es cou a l'ANIN
Escolta! Que hem fet deu anys!
per Laura Rodríguez
Un bon dia asseguda davant de l’ordinador, repassant tot aquell reguitzell de correus electrònics que envaeixen la teva pantalla dia rere dia, vaig descobrir-ne un que va fer que deixés estar el ratolí, que em posés còmode a la cadira i que deixés enlairar-se els meus records:
“L’ANIN fa el seu desè aniversari. Volem fer una festa”
De cop i volta, amb aquelles línies varen aparèixer un munt
d’instants, d’imatges, d’històries que dormien al
fons del meu cervell.
Vaig recordar ràpidament la primera reunió que hi vaig assistir,
al Museu Etnològic, de la qual vaig sortir amb la sensació que
eren tots i totes una colla de bojos meravellosos.
També vaig notar com em pujava per les cames la il·lusió
i l’empenta de les primeres Mercès, Laies, Nits de Reis.... Les
feinades dels Contes Emergents!.

Vaig mirar els prestatges de la meva biblioteca i vaig poder reconèixer
els llibres que hi havien arribat gràcies a recomanacions de les narradores
i els narradors que havia anat coneixent al llarg dels deu anys de vida de
l’ANIN. Darrera de cada portada d’àlbum il·lustrat
vaig trobar un somriure, un timbre de veu, uns ulls brillants, una forma de
narrar la vida.
I aquí estava el secret de l’ANIN! Aquí, guardat entre
els meus llibres, les meves fotos, les meves narracions... El gran secret
d’aquesta associació rau, ni més ni menys, en les persones
que la conformen.
Un moment! Un moment! M’estic posant sentimental? Uf! Per a una persona
com jo, això costa de reconèixer. Doncs sí, m’estic
posant sentimental i m’encanta!
Però bé, seguim amb la història original. Ens havíem
quedat en aquell correu primigeni que parlava d’una festa i us he de
confessar que, al cap d’uns dies, l’Esther Subias me’n va
fer arribar un altre amb un contingut molt més inquietant. La síntesi
venia a dir:
“Ens ajudes a muntar la festa?”.
Cada cop que m’arriba una proposta d’aquestes des de la junta
de l’ANIN em pregunto: Com saben aquesta gent que no els sé dir
que no?. De fet, sempre m’ho pregunto i mai no m’ho responc. Aquest
cop tampoc ho vaig fer.
Ens vàrem posar mans a la festa. Com ho podríem celebrar? I
si lloguem el Palau Sant Jordi i fem una macro-narrada? I si sortim pels carrers
de Barcelona disfressats de Caputxetes i Llops? I si totes les noies ens adormim
als parcs públics i tots els nois ens desperten a petons? I si... Bé,
com podeu suposar se’ns van acudir milers de bogeries, però amb
aquesta vena artística que tenim ens oblidàvem d’un tema
important: per una vegada a la vida, què ens importarà el públic,
si la festa és per a nosaltres.
I aquí sí, aquí va començar a rutllar el tema.
Varem buscar un local íntim i agradable on ens oferien bon menjar i
bon vi, varem rescatar dels nostres arxius personals aquelles fotos que testimoniaven
aquests deu anys, varem ajuntar uns quants cedés i vàrem posar
en marxa l’equip de so i, amb tot preparat, vàrem arribar a la
conclusió que la millor festa possible seria aquella en què
poguéssim trobar-nos i xerrar de les nostres coses, ballar, acollir
els nouvinguts, recordar i posar-nos una mica cursis sota l’efecte del
vi.

I així va ser. A mi em va tocar la part aquella dels “guateques”
que ningú no volia fer: la de posar la música. Però en
aquest cas va ser la millor oportunitat per tal de poder gaudir d’una
llotja privilegiada des d’on poder observar. Us ho cregueu o no, ens
van servir uns canapés impressionats amb la màgica capacitat
d’interrompre aquells cercles íntims que es creen a les festes
que rutllen, vàrem recordar cançons de quan érem joves
i ens vàrem explicar batalletes de totes les “mogudes”
on havíem participat, ens vàrem embadalir amb algunes de les
fotos mida gegant que apareixien a la paret del restaurant com si haguéssim
convidat el projeccionista de “Cinema Paradiso”, vàrem
trobar a faltar a aquells que no havien vingut i els vàrem criticar
una mica.
Ja ho sé, ja ho sé, aquesta no és la part interessant
de la festa. Ja sé que tots i totes voleu saber allò que s’explica
baixet i en secret. Doncs... Allà va! Hi va haver qui va ballar amb
algú nou, i van desaparèixer; hi va haver qui es va passar amb
el vi, i va mostrar un altre cara de la moneda; hi va haver qui va lligar,
i ens va deixar amb la incògnita de saber-ne més; hi va haver
qui va seguir la festa i que no ens ha volgut explicar més.
N’hi va haver per tots els gustos, però jo només vaig
sortir amb una idea al cap: Cada cop que miri els llibres de casa, les fotos,
els projectes.... cada cop, recordaré un munt de gent que m’ha
demostrat la importància de l’amistat, de la paraula i d’una
festa memorable.
Per cert, qui s’anima a fer una festa d’aniversari cada any?
Jo ja tinc la música a punt!