Articles Revista n

Vicis que espatllen la conversa per Lola Barceló

Vicis que espatllen la conversa

per Lola Barceló

SEGON VICI

El costum d’interrompre i de parlar més d’una persona a la vegada

L’abat André de Morellet va assenyalar en el seu decàleg de 1812 que aquest segon vici és la conseqüència de la manca d’atenció envers els altres i de no permetre que els contertulians puguin explicar i desenvolupar la seva idea. De fet, és un vici tan empipador com habitual, la qual cosa em fa pensar que forma part del nostre DNA, que en el fons el considerem una mostra d’espontaneïtat i de dinamisme que acoloreix la conversa. Adonar força a aquesta hipòtesi hi ha contribuït en dies passats veure que tota una unitat d’un curs de castellà per internet de l’Instituto Cervantes està dedicada a les interrupcions. Perquè cal saber com i en quin moment del discurs es pot interrompre, sense que l’altre perdi el fil del que estava dient.

I açò em porta als contes. Cal, per diferents motius, aprendre a tolerar les interrupcions

i fins i tot incorporar-les a la sessió Els infants acostumen a ser molt participatius i molts cops només pel plaer de sentir l’atenció d’algú davant. De fet mai he tingut clar si em sento bé amb els xiquets perquè jo mateixa sóc allò que es podria qualificar de maleducada (o educada a mitges) o bé perquè he après que les interrupcions són com els mocadors de paper al bolso: cada cop que fiques la mà per treure’n alguna cosa et trobes el maleït paquetet enganxat als dits; en canvi, quan ets en un bany públic i ja és massa tard… ai, on són!!!

En general, el públic adult no acostuma a interrompre les sessions més que per aplaudir o… per anar a la barra a demanar una cervesa, per xiuxiuejar al veí del costat una cosa que només en aquell moment li pot dir (potser li demana un mocador de paper per anar al bany), per escurar-se la gola com si fos en un concert matinal al Palau de la Música, per demanar foc… El problema greu és quan fem la sessió en un bar i, tot i la publicitat anticipada i ben visible, hem de compartir l’espai amb clients que no tenen ganes de sentir contes. Bé, què voleu que us digui? És un risc, no és responsabilitat del propietari del local. Jo he vist de tot: un narrador que aconsegueix atreure l’atenció de qui no volia sentir contes i el mateix company que en una altra situació similar acaba de morros i barallat amb el món.

Recordo amb molta nostàlgia quan periòdicament anava amb la Marga, la Teresa, la Catherine i la Mar a la presó preventiva de Wad Ras. Al començament les dones eren desconfiades (l’ambient no és el més escaient per a fer amistats) però passat més d’un any es va crear un bon canal d’intercanvi de contes i d’històries. Aquelles dones tenien un nivell d’escolta com poques vegades et trobes amb el públic adult. Potser és el resultat de la reclusió. Però les interrupcions sovintejaven… i s’agraïen!

TERCER I QUART VICI

Quan un mateix és el seu millor públic

Encetem el tercer article de la sèrie dedicada a l’art de conversar amb el benentès que la narració oral és un art escènic i com a tal un diàleg entre el públic i el narrador. No estem davant una qüestió vulgar. De fet les consultes de psicòlegs i psiquiatres vessen de persones que busquen algú que els escolti. [Reportatge de Sara Sans a La Vanguardia. «Mi amigo el psicólogo». 6/08/2010]. El narrador oral ha de desenvolupar una escolta profunda i al mateix temps ser conscient del seu diàleg interior de manera que sigui un pont vers els oïdors i no un obstacle per a la comunicació.

Cal conèixer les paraules, deixar-se endur per la seva fascinació, fer més ampli el nostre lèxic i fer-lo servir amb absoluta llibertat pel plaer de qui narra i de qui escolta. Darrere de les paraules estem construint la bellesa d’un moment efímer que no podríem tornar a reproduir tot i que volguéssim. Però cal que les paraules siguin la bastida d’una emoció honesta, aquesta és la responsabilitat del narrador. Per tant, intentar sorprendre l’auditori és sempre meritori però hem d’evitar-ho si tenim una certa tendència a la provocació. El narrador es despulla sempre davant els altres provant emocions contraposades i molt fortes que cal controlar. És nostre el dret d’explicar els contes que hem programat per a una sessió concreta, però si detectem un rebuig en l’ambient, hauríem de poder reaccionar sobre el terreny per capgirar-lo. És absurd voler agrapar-se a un programa concret que no interessa als oïdors perquè en patirem el desinterès. Dominar un repertori variat ens pot ajudar a salvar aquest tipus de situacions, les quals generen molta incomoditat a totes dues bandes.

L’emoció honesta de la qual parlava abans té a veure també amb la generositat. L’egoisme, és a dir, parlar massa d’un mateix sense plantejar-se si els altres hi estan d’acord, és un vici comú del que es guareix amb l’experiència o tot el contrari. En realitat hauria de ser a partir de l’interès dels altres que estiguéssim autoritzats a parlar d’un mateix en una conversa. El consell de l’abat de Morellet ens serveix igualment per a una sessió de contes:

no abusar mai dels referiments personals si no són justificats.

Crec que és un error construir una sessió en funció de la biografia, però és igualment equivocat no ser conscient que l’elecció dels nostres contes obeeix sempre a la circumstància personal de cada narrador.

Revista n 5 – 6. segona època. A foc lent. 2010. p. 10

Fes un comentari

*