poblacions (encara que sigui bianualment) i és un motor continu que encara que perdi una de les seves baules, en té suficients per a seguir en marxa i deixar, a part, nous espais per a altres incorporacions.

No m’allargo més. Som molts que des dels propis territoris, portem a terme activitats d’aquesta mena: voldria des d’aquí, fer una crida a la unió d’esforços, a mantenir viu un espai físic narratiu a través de les nostres pròpies xarxes virtuals. Que quan a l’Alt Penedès obrin la programació de l’En Veu Alta, es trobin amb la programació, d’Altea, de Vic, de Terrassa, del Harlem, d’Arenys, de Torredembarra i tants altres... Demano no quedar-nos només amb els nostre territori i amb el nostre públic sinó divulgar i divulgar-nos, més enllà de casa nostra.