es cou a l'ANIN

Escolta! Que hem fet deu anys!
per Laura Rodríguez

Un bon dia asseguda davant de l’ordinador, repassant tot aquell reguitzell de correus electrònics que envaeixen la teva pantalla dia rere dia, vaig descobrir-ne un que va fer que deixés estar el ratolí, que em posés còmode a la cadira i que deixés enlairar-se els meus records:

“L’ANIN fa el seu desè aniversari. Volem fer una festa”

De cop i volta, amb aquelles línies varen aparèixer un munt d’instants, d’imatges, d’històries que dormien al fons del meu cervell.
Vaig recordar ràpidament la primera reunió que hi vaig assistir, al Museu Etnològic, de la qual vaig sortir amb la sensació que eren tots i totes una colla de bojos meravellosos.
També vaig notar com em pujava per les cames la il·lusió i l’empenta de les primeres Mercès, Laies, Nits de Reis.... Les feinades dels Contes Emergents!.

Vaig mirar els prestatges de la meva biblioteca i vaig poder reconèixer els llibres que hi havien arribat gràcies a recomanacions de les narradores i els narradors que havia anat coneixent al llarg dels deu anys de vida de l’ANIN. Darrera de cada portada d’àlbum il·lustrat vaig trobar un somriure, un timbre de veu, uns ulls brillants, una forma de narrar la vida.
I aquí estava el secret de l’ANIN! Aquí, guardat entre els meus llibres, les meves fotos, les meves narracions... El gran secret d’aquesta associació rau, ni més ni menys, en les persones que la conformen.
Un moment! Un moment! M’estic posant sentimental? Uf! Per a una persona com jo, això costa de reconèixer. Doncs sí, m’estic posant sentimental i m’encanta!
Però bé, seguim amb la història original. Ens havíem quedat en aquell correu primigeni que parlava d’una festa i us he de confessar que, al cap d’uns dies, l’Esther Subias me’n va fer arribar un altre amb un contingut molt més inquietant. La síntesi venia a dir:

“Ens ajudes a muntar la festa?”.

Cada cop que m’arriba una proposta d’aquestes des de la junta de l’ANIN em pregunto: Com saben aquesta gent que no els sé dir que no?. De fet, sempre m’ho pregunto i mai no m’ho responc. Aquest cop tampoc ho vaig fer.
Ens vàrem posar mans a la festa. Com ho podríem celebrar? I si lloguem el Palau Sant Jordi i fem una macro-narrada? I si sortim pels carrers de Barcelona disfressats de Caputxetes i Llops? I si totes les noies ens adormim als parcs públics i tots els nois ens desperten a petons? I si... Bé, com podeu suposar se’ns van acudir milers de bogeries, però amb aquesta vena artística que tenim ens oblidàvem d’un tema important: per una vegada a la vida, què ens importarà el públic, si la festa és per a nosaltres.
I aquí sí, aquí va començar a rutllar el tema. Varem buscar un local íntim i agradable on ens oferien bon menjar i bon vi, varem rescatar dels nostres arxius personals aquelles fotos que testimoniaven aquests deu anys, varem ajuntar uns quants cedés i vàrem posar en marxa l’equip de so i, amb tot preparat, vàrem arribar a la conclusió que la millor festa possible seria aquella en què poguéssim trobar-nos i xerrar de les nostres coses, ballar, acollir els nouvinguts, recordar i posar-nos una mica cursis sota l’efecte del vi.

I així va ser. A mi em va tocar la part aquella dels “guateques” que ningú no volia fer: la de posar la música. Però en aquest cas va ser la millor oportunitat per tal de poder gaudir d’una llotja privilegiada des d’on poder observar. Us ho cregueu o no, ens van servir uns canapés impressionats amb la màgica capacitat d’interrompre aquells cercles íntims que es creen a les festes que rutllen, vàrem recordar cançons de quan érem joves i ens vàrem explicar batalletes de totes les “mogudes” on havíem participat, ens vàrem embadalir amb algunes de les fotos mida gegant que apareixien a la paret del restaurant com si haguéssim convidat el projeccionista de “Cinema Paradiso”, vàrem trobar a faltar a aquells que no havien vingut i els vàrem criticar una mica.
Ja ho sé, ja ho sé, aquesta no és la part interessant de la festa. Ja sé que tots i totes voleu saber allò que s’explica baixet i en secret. Doncs... Allà va! Hi va haver qui va ballar amb algú nou, i van desaparèixer; hi va haver qui es va passar amb el vi, i va mostrar un altre cara de la moneda; hi va haver qui va lligar, i ens va deixar amb la incògnita de saber-ne més; hi va haver qui va seguir la festa i que no ens ha volgut explicar més.
N’hi va haver per tots els gustos, però jo només vaig sortir amb una idea al cap: Cada cop que miri els llibres de casa, les fotos, els projectes.... cada cop, recordaré un munt de gent que m’ha demostrat la importància de l’amistat, de la paraula i d’una festa memorable.

Per cert, qui s’anima a fer una festa d’aniversari cada any?

Jo ja tinc la música a punt!