Contes Contes i més contes Per llegir Revista n

La rateta Sílvia i el gat Ciceró

La rateta Sílvia i el gat Ciceró

De primer, una breu introducció: no fa gaire em va caure a les mans un llibre que contenia el conte que llegireu tot seguit. Em va agradar, se’m va quedar penjat a l’orella, no me’n podia desfer. He provat d’escriure’l a veure si algú se’l fa seu i ja no em persegueix més. Em temo, però, que el que succeirà serà que ara serem més els perseguits per aquesta narració.

Una rateta vivia en un vell barril de vi. No hi havia res que li agradés tant com la seva vivenda.

–Em sento orgullosa de casa meva! –acostumava a dir.– Si tinc set, bec, guaito per la finestra i em poso de molt bon humor.

La Sílvia era una rateta diferent de les altres. Era molt amiga dels gats, perquè sempre feia olor de vi. Ningú no sospitava que fos una rateta, ja que les ratetes feien olor de cansalada o de formatge. I les rates d’església feien olor d’encens.

Així que la Sílvia va ser l’única rateta del món que va tenir una gran amistat amb un gat atigrat que es deia Ciceró.

I tothom deia:

–Quina amistat tan increïble!

Quan els altres gats li preguntaven per la Sílvia, en Ciceró responia:

–No ho sé, m’atrau per alguna cosa. Quan veig una rateta que surt borratxa del barril de vi i recolza el seu caparró en la meva pota… no me la puc pas menjar! És incomprensible, oi?

El gats més coneguts de la regió li deien:

–Ets l’únic que no se la pot menjar, Ciceró! Tothom es va acostumar a l’estranya parella. No obstant, les gates van fer un gran cercle al voltant de Ciceró i li van dir amb menyspreu:

–Pallasso! T’has deixar atrapar per una rateta.

Algunes fins i tot el van escridassar:

–Ciceró, criat de les rates!

Però ells dos eren feliços. Ciceró l’esperava cada dia davant la finestra del sòtan i la cridava amb impaciència:

–Afanya’t, que avui anirem al bosc!

–Aquí no hi ha cap bosc –responia la rateta des de dins el barril.

–Només vull que t’afanyis –cridava Ciceró–. Puja de pressa! No vull que surtis massa borratxa.

–Val més que baixis tu –li deia la rateta–. Què hi pot haver allà dalt?

En Ciceró va desparèixer un temps dins la bodega de vins. Des de fora només se sentia un miau-miau de satisfacció i un piip-piip  d’admiració. Després els dos van sortir del barril i van anar a passejar.

Ciceró li va dir amb veu profunda:

–Mai, mai no podria menjar-me a algú com tu. Ets única.

Els van considerar la parella de l’any i fins i tot es van voler casar. La notícia va córrer entre la mainada, i tots volien ser padrins. Però ningú no va saber on es podia casar un gat amb una rateta.

Montserrat Solanas

Revista N. Núm. 6. Primera època. I per postres… uns quants contes. Any 2003, p. 31

Fes un comentari

*