Un cafè amb… Dani Alegret per Patrícia McGill

un cafè amb… Dani Alegret

per Patrícia McGill

Dani Alegret és un músic llicenciat en Filosofia que actualment “es guanya les garrofes” i disfruta tocant amb el grup de música catalana «Els Amics de les Arts». Ha treballat en molts altres afers i, segons diu, “Vaig passar una època molt maca de la meva vida acompanyant la narradora Patrícia McGill en alguns dels seus espectacles de contes i música”. Avui en parlen tots dos.

Com et va arribar la narració?

Feia teatre a l’escola i després em vaig convertir en director de grups de teatre amateur. Més endavant vaig fundar una companyia de teatre amateur, que va ser un desastre, però on ens ho passàvem d’allò més bé. En aquell temps jo formava part dels qui explica – ven coses amb paraules. Però el meu primer contacte amb la narració va ser casualitat. No vaig anar a cap espectacle, de fet ni sabia que existia un circuit de gent explicant històries. Durant una festa una amiga em va presentar dues noies que explicaven contes. Un dia hi havia un piano, vàrem fer una improvisació i va quedar bé. Així vam començar: sense premeditació, com totes les coses bones.

Quant a la manera de comunicar-te amb el públic, quines semblances i diferències trobes entre música i narració ?

Les dues aconsegueixen emocionar d’alguna forma, tot i ser llenguatges diferents. La narració arriba a ser molt descriptiva, pots explicar fins al més mínim de tall, si vols. Tot i deixant un petit marge, que a la música és més gran, més obert. Aquest marge l’omple la imaginació de l’oient. Per a mi, la música té un poder més evocador que la paraula, dóna una llibertat a la imaginació que la paraula a vegades no pot donar. Però això té limitacions també. Si vols explicar de quin color és la jaqueta del personatge de la història que estàs explicant, no pots fer-ho amb música (tret que siguis sinestèsic, és clar).

Què t’ha interessat del món de la narració?

En primer lloc, la llibertat que em dóna, perquè tothom està pendent de la narració, i la música ha de ser quelcom que l’acompanyi. D’altra banda, per a un músic, el fet de no dependre d’una estructura quadra – da és molt estimulant. Et posa a prova perquè normalment saps on comences però no pas on acabes, ni on succeiran els canvis. Però, a més a més, si tens vuit compassos que saps que formen part de la línia melòdica d’aquella narració, i aquell dia els has de repetir sis vegades perquè la narradora ha decidit allargar-se més o interactuar amb el públic, doncs hauràs de fer los diferents per no resultar avorrit. És un repte i has d’estar atent, però no és pas tan tens. I ho dic perquè en l’actualitat he d’estar temporades llargues en primera línia de foc. El fet de quedar en segon pla et permet una perspectiva interessant, més tranquil·la.

Des d’aquesta perspectiva, no et sents a vegades com un titellaire que amb els seus actes pot canviar les accions de la persona que està explicant històries i donant la cara?

No he tingut mai aquesta sensació, perquè sempre he procurat adaptar-me a la narradora. Això sí, a vegades, en algun moment pactat, saps que aquell acord dissonant, estrany, frigi, condicionarà la narració. Com també saps que els canvis de ritme poden accelerar o desaccelerar un conte, ajudar o perjudicar la narració, anar d’acord o no amb les eines de la narradora (paraules, moviment…). Però quasi sempre sóc jo qui estic pendent, i és la narració que condiciona la música.

Me’n recordo de l’única vegada que et vaig veure amb una altra narradora, la Noemí Caballer. El seu conte va quedar completament diferent de com era quan l’explicava ella sola. Crec que tant per a ella com per als que hem gaudit d’ella en solitari, va ser fantàstic i sorprenent.

Vam utilitzar un blues, crec, i sí, va ser bonic. Ara buscaré un símil musical: Un concert acústic, com ara, un de guitarra i veu, si està ben tocat pot ser meravellós; però això no treu que si escoltes els mateixos músics acompanyats d’una banda, la mateixa cançó sonarà diferent, i si està ben feta, també serà meravellosa. El problema és quan poses la música perquè hi hagi ‘alguna cosa’ de fons… per omplir.

Quan m’acompanyaves, quin paper creus que jugava la música dins els espectacles?

Jo sempre me’ls havia plantejat d’una manera molt cinematogràfica. Un dels avantatges de treballar amb una narradora, era que sempre hi havia una pauta, un esquelet de conte o narració, però també molts espais que quedaven oberts a la improvisació. Es tractava d’uns espais en què sempre sabies per on t’estaves bellugant però que no estaven tancats, no estava pactat quant durarien… I això em permetia crear una banda sonora, entrar i sortir, donar més o menys protagonisme a la música, encara que sempre quedés supeditada a la història, tal com passa en una pel·lícula. Si en algun moment la música sobresortia, sempre era perquè desprès la narració hauria de beure d’allò per a explicar alguna cosa. Com a músic, això em resultava interessant i, a més, em donava molta llibertat.

Llavors, creus que la música jugava un sol paper dins les sessions o més d’un?

Clarament, molts. A vegades ho feia de manera òbvia, com ara amb un efecte concret. És a dir: si es tanca una porta, «xim-pom!». El fet que fos una cosa simple no la feia, però, menys important, perquè de vegades un efecte ho és, d’important. De tota manera, he de dir que en els contes infantils, això funciona encara millor. Pots atreure el públic de cop, quan passa alguna cosa sorprenent, o pots jugar a la contra. Per exemple, si estàs explicant una història alegre i de sobte arriba una música amb un toc misteriós, ja saps que pot passar alguna cosa encara que les paraules no ho estiguin anunciant ni ho puguis veure. Tanmateix hi ha altres papers a jugar, no pas tan obvis.

En aquest sentit, creus que la teva experiència prèvia en relació amb el teatre, la filosofia, la narració, la poesia… t’ha servit?

Crec que sí. No es tractava de tocar coses precioses, de ser un virtuós… Es tractava de comprendre el fet narratiu, l’acció, el públic.

Creus que l’instrument té una presència escènica important?

A mi m’hagués agradat que en tingués més. El que passa és que això queda sempre supeditat a la sala. Jo crec en la força visual d’un piano acústic. Potser perquè sóc pianista…

Quines diferències trobaves entre treballar amb teclat i piano acústic?

Quan fèiem sessions per a públic infantil, el piano electrònic et permetia jugar amb sintetitzadors, crear mons molt diferenciats. Crec que l’oient adult no ho necessita, està més acostumat al llenguatge musical. No cal que el carreguis d’èpica sonora quan estàs tocant les notes apropiades. I, sí, crec que hi ha una diferència important entre piano acústic i teclat, per bé i per mal. De tota manera, l’artista ha de saber adaptar-se al que té. Tu com a narradora o aquells que llegeixin la revista, també teniu un ideal de com voleu que sigui l’escenari per explicar les vostres narracions, però aquest ideal el trobareu poques vegades, oi? Doncs, en la música passa igual…

Com i quan et va arribar la música?

La meva mare és pianista de música clàssica i professora de piano. A casa la música sempre s’havia entès com una cosa molt acadèmica i molt seriosa. Eps, que en gaudíem, eh? Quan jo era petit la meva mare va intentar que aprengués a tocar el violí i l’oboè… No va triomfar. Així, doncs, vaig apuntar-me a fer hockey sobre patins. Quan vaig fer 13 o 14 anys, vaig demanar una guitarra elèctrica negra. Al cap d’un parell d’anys vaig decidir que ja que hi havia un piano a casa, també el provaria. Però ja anava tard per ser músic… I quan vaig haver d’escollir, als 18 anys, em vaig plantejar que havia d’estudiar alguna cosa seriosa, i la música en aquell moment semblava una utopia. Com que m’agradava molt la filosofia i havia tingut molt bon rotllo amb el professor de batxillerat, hi vaig pensar. Quan ets adolescent i et parlen de Nietsche, al·lucines. Parla de coses sàvies, de la mort, del sexe, de l’estètica, la violència, l’ètica, el bé, el mal… El que passa és que vaig començar la universitat i em vaig apuntar al «Taller de Músics» al mateix temps. Després vaig anar d’Erasmus, vaig acabar la carrera, vaig intentar coses amb grups de música diversos… De tot allò, al cap dels anys, a nivell professional van quedar dues coses: «Els Amics de les Arts», com a grup, i el projecte de narració amb tu.

Però vols dir que no estàs experimentant en algun altre camp?

Ara estic col·laborant en la publicació d’un conte per a l’editorial digital La Tortuga Casiopea, «Cases Perdudes», escrit per Xavi Serrat, que també escriu algunes de les cançons d’«Els Amics de les Arts». Volen aprofitar al màxim les possibilitats tècniques, de manera que hi hagi text, il·lustració, animació i música, i que el lector hi pugui interactuar. Com que no podíem preveure el ritme de lectura, hem trobat la manera de no ‘vestir’ tots els contes amb música i introduir-la en moments concrets. La meva preocupació ha estat sempre no cansar el lector.

Revista n 7. segona època. Un cafè amb…. 2011. p.10