Revista n Vida associativa

LA LAIA per Llanos Gascó

LA LAIA

per Llanos Gascó

Clareja i la LAIA es desperta nerviosa. Ha arribat el dia. Durant tota la setmana la ciutat celebrarà la seva festa. Es vesteix lentament amb el seu vestit blanc que tant li agrada, es posa la diadema daurada, i mira per la finestra. Ja se senten els primers tambors seguits de rialles de nens que s’apropen amb els seus vestits de ratlles. Sona el pregó. La festa ha començat.

La LAIA baixa a poc a poc; no vol ser vista abans d’hora. Li agrada sentir l’aroma dels carrers, passar entre la gent de ben a prop, per escalfar-se. El vent corre pels carrerons que ella coneix tan bé, des de petita, i el fred la fa refugiar-se a la Biblioteca, on l’agafa per sorpresa la calidesa d’unes paraules que sonen de fons. Per fi ha trobat una de les coses que més li agraden d’aquests dies: històries de bruixes i fades, llops ferotges i caputxetes que es perden… Passarà tota una setmana entre nens i grans escoltant la màgia de les paraules que viatgen de biblioteca en biblioteca delectant les orelles. El temps volarà entre núvols de cotó i arribarà dissabte, anirà al mercat i omplirà la seva cistella de contes meravellosos d’ogres i cuques de llum. Passaran les hores i es llevarà diumenge, l’últim dia de la festivitat, el que més li agrada!

Sent veus a prop d’on viu, a la plaça Regomir. S’han reunit un munt de famílies malgrat el fred, i les seves rialles i murmuris s’encomanen. Ella baixa i es barreja entre la gent, acaricia l’acordió que dóna les seves primeres notes i un instrument estrany emet notes d’acompanyament: comença la Cercavila. L’Arc de Sant Martí dóna el tret de sortida i comencen a fluir els contes per tots els racons del barri, històries de l’ogre que es menjava els nens, la del millor ofici, la del taverner que enganyava la gent a totes les botes de vi… La LAIA es posa contenta amb els rodolins, sent la seva pròpia història, i a poc a poc va acabant el recorregut pels carrers, però ella espera com a comiat la traca de contes curts, que, com si fossin un tresor, amaga dins la seva capseta de vidre.

Les paraules es fonen en un murmuri que l’adorm amb la il·lusió de tornar a despertar-se amb més contes, l’any vinent.

Revista n 8. segona època. Es cou a l’ANIN. 2012. p 15

Fes un comentari

*