a foc lent

COM ES VAN FORMAR ELS CONTES,
O LA RONDALLA D'EN JOAN DE L'ÓS

per JOAN (DE L'ÓS) SOLER I AMIGÓ

De la conferència feta a la trobada UN RIU DE CONTES. Sort, 25-27 juliol de 2008.

¿Per què no passem d'explicar com es van formar els contes? Aparquem els cotxes, les motos o bicis dels mitòlegs, antropòlegs, sociòlegs, historiadors, estructuralistes, psicoanalistes... i convidem a seure els amics que hagin vingut a peu amb el seu farcell d'històries.
Deixem per a d'altres les lliçons magistrals. Tan sols vull explicar-vos com va aparèixer, com es va formar i arrelar un conte en mi. El meu conte.

De petit, quan em venia a veure l'habitual grip tardoral o primaveral, la meva mare treia un llibre de contes de l'armari. Un llibre vell, mig estripat (ja havia passat per les mans del meu pare quan era petit) on hi havia un conte que m'enlluernava la imaginació: el Fill de l'Ós. Les il·lustracions eren d'en Joan d'Ivori.
Un altre conte del qual també m'agradava mirar els sants i les lletres era el d'En Joan Valentàs, a la revista "La rondalla del dijous", amb il·lustracions de la Lola Anglada, que en moltes coses s'assemblava al del Fill de l'Ós. Aquests van ser uns dels meus primers llibres. I també uns dels primers que van tenir a les mans la Betina, la Laia i l'Andreu, els meus fills. Jo els els explicava al capçal del seu llit. Llibres de transmissió oral. O literatura oral de transmissió llibresca. Tant se val.

No us l'explicaré, perquè ja sou grans i el podeu buscar a molts llocs. Però em referiré a coses que jo, anys a venir, envitricollat en mitologies i folklores, hi he descobert.

LA COVA. Quan l'Ós rapta la noia, la fica dins una cova, tancada per una gran pedra. Allí neix en Joan de l'Ós, fill de l'Ós i la noia: un semidéu. L'Ós els porta menjar però no els deixa sortir. Són la Bella i la Bèstia.
Moltes tribus han tingut una vida subterrània, com si la mare Terra estigués embarassada, i un bon dia surten a plena llum per una cova uterina. Cada tribu sap de quin forat ha sortit (Covadonga, Mogrony).
No és gaire diferent del mite de la caverna de Plató. Ni de La vida es sueño de Calderón de la Barca:
També la mitologia popular situa el naixement de Jesús dins una cova (els evangelis no en diuen res, per cert).
Moltes Marededéus o Grans-Mares, deesses de la fecunditat, han estat trobades dins una cova amb un nen a la falda. La cova es converteix en santuari i cada any aquella tribu hi acut en romeria: és el seu Centre del Món. Fan la processó al seu entorn i creen de nou el Món tot marcant la frontera amb el No-Món, amb el caos, l'immundus, l'impur.

Joan de l'Ós va a córrer món amb una pell d'ós i una barra de ferro que s'ha forjat. Pel camí troba:

UN GENI DELS BOSCOS, que es diu Arrencapins o Arrabassapins a Mallorca, Arrancopinos a Aragó -com el cantaor flamenc Rancapino-;
UN GENI DE LES MUNTANYES, que es diu Regiramuntanyes, o Arrencapenyes, o Escardapenyes o Apunterapareis a Mallorca, o Xafarroques, o Batemontes, o Tomapenyes;
UN GENI DELS RIUS I LES FONTS, que es diu Xuclarrius;
i UN GENI DELS VENTS, Buidasacs, o Ventdeport, o Bufim-Bufaina; o Escoltim-Escoltaina. Fan colla.

LA MORT DEL PARE ÓS. Joan de l'Ós es fa gran, remou la pedra i surt a la llum. Es baralla amb el seu pare i el mata, doctor Freud!, i ell i sa mare se'n van a poblat.

A Terra baixa, de Guimerà, en Manelic es bat amb el Llop i el mata, un combat iniciàtic, també d'interès freudià. A la Bíblia, Jacob lluita contra Déu en la figura del seu Àngel i el guanya, però l'Àngel li dóna un cop al tendó de l'articulació de la cuixa i el deixa coix. Jacob serà el cap heroic d'un gran llinatge.

LA CABANA DEL BOSC. A en Joan de l'Ós i els seus companys se'ls fa negra nit. Veuen lluny lluny lluny una cabana enmig del bosc. Totes les cabanes del bosc dels contes són iniciàtiques, com la d'en Polzet, la de la Blancaneu, la de la Caputxeta Vermella, la dels Tres Pèls del Diable, la d'en Pere sense Por... La gent els diu que no hi entrin, que hi viu el Dimoni. Però ells no tenen por.

EL FOC DE COURE ELS ALIMENTS. Un d'ells encén foc i posa l'olla a coure. Per la xemeneia -el camí, chemin, chéminée, Kamin, que comunica la llar, centre íntim del món, amb el Cel on habiten els déus- se li presenta un geni estrany, que li apaga el foc i li tomba l'olla. Tres vegades, una amb cada company. Fins que li toca fer el sopar a Joan de l'Ós, que s'hi enfronta amb la barra de ferro.

EL COMBAT PEL DOMINI DEL FOC. Joan de l'Ós accepta combatre, el geni o déu del foc li dóna a triar entre dues espases, una lluent (de bronze) i l'altra rovellada (de ferro). Tria la rovellada, lluiten a fer sang a l'altre, i en Joan de l'Ós li talla una orella.
Sotmet el déu que es resistia que els humans domestiquessin el foc: JOAN DE L'ÓS ÉS EL NOSTRE PROMETEU, tot i que el foc no és el de la forja dels metalls sinó el del pas del cru al cuit, com diria Lévy-Strauss. Des d'ara el geni estarà al seu servei: Joan de l'Ós el cridarà mossegant-li l'orella tallada.

Vet aquí que un dia llegeixo La mitologia del foc a Catalunya, de Ramon Violant i Simorra. I descobreixo que el nostre heroi conqueridor del foc és Joan de l'Ós i no pas Prometeu!
La tradició escrita s'imposa des del Renaixement a la cultura oral, I redescobreix els grecs i la seva fabulosa mitologia, ja escrita per Hesíode en la seva Teogonia. Però la tradició oral reprèn amb el Romanticisme: tornen els nostres mites, els de cada poble, a través dels contes tradicionals. I hom s'adona que entre ells es donen força similituds. Serà el follet de l'inconscient col·lectiu?

EL TRASGU. A una família asturiana els entrava el Trasgu per la xemeneia i els trabucava el sopar. Era un geni, un follet, amb barretina vermella i llargues barbes. El vell es va posar els vestits de la vella, va prendre el fus de filar i va deixar la seva maça tocant a mà.
-¿Tienes barbas y filas? -li va dir el Trasgu- ¡Dale la vuelta a la mía torta!
Però el vell li va clavar un cop de maça.

TALANGA. A Samoa, el déu Mafuie conserva el foc subterrani. Per això, d'una bufada, apaga el foc amb què cuina Talanga. Lluiten l'heroi i el déu, Talanga venç Mafuie i el déu li ensenya a fer foc fregant dues fustes.

Després, un bon dia, llegeixo la mitologia apatxe explicada per Jerónimo, l'últim cap de la gran tribu.

A LA MITOLOGIA APATXE, al principi del món hi va haver una guerra entre la tribu de les bèsties que repten per terra (que serien els dimonis a la Bíblia) i la de les aus emplomallades (que serien els àngels), que volen pel cel. El primer ball de diables de la mitologia. De la victòria de les aus va sortir la llum.
Però el Drac vol eliminar la raça humana. Només se li escapa una Dona, que està embarassada. El Drac la vol matar, per evitar que tingui descendència. Però ella s'amaga en una COVA, on neix el noi. Quan el noi és gran, va a enfrontar-se amb el Drac, amb arc i fletxes. Encén foc per coure el seu menjar i el Drac li traboca l'olla i li apaga el foc. Per tres vegades. Finalment una fletxa travessa les escates còrnies del Drac i se li clava al cor. El noi, convertit en heroi, rep el nom d'Apatxe.

A L'APOCALIPSI, el Drac del Cel -la constel·lació del Drac-, la Serp antiga que es va enfrontar amb Eva, persegueix la Dona que està embarassada, perquè no pareixi. La dona aconsegueix escapar-se i parir el seu Fill, que lluitarà contra el Drac diabòlic.

Sant Miquel venç el Diable. I Sant Jordi, el Drac. I Sant Jaume, el Moro. La lluita còsmica del Bé contra el Mal (Diable, Drac o Moro: la iconografia canvia però el concepte és el mateix).

Està clar: des de la meva descoberta d'en Violant i Simorra ja no deixaré mai més en Joan de l'Ós.

Després, editorial Barcanova m'encarrega un llibre sobre Mitologia catalana: hi incloc Joan de l'Ós. Després, a Tresserra (Rosselló), em conviden a la seva Festa de les Bruixes a presentar-hi la Mitologia Catalana al costat del llibre Panthéon Pyrénéen il·lustrat per J. Cl. Pertuzé, on apareix també Jean de l'Ours, junt amb alguns parents seus, com Basa-Jaun, els simiots, etc.

EL BASA-JAUN. A la mitologia basca, té figura d'un home gegantí cobert de pèl i amb un sol ull al front; com el Gegant de l'Ull al Front en la mitologia catalana, com Polifem (cíclops, nefilim, gegants antics) a la grega. Viu en una caverna. Devora homes, però l'heroi posa al roig el ferro de l'ast amb què ha cuinat els companys, li clava a l'ull i el deixa cec, i s'amaga entre el ramat.
El Basa-Jaun és una antiga divinitat dels ramats, i DEMIÜRG DEL FOC I DEL FERRO. Es va ajeure amb una princesa de Mundaka i en va néixer el PRIMER SENYOR DE BISCAIA.

Un altre personatge emparentat: L'ermità FRA JOAN GARÍ (Ion Artz? Joan Gartz?) va violar la princesa Riquilda i va ser castigat a viure com un ÓS. Com el bandoler COMA D'OSSOR. Riquilda era filla del comte GUIFRÉ, també pelós, iniciador del Casal de Barcelona.

Joan de l'Ós és Joan Ós, Jan Pelut, Juan Onso, Juanillo el Onso, Juanito del Onso Peludo, Jean de l'Ours, Ion Artz en euskera... I Joan Valentàs, Ivan Fill de l'Euga... Quan he tingut ocasió de participar (fent substitucions) en una sessió de "Contes de tots colors", m'ha agradat d'explicar la història d'en Joan de l'Ós.

A la meva Enciclopèdia de la Fantasia popular catalana apareixen gegants anomenats Lladrepomes, Lladrefigues, Robafaves... A la tradició catalana, Hèrcules és el Lladrepomes.

Alcmena, la filla del rei de Micenes, es va casar amb Amfitrió. Zeus, ansiós per posseir-la, va esperar que Amfitrió fos fora, es va posar el seu vestit i es va ficar al llit amb ella. Va néixer HÉRCULES, un semidéu, que va anar a córrer món a complir els dotze treballs. Duu una pell de lleó, del lleó de Nemea, i una maça com un as de bastos. Venint de vèncer els gegants de la Provença, passa els Pirineus (els mateixos símbols que Joan de l'Ós).
El nom de LLADREPOMES l'hi escau, perquè va robar les pomes de l'Hort de les Hespèrides. La constel·lació anomenada popularment el Lladrepomes és l'anomenada científicament Hèrcules.

ELS SIMIOTS peluts, viuen als boscos, dalt dels arbres (com els nostres antecessors). Són caçadors-recol·lectors, roben els fruits del camp i les dones dels sedentaris. Com el rapte de les Sabines. També els gitanos, nòmades, i els paios (paio = pagès) sedentaris, mantenen relacions difícils. Com passa amb els pigmeus, també nòmades, a l'Àfrica.

A la tradició provençal, Joan de l'Ós i la seva colla viuen a les Baus, enamorats de les fades, de les quals tenen fills i filles.
Com, a la tradició bíblica, els Nefilim (fills dels déus) s'acosten a les filles dels homes.

ELS NEFILIM I LES FILLES DELS HOMES
Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els nefilim, de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per mullers totes les que van voler. (...) Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s'unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills, que són els valents d'altre temps, homes famosos". (Gn.6,1-4).

Amb tot aquest bagatge, vaig suggerir el tema a Titelles Marduix. Vaig assessorar-los i aportar-los molta documentació, d'entre la qual el poema Joan de l'Ós de Joan Maragall, i el de la mort de Joan de l'Ós, de Josep M. de Sagarra, impressionant. I una obreta d'Apeles Mestres sobre el nostre personatge i la seva colla. Van presentar l'espectacle a la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. Amb força èxit.

Un dia en Josep M. Ainaud de Lasarte em va indicar que el terme "ós", en algunes llengües preromanes, (també en euskera), és Artz, Gartz. D'aquí Garcia, Garcés, Garzón... Aquesta informació significa per a mi un salt important en la recerca de Joan de l'Ós.

L'Ós és l'ARKTÚS o Artos cèltic, l'Art irlandès, l'Arth galès, l'Arzh bretó, l'Arkoni o Arko ibèric, l'Artz o Gartz basc; l'Àrktos grec. D'aquí Garcés, Garcia, Garçon, del CLAN DE L'ÓS, com també Ors, Orsina, Ossó, Ossor, Ursini, Ursèol.
Així com Llop, Llopart, López, Llopis, Loup, Lupo, són del CLAN DEL LLOP.

I ARTIO és la deessa Óssa dels celtes, l'ÀRTEMIS dels grecs, la deessa de la Lluna, identificada sovint amb HÈCATE, la deessa dels naixements i de les morts, la que no va ser convidada al naixement de la Bella Dorment.
(A la Xina, és l'ÓS qui anuncia el naixement de les criatures: és el Yang. I la Serp li va a la contra: és el Yin).
Àrtemis és la Diana dels romans, la parella de Dianus.
En la llengua originària indoeuropea, "Dia" vol dir Llum, resplendor, i de Dia ve Zeus, Deus. I dia.
Dianus, Djanus o JANUS és el Sol, i Diana, Djana o JANA és la Lluna. I Joana és nom de bruixa, d'encantada o dona d'aigua: les janes, xanes o anjanas).
El nom de Janus es converteix en JOANNES, Joan (a qui celebrem en la festa del Sol Ple, del solstici d'estiu), que és JOAN DE L'ÓS, solar com tots els herois.
Joan - Jaun, Basa Jaun, Senyor dels boscos.
Joan Baptista també va vestit amb pells: a Menorca és el Joan Pelut.

EL BALL DE L'ÓS I LA ROSETA AL VALLESPIR.
Cada any, "per la Candelera, l'Ós surt de l'ossera". A Prats de Molló, els óssos, uns nois vestits amb pells d'animal i emmascarats de sutge, baixen de la muntanya a poblat i persegueixen les noies i s'hi rebolquen per terra, tot embrutant-les de sutge, cara, braços... Al cap d'hores acuden els "barbers", enfarinats i vestits de blanc, amb destrals, i s'hi enfronten. Blancs contra negres, el Bé contra el Mal, la Vida contra la Mort, el Dia contra la Nit... Guanyen els blancs, i "afaiten" (és a dir, castren) els óssos amb llurs destrals, i se celebra una gran festa. Els óssos no tornaran a baixar de la muntanya fins l'any vinent.

El ritu o representació es realitza d'any en any: fa possible que, després de l'Hivern, de la mort o dormició de la natura, reneixi la vida, la Primavera: un ancestral ritu d'Any Nou, un dels Carnavals més antics que es conserva -junt amb el de Bielsa, al Pirineu aragonès, que hi té moltes semblances-. Té lloc per la CANDELERA, quan l'Ós -l'Hivernàs- ha acabat la seva quarantena d'hivernació dins la cova, l'ossera. Surt amb gran passió fecundadora. Un cop acomplerta la seva missió, és castrat o mort. Com el Carnestoltes, després del seu regnat orgiàstic, és mort o castrat i amb la seva mort comença l'Any Nou, la Primavera. En els calendaris antics, l'any comença per l'equinocci de primavera, la data de la Creació del món, de l'encarnació de Jesús, etc. Per això september era el mes setè. I sabbat el dia setè.

En altres pobles del Vallespir, l'Ós persegueix la Roseta. La Roseta és la Primavera, la Rosa d'Abril, la Rosita de Mayo... D'aquí que la festa del Roser sigui tradicionalment el primer diumenge de maig.

A la CANDELERA, quan la Mare de Déu va al temple a complir el precepte de la purificació, als quaranta dies després del part, i a presentar-hi el Nen Jesús, un Ós per adorar el Nen Jesús, però aquest s'espanta i la Mare de Déu el maleeix. Si ho fa és perquè el considera un geni o una divinitat pagana.

L'Ós és una divinitat pirinenca. En altres cultures europees és el Llop. En la cultura mediterrània és el Toro (rapte d'Europa). A l'Orient és la Truja blanca. A l'Índia és la Vaca. Són animals sagrats, totèmics. La seva carn només es pot menjar en ritus sacrificials. (És tabú perquè és sagrada i no es pot "profanar": aquesta és l'explicació real de la prohibició).

Uns ritus semblants als de l'ós es donen en les cultures en què l'animal totèmic és el llop.

En les LUPERCALIA romanes -a primers de febrer-, uns nois vestits amb pells persegueixen les noies i les flagelen amb un vit de llop -pell del penis del llop-. Així la natura i les noies són fecundades. En aquest context, els romans feien una processó amb candeles (d'aquí el nom de CANDELERA) cap a la COVA del Capitoli, on la Lloba alletava Ròmul i Rem. La festa cristiana deriva de la pagana: celebra la quarantena de la Mare de Déu després del naixement a la cova de Betlem al solstici d'hivern.

En la narrativa popular de la tradició centreeuropea, la noia és la CAPUTXETA VERMELLA -que s'entreté collint flors, símbol de la Primavera-, a la qual el Llop fecunda a la CABANA INICIÀTICA DEL BOSC. Fins que arriben els "caçadors" i maten el Llop.

Un últim toc en la meva relació amb en Joan de l'Ós ha estat la meva participació amb un grup d'estelaires badaloní que s'anomena Mira, mira! que va fer l'exposició més efímera que hagi vist mai. A Cosmocaixa. Els estels representaven constel·lacions sobre el cel blau d'un diumenge al matí. No sols amb un estel per a cada estel sinó distingint els estels per colors segons fossin alfa, beta o gamma per la seva lluminositat.
Aquí van aparèixer diferents CATASTERISMES (un nom no consignat al Diccionari, títol d'una bellíssima obra mitologicoastronòmica del grec alexandrí Eratòstenes, dels volts del segle tercer aC). Cada mite té la seva representació constel·lada en el Cel: les Ósses, amb Arcturus el seu guardià; HÈRCULES o el Lladrepomes, Lladrefigues o Robafabes... El Drac...

ARCTurus, amb el Gos gran (Sírius) i el Gos petit, és el guardià de les Ósses del Cel. O el Bover dels Set Bous -els Septem Triones- (recordeu el conte "La germana dels set bous"). ARKTÚS mena el Carro Gran, un personatge que després hom l'identificarà com el rei ARTÚS...

Tots ells
JOAN DE L'ÓS